Les dones rosses són ruques o llestes?

Qui no es recorda de l’acudit d’una època, no tan llunyana, que aconsellava els homes casar-se tenint en compte la premissa de les tres “Rs”. Eren les “Rs” de rossa, rica i ruca. Estava completament acceptat que les noies rosses eren ruques. Per escollir muller, a més, havien de trobar-ne una ruca. Això era el súmmum.  I, si bé era un acudit, no deixava de posar de manifest una idea esmunyida de manera subliminal. Amb tot, crec que l’important deuria ser rica i ruca.

Però les èpoques canvien i les idees també. I cal adaptar-se. Tant a una altra concepció de la dona, com del matrimoni, com de les rosses. Que sempre han estat força menystingudes, com si totes fossin unes ximpletes. Potser la imatge que Marilyn Monroe va projectar, de dona tanoca i desvalguda també hi va col·laborar.

A dia d’avui, l’estereotip de dona rossa beneita sembla que ha passat a la història. Jay Zargosky, professor de la Universitat de Boston, ha publicat un estudi a la revista Economics Bulletin desmuntant aquest tòpic. Per començar, va agafar la informació estadística de més de 10.000 americans, entre 14 i 21 anys, que la revista National Longitudinal Survey of Youth havia aconseguit en fer-los unes proves sobre coeficient intel·lectual. La revista havia utilitzat una prova estandarditzada molt similar a la que utilitzen les Forces Armades dels EUA per determinar la intel·ligència dels seus reclutes. Cinc anys més tard, a les mateixes persones, se’ls va demanar detalls sobre el seu color natural de cabell.

Amb què es va trobar el professor de Boston? Doncs que les dones blanques de pell i amb cabell ros natural, tenen de mitjana, un coeficient tres punts més alt que les dones amb altres colors de cabell.

La mitjana de CI per a les dones rosses és de 103,2. Les segueixen les dones castanyes amb un 102,7 i les pèl-roges amb un 101,2. Les que ho tenen més malparat són les morenes, amb un 100,5.

Amb aquestes conclusions és molt fàcil entendre el panorama polític actual: la senyora Merkel és, tenyida per l’edat però rossa. Hillary Clinton, tenyida per ganes, també  és rossa. I a casa nostra tenim Inés Arrimadas, força fosca i Anna Gabriel amb un negre atzabeja ben lluent.  Quant a rosses famoses destacaria la Melero, la Rahola (tenyida també), i al govern, amb el càrrec de consellera de la Presidència, a Neus Munté, de mitja melena rossa natural.

Amb tot, el prudent Jay Zargosky també ens diu que, en termes estadístics, aquestes diferències són insignificants. Però estic segura de no equivocar-me si afirmo que les rosses no són per definició ni ximples, ni tanoques ni beneites.

I és que el color natural del cabell mai no pot suposar cap tipus de discriminació. Totes les dones, tinguin el color que tinguin de cabell, poden ser llestes. I jo, potser, els faria una prova més acurada d’intel·ligència que la de les Forces Armades del EUA, cas de necessitar-les per alguna missió, com a mínim, amb sentit comú

Curs de masclisme a 300€

Al·lucinant! Al·lucinant que algú (suposo especialment homes), pugui llegir aquest títol en un vídeo i decideixi mirar-se’l per si li interessa comprar-lo. Doncs es veu que sí! L’al·lucinador és un tal Álvaro Reyes que es fa dir instructor de Daygame ( terme que podreu trobar a l’Urban dictionary). Per a ell, daygame, només vol dir seduir de dia. I la paraula joc em fa pensar que, per a aquest desorientador de ments extraviades, seduir no incorpora cap transcendència.

També es fa dir coach! Perquè, si algú té seguidors, ja es pot dir coach? Llavors, tots els pastors de les nostres muntanyes també són coaches! I segurament tenen més coneixements sobre comportament de bestiari, que aquests individu sobre la humanitat. Per poder ser coach, entenc que, com a mínim, s’ha de començar per acceptar-se un mateix. Doncs no cal! Aquest senyor, fins i tot, s’ha rebatejat perquè, en realitat es diu Jeremías Pérez  Bartolomé. Què no li agrada el seu nom? Que se sent inferior per dir-se Jeremías? O és que pressuposa que com a Jeremías no podrà lligar?

Sense endinsar-nos gaire en el curs, trobem consells sobre com abordar dones, pel carrer, a la llum del dia i, en menys de quatre minuts, besar-les. I proposa: “creu-te que tens el dret a fer el que vulguis, demanar és símptoma d’inseguretat, no preguntis mai si vols fer una cosa, no esperis el seu permís...” Ja n’hi prou, no?!!

Potser a la seva escola es van avançar als fets i tampoc van fer filosofia, o a ell el van declarar exempt per manca de capacitat. No ho sé, però alguna raó hi ha d’haver. Tanmateix, molta gent ha passat per l’assignatura de filosofia, sense assabentar-se de res perquè aquests consells tenen 400.000 seguidors!!!! Què passa a les escoles? I a les Universitats? Perquè aquest personatge és biòleg!

I jo sospito que alguns d’aquests homes, com els xaiets del pastor, prefereixen ser enganyats, no pensar i poder besar alguna dona al carrer (encara que el bes sigui robat des de l’esquena o tapant-li els ulls, tal i com aconsella aquest masclista impresentable). El detall que no observen els 400.000 seguidors és que només besa ell, mai no és correspost. Però ja està fet! Ja puc dir que he besat a qui m’ha donat la gana!

Afortunadament ja s’estan recollint firmes per tancar el seu canal. Però enlloc d’haver-n’hi 400.000, només n’hi ha 95.000.

Segurament, al seu poble, Torrejón de Ardoz, li fan molt de cas i els hi encanta tenir un fill al Youtube. Però a Barcelona, quan hi va anar per fer un curset, un grup de feministes es van plantar al local a fer-li escarni públic. En pocs minuts, després dels insults, va ser pràcticament foragitat del local. El van titllar de bavós, mal tractador i violador. A més, de cantar-li: tu polla violadora, a la licuadora...  S’ha de ser condescendent, especialment amb la inconsciència!

I és que si la nostra societat no pot evitar l’existència d’entabanadors, s’hauria d’esforçar, al menys, en aconseguir que aquests no poguessin tenir 400.000 seguidors entabanats. 

Assassina potencial desassenyada

Encara ara no m’ho puc creure però és veritat! Ho acabo de llegir i noto que necessito teràpia d’escriptura per poder enviar-ho a la paperera de no reciclatge.

Es veu que una tal Cristina Pedroche, que jo no coneixia fins fa uns moments ( i potser és així com té el costum de donar-se a conèixer i que li facin cas), és una presentadora de La Sexta que, per sort, ara no està en actiu. A més, és model i actriu. Vaja, que ho sap fer tot i només amb vint-i-vuit anys. Estic convençuda, tal i com van les coses, que després de les seves polèmiques declaracions li començaran a ploure ofertes per fer de protagonista d’obres shakespearianes a Londres. I de portades, amb la roba que s’oblida de posar-se, també ni sortiran!  

I com a presentadora, què ha fet? Potser algú ja ho sap, però jo no n’estava al cas. Es veu que hi havia un programa de la Sexta que es titulava Se lo que hicisteis. La Pedroche el va presentar una temporada. I què hi feia? Estareu pensant en entrevistes a tertulians de pes o en informes interessants... Què va! Havia d’interpretar el paper d’una nena de casa bona amb desajustaments mentals. Quin o quina desajustat/ada mental pot haver pensat guió semblant? Doncs encara falta! Aquests desajustaments són: parlar amb ninots, aixecar-se de taula sense donar explicacions per introduir la publicitat i, ara ve la bona: donar cops d’ampolla al seu company de feina perquè li han dit que la violència fa pujar l’audiència. I voleu dir que la filosofia s’ha de treure del currículum acadèmic? Perquè si estudiant-ne una mica, surt això... Com es pot redreçar tanta incompetència?. És tanta la insensatesa que fa repulsió!

Malauradament, encara no he acabat. Pedroche, desassenyada per se, o bé per incompetència dels guionistes, o dels pares o per incapacitat de l’escola, que tot pot ser, també és masclista. La que faltava per arrodonir el duro!

Però deixeu-me fer un incís. Aquesta celebrity resulta que va estudiar a la King Juan Carlos University. Per llogar-hi cadires o tamborets de l’Ikea!

Doncs a aquesta University, ella hi anava en cotxe dos o tres cops per setmana. Els altres dies no, perquè tenia por. No us enganyo! Això ho ha dit en unes declaracions (que no sé qui ha pogut tenir interès en preguntar-li). Ara bé, no especifica si tenia por els dimarts o els dijous. Tant fa! Millor que no agafés mai el cotxe i, a poder ser, que li retirin el carnet. Perquè és tan estúpida com per dir públicament que ella no posa mai els intermitents perquè el sorollet que emeten  li fa ràbia. Ja ho he dit ben clar al títol, oi?

A més, amb el seu indiscutible prestigi s’atreveix a afirmar que: quan hi ha un problema a la carretera, normalment és una dona; dubten, van més lentes...

I és que avui en dia, ni haver passat per la King Juan Carlos University és senyal de res. Amb tot, a no ser imbècil de la talla cinc zeros, no s’aprèn a la universitat. Llegint cada dia deu ratlles es pot superar un nivell bàsic.

Sting, Shakira i l'alegría Macarena

La doctora Laura Filardo, de la Universitat de Valladolid, amb la participació de les universitats catalanes de Vic i Pompeu Fabra, ha coordinat un estudi per donar a conèixer els missatges sexistes, els estereotips de l’amor romàntic i la hipersexualització de la dona que moltes cançons embolcallen amb sons melodiosos. Què hi ha mala intenció? Crec que no pas en tots els casos; el que passa és que les cançons vomiten realitats. I hi ha qui pensa poc o molt poc. Tant per part de qui canta com de qui escolta.

La recerca ha analitzat 304 cançons de les llistes d’èxit entre els anys 1975 fins a 2015. I són molts els estereotips nocius que inoculen: el d’una dona que busca un home ideal que li resolgui els problemes i la protegeixi, les al·lusions constants als pits, llavis i malucs de les dones, les dones com a objectes sexuals, la seva situació dins de la llar tenint cura de tot el que calgui...

Una altra investigadora, Virginia Carrera, ens diu que les cançons sexistes que es punxen reiteradament a la ràdio i s’esmunyen traïdorament al cervell, mantenen les desigualtats entre homes i dones. Fins i tot inciten a la violència.

Qui no recorda el tango La maté porque era mía? Quants homes ho han fet? I dit això, evidentment, no vull donar la culpa al tango, només faltaria!!!

Hi ha molts exemples. Sting, en tràmits de divorci amb la seva dona, una nit, amb mitja hora, diu ell mateix, va compondre la famosa Every breath you take, que ens parla d’un home molt controlador, obsessionat en saber què respira i quins moviments fa la dona que acaba de perdre. I la cançó va guanyar el Grammy de 1984. I està al lloc 84 de les 500 millors cançons.

Als anys 90, amb Los de Río, l’alegría Macarena, va donar la volta al món internacionalitzant el tractament de la dona com a objecte sexual (i ja no parlem de les imatges del vídeo). Qui no la va cantar? Uf! No aixequeu tantes mans!!!

Carlos Baute també ha escrit en una cançó la següent perla: ¿Quién te da el desayuno en la cama y te hace sentir una dama? Està perpetuant l’estereotip de dona indefensa i necessitada. I l’home és tan excepcional que, uns versos ( si és que ho fossin), més avall, li diu que ell és capaç d’entendre-la fins i tot quan té la regla!!!!

També tenim l’explosiva Shakira que, a la tornada d’una seva cançó es confessa: bruta, ciega, sordomuda, torpe, traste y testaruda, es todo lo que he sido, por ti me he convertido en una cosa que no hace otra cosa más que amarte. I quin ritme, quina cadència, quin vocabulari!!! Però la lletra deixa molt que desitjar... Amb tot, com que és la dona de Piqué i ell juga tan bé al futbol... Doncs això: que no pensar és molt més fàcil!!!!

A tots ells, i als que falta per enumerar, se’ls hauria de prohibir cantar, fins i tot els dies 29 de febrer!

I és que la igualtat s’ha de cantar perquè s’ha de portar, gravada al foc, al cervell i al cor. I ha de ser un valor que, de no tenir innat, s’ha d’aprendre. I mai no s’ha de fer ostentació ni d’ignorància ni de falta de valors. I menys, donar-li Grammys!