diumenge, 27 de juliol del 2025

Política, vel i altres disfresses

Recentment, els polítics de Junts han començat a pensar en les properes eleccions i a buscar idees per a que Aliança Catalana no els prengui tants vots. Un partit que va d’independentista però que també és islamòfob i xenòfob.

Realment, Junts era independentista? O va fer-se’n per no perdre el poder?

Aliança Catalana és independentista per colar és seus discursos d’odi propis de l’ultradreta?

L’ultradeta està pujant de manera general i el jovent s’hi apunta encara que pertanyin a nissagues d’esquerres i progressistes.

Dins d’aquest resumit esquema social sobre ideologies de partits, a Junts no se li acut altra idea que plantejar límits a l'ús del vel islàmic a les escoles i instituts. Però és obvi que no ho fa per convicció ideològica sinó per esgarrapar vots que li estan fugint.

M’agrada l’hijab a les escoles i instituts? Tan poc com els Crop top, els tops que deixen a l’aire la cintura, el melic i l’abdomen de les noies encara que sigui hivern. I que, oh casualitat, els nois no porten.

Ambdós models d’indumentària estan carregats de connotacions. Però amb vessants diferents. No m’agrada l’hijab perquè em fa patir molt per totes aquelles noies que han d’usar-lo amb la submissió que els imposa la manipulació patriarcal de la seva religió.

Però qui es pot creure que l’ús del Crop top sigui lliure? El Crop top no és una revolució estètica que només afecta les noies. El Crop top és una manipuladora i perversa pressió estètica femenina. I moltes noies que critiquen l’ús de l’hijab el porten i no s’adonen que són tan o més víctimes que elles.

Això sí, les del Crop top van d’europees i modernes i les àrabs no en són de modernes. I mentre a segons quins llocs laborals no podràs accedir-hi per portar el vel, en segons quin altres et contractaran per portar Crop top o minifaldilla o ensenyar allò que se sap pot agradar per aconseguir el que es vol.

Actualment, l'única dona àrab amb hijab que ocupa un càrrec electe en el Parlament de Catalunya és Najat Driouech, diputada d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Senyors de Junts, defensar la llibertat femenina no és atacar el vel àrab quan hi ha urnes pel mig. Se m’acut una altra idea per fer-ho més entenedor: per què no proposen la prohibició del vestit de comunió infantil que també és religiós? Ai, perdó, això és una ruqueria que no fa perdre vots.

No es pot ensenyar a les adolescents què és la llibertat a base de prohibicions i les seves corresponents sancions.

El feminisme no pot imposar a cop de decrets valors morals. Oi que no és estar alliberades portar Crop top? S’alliberarien les noies àrabs de la fèrula de la seva religió si es traguessin el vel?

Les escoles públiques catalanes segueixen amb escassos recursos però urgeixen especialistes capaços d’ensenyar a decidir lliurement i amb les conseqüències que la llibertat comporta.

I és que el problema no és la roba sinó la mirada que hi projectem. I en aquest cas tant Junts com Aliança Catalana confonen elecció i imposició segons convé al seu relat polític.



dissabte, 19 de juliol del 2025

La DGAIA, tutela o traeix?

A la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència, la DEGAIA, pel seu escàndol sexual, potser li escaurien millor les sigles Deixadesa General Aplicada a la Infància i Adolescència.

Recentment, aquesta institució ha sortit a tots els mitjans per l’esmentat escàndol sexual i per les seves irregularitats en els comptes. Tanmateix, a qualsevol notícia, es dediquen més ratlles a l’escàndol financer que al sexual. Com pot ser? No és més preocupant la desprotecció dels menors més desafavorits que una extorsió econòmica?

Doncs no! Preocupa més on van els diners i qui n’ha rampinyat més, que la desgràcia d’una de dotze anys ―tutelada per la DGAIA―, violada de manera continuada i prostituïda durant dos anys.

L’home no només abusava d’ella sinó que també feia vídeos i els compartia com qui envia mems de gats. Tan repugnant com sona! I on és la vergonya institucional que no ha emplenat pàgines ni vídeos demanat disculpes?

El cas de la nena de dotze anys va saltar a la premsa el 14 de maig del 2025. El 24 de març d’aquest mateix any, dos mesos abans, i l’endemà del programa 30 minuts, sobre la situació dels menors no acompanyats a Catalunya posant en evidència les deficiències del sistema d'acollida i de protecció de menors, la Generalitat va anunciar la destitució de la directora general de la DGAIA, Isabel Carrasco, i del subdirector, Joan Mayoral.

A partir del maig, no va haver-hi més destitucions. Només es va anunciar una reforma profunda del sistema de protecció de menors en dues línies: la prevenció i la protecció dels menors sota tutela. També es va reforçar la coordinació amb els Mossos d'Esquadra per prevenir futurs abusos sexuals.

Sempre es busquen excuses i justificacions que no són ni una cosa ni una altra. Amb tot, la població infantil atesa per la DGAIA ha crescut un 84% des de 2015. La prevenció també és vital.

El cas d’aquesta nena no és un cas aïllat. Abans, el 2024, tres homes van ser jutjats per haver violat i prostituït tres noies tutelades en un Centre Residencial d'Acció Educativa de Barcelona.

Aquests darrers casos no són errors puntuals; hi ha errades sistèmiques que impedeixen atendre amb eficiència i dignitat no sols les nenes sinó també els nens. El 2023 un educador d’un centre tutelat per la DGAIA va ser jutjat per abusar sexualment d’un nen discapacitat de 13 anys.

On vàrem veure la ferotge indignació del feminisme institucional que el 8 de març penja pancartes, quan les nenes víctimes són migrades, tutelades o invisibles?

Aquest passat 26 de maig, tard i malament, el Govern de la Generalitat va anunciar la supressió de la DGAIA. i la creació d'un nou organisme: la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l'Adolescència (DGPPIA). I pretén una protecció a la infància més eficaç amb un enfocament preventiu i una gestió més transparent.

I és que, tot i amb tot, aquests escàndols sexuals ens han ensenyat que la tutela institucional no ha estat sinònim de protecció, sinó —massa sovint— de desprotecció. Però amb segell oficial.



dijous, 10 de juliol del 2025

Turisme sexual femení a l’Àfrica

Aquesta mena de turisme, per a gaudi de dones, és realment feminista i empoderat? No!

Segons diu Emma Zafón, al seu article Si ella és feliç així, deixa-la, pel fet de ser dona no pots justificar-te de tot el que et vingui de gust fent veure que ets feminista.

L’expressió col·loquial Si ella és feliç així, deixa-la, molt utilitzada sobretot en xarxes socials i contextos feministes o de crítica social, no dona permís a les dones per fer allò que els roti. El discurs paternalista que jutja constantment les dones amb una moral que pretén corregir com hauria de viure, estimar, vestir, criar, expressar-se... ha portat a algunes feministes a pensar que tenen dret a triar sense haver de justificar-se.

És tot justificable?

Homes i dones sabem que no. I un desig individual ―com el turisme sexual femení―, mai es podrà ajustar a una lluita col·lectiva feminista, especialment, quan va nodrida d’abusos i de desigualtats.

Un acte immoral, no fa feliç a una dona feminista.

Tots tenim normalitzades les típiques fotos de turistes europeus masculins, amb sandàlies i mitjons blancs i camises virolades amb pantalons curts, envoltats de palmeres i de noies molt més joves que ells.

Els homes han practicat el turisme sexual amb tota impunitat. Ells eren titllats de «colonitzadors sexuals». Però ara, les agències, estan encantades venent el perfil de «dona alliberada explorant el seu desig». Té demanda i fa guanyar diners. Però quan la llibertat individual s’exerceix sobre el cos i la precarietat d’algú altre, ja no estem parlar d’autèntica llibertat. Sigui perpetrat per una dona o un home.

A les platges de Kènia, Gàmbia, Tanzània... milers d’homes joves —amb les abdominals com una rajola de xocolata—, esperen turistes europees adinerades amb ganes, com diu Emma Zafón, de «passar-se entre les cames una bona torre Agbar moreneta de poc més de vint anys».

Aparentment, el viatge és per conèixer cultures, ètnies, paisatges, gastronomies... diferents. Però en realitat busquen aquell plaer sexual que ja tenen en ment abans de sortir de casa.

Les «altres realitats» dels turistes, siguin homes o dones, són per conèixer-les, no per consumir-les. El sexe no és una mercaderia per més que si hagi mercadejat fins a la sacietat.

I per més que li apliquem l’expressió col·loquial d’aprovació «dilo tata» ―tan utilitzada a les xarxes socials―, aquesta no farà que el turisme sexual femení sigui feminista ni empoderat.

Elles poden tornar satisfetes a casa i només en parlaran amb qui els accepti la seva posició. Ells, si tenen sort, potser aconseguiran un iPhone de segona mà o una transferència puntual.

Qui vulgui practicar-lo, sabent del seu abús sobre una població desprotegida, que no vulgui disfressar-ho amb etiquetes positives.

I és que el turisme sexual femení no canvia les regles del joc; només canvia de jugadora. Quan elles trien, també és abús. Aconseguir sexe amb targeta de crèdit no empodera cap dona. L’autèntica feminista és la que lluita perquè aquest turisme s’erradiqui.

diumenge, 6 de juliol del 2025

Dones de paraula

 Aquest és el títol de l’exposició que la comissària i historiadora d’art Maria Garganté, ha portat a la sala 28 planta 1a del Museu Frederic Marès de Barcelona.

Amb el títol, ja en tenim prou per saber que té un caire feminista i reivindicatiu. I que cal anar-hi.

L’objectiu de l’exposició és reivindicar que la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada i desacreditada per la història, la literatura els relats bíblics i els mitològics.

Està organitzada en tres àmbits: Virtut o vici: el llegat de les dones lectores i escriptores; De santa Anna a Maria: la transmissió del coneixement matern i La paraula negada: l’ocultació i qüestionament de la veu femenina.

La selecció de peces inclou des de figures religioses fins a escriptores i artistes contemporànies. I la paraula ha estat la seva eina fonamental per al seu empoderament.

Comença amb Christine de Pizan, nascuda el segle XIV. Amb la seva obra La ciutat de les dames va defensar la dignitat i el valor de les dones, qüestionant els prejudicis de la seva època. Va ser una escriptora i pensadora medieval que està considerada una de les primeres dones a guanyar-se la vida com a autora professional a Europa. Christine pertanyia al grup de dones de l’Europa medieval anomenades docta puellae. Van destacar per la seva formació i coneixement en àrees com la filosofia, la teologia i les lletres, en un context on l'educació superior era predominantment masculina. I van ser pioneres en la història del feminisme i l'empoderament intel·lectual femení.

També s’hi pot veure un autoretrat de Caterina Albert, qui després de guanyar el Jocs Florals de 1898 amb el seu colpidor monòleg La infanticida, per evitar més problemes dels que ja tenia per ser una dona, va passar a signar com a Víctor Català.

Del segon àmbit, destacaria un dibuix de Picasso, que la seva mare va guardar curosament ―tot i no ser ni una temàtica ni un estil que poguessin definir-lo―, de Santa Anna ensenyant a llegir la Verge.

Del tercer àmbit, destacaria els dibuixos de Josefa Tolrà, una figura essencial de la literatura i la pensament espiritual català. L’artista va treballar en una reinterpretació de la feminitat mostrant la dona com a subjecte actiu i espiritual, més enllà del rol passiu assignat per la societat patriarcal que ella mateixa va patir. Tan essencial i tan poc coneguda.

I acabaria mencionant Cassandra, de l’artista contemporània Kima Guitart que, amb el seu vestit blanc tacat de sang, vol simbolitzar les veus femenines ignorades o silenciades al llarg de la història. I ho fa jugant amb el nom del personatge mitològic que, tot i predir la destrucció de Troia, ningú no va escoltar-la.

La mostra no és només un acte de memòria històrica, sinó també un compromís amb el futur de les dones i la seva llibertat d'expressió.

I és que les dones, malgrat tots els silencis imposats, les ridiculitzacions, els menysteniments, els exilis, les fogueres... que s’han imposat a les seves veus, no han deixat mai de parlar. I les seves veus han estat molt potents.

dilluns, 30 de juny del 2025

Una jutgessa amb una esclava

 Quan una persona és tractada com a propietat d’una altra i obligada a treballar sense llibertat ni remuneració diem que està esclavitzada.

L’Imperi Romà, va tenir milions d’esclaus ―procedents de guerres, del comerç o per naixement―, que treballaven, fins i tot com a gladiadors, sense drets ni llibertats. No va ser la primera cultura a fer-ho.

Avui en dia, encara podem parlar de tràfic de persones per a explotació laboral o sexual. En alguns països del sud-est asiàtic encara es practica el treball forçat en la indústria del tèxtil o en la construcció.

Han passat segles i la condició humana segueix sent igual d’indigna pel cervell que té. Hi ha bèsties que no executarien certes accions pròpies dels humans. Com esclavitzar éssers humans; torturar-los o maltractar-los físicament o psicològicament; explotar-los laboralment o sexualment quan, especialment són vulnerables; discriminar-los per raça, gènere, religió o orientació sexual; permetre o ignorar la fam i la pobresa; negar drets fonamentals...

Quan aquestes barbaritats són perpetrades per homes, les trobo horribles; però si estan en mans de dones, em causen molt més dolor. Perquè també soc dona.

I aquest és el cas de la jutgessa ugandesa Lydia Mugambe, prestigiosa advocada i magistrada que havia treballat durant anys a les Nacions Unides en representació del seu país i defensant els drets humans.

Però tots sabem que tenir estudis superiors no és, com hauria de ser, un títol que alliberi ni de la indignitat ni de la maldat.

Mugambe ha estat condemnada a sis anys i quatre mesos de presó per forçar una jove ugandesa a treballar a casa seva en condicions d'esclavatge.

Actualment vivia al Regne Unit i allí va ser on la feia treballar com a serventa i mainadera sense pagar-li cap salari. Per tant, explotava la seva víctima en condicions d'esclavitud.

La jutgessa s’aprofitava del desconeixement, per part de la víctima, de les lleis britàniques i infringia sistemàticament totes les lleis d’immigració.

La víctima, segons els seus advocats, ho sofria tot per la por que vivia; perquè Mugambe encara tenia molta influència a Uganda i l’atemorien les possibles represàlies tant per a ella com per a la seva família.

A més, Mugambe ja l’havia enganyada per fer-la viatjar fins al Regne Unit amb la intenció d’explotar-la.

I, segons el jutge que va sentenciar-la, Mugambe, no sols no va demostrar cap remordiment ni penediment sinó que va intentar, fins i tot, culpar a la víctima.

Hi ha filòsofs que defensen que la maldat no és innata, sinó conseqüència de l'entorn o l'educació. Però si ella sabia totes les lleis que li impedien ser una esclavista! De quin mal sentiment, no tractat adequadament, li podia emergir tanta perversitat: de la cobdícia?

Per tants pocs diners, tanta mesquinesa?

I és que quan una dona, que hauria d’entendre millor que ningú què significa ser oprimida, es converteix en opressora, la ràbia ens fa molt més mal a les dones. I ens recorda que la maldat no entén ni de gènere ni d’estudis.

diumenge, 22 de juny del 2025

Suïcidis que no es poden creure

 Quan una dona denuncia el poder, els rics, la reialesa... està signant la seva pròpia condemna?

Virginia Giuffre, com ja vàrem comentar en un altre article, va denunciar Jeffrey Epstein (el bilionari financer estatunidenc), per delictes d’agressió sexual i per haver traficat amb innumerables nenes durant molts anys.

Virginia també va atrevir-se amb la reialesa denunciant el príncep Andreu. Epstein, ajudat per la seva amant Ghislaine Maxwell (que va ser qui va reclutar-la), va obligar Virginia, quan tenia disset anys, a mantenir relacions sexuals, al menys tres vegades, amb el príncep Andreu que, llavors, en tenia quaranta-un. Preu: quinze mil dòlars. Giuffre, segons la demanda civil, s’hi va veure obligada per amenaces de mort, de lesions físiques o altres repercussions si desobeïa Epstein, Maxwell i el príncep. Perquè les seves connexions eren molt poderoses, la seva riquesa immensa i el seu poder il·limitat.

Virginia també va fundar una organització per ajudar altres supervivents d’abusos sexuals i va continuar alçant la veu contra els abusadors.

Andreu va perdre els seus títols reials... I si realment era tan innocent, com deia ell, per què va pagar-li, a Virginia, dotze milions en un acord extrajudicial. A més, la pel·lícula La gran exclusiva reprodueix l’entrevista que la periodista Emily Maitlis, va fer-li a Andreu, davant de les càmeres de la BBC, preguntant-li per la seva relació amb el pedòfil Epstein.

Ghislaine Maxwell va ser condemnada a vint anys de presó. I Epstein, casualment, va suïcidar-se a la presó en espera del judici. Una inexplicable casualitat en una presó d’alta seguretat: van fallar les càmeres de vigilància i, una altra casualitat, els guardes vigilants estaven adormits. Ni en una sèrie funcionaria.

Andreu segueix amb la seva vida de luxe tornant, poc a poc, a incorporar-se en els actes de la família reial.

Però, oh casualitat, després de tanta lluita, Virginia Guiffre, acaba de suïcidar-se també voluntàriament. Segur que el príncep Andreu ho ha celebrat.

Tanmateix, dies abans, Virgínia havia tingut un accident amb un autobús que circulava a 110 km/h. La policia va qualificar de lleu l’accident. Però la família va declarar posteriorment que ella havia estat «colpejada i que tenia contusions». Ella ja havia compartit a les xarxes que temia per la seva vida.

Els problemes del príncep Andreu, amb el silenci d’Epstein i de Giuffre, desapareixen, no per art de màgia, sinó per art de suïcidi. L'heroisme femení contra poderosos abusadors sexuals paga el preu més car: la mort. Missatge: dones, no us atreviu amb els poderosos, no sols podeu ser silenciades sinó també aniquilades.

La mort de Giuffre deixa un buit en la lluita per la justícia de les supervivents d'abusos sexuals i desvetlla, amb cruesa, la complicitat d'un sistema que protegeix més i millor els violadors que les víctimes.

I és que en un món just, els qui haurien de témer per la seva vida haurien de ser els abusadors, no les víctimes de violència sexual.



dissabte, 14 de juny del 2025

Les dones també feien la guerra

La xarxa d’Alice es una novel·la de ficció històrica escrita per Kate Quinn. Ella és una reconeguda escriptora nord-americana, de ficció històrica, que ha destacat per donar veu a dones valentes en contextos de guerra i espionatge. Aquest és un dels seus best-sellers més famosos.

La història està ambientada durant la Primera i Segona Guerra Mundial. Té dues protagonistes principals: Eve Gardiner, una jove reclutada com a espia per a una xarxa secreta de dones durant la Primera Guerra Mundial i Charlie St. Clair, una americana embarassada que, el 1947, viatja a Europa per trobar la seva cosina desapareguda durant la Segona Guerra Mundial.

La novel·la està inspirada en la veritable xarxa d'espionatge femenina coneguda com The Alice Network, que va operar a França durant la Gran Guerra.

No és un relat bèl·lic dominat per figures masculines. És un homenatge feminista a la participació decisiva de dones en la guerra. Així com els homes soldats treballaven a primera línia, elles ho feien en la clandestinitat i invisibilitzades. Elles no feien el mateix ús de les armes que els homes (encara que també estaven ensinistrades en l’ús de pistoles), elles recorrien a la seva intel·ligència per enviar missatges encriptats (sovint amagats a les vores de les faldilles o als clips dels cabells), passar informació, fingir vides falses, parlar diferents idiomes... per poder salvar vides.

La novel·la està inspirada en Louise de Bettignies, coneguda com l’espia francesa Alice Dubois que treballava per als serveis secrets britànics, concretament pel MI6. Entre 1915 i 1916, va liderar una vasta xarxa d’informació clandestina en territori ocupat pels alemanys. A més, Louise era una dona culta i poliglota (parlava francès, anglès, alemany i italià) ja que havia estat educada a Bèlgica i Anglaterra.

La seva tasca va ser crucial: els informes de la seva xarxa van permetre atacs estratègics britànics contra combois i instal·lacions militars alemanyes.

Va ser detinguda i condemnada a quinze anys de treballs forçats i va morir en captivitat el 1918. Només tenia trenta-vuit anys. Tot i ser una heroïna... per què el seu nom no ha estat digne de més reconeixement?

La història de Kate Quinn trenca amb la idea de la dona com a víctima passiva de la guerra. Els seus personatges femenins no estan idealitzats. Però ens en dona una mirada empàtica, no sols reconeixent-los la seva valentia, sinó també perquè, a més de lluitar amb enemics visibles i reals, també lluitaven contra el masclisme imperant i contra la seva invisibilització constant. A més d’afrontar amb dignitat i consciència els seus traumes, les seves pors i les seves vergonyes.

I és que, en les guerres, les dones també han estat crucials i elles quasi mai n’han rebut ni honors ni medalles. Amb tot, Louise de Bettignies, a títol pòstum, va ser condecorada amb la Legió d’Honor francesa. Però, i la resta? On són els seus noms després d’haver donat les seves vides lluitant pels valors que consideraven més essencials?