El terme va ser encunyat el 1978 per les psicòlogues clíniques Pauline Clance i Suzanne Imes quan van observar el fenomen en una mostra de dones amb un alt nivell d’assoliment professional però seguien creient que no eren intel·ligents. Tanmateix, ja des del 1976, amb els primers estudis realitzats, s’havien adonat que les dones solen tenir una percepció més negativa de les seves habilitats en una amplia gama de tasques.
Es creu que un 82% de la població, homes inclosos, pot patir aquesta síndrome en algun moment de la seva vida, però és molt més freqüent en dones. I suposa la impossibilitat d’interioritzar l’èxit propi de manera natural. Sol tenir dues causes molt clares: una d’intrínseca: la falta de confiança en un mateix; i una d’extrínseca: la percepció de l’entorn com a hostil. És molt comú en persones que tenen cert èxit professional, una bona posició a la feina, que els va bé en general... però pensen ―especialment les dones―, que han tingut sort. Que no s’ho mereixen.
Sembla que l’educació femenina, en la seva prevalença, hi té molt a veure. Moltes mares han estat educades en entorns que les infravaloraven sistemàticament i se’ls exigia, especialment, virtuts com la modèstia. Tot plegat, d’alguna manera, ho transmeten a les seves filles i es normalitza. El sistema de valors femenins fa que les dones no s’exposin tant a mostrar les seves competències per no arriscar la continuïtat o la qualitat dels seus vincles. I aquesta manera d’actuar, amagant el que poden realment arribar a ser, els fa sentir impostores; Viure d’aquesta manera engendra molt patiment, angoixa, frustració, culpa, tristesa, ansietat... Elles no s’atreveixen a fer soroll o fer-se veure per por de despertar enveges o assetjaments.
Existeixen certes tècniques per intentar millorar, però revertir aquesta patologia és molt difícil. I les conseqüències, com ara crisis de personalitat greus o d’identitat són terribles per a les dones que la sofreixen.
La millor experta en el tema, Valerie Young, ha descrit cinc tipologies diferents de dones que solen patir aquesta síndrome: la perfeccionista (a la que un petit error ja li sembla un fracàs i que creu que allò que ha aconseguit és perquè ha treballat molt); l’experta (la que es creu amb l’obligació de saber-ho tot); la independent ( la que vol fer-ho tot sense comptar amb l’ajuda de ningú perquè demanar ajuda li sembla una debilitat); la superdotada (la que creu que la competència s’amida per la facilitat i rapidesa en què executa); i la «superdona» (la que mesura les seves capacitats per la quantitat de funcions que aconsegueix fer de manera brillant i no fer-ho seria sinònim de vergonya).
I és que la vessant femenina d’aquesta síndrome té molt a veure amb les humiliacions i vexacions infligides a les dones pel masclisme i pel patriarcat. I junts han aconseguit inocular en elles tràgiques i irreversibles inseguretats; les han bloquejades per a executar certes tasques i les han fet dependents de la necessitat externa de validació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada