Enrica Ramonet i Canal

Enrica Ramonet i Canal nasqué el dia 15 de juliol de 1922 al carrer de Sant Llorenç, número 38, a la casa Ton Jaio de Solsona. Els seus pares foren Domingo Ramonet i Torrent i Dolors Canal i Riu.

El fill petit de l’Enrica conserva alguns documents de la seva mare. És molt original una llibreta, ordenada per anys ―al cap d’amunt de la pàgina hi posa del 1941 al 1944― amb els títols de les cançons que més li agradaven i amb la música escrita en lletres. Per exemple: Ámame esta noche, rumba, si, do, la, si, do… També es conserva una llibreta de deures de l’any 1936 tota escrita en francès. Quan tenia catorze anys ja feia anàlisi sintàctic i morfològic en francès. També hi ha força redaccions, dictats i alguna carta. En una de les primeres cartes, la senyoreta li respon en francès, que l’ha feta massa curta ―perquè només havia escrit set ratlles! Però, a partir d’aquella no van haver de tornar a dir-li i totes tingueren un «très bien».

Un altre document és el de quan va anar a Barcelona a estudiar Càlcul Mercantil a la famosa Acadèmia Cots. Era l’any 1941; per tant, ella tenia dinou anys. En aquella època poques noies degueren tenir aquesta oportunitat. La llibreta és impecable: sense cap taca de tinta ni cap errada. Molt pulcra. A dins, també hi ha el certificat de l’Acadèmia que ella obtingué, en castellà, amb la qualificació d’excel·lent.

També es conserven dues llibretes grans de tapa dura lligades amb uns cordons de color coure. Les llibretes són de color negre i amb lletres daurades hi posa «Academia Cots, Ejercicios de examen». A la part superior hi ha l’escut de l’Acadèmia ―amb les lletres «Omnia labor vincit». I a la part inferior hi ha enganxada una etiqueta amb el nom de l’Enrica i l’assignatura de què es tracta. L’una és de mecanografia i l’altra d’ortografia. Ambdues són de l’any 1940. Són d’una gran pulcritud i perfecció.

L’Enrica entrà a treballar a l’Ajuntament de Solsona, probablement, durant l’any, 1946 i s’hi quedà fins l’any 1949. Fou la primera dona que treballà a l’Ajuntament de Solsona.

Es molt possible que deixés de treballar-hi en casar-se amb Eduard Tripiana Doña el dia 24 de novembre de 1949. Tingueren dos fills: l’Eduard, el gran, nascut el 28 d’agost de 1950 i el Josep M., del 22 de maig de 1957.

Quan ja de gran va haver d’instal·lar-se a la Residència, un estiu, un grup de noies d’un Camp de Servei de voluntariat, van anar a passar uns dies amb la gent gran i es van esforçar tant com van poder per fer-los-ho passar d’allò més bé. Van pintar flors, van fer un mural, van cantar, van fer un festival... i mil coses més. Una noia, Maria Domingo va agafar-li molt d’afecte a l’Enrica i després li va escriure una carta molt afectuosa que el seu fill encara guarda. Es veu que a l’Enrica ja li costava molt de menjar i sempre era l’última. Doncs la Maria l’animava a esforçar-se amb el menjar i li aconsellava que s’engresqués a participar en totes les activitats de la Residència. A més a més, li envià una fotografia signada en la que es veien les dues a la cuina a punt de dinar. Aquesta noia de ben segur que en guarda un bon record després de passar-hi pocs dies i quan ella ja estava malalta.

L’Enrica morí el dia 20 de novembre de 1996 a l’edat de 74 anys.

La madre Palmira

Palmira Martino González, filla del senyor Josep i de la senyora Leopolda, va néixer a Infiesto, Astúries, l’any 1905. Arribà al convent de la Companyia de Maria de Mollet del Vallés l’any 1931. Primer va passar un temps com a pre-postulant a l’internat del col·legi i, el mes de desembre del mateix any, ingressà al Noviciat del mateix convent. Va vestir l’hàbit de la Companyia de Maria el dia 12 de desembre de 1932. Feu la seva professió simple el dia 31 de maig de 1934 i els vots perpetus el dia 2 de juny de 1938 a la Comunitat d’Ordunya a Biscaia.

La guerra civil trastocà tots els seus plans. Durant el mes de juliol de 1936, les monges hagueren d’abandonar els convents. Les que tenien la família a prop se’n tornaren cap a casa i la resta fou repartida entre diferents famílies addictes al Col·legi i disposades a desafiar per elles els tràgics perills als que s’exposaven en aquells moments.

La madre Palmira pogué passar fins a Barcelona i s’albergà a la casa d’una antiga alumna fins que pogué marxar cap a Itàlia en un vaixell que havia enviat el govern italià. Fou destinada a la comunitat d’Orvietto de la Companyia de Maria.

Finalment, pogué retornar a l’Espanya nacional, per terres franceses, on va ser rebuda a la comunitat d’Haro. Al cap de poc temps tornaren a destinar-la a Ordunya. Tenia 34 anys.

L’any 1939, acabada la guerra, pogué retornar al seu estimat col·legi de Mollet, contribuint amb il·lusió als treballs de reconstrucció de la casa i funcionament del Col·legi.

Però des de l’any 1921 moltes Cases de la Companyia de Maria s’estaven adherint a la Unió, deixant voluntàriament el règim autònom i de clausura que fins al moment havien mantingut. Aquesta Unió de Cases estava presidida per una Superiora General que residia a Roma. I va ser l’estiu de l’any 1940 que la Casa de Mollet decidí acollir-se a la Unió. Com que la madre Palmira havia professat justament el contrari ―ella volia pertànyer a una Casa independent i de clausura― sol·licità passar a una altra Casa. L’Església no li posà cap dificultat ja que considerava que la voluntat de les persones estava per sobre de les necessitats estructurals. Així va ser com la madre Palmira arribà a la Comunitat de Solsona que encara era autònoma i no pertanyia a la Unió. Aquesta no es feu definitiva i total fins a l’any 1956.

A Solsona, s’encarregà dels estudis de batxillerat a les Monges de Lestonnac. Era la prefecta d’estudis ―el que ara en diríem Cap d’estudis. Molt probablement, va ser la primera madre que va arribar a Solsona amb títol de magisteri.

Al convent hi havia la Superiora que era la directora, les madres ―que tenien una categoria superior donat que probablement eren les que havien entrat al convent amb alguns estudis― i les germanes, que eren les que s’encarregaven de les feines.

La madre Palmira tenia fama de ser molt seriosa i exigent. Les alumnes que començaven l’ingrés ―el curs anterior al batxillerat― més aviat li tenien pànic perquè a les alumnes més grans els agradava espantar-les amb les seves explicacions. Però, sembla que quan ja portaven un temps a classe amb ella, s’adonaven que no era tan terrible com els hi havien fet imaginar. Això sí, era molt exigent i feia treballar molt. Però, pel mateix motiu, les seves alumnes aprenien molt. Segons una deixeble seva, algunes noies de Solsona li deuen a ella el haver pogut fer el batxillerat i realitzar després, estudis superiors.

Aquesta mateixa deixeble també la recorda com una professora molt justa, perquè no feia diferències ―se suposa de classe social― i molt humana. A ella, li sembla que tota aquesta aparença de geni i exigència era més aviat una façana. I molt probablement fos deguda al fet que un parell de generacions anteriors a la seva, les noies de dues classes li havien fet passar molt malament. Per a elles era un repte i un joc aconseguir fer enfadar la madre Palmira. Es veu que hi trobaven gust.

Però acabem amb aquest primer testimoni. La madre Palmira els feia moltes assignatures de lletres, per tant la tenien a moltes classes i força hores al dia. També s’encarregava d’acompanyar-les a Lleida a fer els exàmens perquè els de Solsona, no eren oficials. Algunes vegades, anaven a dormir a Lleida, la vigília, al Col·legi que les mateixes monges tenien a la ciutat. Però, normalment sortien de Solsona a les sis del matí i a les nou ja s’estaven examinant a l’Institut de Batxillerat de Lleida. Amb ella, se sentien protegides perquè el bidell d’aquell institut gastava molt mala gaita i cridava molt però com que la madre Palmira també tenia el seu caràcter i no es deixava intimidar, elles se sentien segures.

A més a més d’acompanyar-les a Lleida, algunes vegades les portava d’excursió. A ella, li suposava un gran esforç ja que l’autobús la marejava molt. Però, com hem dit era una professional que lluitava per fer el que creia el millor per a les seves deixebles.

Un dia, estava tan marejada que va haver de treure el cap per la finestra i vomitar amb la millor discreció possible. Però ella no era l’única que es marejava, hi havia noies joves que també es quedaven blanques i esgrogueïdes. Com que l’autobús corria, i ella no s’havia adonat que tres o quatre finestres més enllà també hi havia una noia que esperava recuperar-se amb l’aire que passava, aquesta va quedar ben bruta. Va ser una situació molt divertida per a les alumnes que van riure a cor què vols; però molt molesta per a la pobra noia empastifada i molt enutjosa per a la madre Palmira.

Les seves alumnes sabien com fer-la contenta quan anaven d’excursió. Li cantaven: «Asturias, patria querida...» i ella els ho agraïa i s’hi entusiasmava.

Segurament, aquella situació, en va ser molt d’enutjosa per a ella, perquè les monges mai menjaven ni anaven al lavabo en presència de les seves deixebles. Que, potser les més ignorants, les tenien com a inhumanes perquè mai les havien vistes ni menjar ni tenir la necessitat d’anar al lavabo. Probablement deuria ser un hàbit adquirit a base de sacrifici.

Aquesta mateixa deixeble, que durant alguns anys la va considerar com una persona més aviat antipàtica i empipadora, més gran va adonar-se del bé que els havia fet a ella i a moltes d’altres com ella per ser tan exigent.

Per exemple, ella no volia anar als exàmens a Lleida i la madre Palmira, veient que tenia possibilitats, no va parar fins que la va convèncer a ella i als seus pares. Si la madre Palmira no hagués tingut aquesta tenacitat, ella potser no hauria acabat el batxillerat i no hauria tingut la possibilitat de cursar estudis superiors.

Amb agraïment, de gran anava a visitar-la i mantenien xerrades assíduament. Fins i tot, un any, a l’estiu, quan aquesta deixeble ja estava casada i tenia una filla, van anar de vacances a Galícia i es van emportar la madre Palmira i van deixar-la a Oviedo perquè pogués veure els seus familiars.

Com que ella es dedicava al batxillerat, les alumnes es pensaven que ella no sabia fer labors però, quan van tornar del viatge a Galícia, la seva deixeble va rebre com a mostra d’agraïment un tapet fet a mans per ella i va poder comprovar que en sabia molt. L’havia fet perfecte. Era exigent amb els altres i amb ella mateixa.

De tota manera, amb les alumnes de dues generacions anteriors ho havia passat molt malament. Segons elles, tenia molt mal geni i elles jugaven a fer-la empipar. I tant era així que sembla que, algunes vegades, fins i tot arribà a perdre el control i a dir-los algun penjament més gruixut del que a ella li hauria pogut pertocar.

Sempre les havia de castigar i ho feia. En acabar les classes, lliurava uns papers a la Francisca i a la Polònia (dues dones —mare i filla—, que vivien a tocar del Col·legi per l’entrada de la plaça de Sant Isidre) i les enviava a les cases respectives de les alumnes castigades escrivint quatre ratlles als pares perquè sabessin que les seves filles s’havien portat molt malament. I que com a càstig s’estarien al Col·legi un parell d’hores més ―o bé copiant o bé de braços en creu i agenollades. En aquells temps els pares no tenien cap problema pel fet que les seves filles es quedessin més a l’escola. No havien d’anar a fer cap activitat extraescolar! I el que deia la madre Palmira —molt ben considerada pels pares—, anava a missa. Tot i els càstigs, sembla que aquelles alumnes preferien quedar-se al col·legi castigades, perquè s’hi havien de quedar tot sovint.

Un dia, van anar a veure a la Superiora, la madre Rosario Cots i li van dir que elles no volien fer més classes amb la madre Palmira i que no pensaven tornar-hi. La Superiora, amb la seva paciència i bona voluntat, les va fer anar a demanar perdó i les va fer tornar a classe.

Però, quan no hi volien anar s’amagaven. La madre Palmira, ―o la madre Freixes, la madre Immaculada o la madre Garriga, a les que també ho feien passar malament― quan anaven a classe i no les trobaven, havien de buscar-les per tot el Col·legi. Elles tenien el costum d’amagar-se als confessionaris ―a menjar pega dolça― o a les corts dels porcs.

Algunes vegades també les havien trobat dins la clausura, cosa que estava totalment prohibida.

Òbviament, eren unes alumnes molt mal educades.

Una vegada van fer un ninot de paper, amb bufanda inclosa, molt ben dibuixat i pintat. Després de retallar-lo, el van enganxar a l’abric d’una companya de classe. Aquesta va marxar cap a casa sense saber que portava el ninot i va passar ben bé pel mig de la plaça del Camp. Així és que molta gent va veure-la. A la tarda, a l’hora de tornar a entrar, la companya va arribar amb la mare i la iaia que anaven a queixar-se. Aquell dia va haver-hi càstig dels grossos. Encara ara se’n recorden: la madre Palmira va deixar passar tota la tarda sense dir res i elles estaven una mica neguitoses esperant què passaria. En acabar les classes, els va preguntar qui ho havia fet i totes van callar ―les més bones nenes també perquè estaven amenaçades per les més maleducades. I com que ningú no va dir res les va posar a copiar: «Me he reído y me he burlado de una compañera. No ha sido ella la que ha quedado mal delante de Dios y de los hombres sino yo, que soy la persona más mala que se puede concebir”.

Aquella vegada els pares van telefonar per si havia sorgit algun problema més greu del que estaven acostumats. La madre Palmira els va contestar que havien de passar a veure-la per parlar de les seves filles. Alguns van fer-ho; altres, no.Però ella va tenir-les copiant fins a les nou de la nit.

En aquelles èpoques, les monges, per controlar el comportament de les seves alumnes els lliuraven un cartró doblegat en tres parts ―com un tríptic. I sempre havien de portar-lo al damunt. Quan enganxaven qualsevol alumna fent alguna malifeta ―per poca cosa que fos― els feien ensenyar el cartró i, amb una agulla, els hi punxaven. Cada mes els hi canviaven i tenien opció a rectificar el seu comportament. Però aquella classe, la majoria, tenia el costum d’acabar el mes amb el cartró com un colador. I allò significava un zero en comportament.

D’aventures i anècdotes se’n podrien explicar un feix. Un dia anaven en autobús cap a Tarragona, a examinar-se ―perquè aquella generació encara no podia anar a Lleida― i el conductor els explicava acudits verds tot aprofitant que la madre Palmira estava ben marejada. Però així que ella es recuperava una mica i se sentia amb forces, s’aixecava i tenia encara fortalesa per renyar-les. Llavors el conductor, els feia cantar el: «Crec en un Déu...»

Aquell autobús tenia un timbre per avisar quan algú s’estava marejant i el conductor parava. El Ramon, el conductor, estava molt tip de que aquelles noies toquessin constantment el timbre i el fessin parar expressament per qualsevol ruqueria. La madre Palmira, marejada com sempre estava, s’aixecava a renyar-les però un dia, donat el lloc en que ella estava instal·lada resultà pitjor el remei que la malaltia. Amb la seva toca, quan s’aixecava del seient per renyar-les, sense voler, tocava el timbre amb la toca. I ella no se n’adonava però les alumnes sí. I elles anar rient i sense avisar-la. La mateixa toca li impedia veure a la madre Palmira que era ella la que pitjava el timbre.

Per fer-la enfadar al màxim solien aixecar-li la toca per veure-li els cabells. Estava prohibit. Ella, com és natural s’hi enfadava molt però els contestava, per controlar-les una mica: «tengo permiso de su padre para darle una bofetada» En aquells temps, aquesta opció era real. Però, mai els en va donar cap.

Tot i aquestes aventures, aquestes alumnes tenen un bon record del seu pas pel Col·legi.

La madre Palmira es va esforçar molt amb aquestes alumnes i amb moltes d’altres. Ho feia per elles, perquè poguessin estudiar i saber tot allò del que eren capaces. Hauria pogut passar molt millor vida sense esmerçar-s’hi tant.

De grans, totes li van reconèixer l’esforç i li varen agrair.

A la madre Palmira també se li ha d’agrair el haver col·laborat intensament amb l’alcalde de l’època: Josep Serra Forn, per aconseguir la creació del Colegio Libre Adoptado de Enseñanza Media dependent del llavors anomenat Instituto Mario Torres de Lérida. Tant la col·laboració de les Monges ―en especial la de la madre Palmira― com la de les Escoles Professionals van ser fonamentals. I van aconseguir que els exàmens de tercer de batxillerat es poguessin fer a Solsona i es tingués en compte —encara que poc—, el currículum del curs.

La madre Palmira visqué a Solsona, treballant per a la seva Comunitat durant seixanta anys. L’any 2000 va ser traslladada, ja molt malalta, a la Casa de Cardedeu on morí el febrer de l’any 2001. Les germanes de la infermeria que l’atengueren en guarden un entranyable record perquè sempre es mostrava alegre i molt agraïda.

Informació facilitada per la germana Montserrat Trepat (companya), i per Neus Mujal i Claustre Bernadó (ex-alumnes seves).

Teresa Mensa i Mestre

Va néixer a Cervelló, al Baix Llobregat, el gener de 1866. El seu pare, Joaquim Mensa i Prats havia nascut a Badalona el 1829 i la seva mare, Francesca Mestre i Vendrell era de l’Avinyonet, prop de Vilafranca del Penedès. La senyora Teresa era de l’any 1843.

El seu pare havia estat un home d’origen humil, però havia fet una gran fortuna com a fabricant de vidre. Va Instal·lar la fàbrica a Cervelló i va edificar el barri de Santa Maria, separat de La Palma de Cervelló. En aquest barri va fer construir cases per als seus treballadors, l’església de Santa Maria, el cementiri i la canalització per al subministrament d’aigua. Va arribar a ser un home important del seu temps i per aquest motiu la reina Isabel II li oferí el Marquesat de les Rovires en record del barri de Badalona en el que havia nascut. Tanmateix, poc temps després, li va ser denegat degut a la seva filiació carlista que era poc favorable a la monarquia regnant.

Teresa i la seva germana petita, van créixer a Cervelló en un casal propi del seu rang, però al costat de la fàbrica de vidre. Aquesta va arribar a tenir més de dos-cents treballadors i va subministrar els seus productes no sols per Catalunya sinó també per a la resta d’Espanya.

Quan la Teresa tenia uns trenta anys, la família es traslladà a Barcelona, al carrer del Comerç 32, prop del mercat del Born. S’hi havia construït una casa unifamiliar de quatre plantes que encara existeix. Els baixos feien de magatzem per a la distribució dels objectes de vidre. Tenien l’entrada pel carrer del Comerç i una sortida pel darrere que donava al carrer del Rec. La primera planta era la zona noble familiar. A la segona hi tenien les seves habitacions. A la tercera hi vivia el servei.

Els objectes de vidre arribaven des de Cervelló al magatzem de Barcelona amb grans carros arrossegats per nombrosos cavalls. Del carrer del Comerç sortien cap a l’estació de França i amb tren es distribuïen per Catalunya i Espanya.

Amb motiu del trasllat a Barcelona, Teresa, la seva mare i la seva germana començaren a freqüentar una elegant botiga de roba al carrer de Ferran. Es van convertir en importants clientes. Aquesta botiga era propietat de tres joves socis que estaven intentant obrir-se camí. Un d’ells era Jaume Riu i Cabanes que s’enamorà de Teresa i la sol·licità en matrimoni al seu pare. La proposta fou acceptada i varen casar-se. El Jaume tenia quatre germans, un d’ells era el Ramon que s’havia fet capellà. Poc després del casament, el Ramon fou nomenat bisbe i destinat a Solsona com a primera diòcesi.

Va ser llavors que Teresa, degut a la precària salut del seu marit, decidí adquirí uns terrenys a Solsona molt a prop del Seminari, on residia el seu cunyat el bisbe Ramon Riu. Hi feu construir una magnífica casa amb jardins, un gran hort i garatge, perquè ja tenia automòbil. Així, el seu marit, que estava esgotant els últims anys de la seva vida va poder fruir de la companyia del seu germà, el bisbe, pel qui Teresa també sentia una gran admiració i al que ajudava moltíssim.

La casa va anomenar-se Vila Riu per haver-la construït per a la convalescència del seu marit que necessitava un clima sec i muntanyós. Tenia, i encara conserva, entrant a l’esquerra, una glorieta de totxo vermell molt vistosa dissenyada per Joaquim Tort Mensa, nebot de la senyora Teresa i llavors, jove estudiant d’arquitectura.

Aquesta casa es convertí en un focus polític. Allí eren molt ben rebuts personatges tan importants com Cambó, Felip Bertrán i molts d’altres de la Lliga. Teresa va intervenir en la política local sempre al costat de la més estricta dreta. Tal i com havia vist fer a la casa del seu pare a Cervelló.

Quan el 1901 va morir el pare de Teresa, ella va passar al capdavant de l’empresa. Va ser una dona de molta empenta en el món dels negocis. Va organitzar i promoure una reunió general de fabricants de vidre de Catalunya. Gracies a ella va néixer la “Unión Vidriera de España S.A.” de la que en fou presidenta fins l’any 1936 en que començà la guerra civil.

L’any 1907 es morí el seu marit. El matrimoni no havia pogut tenir fills.

La Teresa fou també una dona molt religiosa i d’una profunda espiritualitat. Va pagar els estudis de capellà a més de quinze joves amb vocació però sense recursos econòmics i va atorgar la dot a moltes noies joves que volien prendre els hàbits. També va col·laborar amb grans donacions a portar els monjos benedictins al Miracle. I va ser l’única dona que pogué entrar al recinte monacal degut a la gran ajuda que els brindà.

L’any 1928 se’n tornà cap a Barcelona. Allí residí en diferents cases: a Sarrià, a Diagonal i a Muntaner, a casa del seu nebot Joaquim, la seva esposa Josefina i els seus cinc fills:Josep, Joaquim, Xavier, M. Eulàlia i Manel.

La senyora Mensa sempre tingué a totes les seves cases: a Cervelló, a Solsona, a Sarrià i a Diagonal, oratori i capella, on cada dia se celebrava missa. Ella tenia també un cosí capellà, l’Eudald Mestre que treballava al bisbat de Barcelona i que durant els estius es traslladava amb ella a Cervelló o a Solsona. Fins i tot per la guerra, d’amagat, Eudald va seguir dient missa a la capella de la casa del carrer de Muntaner fins que va haver de fugir perseguit pels rojos.

Tots els ornaments d’aquestes capelles van ser miraculosament salvats durant la guerra. Després van ser regalats a diferents convents i ordes religioses. El bàcul desmuntable del bisbe Riu, que utilitzava en les seves visites pastorals, va ser regalat al bisbat de Barcelona. Aquest bàcul portava una imatge de la Mare de Déu del Claustre en record de l’època en que havia estat bisbe de Solsona.

Teresa Mensa Mestre morí a Barcelona el 24 de juny de 1947, quaranta anys després, dia per dia, que el seu marit.

Informació facilitada pel seu nebot-nét Josep Tort i Betriu

Algunes anècdotes

A l’Arxiu Diocesà de Solsona es conserva una invitació sense el nom a qui va dirigida que té el següent text:

El Ilustrísimo Sr. Dr. D. Valentín Comellas Santamaría, obispo preconizado d’Hamatha (Grecia), administrador apostólico de Solsona, recibirá la Consagración Episcopal el día dieciséis de mayo, a las nueve y media en la Santa Iglesia Catedral de la ciudad de Solsona, siendo consagrante el Excelentísimo y Reverendísimo Sr. Dr. D. Francisco Ragonesi, Nuncio Apostólico en España y asistentes el Excelentísimo y Reverendísimo Sr. Dr. D. Francisco Vidal y Barraquer, Arzobispo de Tarragona y el Excelentísimo señor Fray Luis Amigó y Ferrer, obispo de Segorbe.

A.M.D.G.

(per a la major gràcia de Déu)

Los padrinos: Sr. D. José de Alano, Conde de Fígols y Dª Teresa Mensa, viuda de Riu.

Tienen el honor de invitar a ................................. tan solemne acto.

Año del Señor (escrit en llatí), 1920 (en números romans)

El programa és preciós: tot dibuixat i escrit en lletra gòtica. Hi consten els escuts del Bisbe Comelles, el del Nunci Ragonesi, el del Bisbe Vidal i Barraquer, el del Bisbe Amigó i el del Comte de Fígols.

Probablement aquests dos padrins paguessin el programa i tota la festa. Era un honor ser padrí i poder permetre’s el luxe de pagar-ho. A més a més, era un festa considerada d’un gran prestigi entre els conciutadans.

El prestigi d’aquesta senyora deuria ser molt important perquè, l’any vinent, el 1921 (el dia 10 de juliol), tornà a ser padrina d’un acte important de la ciutat juntament amb el Senyor Eduard Aunós i Pérez, diputat a Corts pel districte de Solsona.

Un dels dies més joiosos dels orfeons, nascuts sota el miratge de l’Orfeó Català, era el de la benedicció de la seva senyera. Perquè tal com diu el mestre Millet: «una senyera és un símbol».

Va beneir la senyera el bisbe de Solsona Valentí Comellas, antic consiliari de l’entitat. Fou un dia de festa grossa. Fins i tot varen sortir els gegants. Els veïns adornaren les façanes de llurs cases i penjaren la bandera catalana als balcons. La plaça Major s’enramà completament i s’hi van col·locar uns quadres (amb el nom) de diferents compositors.

Els orfeonistes es dirigiren a la Catedral per oir missa, durant la qual, l’Orfeó interpretà algunes peces. Acabat l’Ofici, el bisbe de Solsona, el Dr. Comellas, beneí la senyera que quedà sota l’advocació de la Mare de Déu del Claustre. Tornant cap a la casa de la Ciutat, es tragué la senyera al balcó i se li féu ofrena d’una llaçada sufragada per l’Ajuntament però, artísticament brodada per les monges de l’Hospital (Germanes Carmelites de la Mare Vedruna).

(Extret del llibre: Historia de l’Orfeó Nova Solsona, de Jordi Tàsies i Planas) Caldria remarcar que en la foto seleccionada per Jordi Tàsies, la secció de les noies (totes amb mantellina blanca) era tan important com la dels nois.

Una altre anècdota de la senyora Mensa és la que consta a la revista Lacetània de l’any 1916. El mes de setembre d’aquell any el bàndol de Sr Reig, Massana, Coromines i d’altres... aconseguiren fer enderrocar la resclosa del Molí del Pont que el Sr. Moles estava construint per fer arribar la llum a Solsona; no com a negoci particular (com ho tenia el Sr. Reig), sinó com a prestació municipal. El Sr. Moles no era a Solsona aquell dia i la Sra. Mensa va deixar el seu cotxe i el seu xofer perquè poguessin anar a Lleida a buscar-lo per aturar el desastre. Va arribar massa tard.