L’horrible moda de la «skincare»

 De què estem parlant? D’una rutina de bellesa facial que pot començar en preadolescents i que malignament s’està agreujant per culpa de mals hàbits a les xarxes. I per l’ús inadequat que en fan massa adolescents amb barra lliure a continguts molt nocius.

Que no tota la culpa és dels pares? No. Però si volen adolescents sans, han d’esforçar-se molt més. És duríssim i dificilíssim, però no fer-ho és molt pitjor per a les seves filles i fills.

Aquesta moda va d'adolescents que, cada vegada més joves, s’apliquen cosmètics del tot inapropiats a la seva edat. Els farmacèutics ja estan alertant de pells molt estropellades en nenes. Perquè la prevalença és més femenina que masculina per culpa de la violència estètica.

I de tot plegat en tenen la culpa el munt de vídeos infames de bellesa que corren per les xarxes. I les nenes no fan sinó seguir influencers molt més grans que elles i per tant, amb necessitats ben diferents. A més, la selecció de la influencer de TikTok pot ser totalment arbitrària. I les nenes ja es gasten els seus estalvis en productes que les facin veure i sentir-se millor.

Sense ser conscients dels mals que causen a la seva pell (com al·lèrgies, irritacions, acne...) una adolescent ja es pot posar retinol quan és del tot contraproduent sense tenir signes d’envelliment. Els adolescents tenen, en general, la pell sana i jove i només necessiten netejar-la bé i un bon protector solar diari. Tampoc és adequat, tot i que ho fan, utilitzar niacimina o vitamina C.

I després dels productes arriben les cirurgies estètiques. A l’estat espanyol es poden arribar a fer en un any, unes 400.000 intervencions d’aquest tipus. De les que unes 8000 són de menors de divuit anys. És un percentatge petit, un 2%, però el problema és com està augmentant.

Un estudi fet a 118 dones d’entre 18 i 29 anys va concloure que veure imatges de dones sotmeses a millores cosmètiques afectava el desig de les adolescents a voler també sotmetre’s a intervencions estètiques. I com més temps passen a les xarxes, més gran és el desig incontrolable. Amb la perniciosa conseqüència que menys s’agraden.

L’ús de filtres a les xarxes també fa molt mal. A Noruega ja s’ha prohibit publicar fotografies retocades sense avisar els seguidors.

A les xarxes també podem trobar-hi influencers que s’han operat gratuïtament a canvi de la promoció.

A més, s’està constatant que cada vegada hi ha més noies/dones que, poc a poc, van convertint-se en addictes als retocs. Com passa amb els tatuatges.

I és que l’adolescència (que és un moment molt vulnerable del desenvolupament humà tant a nivell físic com emocional), no és una edat idònia per decidir castigar la pell facial. Hi ha dones famoses que, de grans, han reconegut que aquestes intervencions van ser un error de la seva vida. Per què, doncs, no hi ha influencers que parlin de la violència estètica i del mal que causen en les tràgiques víctimes encara sense els valors clars ni les prioritats organitzades?

Katherine Heigl i Shonda Rhimes

Que hi hagi dones amb problemes professionals per culpa de la prepotència masclista, del patriarcat, del mansplaining... ja hi estem avesats. Que el problema sigui entre dones (ara recordo la denuncia d’Aina Clotet a Leticia Dolera per no voler-la per estar embarassada) ja no és tan freqüent, però passa.

La situació i relació de la Katherine respecte a Shonda és la mateixa: actriu i directora.

Shonda Rhimes és productora i guionista de televisió nord-americana i una de les dones més riques d'Amèrica. Un dels seus grans èxits va ser Anatomia de Grey. I més recentment la popular sèrie Els Bridgerton.

El drama mèdic va durar disset temporades i va tenir molts premis. L’actriu Katherine Heigl, no la protagonista però una de les principals actrius, va ser retirada de la sèrie, per Shonda Rhimes, la directora, en començar la sisena temporada. Algun mitjà ha dit que va ser per problemes familiars. Però no és la veritat. I Katherine, passats tretze anys, l’estiu passat, va acabar explicant-la. Ella havia fet unes declaracions que no havien agradat gens al seu entorn. I mentre Shonda l’acomiadava, altres li feien vores.

Ella era un personatge de ficció molt estimat per la seva superació personal: provenia d’una família vulnerable però, treballant molt, va aconseguir el seu somni d’arribar a ser metgessa. I Shonda el va eliminar.

Com a actriu, ella i la protagonista, Ellen Pompeo, van posar sobre la taula l’ambient tòxic que hi havia durant els rodatges. Així com les situacions d’estrès i ansietat i la falta d’expressió en llibertat. Però ella sola va afegir-hi que els guions responien al negoci i no a la creativitat; que es treballava per guanyar audiència. El 2007 va rebre un Emmy pel seu paper però el 2008 no va voler presentar-s’hi perquè va considerar que el material amb el que havia treballat a la ficció «no es mereixia el premi». També va denunciar que trobava cruel i malvat haver de treballar disset hores seguides per treure un capítol. Al darrere de la intransigència i de l’estratègia, Shonda Rhimes. I va fulminar-la de la sèrie.

Poc temps després, Katherine, va opinar en veu alta que la pel·lícula que havia protagonitzat, Embolic compromés, era una mica sexista perquè pintava les dones com a harpies sense humor i els homes com a éssers adorables i amants de la diversió. Si aquest plantejament no és sexista vol dir que, en educació, encara hem d’anar molt més endarrere.

Shonda i l’entorn ja es van encarregar de crear-li un perfil d’actriu problemàtica. Quan aquest estiu ella va fer les declaracions va reconèixer que els seus comentaris no havien agradat, però no calia que l’haguessin titllat de «desagraïda, difícil i poc professional».

A Katherine li sap greu no haver pogut refer la relació amb Shonda.

I és que dir la veritat, ser honesta i conseqüent pot acabar amb la carrera professional de qualsevol actriu o actor. Però ser dona i que t’enfonsi la carrera professional una altra dona, ho trobo profundament deplorable.

Masclisme, masclisme, masclisme...

Prou, prou i prou! Hi ha homes molt masclistes sense ni ser-ne conscients i que presumptament es proclamen feministes. Són difícils d’aguantar fins i tot en públic. Així que no vull ni imaginar com, en privat, tracten les dones que tenen a la vora.

Amb l’Ipad, tinc el costum, sigui esmorzant, a la dutxa... d’escoltar tot allò que em ve de gust de TV3, la meva. Perquè la pago i perquè en soc usuària militant.

Fa pocs dies, vaig tenir l’ocurrència de clicar a entreteniment el videopòdcast Múltiples personalitats. Em va fer gràcia escoltar-lo perquè Juanra Bonet i David Fernández entrevistaven Judit Martín, una artista de la interpretació i de l’humor molt coneguda i reconeguda.

Em pensava que escoltaria una entrevista a la convidada que seria en to d’humor. I l’humor sí que hi era. Però molt esbiaixat. Tant, que se’m va fer de tal manera irritant que no vaig poder acabar d’escoltar-lo, tot i tenir-ne ganes, en un principi. Era la primera entrevista que escoltava.

El programa consisteix, es veu, a sotmetre els convidats a una entrevista difícil d’etiquetar. Cert! Però quins adjectius hi posarem?

Els presentadors, també humoristes, mostren les seves múltiples personalitats i descobreixen les dels seus convidats i convidades. Però per la poca estona que vaig aguantar escoltar-los, s’escoltaven més a ells mateixos que a la convidada i estaven encantats de passar a ser ells els protagonistes i no la convidada. Aquest format de priorització de l’ego, l’he vist en altres presentadors; fins i tot en alguns de molt bons. Però tots ells amb una clara tendència a mostrar-se encantats d’haver-se conegut.

La presentació del programa es ven com a voluntat d’ensenyar les tripes de la comèdia en directe. Jo, de tripes, només hi vaig poder escoltar les d’ells.

I no només n’era conscient, jo. Judit Martín, al cap de pocs minuts, els va posar al seu lloc: us adoneu que m’esteu preguntant tota l’estona estaràs d’acord amb mi... Només comptava el que ells deien. Perquè, els importants eren ells, no la convidada. Ells es basten i s’abasten. Crec que sense la convidada quasi haurien fet el mateix fragment de programa que vaig escoltar amb la Judit Martín. Perquè constantment estaven interrompent-la.

I ella se n’adonava perquè si no, no els hauria fet la pregunta reflexiva per donar-los una pista. Però res; ells, al seu ego i seguir explicant les seves anècdotes.

I estem parlant de l’actor que va fer el ridícul amb Chikilicuatre. Que no tot va ser culpa d’ell. Va ser l’audiència de TVE (que no és la meva) i Myspace qui el va portar a Eurovisió on va quedar en dissetena posició d’un total de 25 actuacions.

I és que cometre mansplaining amb qualsevol persona, donant per suposat que ets el que més en saps d’allò que estàs explicant, quan no és cert, és de maleducat; fer-li a una dona, pot tenir una deriva masclista del tot inapropiada. I cal estar molt atents a no pecar de masclisme; sobretot si t’entestes a persistir-hi fins i tot avisant-te.

#maltractamenzero

Maltractament, segons el diccionari és qualsevol comportament violent que causa un mal físic o moral. Amb un # i un zero seguit al darrere em recorda l’expressió violència zero amb la que s’han fet tantes campanyes i manifestacions per evitar comportaments violents, sobretot, en relació a les dones, pels abusos masclistes.

Aquesta setmana, tothom ha estat parlant de l’entrevista de Sílvia Caballol al programa Col·lapse. Si abans ja només seleccionava alguna entrevista que pogués interessar-me, ara, potser el passaré per alt.

A més, una amiga em va passar el missatge que ella havia compartit a les xarxes des que havien publicitat que havia concedit l’entrevista. Això sí, gratuïta.

Caballol denunciava que un alt càrrec eclesiàstic havia enviat un correu al seu marit, ja secularitzat però encara mantenint el títol de bisbe sense poder exercir, amenaçant-lo si ella feia l’entrevista. Els exigia una discreció que, suposadament, havien pactat abans. Amb tot, manifestava que ella no l’havia promès mai a ningú, aquesta discreció. I se l’amenaçava de rebre un càstig exemplar.

L’església es pot permetre amenaces de càstigs exemplars? No cal respondre, però aquest individu ha tingut sort que Caballol hagi acceptat, suposo, la petició del seu marit de no revelar el nom ni el càrrec de l’eclesiàstic.

No la conec, a ella. L’únic contacte que hi he tingut, d’escassos segons, va ser un dia per Ínstagram quan em van aparèixer unes declaracions seves sobre l’avortament. Evidentment, no hi estava d’acord i vaig enviar-li la meva opinió. En escassos segons, incapaços per a la reflexió, em va bloquejar. Llavors sí que em vaig formar una opinió: intransigent, masclista...

Pel que em diuen, però, a l’entrevista no es va mostrar de manera rotunda contra l’avortament. Celebro que hagi après quelcom sobre un tema tan cabdal.

Amb tot, la faig responsable d’una qüestió més personal. A la meva novel·la Una assassina massa jove, Novell havia de ser un personatge negatiu. Tot i sabent-t’ho, ell em va concedir l’entrevista i em va explicar tot allò que vaig demanar-li. En acabar, vam parlar d’assistir a la presentació. En tornar a posar-me a l’ordinador, per la seva generositat, em va ser impossible continuar amb tota la negativitat del seu personatge. I se la va quedar, amb raó, el bisbe de la Seu d’Urgell. Quan vaig presentar la novel·la a Súria, m’hagués agradat molt que, Novell hagués volgut compartir-la. Tenia un bon record d’ell i, si més no, hauria volgut donar-li la mà. Novell no va comparèixer i jo sempre he pensat que ella hi estava al darrere.

I és que tornant als maltractaments, siguin de qui siguin, són delictes. I més greus si estan perpetrats per un representant eclesiàstic. Crec, però, que ella no ha estat gens encertada apropiant-se d’un eslògan feminista amb el que no hi ha cap coincidència. Perquè en res s’assembla al xantatge i l’amenaça eclesiàstica o a la persecució periodística per haver concebut descendència amb un bisbe mediàtic i en actiu.

La síndrome de la tiara

No m’agrada gens la definició d’aquesta síndrome amb la paraula tiara. A l'antiguitat era una mena de capell usat per diversos pobles asiàtics. També es el capell pontifici no litúrgic de forma oval, cenyit de tres corones sobreposades i amb la creu al capdamunt i dues ínfules a la part inferior. El diccionari també recull el capell femení inspirat en l’antiga tiara. Però en un ús més corrent, solem pensar en aquell adreç femení que porten les dones reials, o no tan reials, que sol estar ple de pedreria i ser molt ostentós. Per això no m’agrada.

Aquest terme, encunyat per Carol Frohlinger i Deborah Kolb, creadores de l’organització Negotiating Woman, fa referència a l’actitud passiva que manifesten majoritàriament les dones i que consisteix a fer la feina ben feta sense fer-se notar, tot esperant que els responsables la reconeguin, la premiïn i la coronin.

Fer la feina ben feta no significa esperar un premi sinó, senzillament, el reconeixement d’allò que s’ha fet tan bé (perquè en ser una situació més freqüent en dones, fa sospitar que, a vegades, aquest reconeixement, se’l queda algú del gènere masculí).

El dia 7 de març, enguany, la universitat Pompeu Fabra va organitzar un espai de reflexió virtual per parlar de la síndrome de la tiara en motiu del dia internacional de la dona. L’especialista invitada va ser Marta Vallejo, alumni de Ciències Econòmiques i Empresarials, assessora de planificació estratègica al Programa de Desenvolupament de les Nacions Unides i mentora 2023-2024 a la iniciativa Mentoring UPF.

Va explicar la seva experiència personal: molt ben situada a les Nacions Unides (perquè fa molt bona feina), va sorgir una possibilitat de promoció per a ella o per a un company. Tothom va quedar molt estranyat que guanyés ell. Ella i moltes companyes de feina van treballar per saber què havia passat. I es van adonar que ell havia creat xarxa, que ell tenia gent que el coneixia i l’avalava. Ella no, ella feia la feina. Van demanar de crear un grup de mentoratge per saber què havien de fer les dones. I van arribar a la conclusió que per poder seguir avançant, havien d’invertir en dos aspectes: en elles mateixes (per saber quines eren les seves excel·lències per poder vendre-les) i en els altres (per poder trobar avaladors per aconseguir les promocions).

Després del curs de mentoratge, ja que ella sí volia seguir avançant, encara va trigar uns sis anys a aconseguir la promoció.

Després del disgust inicial en perdre la promoció, sempre ha volgut treballar en positiu i ara està molt contenta perquè, en adonar-se d’aquesta realitat femenina, ja ha organitzat tres cursos més de mentoratge per a dones de tot el món. Per ajudar-les, si volen seguir avançant, a tenir eines al seu abast.

I és que és molt important que les dones ens ajudem com ella està fent. Però tinc por que el temps que els homes inverteixen en trobar sponsors és el que elles, abans de fer el mentoratge, dedicaven als fills, als avis i àvies a la llar...