dissabte, 8 de gener de 2022

Les dones madures són obsoletes?


La novel·la L’altra casa, de l’escriptora britànica Rachel Cusk,, ens parla, entre d’altres temes, d’obsolecència femenina.

Està convençuda que les dones d’edat avançada ja no es tenen en compte per a quasi res.

I jo li ho entenc només establint un paral·lelisme amb els electrodomèstics obsolets. No deixen pas de funcionar, però no acompleixen suficientment bé les seves funcions en comparació amb els nous electrodomèstics introduïts en el mercat. Així, una escriptora madura no dona tant de si com una jove, segons Rachel.

A la novel·la, l’altra casa és la que la protagonista deixa a un pintor ja en decadència, dins de la propietat que ella i el seu marit tenen. I on ells viuen a la casa principal. Ella és una escriptora que ronda la cinquantena i creu que, en contacte amb l’artista de quaranta-cinc anys recuperarà, en part, la seva inspiració.

L’obra aborda aquesta qüestió amb una gran subtilesa: el pintor i ella són com la cara i la creu d'una trajectòria artística. Ell és egoista; ella, com a dona, no pot posar la carrera en primer lloc.

Es pregunta Cusk: per què una dona madura creu que ja no té cap valor? La protagonista, tot i estar a casa seva, se sent desplaçada perquè viu pensant que ja mai no podrà arribar primera en cap cursa.

I Cusk escriu aquesta història des de París, quan ha deixat Anglaterra per culpa del brèxit i quan els seus fills ja són prou grans com per quedar-se sols. Perquè fer de mare és molt esgotador. Molt més que fer de pare, diu.

El pintor, entre d’altres defectes, és molt desagraït. No té cap intenció d’ajudar-la en res. Evita tant com pot trobar-la i, quan no li queda cap més remei, li boicoteja tots els seus projectes. I Cusk creu que hi ha molts homes així.

Perquè ella té al cap un fet històric que li interessa particularment i al que vol donar rellevància en la seva obra.

L’adinerada mecenes americana Mabel Dodge Luhan va convidar a una estada llarga de quasi dos anys a l'escriptor anglès D.H. Lawrence, l’autor de Lady Chatterley. L’unic que esperava Mabel era una gratificació personal, un reconeixement. Però Lawrence va acabar comportant-se amb ella de forma violenta i destructiva.

I establint un paral·lelisme, Cusk fa que la seva protagonista desitgi ser pintada per ell perquè així potser aconseguirà que es fixi en ella. Perquè creu que la seva imatge està evaporant-se.

La novel·la no deixa gaire bé els homes. Cusk n’és conscient i ens fa entendre que la seva història no és gens inversemblant. El que ella explica ha passat, passa i continuarà passant. Aquest tipus d’homes han existit, existeixen i continuaran existint.

I és que Rachel Cusk potser no té tota la raó... penso en dones grans molt potents, com Antònia Vicens, Premi Nacional de Poesia el 2018. Ella va publicar el seu primer poema, Lovely, per parlar del dol per la mort del seu pare, quan ja en tenia seixanta-vuit tot i que ella ja havia publicat molt abans.

Amb tot, els homes de Cusk, són totalment versemblants.













Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada