Alcaldesses contra la prostitució

Dels 947 municipis que té Catalunya, només 172 tenen alcaldessa. És a dir, un ridícul 18% segons les últimes dades, provisionals, de la Conselleria de Governació. Només un 3% més que en les anteriors legislatures.

Com pot ser possible si a la meva mare, des de petita, li he sentit dir: «Quantes cases hi ha bones? Tantes com dones!» No són les alcaldies, com cases? Bé, cal dir que hi ha també grans alcaldes. I que potser alguna alcaldessa no ha resultat tan bona com s’esperava...

El cas és que d’aquestes 172 només 27 han demanat una llei per acabar amb la prostitució! A veure, no hauria de ser una reclamació exigida tant per homes com per dones? Qui té interès en perpetuar la prostitució? Per què? Per diners, per plaers? Només pot tenir aquesta resposta. O m’oblido d’alguna altra possibilitat? Ah! Potser a algú també li està bé veure com sofreixen, com són denigrades i humiliades les dones?

Ara, la Xarxa de Municipis Lliures de Tràfic de Dones proposa seguir el model suec, que persegueix clients i proxenetes. Ja seria hora!

No fa gaires dies, va estrenar-se un documental, «El Proxeneta» protagonitzat per un proxeneta condemnat que denuncia com es mouen els fils d'aquest món. L'acte de l'estrena també va servir per donar a conèixer el manifest «La Pau de les Dones», impulsat per la Plataforma Catalana pel Dret a No Ser Prostituïdes. La directora del documental, Mabel Lozano, ens presenta la història d’un proxeneta que va exercir durant més de 20 anys en una desena d’importants bordells de l’estat ( i que encara estan oberts). Ell sol va explotar més de 1.700 dones. I a la península més de vuit milions d’individus han pagat per tenir sexe. Quants milions d’indignitat moral!

El proxeneta també diu: «Entre llops ens coneixem. No és que sigui corrupte l'alcalde o «putero», que n'hi ha, i miren cap una altra banda. Ajuntaments, banquers, notaris, aquesta gent amb les molles que els donàvem es conformaven per a que tot això funcionés».

No us sentiu malament de pensar que esteu envoltats i envoltades de consumidors de sexe pagat?

Estem en una societat on s’ha normalitzat que els nois, quan surten de festa ― perquè primer han accedit a la sexualitat a través de la prostitució― acabin en un prostíbul.

La normalització de la prostitució ens interpel·la a tots: homes i dones. Haurien de ser els 974 alcaldes catalans qui reclamessin la seva penalització. Tots els que no ho han signat, ¿no poden tenir filles, a les quals, els seus companys, pel simple fet de ser dones, són capaços de pensar que les poden comprar?

I és que la prostitució és una malura social que urgeix eradicar. Cal que s’hi impliquin molts més que vint-i-set alcaldesses!

El rap femení i la protesta feminista

No fa gaires dies, la veu andalusa del rap femení, Mala Rodríguez va fer un titular que em va cridar l’atenció: «nos educan para que no nos violen, però no educan a la gente para no violar» Crec que quasi hauria pogut posar directament «homes» en lloc de «gente».

Ella, que amb el nom ja fa tota una declaració d’intencions, utilitza les seves cançons de hip-hop, influenciades pel flamenc, per parlar de feminisme i de problemes socials.

Vaig començar a buscar les lletres de les seves cançons. Amb la música no m’hi he entretingut massa perquè la meva oïda, tot i ser poc fina, encara és una mica delicada. A mi, m’agrada la poesia. I la llengua que es parla al carrer, al carrer. Però barrejades, em costen una micona.

I sí, alguna estrofa feminista (entre moltes repeticions) té, la noia. A «Gitanas», la seva cançó més feminista, la sentim lamentar-se: «De frente/ ¿Dónde están mis gitanas?/ Solo ellas saben lo que se cuece aquí/ Otro fin de semana/ Dime qué quieres, a quien quiere tratar así/ Duermo sola en mi cama/mucho que pensar, poco que decir/ ¿Quién me protege? (x6) Hermosa mujer, sin dinero/ no tiene nada que hacer...

Però, tenim rap femení en català? Les entrades a google són escasses. Hi ha un interessant article: Qui ha dit que les dones no fan rap?, però en obrir la primera cançó, la lletra es en castellà.

Hi ha un grup, «Machete en boca» ―que és una altra declaració d’intencions però una mica més agressiva― que té una cançó feminista, «Pa`mi peich»: «Llamad a emergencias, però nada de esto va a cambiar/Otra mujer muerta en las noticias, no importa/Mmmm.... tu no eres machista eres idiota, sí/La tele te engaña y tu de compras/Ya nada me extraña, se nota la presión,/políticos y civiles no hablamos el mismo idioma...

El grup està format per quatre noies valencianes, La Prima, San, La Charli y Jazzwoman que escriuen cançons de rap combatiu.

Però cançons en català, costen de trobar. Hi ha un altre grup, Les Pupil·les, format per dos cantants, Natàlia Pons i Mireia Matoses i un discjòquei, Joan Rodríguez. El seu estil es defineix com a rap electrònic feminista, amb bases de reggaeton. La lletra de «Les silenciades» ens explica quatre històries de quatre dones . La Marta, que treballa en una bar i la seva «jefa» l’humilia. La Isa, que l’acomiaden del supermercat perquè ha quedat prenyada. La Marga fa feines en una casa i el senyoret l’assetja sexualment. I la Carme, que treballa tot el dia i a les onze de la nit encara prepara el dinar familiar per l’endemà. I la tornada: «Són les oblidades, les silenciades anònimes, les que no són escoltades, són a les que callen les veus, són les quotidianes que ningú veu»

I és que el rap, sigui en porto-riqueny o en català sempre és combatiu i denuncia una societat insatisfactòria. Està bé, però de lletres feministes i catalanes, encara en falten moltes.

«Bicho» i «hija de puta», va dir el jutge

Oi que aquestes paraules no les hauria de pronunciar ni un adolescent per barallar-se amb una companya de classe, ni cap persona ben educada, ni cap persona decent, ni cap persona... Doncs al país veí, les pot dir un jutge tot rient-se de la seva víctima. Francisco Javier Martínez Derqui instrueix els procediments civils i penals derivats del divorci i de les dues denuncies per maltractaments psicològics, amenaces i coaccions presentades per María Sanjuan.

Quan es va acabar la vista, algú va oblidar-se de desconnectar la gravadora i es pot sentir perfectament com el magistrat (que ja hauria d’estar cessat de feina i sou) es burlava de la Maria. No sols amb aquests insults de «bicho» i «hija de puta»; a més tenia la baixesa moral de riure’s de la pobra víctima imaginant-se-la al «Sálvame» perquè ella és model i ell un empresari d’una família molt notòria de Madrid.

La Maria no havia pogut anar a la vista perquè en assabentar-se que el jutge li havia retirat l’ordre de protecció (quan l’informe policial era de valoració de risc extrem), va tenir un atac de pànic i va ser ingressada d’urgència. Per què un jutge prefereix córrer el risc de violència extrema i no s’até a la prudència? Quantes respostes se m’acuden, a part de masclisme i maldat? Moltes: mal professional, misogin...

La Maria havia denunciat que el marit li tornava a casa borratxo. Al principi, a les nits, i l’amenaçava a ella i a les criatures. Que n’agafava una i es tancava amb ella a l’habitació. Que després va començar a amenaçar-la també de dia i davant d’altres persones. Que l’havia deixada sense recursos econòmics retirant-li la targeta bancària i li havia posat vigilants de seguretat dins de casa. Aquests no la deixaven ni anar sola a veure les criatures quan ploraven.

Que potser es tracta d’un cas de gels desfermats? Doncs si tenen tants diners, per què no fa tractament? I deixa de beure! Com si la Maria no tingués prou problemes, a sobre, qui l’hauria de defensar, un jutge, és tan dolent i mal professional que s’esforça en ensorrar-la més avall.

En la gravació també es riu de l’ensurt que tindrà en veure que li ha retirat la custòdia dels nens durant les vacances escolars i que li ha ampliat el règim de visites. Deixar-li al pare unes criatures que ha amenaçat i que ha utilitzat per amenaçar la mare? Que ha estudiat a la Juan Carlos?

El cínic, a més, va tenir la mesquinesa de dir que les hi retirava perquè es pogués recuperar millor? Ni un porc, li faria això a una truja!

I és que la impunitat de la injustícia, en excés arrelada tant a les altes com a les baixes instàncies de Madrid, no fa sinó malmetre els individus i, de pas, la societat.

Trump i l’èxit del masclisme

Molts homes ―equivocats― com Trump, més equivocat que home, creuen que amb mesures contra les dones, aconseguiran anorrear-les. I ara, sortosament, ja no és així. Trump, amb el seu mal fer ―masclista fins a la humiliació indigna― ha aconseguit que les dones ―en aquestes eleccions de mig mandat― assolissin una mobilització sense precedents i hagin presentat moltes més candidates femenines. Cal reconèixer també que la campanya Me Too ha donat el seu cop de mà. I entre l’un i les altres s’ha aconseguit al Congrés que un centenar de dones omplin escons a les dues cambres. Algunes d’elles han aconseguit fites històriques de les que ens hem de felicitar.

Alexandra Ocasio-Cortez, de la que tota la premsa remarca que fa un any encara servia copes en un bar d’Union Square a Nova York, de vint-i-nou anys és la congressista més jove de la història dels EEUU. És llicenciada en economia, relacions internacionals i pertanya a l’ala més esquerrana del partit demòcrata.

Per primera vegada també, dues indígenes arriben a la Cambra de Representants.

De Charisse Davis, la premsa ens informa que és demòcrata, de la tribu Fulton Country i lesbiana. Crec que són tres informacions de diferents nivells, però la tercera és molt rellevant per als americans.

Deborah Haalland pertany al grup de tribus Pueblo de Nou Mèxic i és una representant del partit demòcrata. És mare soltera, ex alcohòlica i va arribar a dependre dels cupons socials per sobreviure. Però la premsa no ens informa de la seva llicenciatura en Arts ni del seu doctorat en dret indi per la Universitat de Nou Mèxic. Sembla que aquestes informacions no criden tant l’atenció com els problemes vitals.

També per primera vegada, dues musulmanes arriben al Capitoli.

Ilhan Omar té trenta-tres anys, és d’origen somali, va haver de fugir del seu país i va viure en un camp de refugiats a Kenya. Ara ja és representant pel partit demòcrata pel districte de Minnesota.

Raschida Tlaib, de quaranta-dos anys, és filla d’immigrants palestins i representant del demòcrates per la demarcació de Michigan.

Finalment, la primera congressista negra de la història, Ayanna Pressley és representant per l’elitista estat de Massachusetts. Va patir assetjament sexual, ho va explicar i va desafiar l’establishment demòcrata.

Totes elles han fet història! I estic segura que a Trump li repugnen. Exceptuant algun dels seus físics, perquè ell és així; perquè és capaç de dir que si no fos filla seva, a la Ivana li demanaria per sortir perquè té un bon cos.

I és que el masclisme, intentant reivindicar-se ―fins i tot perdent la dignitat― pot aconseguir l’efecte contrari. Li hem de reconèixer, en aquest cas.