Ablació versus castració

Dues paraules, dues cultures. Es poden trobar confrontades en algun punt del seu recorregut? No per ser contràries, sinó com a enfrontades l’una amb l’altra. Dos tractaments diferents de la feminitat i la masculinitat.

El passat 6 de febrer va ser el Dia Internacional de la Tolerància Zero amb la mutilació genital femenina.

L’hospital Clínic de Barcelona s’ha convertit en un referent. En els darrers quatre anys ha realitzat trenta operacions per reconstruir el clítoris de dones que havien patit una ablació, una mutilació genital femenina. És una operació relativament senzilla, de menys d’una hora i no més de vint-i quatre hores d’hospitalització.

Segons la Conselleria de Sanitat, cal treballar amb les comunitats, al territori. És una feina de fons per poder arribar a mares i pares i fer-los conscients de tot allò que comporta una mutilació femenina.

Hi ha més de 20 països a l’Àfrica que la practiquen i on pot arribar a ser un requisit indispensable per poder casar-se o, simplement, per ser acceptada dins de la comunitat.

El 2018, els Mossos van detectar i actuar en 15 casos. El 2019 van intervenir, davant la sospita, amb 11 nenes d’entre 3 i 10 anys. Salta l’alarma quan es programen viatges als països d’origen amb les nenes. A vegades, es detecten massa tard, quan les nenes passen alguna revisió mèdica. Als pares i mares que tenen previst fer un viatge, se’ls ofereix signar un document amb el que es comprometen a evitar la mutilació genital femenina.

Si l’ablació ―amb 3 000 000 milions de víctimes entre nenes i adolescents per any al món― és la mutilació genital femenina, la castració és la mutilació genital masculina ( si s’extirpen els testicles) o la femenina (si s’extirpen els ovaris).

Però quan parlem de castració química ens referim als medicaments que s’utilitzen per reduir la libido i l’activitat sexual en delinqüents sexuals, ja siguin violadors o pederastes.

Molts països l’apliquen per imperatiu legal, especialment quan el delinqüent ha reincidit.

A Espanya, la castració química està prohibida. Em pregunto, quins partits hauran votat en contra d’aplicar-la en delinqüents sexuals reincidents, preferint protegir més als delinqüents que a les pobres víctimes? Em costaria ben poc endevinar-ho!

A Catalunya, el 2009 es va intentar promoure la castració química entre els reclusos condemnats per violació. Ningú no es va oferir voluntari! No seria una manera de rebaixar les violacions? Qui no vol rebaixar-les?

Amb tot, vaig llegir el testimoni d’un home que, amb un desig sexual descontrolat, per salvar el seu matrimoni i la seva família, havia anat al metge a demanar-la.

I és que cal preguntar-se per què al món hi ha tants casos d’ablacions (en nenes que ni temps han tingut de fer res mal fet) i, en alguns països, no es pot castrar químicament ni a delinqüents sexuals reincidents.