dijous, 10 de juliol del 2025

Turisme sexual femení a l’Àfrica

Aquesta mena de turisme, per a gaudi de dones, és realment feminista i empoderat? No!

Segons diu Emma Zafón, al seu article Si ella és feliç així, deixa-la, pel fet de ser dona no pots justificar-te de tot el que et vingui de gust fent veure que ets feminista.

L’expressió col·loquial Si ella és feliç així, deixa-la, molt utilitzada sobretot en xarxes socials i contextos feministes o de crítica social, no dona permís a les dones per fer allò que els roti. El discurs paternalista que jutja constantment les dones amb una moral que pretén corregir com hauria de viure, estimar, vestir, criar, expressar-se... ha portat a algunes feministes a pensar que tenen dret a triar sense haver de justificar-se.

És tot justificable?

Homes i dones sabem que no. I un desig individual ―com el turisme sexual femení―, mai es podrà ajustar a una lluita col·lectiva feminista, especialment, quan va nodrida d’abusos i de desigualtats.

Un acte immoral, no fa feliç a una dona feminista.

Tots tenim normalitzades les típiques fotos de turistes europeus masculins, amb sandàlies i mitjons blancs i camises virolades amb pantalons curts, envoltats de palmeres i de noies molt més joves que ells.

Els homes han practicat el turisme sexual amb tota impunitat. Ells eren titllats de «colonitzadors sexuals». Però ara, les agències, estan encantades venent el perfil de «dona alliberada explorant el seu desig». Té demanda i fa guanyar diners. Però quan la llibertat individual s’exerceix sobre el cos i la precarietat d’algú altre, ja no estem parlar d’autèntica llibertat. Sigui perpetrat per una dona o un home.

A les platges de Kènia, Gàmbia, Tanzània... milers d’homes joves —amb les abdominals com una rajola de xocolata—, esperen turistes europees adinerades amb ganes, com diu Emma Zafón, de «passar-se entre les cames una bona torre Agbar moreneta de poc més de vint anys».

Aparentment, el viatge és per conèixer cultures, ètnies, paisatges, gastronomies... diferents. Però en realitat busquen aquell plaer sexual que ja tenen en ment abans de sortir de casa.

Les «altres realitats» dels turistes, siguin homes o dones, són per conèixer-les, no per consumir-les. El sexe no és una mercaderia per més que si hagi mercadejat fins a la sacietat.

I per més que li apliquem l’expressió col·loquial d’aprovació «dilo tata» ―tan utilitzada a les xarxes socials―, aquesta no farà que el turisme sexual femení sigui feminista ni empoderat.

Elles poden tornar satisfetes a casa i només en parlaran amb qui els accepti la seva posició. Ells, si tenen sort, potser aconseguiran un iPhone de segona mà o una transferència puntual.

Qui vulgui practicar-lo, sabent del seu abús sobre una població desprotegida, que no vulgui disfressar-ho amb etiquetes positives.

I és que el turisme sexual femení no canvia les regles del joc; només canvia de jugadora. Quan elles trien, també és abús. Aconseguir sexe amb targeta de crèdit no empodera cap dona. L’autèntica feminista és la que lluita perquè aquest turisme s’erradiqui.

diumenge, 6 de juliol del 2025

Dones de paraula

 Aquest és el títol de l’exposició que la comissària i historiadora d’art Maria Garganté, ha portat a la sala 28 planta 1a del Museu Frederic Marès de Barcelona.

Amb el títol, ja en tenim prou per saber que té un caire feminista i reivindicatiu. I que cal anar-hi.

L’objectiu de l’exposició és reivindicar que la paraula femenina ha estat sovint oculta, negada i desacreditada per la història, la literatura els relats bíblics i els mitològics.

Està organitzada en tres àmbits: Virtut o vici: el llegat de les dones lectores i escriptores; De santa Anna a Maria: la transmissió del coneixement matern i La paraula negada: l’ocultació i qüestionament de la veu femenina.

La selecció de peces inclou des de figures religioses fins a escriptores i artistes contemporànies. I la paraula ha estat la seva eina fonamental per al seu empoderament.

Comença amb Christine de Pizan, nascuda el segle XIV. Amb la seva obra La ciutat de les dames va defensar la dignitat i el valor de les dones, qüestionant els prejudicis de la seva època. Va ser una escriptora i pensadora medieval que està considerada una de les primeres dones a guanyar-se la vida com a autora professional a Europa. Christine pertanyia al grup de dones de l’Europa medieval anomenades docta puellae. Van destacar per la seva formació i coneixement en àrees com la filosofia, la teologia i les lletres, en un context on l'educació superior era predominantment masculina. I van ser pioneres en la història del feminisme i l'empoderament intel·lectual femení.

També s’hi pot veure un autoretrat de Caterina Albert, qui després de guanyar el Jocs Florals de 1898 amb el seu colpidor monòleg La infanticida, per evitar més problemes dels que ja tenia per ser una dona, va passar a signar com a Víctor Català.

Del segon àmbit, destacaria un dibuix de Picasso, que la seva mare va guardar curosament ―tot i no ser ni una temàtica ni un estil que poguessin definir-lo―, de Santa Anna ensenyant a llegir la Verge.

Del tercer àmbit, destacaria els dibuixos de Josefa Tolrà, una figura essencial de la literatura i la pensament espiritual català. L’artista va treballar en una reinterpretació de la feminitat mostrant la dona com a subjecte actiu i espiritual, més enllà del rol passiu assignat per la societat patriarcal que ella mateixa va patir. Tan essencial i tan poc coneguda.

I acabaria mencionant Cassandra, de l’artista contemporània Kima Guitart que, amb el seu vestit blanc tacat de sang, vol simbolitzar les veus femenines ignorades o silenciades al llarg de la història. I ho fa jugant amb el nom del personatge mitològic que, tot i predir la destrucció de Troia, ningú no va escoltar-la.

La mostra no és només un acte de memòria històrica, sinó també un compromís amb el futur de les dones i la seva llibertat d'expressió.

I és que les dones, malgrat tots els silencis imposats, les ridiculitzacions, els menysteniments, els exilis, les fogueres... que s’han imposat a les seves veus, no han deixat mai de parlar. I les seves veus han estat molt potents.

dilluns, 30 de juny del 2025

Una jutgessa amb una esclava

 Quan una persona és tractada com a propietat d’una altra i obligada a treballar sense llibertat ni remuneració diem que està esclavitzada.

L’Imperi Romà, va tenir milions d’esclaus ―procedents de guerres, del comerç o per naixement―, que treballaven, fins i tot com a gladiadors, sense drets ni llibertats. No va ser la primera cultura a fer-ho.

Avui en dia, encara podem parlar de tràfic de persones per a explotació laboral o sexual. En alguns països del sud-est asiàtic encara es practica el treball forçat en la indústria del tèxtil o en la construcció.

Han passat segles i la condició humana segueix sent igual d’indigna pel cervell que té. Hi ha bèsties que no executarien certes accions pròpies dels humans. Com esclavitzar éssers humans; torturar-los o maltractar-los físicament o psicològicament; explotar-los laboralment o sexualment quan, especialment són vulnerables; discriminar-los per raça, gènere, religió o orientació sexual; permetre o ignorar la fam i la pobresa; negar drets fonamentals...

Quan aquestes barbaritats són perpetrades per homes, les trobo horribles; però si estan en mans de dones, em causen molt més dolor. Perquè també soc dona.

I aquest és el cas de la jutgessa ugandesa Lydia Mugambe, prestigiosa advocada i magistrada que havia treballat durant anys a les Nacions Unides en representació del seu país i defensant els drets humans.

Però tots sabem que tenir estudis superiors no és, com hauria de ser, un títol que alliberi ni de la indignitat ni de la maldat.

Mugambe ha estat condemnada a sis anys i quatre mesos de presó per forçar una jove ugandesa a treballar a casa seva en condicions d'esclavatge.

Actualment vivia al Regne Unit i allí va ser on la feia treballar com a serventa i mainadera sense pagar-li cap salari. Per tant, explotava la seva víctima en condicions d'esclavitud.

La jutgessa s’aprofitava del desconeixement, per part de la víctima, de les lleis britàniques i infringia sistemàticament totes les lleis d’immigració.

La víctima, segons els seus advocats, ho sofria tot per la por que vivia; perquè Mugambe encara tenia molta influència a Uganda i l’atemorien les possibles represàlies tant per a ella com per a la seva família.

A més, Mugambe ja l’havia enganyada per fer-la viatjar fins al Regne Unit amb la intenció d’explotar-la.

I, segons el jutge que va sentenciar-la, Mugambe, no sols no va demostrar cap remordiment ni penediment sinó que va intentar, fins i tot, culpar a la víctima.

Hi ha filòsofs que defensen que la maldat no és innata, sinó conseqüència de l'entorn o l'educació. Però si ella sabia totes les lleis que li impedien ser una esclavista! De quin mal sentiment, no tractat adequadament, li podia emergir tanta perversitat: de la cobdícia?

Per tants pocs diners, tanta mesquinesa?

I és que quan una dona, que hauria d’entendre millor que ningú què significa ser oprimida, es converteix en opressora, la ràbia ens fa molt més mal a les dones. I ens recorda que la maldat no entén ni de gènere ni d’estudis.

diumenge, 22 de juny del 2025

Suïcidis que no es poden creure

 Quan una dona denuncia el poder, els rics, la reialesa... està signant la seva pròpia condemna?

Virginia Giuffre, com ja vàrem comentar en un altre article, va denunciar Jeffrey Epstein (el bilionari financer estatunidenc), per delictes d’agressió sexual i per haver traficat amb innumerables nenes durant molts anys.

Virginia també va atrevir-se amb la reialesa denunciant el príncep Andreu. Epstein, ajudat per la seva amant Ghislaine Maxwell (que va ser qui va reclutar-la), va obligar Virginia, quan tenia disset anys, a mantenir relacions sexuals, al menys tres vegades, amb el príncep Andreu que, llavors, en tenia quaranta-un. Preu: quinze mil dòlars. Giuffre, segons la demanda civil, s’hi va veure obligada per amenaces de mort, de lesions físiques o altres repercussions si desobeïa Epstein, Maxwell i el príncep. Perquè les seves connexions eren molt poderoses, la seva riquesa immensa i el seu poder il·limitat.

Virginia també va fundar una organització per ajudar altres supervivents d’abusos sexuals i va continuar alçant la veu contra els abusadors.

Andreu va perdre els seus títols reials... I si realment era tan innocent, com deia ell, per què va pagar-li, a Virginia, dotze milions en un acord extrajudicial. A més, la pel·lícula La gran exclusiva reprodueix l’entrevista que la periodista Emily Maitlis, va fer-li a Andreu, davant de les càmeres de la BBC, preguntant-li per la seva relació amb el pedòfil Epstein.

Ghislaine Maxwell va ser condemnada a vint anys de presó. I Epstein, casualment, va suïcidar-se a la presó en espera del judici. Una inexplicable casualitat en una presó d’alta seguretat: van fallar les càmeres de vigilància i, una altra casualitat, els guardes vigilants estaven adormits. Ni en una sèrie funcionaria.

Andreu segueix amb la seva vida de luxe tornant, poc a poc, a incorporar-se en els actes de la família reial.

Però, oh casualitat, després de tanta lluita, Virginia Guiffre, acaba de suïcidar-se també voluntàriament. Segur que el príncep Andreu ho ha celebrat.

Tanmateix, dies abans, Virgínia havia tingut un accident amb un autobús que circulava a 110 km/h. La policia va qualificar de lleu l’accident. Però la família va declarar posteriorment que ella havia estat «colpejada i que tenia contusions». Ella ja havia compartit a les xarxes que temia per la seva vida.

Els problemes del príncep Andreu, amb el silenci d’Epstein i de Giuffre, desapareixen, no per art de màgia, sinó per art de suïcidi. L'heroisme femení contra poderosos abusadors sexuals paga el preu més car: la mort. Missatge: dones, no us atreviu amb els poderosos, no sols podeu ser silenciades sinó també aniquilades.

La mort de Giuffre deixa un buit en la lluita per la justícia de les supervivents d'abusos sexuals i desvetlla, amb cruesa, la complicitat d'un sistema que protegeix més i millor els violadors que les víctimes.

I és que en un món just, els qui haurien de témer per la seva vida haurien de ser els abusadors, no les víctimes de violència sexual.



dissabte, 14 de juny del 2025

Les dones també feien la guerra

La xarxa d’Alice es una novel·la de ficció històrica escrita per Kate Quinn. Ella és una reconeguda escriptora nord-americana, de ficció històrica, que ha destacat per donar veu a dones valentes en contextos de guerra i espionatge. Aquest és un dels seus best-sellers més famosos.

La història està ambientada durant la Primera i Segona Guerra Mundial. Té dues protagonistes principals: Eve Gardiner, una jove reclutada com a espia per a una xarxa secreta de dones durant la Primera Guerra Mundial i Charlie St. Clair, una americana embarassada que, el 1947, viatja a Europa per trobar la seva cosina desapareguda durant la Segona Guerra Mundial.

La novel·la està inspirada en la veritable xarxa d'espionatge femenina coneguda com The Alice Network, que va operar a França durant la Gran Guerra.

No és un relat bèl·lic dominat per figures masculines. És un homenatge feminista a la participació decisiva de dones en la guerra. Així com els homes soldats treballaven a primera línia, elles ho feien en la clandestinitat i invisibilitzades. Elles no feien el mateix ús de les armes que els homes (encara que també estaven ensinistrades en l’ús de pistoles), elles recorrien a la seva intel·ligència per enviar missatges encriptats (sovint amagats a les vores de les faldilles o als clips dels cabells), passar informació, fingir vides falses, parlar diferents idiomes... per poder salvar vides.

La novel·la està inspirada en Louise de Bettignies, coneguda com l’espia francesa Alice Dubois que treballava per als serveis secrets britànics, concretament pel MI6. Entre 1915 i 1916, va liderar una vasta xarxa d’informació clandestina en territori ocupat pels alemanys. A més, Louise era una dona culta i poliglota (parlava francès, anglès, alemany i italià) ja que havia estat educada a Bèlgica i Anglaterra.

La seva tasca va ser crucial: els informes de la seva xarxa van permetre atacs estratègics britànics contra combois i instal·lacions militars alemanyes.

Va ser detinguda i condemnada a quinze anys de treballs forçats i va morir en captivitat el 1918. Només tenia trenta-vuit anys. Tot i ser una heroïna... per què el seu nom no ha estat digne de més reconeixement?

La història de Kate Quinn trenca amb la idea de la dona com a víctima passiva de la guerra. Els seus personatges femenins no estan idealitzats. Però ens en dona una mirada empàtica, no sols reconeixent-los la seva valentia, sinó també perquè, a més de lluitar amb enemics visibles i reals, també lluitaven contra el masclisme imperant i contra la seva invisibilització constant. A més d’afrontar amb dignitat i consciència els seus traumes, les seves pors i les seves vergonyes.

I és que, en les guerres, les dones també han estat crucials i elles quasi mai n’han rebut ni honors ni medalles. Amb tot, Louise de Bettignies, a títol pòstum, va ser condecorada amb la Legió d’Honor francesa. Però, i la resta? On són els seus noms després d’haver donat les seves vides lluitant pels valors que consideraven més essencials?



diumenge, 8 de juny del 2025

Exalçar el sotmetiment femení

Per entendre’ns bé des del principi, la paraula sotmetiment, referida a persones, expressa l’acció de tenir algú sota control i dominar-lo. Alguns sinònims són: opressió, repressió, subjugació, despotisme...

La plataforma Steam, una de les més influents del món del videojoc, n’ha publicat un de completament indecent: «No, Mercy» (no confondre amb el de la monja Mercy que és molt empoderada). Ha estat retirat ―que no puc dir per sort sinó per decència humana si és que ens en queda―, perquè justament va d’això, de sotmetiment femení per part del gènere masculí. I el seu relat s’endinsa en el delicte immoral disfressat d’entreteniment. Totalment aberrant.

Un «gamer» és el que forma part d’aquesta cultura dels videojocs. I aquesta cultura té uns valors, un llenguatge, uns referents... que comparteixen tots els que participen en un mateix joc. El valor de «No, Mercy» és el de la violació.

És una violència masclista virtual, però les seves repugnants conseqüències són ben reals.

Steam el publicitava així: «després d'enganxar la teva mare traint el teu pare, descobreixes la naturalesa de les dones, especialment la seva. No és una mestressa de casa corrent: està amagant un fosc secret que la persegueix des de fa anys. Ara és el teu torn per descobrir-la, fer-li xantatge, exposar-la... Posseir-la. El teu objectiu és simple: no deixar cap cony sense follar, perquè això és el que totes volen». Repugnant!

Com repugnants han de ser els homes ―no sé si hi ha dones―, que l’han imaginat i creat. Com repugnants han de ser els homes ―i dones, si és el cas―, que hi han jugat.

Zerat Games figura com a desenvolupador i editor del joc, però no hi ha informació pública detallada sobre la composició del gènere dels seus membres.

El joc proposa, en definitiva, divertir-se amb la possessió de cossos femenins com un dret masculí. I tot plegat amb un llenguatge que banalitza l’abús sexual i l’incest.

No, Mercy conté contingut explícit que promou el sotmetiment sexual no consentit, l'incest i qualsevol altra forma de violència sexual.

El videojoc presenta com a desitjable i justificable la violència sexual i l’incest, disfressant-ho com un joc per a adults que dona premi a aquests delictes sense condemnar-los.

Per tant, el videojoc està blanquejant aquests delictes que ni les bèsties perpetrarien.

Aquest videojoc no és l’únic exemple de com el patriarcat abusa de les eines digitals que té a l’abast per perpetuar el seu poder.

N’hi ha d’altres de jocs masclistes i misògins però aquest ha desfermat una escandalosa controvèrsia que ens fa pensar que encara queda algú amb dignitat. Gràcies a l’escàndol, finalment, ha estat retirat.

I és que si la violència sexual i l’incest poden convertir-se en un entreteniment, la nostra societat té greus problemes. Perquè el videojoc és símptoma d’una malaltia social que cal tractar amb urgència. I no hi pot haver pietat per als que ho permeten. Tampoc per als que hi juguen.



divendres, 30 de maig del 2025

Casar-se per no morir socialment

 Ara, a Tik-Tok, s’han tornat a posar de moda aquests matrimonis, anomenats lavanda, basats en l’art de l’aparellament sense sexe ni relació sentimental. Estan basats en l’autoconsciència per triomfar en un altre art, el del repartiment de despeses, a fi de poder sobreviure en una societat que s’enfronta al jovent com si fos un camp d’entrenament per a la frustració.

I ara, un casament lavanda és molt cool, molt modernet, guai, té estil, personalitat...

Però són casaments tan antics com la necessitat. Perquè les necessitats sempre han estat moltes i diverses.

Casar-se per amor és el més aconsellable perquè, fins i tot així, en un matrimoni tradicional, té prou crisis de valors i força malentesos que, sovint, fan que s’hagin d’empentar a estimbada per aquí, estimbada per allà.

Però els matrimonis per conveniència, com els anomenats lavanda, sempre han funcionat i funcionen (més bé o més malament, o fatal o, ara, molt bé perquè són cool).

Abans podia ser un que si compartir fites, que si bona dot, que si una bona femella per criar... I a perdre-hi més les dones que els homes. Naturalment. Com Sempre.

Però els lavanda dels que es va començar a parlar al segle XX, quan es van posar de moda als Estats Units, eren els que es referien molt subtilment, amb aquest color, a la comunitat LGTBIQ+.

Aquesta mena d’unions —normalment entre un home i una dona—, es practicaven per poder tenir una certa aparença social quan sortir de l’armari encara estava molt penalitzat i es volia amagar per supervivència, per reputació o per pressió cultural.

Els lavanda d’ara són unions amb molta autoconsciència. Ara tot es fa des de l’autoconsciència i no acabo d’entendre si ho emfatitzen per donar a entendre que abans, fins i tot els matrimonis, eren inconscients.

Els joves de la Generació Z han tornat a posar de moda aquests tipus de relacions. Parlem de jovent nascut entre 1997 i 2012, ja en l’era digital i amb les xarxes socials a tot drap; amb una gran consciència (que no falti) social i ambiental; amb valors com la diversitat, la igualtat i la sostenibilitat; qüestionant-se sovint les normes establertes, valorant la independència laboral...

En aquestes unions, les dones, en un context de normes rígides sobre el matrimoni i la família, en surten especialment perjudicades perquè elles viuen sota més pressió social per casar-se. Perquè aquestes unions segueixen perpetuant dinàmiques de desigualtat de poder entre els sexes i elles segueixen assumint més rols submisos. Acaben vivint amb massa culpa i desencís; tant, que els perjudica la seva salut emocional. I la seva llibertat personal i la seva autonomia queden molt més limitades que les dels homes.

I és que el problema no és que la gent es casi sense amor, el problema és que el món encara premia més l’aparença d’una família tradicional que no pas la veritat d’una vida pròpia i lliure. I sense proporcionar les eines necessàries (com estabilitat laboral, habitatge...) per poder assolir una vida mínimament decorosa.