El meu cementiri

El primer record que tinc del meu cementiri pertany als estius de calor abrusadora de quan era petita. Cada estiu, tenia un dia especial que, sense saber ben bé quin era, a la tarda, ens mig arreglaven, sense ser el vestit de la missa dels diumenges i, des de casa, en comitiva, caminàvem tots plegats seguint el far dels xiprers, fins a arribar al cementiri, al sepulcre familiar. Llavors, la tieta s’asseia en un raconet de la llosa i començava un rosari. Encara que xics, tots el sabíem seguir perfectament. Encara que xics, havíem d’estar ben quiets i seriosos. Perquè érem xics, no ho aconseguíem pas del tot.

I la tieta anava encongint-se de dolor, començava a llagrimejar i poc a poc, esclatava i es desfeia en plors. Llavors, encara no sabia que el dia assenyalat era l’aniversari de la mort per deshidratació del meu cosinet de nou mesos. De gran, vaig saber que l’havien enterrat amb el vestit de bateig de casa dels tiets. Que era tan brodat i portava tantes puntes com el de casa nostra. I que era tan difícil de rentar i planxar que s’havia de portar a les monges per a que ho fessin.

Una mica més gran vaig saber que al meu cosinet, com a tots els nens que havien mort sense haver tingut temps de fer pecats, el déu sever que llavors encara també era el meu, els havia regalat el privilegi d’anar a purificar-se a uns llimbs que ningú no sabia del cert on eren ni com s’hi estava. I aquests nens, si als llims es portaven bé, potser podrien acabar anant a la fantàstica fal·làcia del cel.

De més gran, vaig tornar a anar al cementiri per la mort d’una bestia que ens adorava, per ser fills i filles de la seva neboda predilecta, la meva mare. Quan vam anar al cementiri, jo, amb uns escassos nou anys, portava incrustada al bell mig del cap, la cara lívida de la bestia; era com un focus molt potent que no vaig poder apagar, ni per dormir, durant molts mesos.

De la gravetat d’aquella mort ja en vaig ser conscient des de la vigília, abans de veure-la dins del taüt, perquè la meva mare, també plorant desconsoladament, ens va fer apagar el televisor en senyal de dol.

Així que vaig anar fent anys, se’m van anar sumant més morts properes i familiars. I cada vegada que anava al cementiri a acompanyar-hi algú estimat, era com anar-hi deixant, també, bocinets del meu cor. Records bonics que la llosa em volia arravatar i pels que jo havia de lluitar. Com la del meu germà gran que va morir-se amb trenta-tres anys. Com la del pare, com la de la padrina... I no volia veure més cares glaçades i sense rialla. I vaig preferir no anar al cementiri, emparant-me, per excusar-me, en fer el dinar per quan tornessin, en tenir cura dels petits de la família, en... el que fos. Per no anar-hi.

Aquest costum de defugir morts i cementiris va durar-me força enterraments. I com que tenia una religió, inoculada per força al cervell, sabia resar. I com que no els acompanyava al seu destí final, vaig decidir practicar el costum de resar per als meus morts que sí es creien aquella religió. Però ni la bona voluntat del res, confiant que a ells els aprofités, m’escalfava el viure.

I poc a poc, tot fent-me encara més gran, vaig anar convertint-me en una persona molt, molt fredolica. No sé si per por a les cares glaçades i sense somriures o sí perquè, com més m’adonava del que era la vida, més por gèlida em feia viure-la.

Els dies més freds dels hiverns, em costaven de viure. La fredor del cos se m’esmunyia al cor i em glaçava les emocions. Li vaig agafar tírria, al fred. Se’m feia feixuc encarar-lo i combatre’l.

I va ser llavors quan l’obsessió pel fred em va fer una mala passada i vaig començar a viure amb un deliri estrany: vaig dir-li al meu marit que em volia comprar un nínxol que tingués sol des del moment de sortir fins al de pondre’s. Volia descansar l’eternitat sense haver de tremolar per culpa del fred. Volia viure el més enllà agombolada pel sol. Era això, una obsessió del tot irracional.

I les meves bones amigues, quan ens trobàvem havent dinat per anar a caminar, m’impedien dirigir les passes cap al cementiri. Quan elles no hi eren, però, m’afanyava corrent per passar-hi per fora. No hi entrava, però furtivament buscava amb la mirada un nínxol amb sol. I me’n guardava prou de dir-ho a casa, que hi havia anat. No volia anar passant per metges ni engolir més pastilles.

El fred de la mort no m’impedia viure a gust, però m’espatllava moltes estones. Potser n’havia vistes massa, de morts. I massa properes.

I vaig passar uns quants anys assossegant-me, quan se’m endinsava el fred de la mort al cor, tot confiant que, un dia o altre, adquiriria aquell nínxol solejat.

Per sort, la gent, no pas la família, va començar a acomiadar-se als tanatoris. I el fred, poc a poc, ja no va ser tan virulent i la dèria va anar esvaint-se. Quan me’n vaig adonar, ja només era un record llunyà que quasi em feia riure.

Els tanatoris em van resultar força terapèutics. El contacte amb la mort ja no era tan gèlid.

Fins el dia que va morir-se la meva germana. Quan vaig veure-li els ulls esbatanats, vaig entendre que m’havia deixat i ni cos ni senderi em van obeir ni em va acompanyar. Vaig agafar-la als meus braços i vaig allargar-nos la vida juntes, tot estrenyent-la molt fort contra mi i recordant-li un munt d’anècdotes que havíem compartit. Lluitava desesperada per retenir-la. I ella m’esperava, el cor no se li glaçava. Quan els plors i el cansament físic van tornar-me la claredat, vaig avisar la infermera.

Ella, en veure l’escena, encara que discreta, va actuar amb la professionalitat que la seva feina li exigia. Va esperar-se uns minuts que em va regalar i va aprofitar uns segons de treva que el cos fatigat em va concedir per aconsellar-me, llavors, allò que jo no volia acceptar. Com des de molt lluny, vaig escoltar el seu preg: si no pares de plorar i no deixes d’abraçar-la no pot acabar de marxar.

I una gelor real també em va deixar rígida a mi. Tot i no voler, vaig fer-li cas. Poc a poc, vaig anar separant-me d’ella. I les paraules i els records van anar esvaint-se.

Sense contacte ni veu, ella se’n va anar en segons. La meva germana ja ens havia demanat que no l’enterréssim.

I tan durs com aquests segons van ser els de després de l’ofici del tanatori, quan va obri-se una porta i va engolir la seva caixa. Ella se n’anava cap al crematori.

Tot és igual d’aterridor: tant el passar de la vida cap al glaç com a la cremor de les flames. Sempre és el final, el buit etern.

I ara, quan la meva encantadora neta arrossega la cadira de rodes que em fa de cames i m’acompanya al cementiri, sempre que pot, a fer una mica de companyia als meus estimats, ja sé que no vull aquell nínxol que tant vaig desitjar de jove. Ara, el meu marit reposa dins d’una urna no gaire gran i envoltada de fotografies familiars. I sense moure’m de l’habitació, puc tenir llargues converses amb ell, tot explicant-li com va la nostra família. La que nosaltres dos vàrem construir i compartir.