Quant als diners, els prohoms de Solsona es van comprometre a pagar vint-i-un mil quatre-cents sous barcelonins en el termini de quatre anys —el mateix període de temps que durava el principal dels privilegis atorgats. D’aquest total, quinze mil me’ls havien de pagar a mi, en tres terminis —cada un d’un any—, a raó de cinc mil sous cada vegada i, jo, els havia d’utilitzar per pagar el deute que el seu fill tenia amb Domna Maria. De la resta, quatre mil havien de ser directament per Domna Maria i els hi pagarien a raó de mil sous per any. I els dos mil quatre-cents que quedaven serien per al paborde, a raó de sis-cents per cada un dels quatre anys del termini. Els quatre-cents restants havien de ser, en la seva totalitat, per acabar la nau gòtica de l’església de Santa Maria de Solsona.
Vaig col·laborar en tots els documents amb molta sol·licitud. Pensava que em podria quedar els diners i que ella no es queixaria més. I perquè estigués ben contenta li vaig enviar els capítols que regien a Cardona perquè pogués servir-se’n per redactar els de Solsona. La meva sogra m’ho va agrair, però no es va refiar de mi.
Ella estava satisfeta per haver aconseguit les dues últimes fites que s’havia imposat: concretar l’establiment del municipi a Solsona i cobrar el deute que se li devia des del seu casament. Ni l’una cosa ni l’altra estaven realitzades però, al menys, ja existia un compromís de compliment. Esperava tenir redactats els capítols i que, en pocs mesos, jo li pagués, tal i com havia quedat estipulat, tot el que li devia.
Per,fer-me la simpàtica, em vaig interessar pel meu fill. Li va estranyar, però em va convidar a veure els seus progressos. Vaig quedar realment sorpresa. El nen, després de fer petits dibuixos, com si també ho fossin, havia aprés a dibuixar totes les lletres. Després l’àvia li havia ensenyat a lligar lletres i a formar paraules, posant-li davant l’objecte de la paraula. El nen no podia parlar i no podia sentir-hi, però escrivint mots solts, es comunicava amb la seva àvia, a la que adorava.
Aquella dona sempre m’empetitia. I jo no volia donar-li els diners. Si els seus fills no ho havien fet, per què ho havia de fer jo?
En necessitava molts perquè volia signar un contracte d’esponsalici per a la meva filla, Maria de Cardona, amb Alfons Roger de Llúria, nét del famós almirall Roger de Llúria. Jo, no en sabia tant com ella de fer tractes i grans accions, però volia demostrar una mica de la meva vàlua amb aquell bon casament.
Domna Maria m’havia deixat molt endarrere, en aconseguir un fet tan important com la municipalització de Solsona. Tots els seus habitants li estaven molt agraïts. A ella, la volia molta gent. A mi, no m’apreciava ni el meu seguici. I em moria d’enveja! Per què no podia assembar-m’hi una mica?
Vaig aconseguir empentar tres anys sense pagar-li més que el primer termini. Ella m’enviava el seu procurador i el meu li responia que estava molt enfeinat i que no tenia temps per resoldre l’assumpte. Eren ordres meves, no pas d’ell, a qui no li agradava desplaure a Domna Maria.
Ella no parava d’insistir perquè volia redactar el seu testament. Em va pressionar tant i tenia tants aliats que, finalment, vaig haver de pagar-li una bona part de tot el que li devia, però no tot.
No es va pas sortir amb la seva.
Epíleg
Jo vaig evitar tant com vaig poder, respirar prop del mocador. Vaig quedar sense forces, però amb el cap justament clar per poder saber què passava. Em vaig fer l’adormida, perquè volia esbrinar la veritable arrel del seu inconfessable secret. Aquell secret que estava a punt d’acabar amb la seva vida. Poc a poc, em va anar desvestint i les seves mans em van acariciar tot el cos. No podia tenir els ulls oberts de tant com em pesaven, sense forces per poder resistir-m’hi i sense mots que pogués articular, Per uns moments, no vaig notar les seves mans sobre la pell. De molt lluny vaig sentir com remor de robes. S’havia desvestit perquè, tot seguit vaig notar l’ewscalfor del seu cos, arrapant-se al meu. No podia fer res per ddeslliurar-me d’ella; em feia molta pena, però també tenia por de condemnar-me. Quins insondables motius podia tenir per arriscar-se a la condemnació eterna?.El seu cos bullia per la febre i l’emoció; el meu,fred i inert.
Ella, tot i que m’hauria pogut robar més carícies, com quan em deixava aplicar cremes, pomades i massatges, ho havia volgut fer de la manera menys ofensiva per a mi. Ella sempre s’havia cregut que jo no m’adonava de res. Però què hi podia fer, jo? Estimava Felip amb totes les meves forces. A ella també, però no havia sentit mai cap atracció física per la seva persona. L’estimava amb el cor, amb l’ànima, però no amb el cos.
Tròtula havia viscut tant falta d’amor correspost! Tan plena de desig passional refrenat!
Amb la meva mà i les poques forces que li quedaven, es va voler regalar el primer i últim gran plaer de la seva vida!
Quan va acabar, em va fer un tendre i entendridor bes als llavis. No li quedaven forces i deuria voler morir besant-me. Va ser tan gran el plany que vaig sentir per la seva pena que, inconscientment,vaig abraçar-la.
L’espant la va lliurar a la mort. Se l’havia begut d’un glop d’una ampolleta que tenia sota el coixí.
El meu despertar va ser terrible. La pena per l’amiga, se’m va tornar, sense ella, acusació contra ella. Em vaig sentir més pecadora i menys capaç per pujar al meu cel. Segur que ella no en veia de cels i d’inferns!
Jo ja havia aconseguit els meus propòsits i no em sentia útil. Tots els que havia estimat, s’havien mort. Només em quedava aquella filla llunyana que mai no m’havia dit res. Una altra trista i fonda pena.
El meu nét Guillem m’ajudava a empentar dies i mesos, amb la tristor de no tenir forces per a res més. Tròtula s’havia llevat la vida i a mi, m’havia manllevat les ganes de viure, sense ella.
L’aprenentatge de Guillem també estava acomplert. El nen servia per copiar, amb una cal·ligrafia quasi perfecta, qualsevol text que se li donés. Amb l’abat del Monestir de Sant Martí d’Albelda, on encara es dedicaven a fer còpies de manuscrits, vaig signar un acord per a la protecció, de per vida, per al meu nét. Ell treballaria a canvi d’una bona manutenció i jo els llegaria, com havia estipulat al meu testament, una part dels meus béns.
Amb tot, encara no el volia deixar marxar, la seva companyia em feia bé i volia esgotar els meus últims dies amb ell.
Havia complert amb escreix i dignitat, tot allò que m’havia tocat viure.
I cada dia que passava, no sabia si per soledat o per vellesa, Tròtula se’m feia més present i l’enyorava més. Més que al meu estimat marit, mort feia tants d’anys enrere. Em llevava desitjant-li bon dia; calladament li explicava tot el que em passava mentre el sol m’escalfava les penes i, de nit, intentava adormir-me amb la seva companyia.
Per veritable amor, aquell que perdona tot i les pors, tot i els enuigs; que es fa inevitable perquè el sentiment és pregon i, ni manant-li el cap, s’esfuma; vaig fer enterrar-la dignament. I a la vora del seu sepulcre, vaig plorar i plorar, fins a poder entendre que ella no havia comés cap pecat; que, en tot cas, en vida, jo no l’havia estimada prou, tant com ella es mereixia. I llavors vaig ser conscient que el seu pitjor tràngol no havia estat la mort, sinó el meu desamor.
Tantes penes de vida se m’havien anat cabdellant, i tants sofriments entortolligant, que no podia més. L’únic que desitjava era retrobar-me amb Tròtula
I jo, que sempre havia temut la condemnació eterna, ja no sols no m’espantava aquell abisme sinó que preferia sortir a buscar-lo per poder retrobar-la a ella. No tenia les seves habilitats ni coneixements, no era valenta com ella. Però era tenaç i voluntariosa. No em veia capaç de llevar-me la vida, però si de deixar-la fugir. I que se m’emportés, justament cap a l’infern on la podria abraçar tota l’eternitat i així fer-me mereixedora del seu perdó.
Deixar fugir la vida, també era pecat. Però ja no m’importava. Només volia tornar a abraçar-la.
Em dolia pensar que, al final de tantes malvestats viscudes, potser m’havia tornat dolenta. I la meva covardia també m’empenyia, perquè m’esgarrifava pensar que la meva ànima pogués maldar sola, sense Tròtula al costat.
Ella s’havia llevat la vida per mi i jo la deixaria fugir, per ella. Per ella i per mi, perquè no podia més.
I vaig començar un dejuni que, poc a poc, m’havia de portar fins a ella.
Quan em vaig adonar que les forces em fallaven, com vaig poder, em vaig pintar aquella flor que Tròtula m’havia dibuixat tantes vegades, per donar-me ànims. Segur que em reconeixeria fàcilment!
Domna Maria Álvarez d’Haro, baronessa de Castre i Pomar, vescomtessa de Cardona i gran Senyora de Solsona, va morir el dia 5 de març de 1343. Fou sebollida, tal i com ella havia disposat al seu testament, a l’església de Santa Maria de Solsona. Damunt del cos, abans de tancar la caixa, el seu nét Guillem hi va dipositar unes candeles de cera en forma de creu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada