No fa gaires dies, amb les meves amigues, tot llegint Tàndem, de Maria Barbal ―premi Josep Pla 2021, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, extraordinària escriptora i una de les més grans representants de la literatura catalana―, assegudes sobre les nostres més de sis dècades, carregades amb tofes com núvols d’estiu i proveïdes amb ulleres de prop i de lluny ―tot intentant amb la lectura evadir-nos del carregós si no fos...―, alguna de nosaltres va dir:
―Se’n perd la mena!
Tàndem és la història de l’Elena i l’Armand que, jubilats i amb unes relacions anteriors força galdoses, en conèixer-se, volen aprofitar la seva darrera oportunitat. L’Elena podria ser una de nosaltres.
El seu se’n perd la mena, tot i que Maria Barbal no s’hi centra específicament, és molt similar al que nosaltres comentàvem.
Si algun home ens hagués escoltat, segurament, ens hauria preguntat de què se’n perd la mena? Perquè no hi hauria caigut, no se n’hauria adonat i perquè no n’és conscient i perquè no hi dona importància i perquè...
La majoria dels homes que també s’asseuen sobre sis dècades creuen que un estol d’àngels enviats per la divinitat els ha emplenat la nevera i, cada dia, com a mínim dos cops, els prepara un parell d’àpats... que els han rentat i planxat els llençols que reposen als armaris...que cada mati, havent-se dutxat els deixen uns lavabos impol·luts...
Quan l’amiga va dir-ho, totes, sense excepció, vàrem entendre-ho a la primera. Ningú no va necessitar especificar detalls. Tanmateix, després, com una necessitat de l’ànima i com un consol apaivagador vàrem repassar-los.
Se’n perd la mena de dones que s’han sacrificat, molt per sobre del llindar masculí, per la família en general, pels fills i pel marit en particular.
Se’n perd la mena de dones que els diumenges han reunit la família i s’han llevat molt d’hora per fer als fills, parelles respectives, nets i marit aquell plat que els agrada tant i que en lloc més poden menjar fet com a casa.
Se’n perd la mena de dones que canvien cremalleres, fan vores de pantalons, sargeixen, teixeixen algun jerseiet de néixer...
Se’n perd la mena de dones que deixen les seves aficions per ser a casa quan algú ha d’arribar com de visita.
Se’n perd la mena de dones que són el pal de paller de les seves llars i saben on són les coses quan es necessiten, quan cal anar al metge a fer revisions, qui necessita ser escoltat o a qui cal fer veure que s’és allí pel que calgui.
Se’n perd la mena de dones que treballant diumenges i festius, sense queixar-se, segueixen fent d’àngels divins.
I és que, educades i esculpides per un més que molt abusiu i injust patriarcat, la majoria, segurament tornarien a fer el mateix. Perquè justament aquest patriarcat les ha obligat a creure que és molt millor ser feliç donant que rebent. Tornant a donar i rebre poc. I que primer són els altres i després elles. I que la seva felicitat rau en fer feliços els altres. No és obvi que aquest patriarcat, com a mínim, és maligne?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada