Suïcidis que no es poden creure

 Quan una dona denuncia el poder, els rics, la reialesa... està signant la seva pròpia condemna?

Virginia Giuffre, com ja vàrem comentar en un altre article, va denunciar Jeffrey Epstein (el bilionari financer estatunidenc), per delictes d’agressió sexual i per haver traficat amb innumerables nenes durant molts anys.

Virginia també va atrevir-se amb la reialesa denunciant el príncep Andreu. Epstein, ajudat per la seva amant Ghislaine Maxwell (que va ser qui va reclutar-la), va obligar Virginia, quan tenia disset anys, a mantenir relacions sexuals, al menys tres vegades, amb el príncep Andreu que, llavors, en tenia quaranta-un. Preu: quinze mil dòlars. Giuffre, segons la demanda civil, s’hi va veure obligada per amenaces de mort, de lesions físiques o altres repercussions si desobeïa Epstein, Maxwell i el príncep. Perquè les seves connexions eren molt poderoses, la seva riquesa immensa i el seu poder il·limitat.

Virginia també va fundar una organització per ajudar altres supervivents d’abusos sexuals i va continuar alçant la veu contra els abusadors.

Andreu va perdre els seus títols reials... I si realment era tan innocent, com deia ell, per què va pagar-li, a Virginia, dotze milions en un acord extrajudicial. A més, la pel·lícula La gran exclusiva reprodueix l’entrevista que la periodista Emily Maitlis, va fer-li a Andreu, davant de les càmeres de la BBC, preguntant-li per la seva relació amb el pedòfil Epstein.

Ghislaine Maxwell va ser condemnada a vint anys de presó. I Epstein, casualment, va suïcidar-se a la presó en espera del judici. Una inexplicable casualitat en una presó d’alta seguretat: van fallar les càmeres de vigilància i, una altra casualitat, els guardes vigilants estaven adormits. Ni en una sèrie funcionaria.

Andreu segueix amb la seva vida de luxe tornant, poc a poc, a incorporar-se en els actes de la família reial.

Però, oh casualitat, després de tanta lluita, Virginia Guiffre, acaba de suïcidar-se també voluntàriament. Segur que el príncep Andreu ho ha celebrat.

Tanmateix, dies abans, Virgínia havia tingut un accident amb un autobús que circulava a 110 km/h. La policia va qualificar de lleu l’accident. Però la família va declarar posteriorment que ella havia estat «colpejada i que tenia contusions». Ella ja havia compartit a les xarxes que temia per la seva vida.

Els problemes del príncep Andreu, amb el silenci d’Epstein i de Giuffre, desapareixen, no per art de màgia, sinó per art de suïcidi. L'heroisme femení contra poderosos abusadors sexuals paga el preu més car: la mort. Missatge: dones, no us atreviu amb els poderosos, no sols podeu ser silenciades sinó també aniquilades.

La mort de Giuffre deixa un buit en la lluita per la justícia de les supervivents d'abusos sexuals i desvetlla, amb cruesa, la complicitat d'un sistema que protegeix més i millor els violadors que les víctimes.

I és que en un món just, els qui haurien de témer per la seva vida haurien de ser els abusadors, no les víctimes de violència sexual.

Les dones també feien la guerra

La xarxa d’Alice es una novel·la de ficció històrica escrita per Kate Quinn. Ella és una reconeguda escriptora nord-americana, de ficció històrica, que ha destacat per donar veu a dones valentes en contextos de guerra i espionatge. Aquest és un dels seus best-sellers més famosos.

La història està ambientada durant la Primera i Segona Guerra Mundial. Té dues protagonistes principals: Eve Gardiner, una jove reclutada com a espia per a una xarxa secreta de dones durant la Primera Guerra Mundial i Charlie St. Clair, una americana embarassada que, el 1947, viatja a Europa per trobar la seva cosina desapareguda durant la Segona Guerra Mundial.

La novel·la està inspirada en la veritable xarxa d'espionatge femenina coneguda com The Alice Network, que va operar a França durant la Gran Guerra.

No és un relat bèl·lic dominat per figures masculines. És un homenatge feminista a la participació decisiva de dones en la guerra. Així com els homes soldats treballaven a primera línia, elles ho feien en la clandestinitat i invisibilitzades. Elles no feien el mateix ús de les armes que els homes (encara que també estaven ensinistrades en l’ús de pistoles), elles recorrien a la seva intel·ligència per enviar missatges encriptats (sovint amagats a les vores de les faldilles o als clips dels cabells), passar informació, fingir vides falses, parlar diferents idiomes... per poder salvar vides.

La novel·la està inspirada en Louise de Bettignies, coneguda com l’espia francesa Alice Dubois que treballava per als serveis secrets britànics, concretament pel MI6. Entre 1915 i 1916, va liderar una vasta xarxa d’informació clandestina en territori ocupat pels alemanys. A més, Louise era una dona culta i poliglota (parlava francès, anglès, alemany i italià) ja que havia estat educada a Bèlgica i Anglaterra.

La seva tasca va ser crucial: els informes de la seva xarxa van permetre atacs estratègics britànics contra combois i instal·lacions militars alemanyes.

Va ser detinguda i condemnada a quinze anys de treballs forçats i va morir en captivitat el 1918. Només tenia trenta-vuit anys. Tot i ser una heroïna... per què el seu nom no ha estat digne de més reconeixement?

La història de Kate Quinn trenca amb la idea de la dona com a víctima passiva de la guerra. Els seus personatges femenins no estan idealitzats. Però ens en dona una mirada empàtica, no sols reconeixent-los la seva valentia, sinó també perquè, a més de lluitar amb enemics visibles i reals, també lluitaven contra el masclisme imperant i contra la seva invisibilització constant. A més d’afrontar amb dignitat i consciència els seus traumes, les seves pors i les seves vergonyes.

I és que, en les guerres, les dones també han estat crucials i elles quasi mai n’han rebut ni honors ni medalles. Amb tot, Louise de Bettignies, a títol pòstum, va ser condecorada amb la Legió d’Honor francesa. Però, i la resta? On són els seus noms després d’haver donat les seves vides lluitant pels valors que consideraven més essencials?

Exalçar el sotmetiment femení

Per entendre’ns bé des del principi, la paraula sotmetiment, referida a persones, expressa l’acció de tenir algú sota control i dominar-lo. Alguns sinònims són: opressió, repressió, subjugació, despotisme...

La plataforma Steam, una de les més influents del món del videojoc, n’ha publicat un de completament indecent: «No, Mercy» (no confondre amb el de la monja Mercy que és molt empoderada). Ha estat retirat ―que no puc dir per sort sinó per decència humana si és que ens en queda―, perquè justament va d’això, de sotmetiment femení per part del gènere masculí. I el seu relat s’endinsa en el delicte immoral disfressat d’entreteniment. Totalment aberrant.

Un «gamer» és el que forma part d’aquesta cultura dels videojocs. I aquesta cultura té uns valors, un llenguatge, uns referents... que comparteixen tots els que participen en un mateix joc. El valor de «No, Mercy» és el de la violació.

És una violència masclista virtual, però les seves repugnants conseqüències són ben reals.

Steam el publicitava així: «després d'enganxar la teva mare traint el teu pare, descobreixes la naturalesa de les dones, especialment la seva. No és una mestressa de casa corrent: està amagant un fosc secret que la persegueix des de fa anys. Ara és el teu torn per descobrir-la, fer-li xantatge, exposar-la... Posseir-la. El teu objectiu és simple: no deixar cap cony sense follar, perquè això és el que totes volen». Repugnant!

Com repugnants han de ser els homes ―no sé si hi ha dones―, que l’han imaginat i creat. Com repugnants han de ser els homes ―i dones, si és el cas―, que hi han jugat.

Zerat Games figura com a desenvolupador i editor del joc, però no hi ha informació pública detallada sobre la composició del gènere dels seus membres.

El joc proposa, en definitiva, divertir-se amb la possessió de cossos femenins com un dret masculí. I tot plegat amb un llenguatge que banalitza l’abús sexual i l’incest.

No, Mercy conté contingut explícit que promou el sotmetiment sexual no consentit, l'incest i qualsevol altra forma de violència sexual.

El videojoc presenta com a desitjable i justificable la violència sexual i l’incest, disfressant-ho com un joc per a adults que dona premi a aquests delictes sense condemnar-los.

Per tant, el videojoc està blanquejant aquests delictes que ni les bèsties perpetrarien.

Aquest videojoc no és l’únic exemple de com el patriarcat abusa de les eines digitals que té a l’abast per perpetuar el seu poder.

N’hi ha d’altres de jocs masclistes i misògins però aquest ha desfermat una escandalosa controvèrsia que ens fa pensar que encara queda algú amb dignitat. Gràcies a l’escàndol, finalment, ha estat retirat.

I és que si la violència sexual i l’incest poden convertir-se en un entreteniment, la nostra societat té greus problemes. Perquè el videojoc és símptoma d’una malaltia social que cal tractar amb urgència. I no hi pot haver pietat per als que ho permeten. Tampoc per als que hi juguen.

Casar-se per no morir socialment

 Ara, a Tik-Tok, s’han tornat a posar de moda aquests matrimonis, anomenats lavanda, basats en l’art de l’aparellament sense sexe ni relació sentimental. Estan basats en l’autoconsciència per triomfar en un altre art, el del repartiment de despeses, a fi de poder sobreviure en una societat que s’enfronta al jovent com si fos un camp d’entrenament per a la frustració.

I ara, un casament lavanda és molt cool, molt modernet, guai, té estil, personalitat...

Però són casaments tan antics com la necessitat. Perquè les necessitats sempre han estat moltes i diverses.

Casar-se per amor és el més aconsellable perquè, fins i tot així, en un matrimoni tradicional, té prou crisis de valors i força malentesos que, sovint, fan que s’hagin d’empentar a estimbada per aquí, estimbada per allà.

Però els matrimonis per conveniència, com els anomenats lavanda, sempre han funcionat i funcionen (més bé o més malament, o fatal o, ara, molt bé perquè són cool).

Abans podia ser un que si compartir fites, que si bona dot, que si una bona femella per criar... I a perdre-hi més les dones que els homes. Naturalment. Com Sempre.

Però els lavanda dels que es va començar a parlar al segle XX, quan es van posar de moda als Estats Units, eren els que es referien molt subtilment, amb aquest color, a la comunitat LGTBIQ+.

Aquesta mena d’unions —normalment entre un home i una dona—, es practicaven per poder tenir una certa aparença social quan sortir de l’armari encara estava molt penalitzat i es volia amagar per supervivència, per reputació o per pressió cultural.

Els lavanda d’ara són unions amb molta autoconsciència. Ara tot es fa des de l’autoconsciència i no acabo d’entendre si ho emfatitzen per donar a entendre que abans, fins i tot els matrimonis, eren inconscients.

Els joves de la Generació Z han tornat a posar de moda aquests tipus de relacions. Parlem de jovent nascut entre 1997 i 2012, ja en l’era digital i amb les xarxes socials a tot drap; amb una gran consciència (que no falti) social i ambiental; amb valors com la diversitat, la igualtat i la sostenibilitat; qüestionant-se sovint les normes establertes, valorant la independència laboral...

En aquestes unions, les dones, en un context de normes rígides sobre el matrimoni i la família, en surten especialment perjudicades perquè elles viuen sota més pressió social per casar-se. Perquè aquestes unions segueixen perpetuant dinàmiques de desigualtat de poder entre els sexes i elles segueixen assumint més rols submisos. Acaben vivint amb massa culpa i desencís; tant, que els perjudica la seva salut emocional. I la seva llibertat personal i la seva autonomia queden molt més limitades que les dels homes.

I és que el problema no és que la gent es casi sense amor, el problema és que el món encara premia més l’aparença d’una família tradicional que no pas la veritat d’una vida pròpia i lliure. I sense proporcionar les eines necessàries (com estabilitat laboral, habitatge...) per poder assolir una vida mínimament decorosa.

OnlyFans: contingut sexual amb pagament de targeta

 OnlyFans és una plataforma en línia on creadores (-ors) de contingut poden compartir fotos, vídeos... amb els seus seguidors a canvia d’un pagament mensual o puntual.

Pot utilitzar-se per a qualsevol tipus de contingut com, per exemple, fotos de peus (un dit dins un pot de nutella...), que s’han posat molt de moda i que rendeixen molts diners.

Però el principal contingut és per a homes que paguen per veure fotos i vídeos de dones que venen els seus cossos. I només poden accedir-hi després d’haver pagat els diners convinguts.

La plataforma es ven així: «guanya diners sent la teva pròpia cap» I elles, que sovint s’hi estrenen per pagar factures, hi continuen perquè fer diners és molt llaminer. Segons els experts, el neoliberalisme també les hi empeny per aconseguir més d’ingressos. Però no deixa de ser una sexualització i mercantilització dels seus cossos.

La seva justificació: així controlem què publiquen i amb qui ho comparteixen. Ja, però venen el seu cos.

En realitat estem parlant del mateix de sempre: si una mica abans de la meva generació les dones feministes feien la seva revolució deixant enrere els sostenidors, com a símbol, ara, la revolució sexual 2.0 ―que inclou vendre aquestes fotos íntimes amb molta càrrega sexual―, només és la versió premium del patriarcat de sempre. Han canviat les formes, no les estructures.

Oi que no estem parlant d’un veritable empoderament?

Si es ven el cos, no és empoderament.

Dones i homes pengen fotos pornogràfiques i homes i dones paguen per veure-les. Però qui paga més? Ja sabeu la resposta: les que s’enriqueixen són les dones perquè molts, molts homes paguen per veure-les. Les fotos amb escàs contingut sexual poden costar al voltant d’uns 35€ però les personalitzades, quan un client demana veure quelcom específic i aquella foto o vídeo només serà exclusivament per a ell, pot arribar a costar molts diners. Una dona amb molts subscriptors pot arribar a guanyar molts milions a l’any.

Però què passa amb els homes? Per què no fan tants diners? Doncs perquè no hi ha gaires dones interessades en veure fotos i vídeos pornogràfics d’homes.

Què els passa als homes que tot i ser cultes, emotius, sensibles... més ben preparats que mai, segueixen tenint aquestes necessitats i urgències tan primàries?

I les dones que s’enriqueixen amb aquestes fretures masculines, no fan sinó aprofitar-se’n en benefici propi, però són víctimes d’un fals empoderament perquè prefereixen els diners... a la seva dignitat?

Quina diferència hi ha entre aquesta nova formula i la vella prostitució de sempre?

I tot plegat, en un moment en que les feministes abolicionistes, alhora, estan demanant, justament, l’abolició de la prostitució.

I és que ni volent magnificar ni criticar aquestes plataformes, no ens enganyem: no es tracta d’un veritable ni lliure empoderament femení, sinó d’una excusa per a fer diners fàcils en un món que els valora més que les qualitats personals.

L’Opus Dei ha maltractat moltíssimes dones

 I també molts homes, però Mònica Terribas va tenir molt clar que volia enfocar la seva docusèrie El Minuto heroico: Yo también dejé el Opus Dei des d’una perspectiva femenina. Perquè en rebre els correus de dones i d’homes, es va adonar que els testimonis d’elles eren molt més punyents. Elles havien patit moltíssim. Molt més que ells.

El 55% dels membres de la institució són dones. Les protagonistes són tretze numeràries auxiliars de diferents països: Espanya, Catalunya, Irlanda, Regne Unit, i d’Amèrica Llatina. L’Obra va començar a reclutar dones quan va adonar-se que necessitaven persones per tenir cura dels homes en totes les feines d’una llar. Veure la docusèrie fa mal perquè hi ha molt de dolor i molta maldat infligida per part de la institució i orientada pel seu fundador. Un home santificat tot i les irregularitats dels procès. Un home que volia imitar Crist però creador d’una Obra que aspira a la glorificació personal.

Els testimonis d’aquestes dones, a les van infligir greus vulneracions dels drets humans, són esgarrifosos. Totes coincideixen en paraules clau: solitud, depressió, suïcidi, engany coacció, control... Per acabar amb: «ens van obligar a treballar com a serventes, sense sou, durant molts anys»

Les recaptaven amb enganys i promeses, especialment, en moments vulnerables de la seva vida. Amb les tècniques pròpies de qualsevol secta.

Alguns dels experts que col·laboren a la docusèrie parlen de coerció psicològica. L’Obra té un funcionament de control psicològic i mental de la vida, del cos i de la ment d’aquestes dones.

Com aconseguien que elles aguantessin tanta maldat fins i tot arribant a l’ús de silicis? Per cert, posats amb «bona intenció» a l'engonal perquè no es poguessin veure les marques. Doncs terroritzant-les amb el càstig infernal etern. Qui pot ser canonitzat aconseguint els seus objectius basant-se en el terror? Hi tindran a veure els diners?

Una altra tècnica de control és el cansament esgotador que no permet pensar. Les persones esgotades són més manipulables. On ho va aprendre això el fundador? Al seu missal? El minut heroic, una tècnica promoguda per Escrivá, és el sacrifici de llevar-se immediatament, en escoltar el despertador. Es veu que ajuda a fer-te bo.

I més enllà de tots aquests patiments cal afegir-hi la desgràcia que significa voler sortir-ne quan s’adonen d’haver estat tan miserablement manipulades. No tenen documentació oficial. No tenen cap diner. Les que han heretat, ho han donat tot o ja els ho han pres amb amenaces infernals. Mai han cotitzat... No són elles les que cremaran a infern. Molts extorsionadors, ja en vida, compleixen presó.

L’Opus Dei no ha volgut participar en la docusèrie tot i que Terribas els va donar el dret a rèplica. Si haguessin vist alguna opció de redempció potser haurien acceptat.

I és que tant maltractament no es pot compensar dient que a l’Obra hi ha hagut gent amb experiències bones. Un greu pecat segueix sent-ho, tot i fer almoines a l’església o resar molts parenostres.

Tècniques per lligar

N’hi ha moltes i, algunes, de tòxiques: el ghosting, llum de gas, la llei del gel... i ja n’hem parlat en altres articles.
Em cal però afegir-hi el «negging» (o comentaris negatius), que prové de l’anglès neg, (negatiu) i que sembla que està, malauradament, tornant a posar-se de moda. Als anys 90 es va fer molt popular i van proliferar els gurús (com el de la pel·lícula Magnolia del 1999), que ensenyaven a lligar amb un discurs clarament misogin.
És una tècnica, majoritàriament, practicada per homes.
Disfressat de floreta és un insult demolidor que provoca molta inseguretat i fa baixar l’autoestima. És un clar maltractament psicològic.
Son frases com: «un discurs molt bo per ser dona», «un vestit preciós però, no és massa atrevit per a tu?», «m’encanta la teva camisa, l’he vista a moltes noies, deu estar de moda...», «amb la teva edat i el teu atractiu, no sé com encara estàs soltera»...
Segurament, les hem escoltat totes, aquestes frases, i més d’una vegada. Sense mala intenció aparent però n’amaguen i molta.
Perquè es tracta d’una manipulació subtil, per això és tan perillosa, i resulta difícil de detectar. Però n’hem d’aprendre perquè de relacions tòxiques d’aquesta mena (i de totes les menes), se n’ha de fugir corrent.
Quan la persona que pateix negging perd la seguretat que pot tenir en ella mateixa, el maltractador té el camí ben obert a manipular-la. A més, creient que no mereix l’atenció de ningú per la seva inseguretat, llavors baixa el llistó fins al punt de deixar-se humiliar per qualsevol.
El que vol aconseguir el maltractador amb aquests comentaris és justament, això, poder per fer el que vulgui de la víctima.
Per poder identificar millor aquest maltractament podem resumir alguns dels patrons: minimitzar les virtuts i èxits de la víctima, comparar-la a perdre-hi tot denigrant-la, negar-li les emocions i ridiculitzar-les, fer-la dubtar d’ella mateixa, humiliar-la amb ironia i fins i tot sarcasme, infravalorar-li les ambicions i no recolzar-les mai i riure-se’n per posar-la en evidència.
Només que n’utilitzi una, ja no és tracta d’una bona relació afectiva. Aquestes es basen en el respecte mutu, la confiança i l’empatia.
Hi ha una sèrie d’estratègies que poden ajudar en la seva detecció: descobrir-ne els senyals perquè no escali a pitjor, sense deixar-ne passar cap per alt; deixar molt clar que si es torna a repetir algun senyal, s’acabarà la relació; reaccionar-hi immediatament perquè endarrerir la resposta fulminant ja és perdre i dubtar; deixar que la intuïció sigui ja suficient perquè, si no fos el cas, es pot rectificar; i sobretot, si es dubta, buscar ajuda per reforçar l’autoestima.
No és pas fàcil però cal esforçar-s’hi, especialment ara, quan ja sabem que el jovent masculí s’està tornant més masclista que mai quan i que, justament, el que hauria de fer seria intentar ser del tot feminista.
I és que cal parar molta atenció a qualsevol tipus de maltractament perquè, com més anem, més en trobem a cada cantonada.