Donar el pit vint-i-quatre mesos

 Què vol dir ser bona mare? Fer un part natural, donar el pit vint-i-quatre mesos i fer menys jornada laboral per poder estar més estones tenint cura de la criatura?

No sé de cap universitat que tingui estadístiques científiques sobre millors rendiments acadèmics diferenciats (per a aquests tipus de criatures), per aquestes tres opcions: parir sense epidural, pit de vint-i-quatre mesos o més i jornada reduïda de les mares.

Tampoc m’ha arribat a les mans cap informe psiquiàtric, amb evidències científiques d’adults amb més gran assoliment de felicitat per haver nascut d’una mare sofrent, mamat durant dos anys i haver evitat uns mesos la llar d’infants.

Per què les mares que no practiquen aquestes noves modes (que jo veig en certa manera malintencionades), s’han de sentir culpables i s’han de justificar per no fer-ho?

Per què no es posen de moda altres opcions: si ella ha gestat i parit, encarregat tu, home, d’alimentar-la. Si ella ha perdut feines per estar embarassada o l’han rebutjada per poder estar-ne, per què tu, pare també, no col·labores en la seva normalització laboral?

Tenir el títol de «bona» mare no és un problema únicament de les dones. És un problema social. Ens afecta a tots. Per què no parlem dels «bons» pares? Algú sap el seu decàleg? En quins articles se’ls insta a compensar les mares?

Tots volem i necessitem criatures. Com es paguen sinó les jubilacions, fins i tot dels que no n’han tingut?

En una entrevista, una doula que deuria tenir un mal dia o potser no s’havia repassat els problemes reals de les mares treballadores, va atrevir-se a dir que «és un escàndol deixar una criatura de setze setmanes en una llar d’infants». Un psicòloga, que potser havia confós un tractat científic amb un llibre d’autoajuda deia que «les criatures busquen la interacció amb la seva cuidadora vint vegades per minut».

Si sabeu d’algun fill o filla que passi més hores en una residència fent companyia a la seva mare perquè va parir-la amb dolor, va donar-li el pit i no va portar-la a la llar d’infants, si us plau, feu-m’ho saber.

Quan jo vaig parir, se’ns deia just el contrari d’ara. I això em fa sospitar, amb evidència experimental, que ser bona o mala mare, no pot dependre de modes segons els interessos socials.

Per què es tornen a posar de moda les mares tradicionals? Heu vist el 30 minuts sobre les mestresses de Trump?

Les criatures amb epidural, sense pit i amb llar d’infants neixen amb traumes? Les altres no? Una mare que després de lluitar i treballar tantíssim per aconseguir una bona situació laboral, perquè la seva feina li encanta, no queda traumada per haver de renunciar a tot? A qui li preocupen els seus traumes materns?

L’epidural permet gaudir millor de l’arribada del nadó; no tenir una criatura enganxada al pit durant dos anys, millora la qualitat de vida de la mare i alhora la del nadó; i a les llars d’infants hi ha professionals molt qualificats.

I és que s’hauria de poder escollir com es vol ser mare sense pressions de models socials ni manipulacions interessades

La utopia d’una dona venjativa

No m’agrada la novel·la negra. Ni els personatges assassins ni els assassinats. No em distreuen; si no puc evitar compartir alguna pel·lícula (La Infiltrada vaig patir molt), m’adono que no m’esbargeixen com necessito. Hi ha molts lectors a qui els encanten, les novel·les negres. Segurament, els permeten una evasió més alliberadora que a mi.

Tanmateix, en un article recent de l’Ara, Núria Juanico em feia una interessant descoberta com a dona i com a feminista.

Camila Läckberg és una popular escriptora sueca de novel·les policíaques. Des de petita, ja li agradava escriure però va estudiar Econòmiques per guanyar-se la vida. Amb tot, l’economia la hi esmunyia tristament. Llavors, la família va regalar-li un curs d’escriptura sobre crims i ja va poder començar la seva primera novel·la.

Ha publicat moltes obres, ha estat traduïda a moltes llengües i té dos importants premis.

Però a mi, només m’interessen tres novel·les. Les que tenen com a protagonistes a la Faye: Una gàbia d’or, Ales de plata i Somnis de bronze.

Faye és un personatge nou i diferent. És una dona obsedida per posar fi a les vides dels homes que li han fet mal.

Els homes, ja no en la ficció sinó en la realitat, han matat moltes, moltíssimes dones. I hi estem acostumats.

Però les dones literàries solen acabar deixant que l’amor passi per damunt de tot. Fins i tot de les seves professions.

Läckberg no sols crea un personatge nou, sinó que planteja un nou enfocament de l’empoderament femení: a la tercera novel·la: la Faye busca el seu pare, que acaba de sortir de la presó, per matar-lo abans que ell acabi amb la vida dels qui més estima. Ella du a terme estratègies moralment del tot qüestionables, per aconseguir els seus objectius.

Però si canviem la Faye per un home, ja no ho trobem provocador. El que l’escriptora valora com un encert, molts l’han acusada de ser un defecte. Perquè Faye actua com un home.

La venjança és el tema vertebrador de les tres novel·les. Perquè si algú t’ataca, et pren el poder. I l’única manera de recuperar-lo és venjant-se.

L’autora no sent cap llàstima pels homes que han estat acusats injustament. Al llarg de la història, hi ha hagut infinitat de dones acusades injustament i moltes han estat cremades per bruixes (quan en realitat guarien els seus conciutadans). Li fa molta ràbia la gent (dones incloses) que diuen que el Me too ha anat massa lluny.

Actualment, parlem molt de la sororitat femenina. Però encara és poc visible. En ajudar-nos a nivell familiar potser sí, però a nivell professional, no. Les dones, moltes vegades, som els nostres pitjors enemics i tenim una clara tendència a competir entre nosaltres.

En canvi els homes, fins i tot quan han comés faltes greus, es recolzen amb sentit de manada.

I és que és millor que no comencin a proliferar dones Faye. La ficció pot donar idees errònies. Però si homes culpables s’haguessin, per exemple, cremat com dones innocents, potser aquest personatge ja no existiria. La venjança que planteja arrenca de la impunitat i la indefensió.

El jovent masculí és majoritàriament dretà

Em pregunto, com en tantes d’altres ocasions, què hi ha al cervell masculí que, en general, com canten les estadístiques, sigui pitjor respecte al femení?

Fa temps que som coneixedors de deficiències i diferències. En parlàvem fa poc, amb estadístiques sobre les preferències de nois i noies a les xarxes. Avui afegim que el jovent masculí, entre divuit i vint-i-quatre anys, és majoritàriament fatxa.

Pensem en dictadors europeus... potser només ens cal travessar l’Ebre per recordar el mamarratxo militar colpista que així s’hagués quedat a l’Àfrica banyant-se en aigua freda per fer-se baixar les pulsions! Només en educació, no hauríem reculat a l’època de les cavernes. I diuen que va millorar l’economia del seu país? Després de trinxar-lo, per poc que aixequés una cabana, ja era una millora, oi?

Què no els han explicat pares i avis? Encara no fa ni cinquanta anys de la seva mort i el jovent masculí torna a ser fatxa! Bé, o l’han preparat per a ser-ho. Tot i que el jovent femení no s’ha deixat ensarronar tant.

Només un 53% del homes joves (18/24 anys) considera que l’extrema dreta és una amenaça. Per tant, a un 47% ja els agrada. Però les noies només són un 18%. Ells són quasi tres vegades més fatxes que elles.

Encara més terrible: un 13% d’ells creu que «en algunes circumstàncies un règim autoritari pot ser preferible». Si sense obligar-los, els portessin a unes colònies dictatorials i feministes podrien entendre-ho? Potser ni així.

La dretanització no és un problema exclusivament català; està passant a tota Europa. I aquest jovent masculí està molt en contra, sobretot, de la immigració i del feminisme. Només un 61’8% d’ells veuen la democràcia com a preferible. Elles, en canvi, són un 73% favorables a la democràcia.

En una escala del zero (esquerra) al set ( dreta), ells se situen al número 4 i elles al 3.

Cal tenir present, però, que l’esquerra els està fallant: no hi ha polítiques d’habitatge que els ajudin, ni mesures per aconseguir feines estables, tenen precarietat econòmica...

Aquest jovent masculí és el més dretà des de 1989. I ho és més que els homes de seixanta-cinc en amunt.

Aquests joves preferirien pagar menys impostos encara que els serveis públics se’n veiessin perjudicats. Però si no tenen diners per pagar-se privades!

I a més d’espanyolistes (voldrien regalar bombons als que els extorsionen), són molt masclistes: volen polítiques més restrictives quant a igualtat de gènere i els avenços aconseguits per les dones, els fan sentir-se perdedors (perquè elles tenen nivells educatius més elevats). I tot plegat els genera molt rebuig cap a elles. Perquè el seu nivell d’interès o informació política (quasi només a les xarxes) és baix i els aboca a feines més precàries i inestables. També els dificulta l’emparellament.

Ells perceben els moviments com el Me too, com a negatius. Tampoc volen polítiques climàtiques i prefereixen restringir les migratòries...

I és que, si volen millorar, encara que no ho sembla, hauran de començar a assemblar-se més a les noies joves.

Kanye West, un raper masclista i abominable

 Cada individu és el llegat del seu passat, de la seva herència, del seu entorn... i tot aflora en una personalitat determinada. West, cantant, productor musical, dissenyador de roba i empresari estatunidenc, no arriba a la franja humana més que pel seu aspecte extern. I lluny d’ignorar-lo, se l’ha fet famós, poderós, immensament ric...

Cert és que té grans èxits musicals (dotze Gammys). Als cinc anys ja escrivia poesia. Als tretze anys ja rapejava i va començar a vendre cançons seves a altres artistes. Tenia un bon potencial professional. Ara, però, sospito si, justament, les seves «animalades» l’han projectat a l’èxit assolit. Els humans som tan envitricollats que podem arribar a perdre, fins i tot, una moral molt bàsica. I passar vicis per virtuts, com si fossin coses de per riure. Una mala praxi que emmalalteix el nostre món.

Per sort, a la gala dels Grammys d’enguany, van expulsar-lo pel seu últim escandalós escàndol. Cal tenir una mica de fe en la humanitat.

Ell i la seva esposa, disset anys més jove, van desfilar a la catifa vermella. Ell, vestit de cap a peus: molta roba, negra i més aviat ampla. Ella, Bianca Censori, sembla ser que per imposició d’ell, en treure’s l’abric de pells que lluïa, va deixar al descobert tota la seva anatomia només recoberta per una esquifida malla transparent. La imatge replicava la portada de la recent col·laboració de West amb Ty Dolla Sing. La primera, una imatge; la segona, carn i ossos.

Fonts properes asseguren que ella va voler fe-se enrere d’aquest pla del seu home, en diferents moments anteriors a la gala. També corroboren que estava molt nerviosa i que hauria preferit lluir un bonic vestit. Però ell, que va imposar-li, diu: «tinc un domini sobre la meva dona». Segons ella, mai no accepta un no per resposta. Qui vulgui, voluntàriament, que faci el que vulgui, però posar nua per imposició del marit és acceptar-li el masclisme i la perversitat.

Ell acostuma a portar la seva esposa per exhibir-la com a dona objecte i, generalment, quasi despullada. Si ella ho accepta, també té culpa. I no es disculpable dient que l’estima. Això no és estimació.

West ha tingut moltes parelles i totes es queixen del seu excessiu tracte abusiu i masclista. Els escull la roba perquè, al seu costat, se l’admiri a ell. També els imposa dietes per lluir més espaterrants.

En unes declaracions, la seva mare (que va tenir molt pes en la seva educació) va dir: «...el vaig criar així per pensar críticament i analíticament i per no tenir por de dir el que sents»

N’hi hauria hagut d’inculcar una mica, no de por, sinó de respecte. Va dissenyar una samarreta amb una esvàstica. Al gest d’Elon Musk amb la salutació nazi li va respondre: «Heil, Elon». És absolutament racista. També ha defensat el porno i la prostitució. També va donar suport a Diddy Combs, empresonat per tràfic sexual i crim organitzat. I més «tambés»

I és que maldat i masclisme haurien d’estar penalitzades des de la primera demostració. I amb contundència.