Cal anar sexi al súper?

El passat novembre, a la cadena de televisió pública Rai 2 a Itàlia, el programa Detto Fatto (Dit i fet), emetia un tutorial per explicar a les dones com fer la compra, al supermercat, de forma "sexi".

La notícia ha traspassat fronteres i fa mal al cos ―perquè ja us explicaré com s’hi ha d’anar―, i a l’ànima. Sabeu d’algun tutorial per a homes, per exemple d’aquells tan forçuts que van a les cases a arreglar rentadores que pesen molts quilos? No he vist enlloc que els proposin d’anar-hi amb talons i calçotets.

La protagonista era una ballarina, Emily Angelillo, que, o bé era masclista o bé va acceptar la feina perquè no arribava a fi de mes. No pot haver-hi altra raó, essent dona, per gravar tan gran greuge, insult, ultratge i ofensa. Vestida amb uns shorts de pell negra ―una mica més grans que les calces de sota―, amb una camisa grisa de màniga tres quarts però lligada arran de pit deixant les costelles a l’aire ―tot i que no sé si aquest guarniment també pot ser l’uniforme bàsic per a l’hivern―, i unes sabates de taló com les agulles de la Sagrada Família. Encara que aquests talons ―a part de malmetre la carcassa femenina―, algunes vegades, han estat útils per a algunes dones per arribar a les prestatgeries més altes.

I la tal ballarina, no sé si fent-ho veure o realment quedant lluny de qualsevol tipus de raonament bàsic, ho explica sense ser conscient de la indignitat dels seus missatges.

Segur que és el guió que li han posat davant però ella també se’n fa responsable en transmetre’l.

Anima a les dones a portar talons en el seu dia a dia i, concretament, a anar a fer la compra al súper. Els passadissos plens de productes es converteixen ―i vol que també passi a les altres dones―, en un escenari per vendre el seu cos ―encara que això últim no ho digui.

Per caminar com un figurí, aconsella agafar-se al carro... ―entenc que per tenir una mica més de suport que dos claus esquifits i una petita xapa sota l’avantpeu―, i caminar més recta que portant la cotilla de la Vivien Leigh a Allò que el vent s’endugué.

En arribar a la prestatgeria, caminant amb moviment de malucs més que de cames, desanima a moure’s de manera vulgar. La dona s’ha de dreçar, «compacta i en direcció al cel» i, per fer-ho més «intrigant», diu ella, blegant el genoll esquerra i portant el peu quasi a tocar del cul. Una absoluta barbaritat.

L’endemà mateix, la senadora del Partit Democràtic, Valeria Fedelli, feia un tuit en què qualificava la imatge d»'absurda, indigna i ofensiva». Moltes altres dones també van queixar-se. La Rai2 va canviar de franja el programa però, l’endemà, va fer una reposició amb una desfilada de noies en roba interior que lloaven el «push up» i l'acompanyava amb música de la pel·lícula "Nou setmanes i mitja".

I és que caldria sancionar per llei, cada vegada que per errada ―vull pensar―, ens vegem obligats a veure tals barbaritats. I obligar a rodar el mateix reportatge a homes en calçotets ajustats i talons dels més alts.

Alfons Quintà, de l’odi a l’assassinat

El fill del Xofer és una història sobre els fils del poder a Catalunya amb Alfons Quintà de protagonista. Un xantatgista des de jovenet, fatxenda, corrupte, amoral... i que tot i així ―per les informacions que tenia (aconseguides de mala manera), i a les que posava preu― va aconseguir grans cotes de poder.

Jordi Amat ―escriptor de gran prestigi―, és l’autor d’aquesta història: una lúcida radiografia dels darreres cinquanta anys de política catalana. Per això, també té molts d’altres, i molt importants, personatges: Josep Pla, Josep Tarradellas, Jordi Pujol...

El pare d’Alfons, Josep, era viatjant de roba per a modistes. Va tenir la sort de conèixer Josep Pla i va esdevenir el seu xofer ―fins i tot, males llengües diuen que era el seu lacai. Amunt i avall per Catalunya i sud de França, escoltant converses d’alta volada, va aconseguir informacions perilloses i transcendents. A vegades, per dissimular l’activitat contra el règim, ell i algú altre portaven un fill al cotxe. Va ser així com Alfons ―el fill del xofer―, va anar aprenent com es movien els fils de la política catalana i quins eren els seus actors principals. Ja als disset anys, va ser capaç de fer xantatge a Pla perquè el seu pare no li permetia treure el carnet de conduir ni matricular-se a periodisme.

La relació entre Alfons i el seu pare va ser terrible: el fuetejava amb el cinturó i no accedia a cap de les seves peticions. A més, es va sentir molt menystingut quan va deixar la llar familiar per instal·lar-se a prop de Pla. I per tota la munió d’amants ―amb alguna de fixa que va donar-li germans―, i que li feien passar les celebracions sense ni ell ni la seva mare.

Tant dolor, el van fer «esgarriat», li deien. I es va tornar molt rancuniós i venjatiu. Qui no feia la seva, era víctima del seu odi.

I sense voler ser com son pare ―a qui odiava―, va acabar sent pitjor que ell. Amb una gran diferència: Alfons era molt brillant intel·lectualment, va ser un bon periodista i també va ser jutge.

Com a periodista va tenir una fructífera i lúcida carrera en diferents mitjans de comunicació. Especialment en diaris de primera línia i a la ràdio.

Aviat, però, va començar a abusar de les dones. Com que era simpàtic i influent, aconseguia emportar-se’n moltes al llit. Després ho explicava als companys. No tenia pudor, se’n vanagloriava. Però molts companys creien que s’inventava històries. Amb una primerenca relació amb una altra periodista, quan ella el va deixar per amoral, va fer córrer que ella era lesbiana i comunista. En aquells temps eren terribles difamacions.

Al final va convertir-se en un assassí: després de vint anys de matrimoni i que la seva dona hagués tornat amb ell per cuidar-lo mentre era a l’hospital, la nit que varen tornar a casa, abans d’anar-se’n l’endemà, va assassinar-la amb una escopeta de caça. Després va suïcidar-se.

I és que per més bons articles que hagi deixat, no val gens la pena una vida d’abusador sexual i assassí.

Joana Raspall, avui faria 108 anys

Diu Joana Raspall: «Amb els llibres per amics, mai no et faltarà companyia»

Si a les escoles haguéssim sabut fer entendre que els bons llibres ―i en català en tenim moltíssims―, ens poden fer una excel·lent companyia, tot enriquint-nos intel·lectualment, no ens hauríem tornat tan solitaris ni viuríem envoltats de mascotes. Els nostres valors serien, segur, distints.

Quines magnífiques estones he passat amb la Colometa, amb Plaerdemavida, amb la Mila, amb l’Elisenda Vilabrú, la Conxa, Teresa Goday... i amb Joana Raspall! Totes m’han ajudat a crear un món on viure-hi acompanyada i més forta.

Joana Raspall ha acompanyat moltes vides ―especialment d’infants i adolescents―, tot cobrint un buit que tenia la literatura catalana. Segons Miquel Desclot ―gran poeta català que li va dedicar una glossa amb la que va guanyar un important premi literari―, ella sentia una passió educadora, encesa per la generació noucentista, sota l’estímul d’Enric Prat de la Riba i continuada per la generació de la República. Gràcies a la seva tenacitat i esforç, el 1938, es va obrir una sala de lectura infantil a Sant Feliu del Llobregat, la seva ciutat natal. Joana havia estudiat a l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona, on havia obtingut el títol de Biblioteconomia. I va treballar com a bibliotecària fins a la fi de la Guerra Civil espanyola. Amb la retirada, va contribuir a salvar molts exemplars de llibres catalans de la destrucció feixista. Durant la dictadura, quan ensenyar català estava prohibit, ella feia classes clandestines a casa seva.

Joana, com la majoria de noies de la seva època, no havia tingut accés a una formació universitària. Amb tot, la mare, d’origen francès, l’havia enviat amb onze anys, a estudiar a Perpinyà. Volia donar-li una educació lliure. Però la mort del pare va obligar-la a tornar al cap d’un any i mig.

Segons ens explica Josep Maria Aloy ― curador i baluard de l’obra de Joana, a més d’escriptor i crític de literatura infantil i juvenil―, de poemes per a infants, Joana Raspall en va escriure 632, repartits en una dotzena de llibres. L'amistat, l'enamorament, la solidaritat, la complicitat, l'alegria, la tristesa... són els temes més recurrents. Hi veu molta tendresa viscuda, en els seus poemes; i és tanta ―ella hi deixava el cor―, que fa entendrir el lector.

Però Joana també es preocupà amb afany per la llengua catalana. Els seus volums sobre lingüística aporten reculls de sinònims, frases fetes, locucions, homònims... en català. També va escriure poesia i teatre per a adults. En totes les seves facetes va aconseguir un munt de premis literaris.

L’any 2014, Pagès Editors va publicar el seu Bestiolari. Aloy hi havia recopilat els 111 poemes infantils de l'autora protagonitzats per animals. El llibre va tenir una gran èxit i va ser un dels volums més venuts a la Setmana del Llibre en Català. I se'n va fer tres edicions.

I és que llegir la poesia de Joana Raspall és un plaer, alhora que una tendra companyia.

La repressió franquista contra les dones

L’investigador Julio Guijarro porta vuit anys recopilant informació d’arxius militars d’Andalusia. Còrdova, per haver-se resistit amb més contundència al cop d’Estat del General Franco, va patir més greus repressions. A Còrdova, parlen fins i tot de genocidi. De les 15.000 persones assassinades, més de 1.400 van ser dones.

Moltes varen morir pel senzill fet de ser mares, dones, companyes, filles o germanes de militants perseguits.

El Regim de Franco va fer l’impossible per silenciar tots els casos de la repressió femenina. Però actualment s’ha pogut anar trobant informació.

Guijarro ens explica alguns casos.

María i Carmen Pedrajas van ser afusellades sense constar en cap procediment judicial en contra d’elles. El Cap d’Ordre Públic, Bruno Ibáñez en va donar l’ordre. Les seves famílies mai més van saber res d’elles. Era un home pervers.

Carmen Luna, a qui els feixistes anomenaven «la cateta» va ser executada per haver anat a una manifestació. Eren venjatius.

Les germanes Martina i Dionísia Alcántara van morir l’any 39 amb fals testimoni per part del jutge. Les acusava d’haver tingut un important paper a la rereguarda. La primera van afusellar-la. De la segona, en digueren «colapso cardíaco». Però va morir per maltractaments. Tenia 60 anys. Menyspreables.

L’home d’Encarnación Vega, de 29 anys, havia hagut de fugir cap a França. Ella havia sobreviscut gràcies a l’estraperlo. Va ser rapada i passejada pels carrers, per les Forces Nacionals per escarnir-la i escarmentar-la; a ella i a d’altres dones. Les vexacions eren molt comuns a les presons de dones. Malvats.

La Guàrdia Civil solia falsejar les declaracions de les dones. Normalment ho aconseguien gràcies a maltractaments cruels que podien durar més d’una setmana. Se les obligava a dir el que ells volien. I per espantar-les també se les amenaçava amb apallissar les seves filles. Vils

Isidora Márquez va ser condemnada a cadena perpètua amb 97 anys. Per fer-li més càstig, varen canviar-la sovint de presó. Fins i tot, varen portar-la a Girona. Als 100 anys, se la ve deixar tornar a casa amb presó atenuada. Imbècils a més de cruels!

El més esgarrifós de tot varen ser els abusos a menors perpetrats per guàrdies civils i militars franquistes. Van violar nenes d’entre dos i quinze anys. Depravats.

Tots aquests casos van ser sobreseguts per la (in)justícia militar franquista. Els violadors eren sistemàticament justificats i absolts. Les culpables sempre eren elles.

Els informes es feien ben bé al revés: els hímens esquinçats eren per culpa de les costums llibertines de les dones i haver contret malalties venèries era per culpa de la falta d’higiene d’elles. Les males condicions de les presons femenines, tampoc hi tenien res a veure.

Alguns dels casos van arribar fins als anys cinquanta. N’havien passat més d’onze.

I és que la perversitat del dictador (cínica per voler passar per bona), sempre causarà dolor a les persones bones. I no mereix ni compassió ni perdó.

Simonet i el masclisme judicial

Tot parlant amb homes ―que solen trobar exagerat el meu discurs i no entenen que les meves reflexions només intenten fer veure la maldat del patriarcat per ajudar a erradicar-lo―, sovint em reclamen de fer un Simonet. Doncs ha arribat el moment.

Si sempre em lamento de la violència masclista ―encara que no sempre hi puc encabir totes les notícies perquè el meu discurs seria massa repetitiu per tantes com en passen―, per què no he de lamentar la violència feminista?

El titular de la notícia: «Una dona talla el penis a un home...» ens enganya. No va pas tallar-li en rodó.

Una vegada perpetrada la violència, la mateixa dona es va presentar a la Policia local de Sant Andreu de la Barca per explicar què havia fet i que havia estat en defensa pròpia. Perquè l’home, l’amo del bar on treballava, havia intentat agredir-la sexualment.

A ella, van detenir-la immediatament per un delicte de lesions. Res a veure amb la quantitat de dones mortes per violència masclista.

El més passat, en set dies, van haver-hi sis víctimes! Un dels casos va ser un home que va matar la seva dona embarassada i el seu fill de set anys. Malalt, segur! Però dolent, també.

D’aquests sis casos, alguns ja havien estat denunciats i els protocols no havien funcionat. Per què no es posen tots els recursos possibles per evitar que les dones ―i criatures―, morin assassinades en mans d’homes?

Sembla impossible que la vida de les dones, que en definitiva són les que infantaran noves vides, tingui tan poca consideració.

Moltes dones estem convençudes que si les penalitzacions ―per no parlar dels protocols―, fossin més clares i immediates, les víctimes no serien tantes.

Aquests dies ha circulat per les xarxes un dibuix d’una dona amb una cara molt tràgica que té tres mans d’home sobre els seus pits. Però a la boca és veu una màniga de jutge, amb aquells brodats tan ridículs, tapant-li la boca. Per què els jutges ―dels que aquí a Catalunya ja en tenim una mostra prou venjativa, dolenta, incompetent, parcial, masclista...―, han de ser vistos, en un dibuix, com els silenciadors de la víctima i no com els acusadors dels botxins? Doncs perquè actuen per merèixer-se aquest dibuix: en lloc d’impartir justícia, escampen injustícia.

I qui els ho permet? La majoria, homes com ells.

Perquè a la cúpula del poder judicial hi ha molts més homes que dones. Un article del gener passat ens explica el sostre de vidre de les dones en el món judicial. Els percentatges són de les Illes, però serveixen per explicar el més freqüent.

Un 69,7% de jutges de les Balears són dones. Tot just el 30,3% són homes. Això vol dir: 92 jutgesses i 40 jutges en actiu a les Illes. I tan mateix, cap magistrada ha presidit mai ni el Tribunal Superior de Justícia de les Illes Balears ―on hi ha tres dones i 10 homes―, ni l’Audiència Provincial de Palma ―amb 17 dones i 10 homes.

I és que quan molts juristes són amorals, llavors sí correm el risc de penis tallats, potser algun dia, seran en rodó. Amb una gran diferència: en defensa pròpia.