Ara se sortegen prostitutes

Utilitzem la paraula prostituta (o prostitut), quan algú s’avé a mantenir relacions sexuals a canvi d’alguna recompensa material. Per tant, algú desitja sexe i algú necessita quelcom.

Sor Juana Inés de la Cruz, ja al segle XVII, en un poema clarament d’estil barroc, titulat: «Hombres necios», escrivia això: «¿Cuál es más de culpar, aunque cualquier mal haga: la que peca por la paga o el que paga por pecar?».

No es pot culpabilitzar les dones que exerceixen la prostitució, sinó als que la consumeixen. I per tant, el que cal és reeducar a tothom qui en faci ús.

I relacionant-ho amb aquest tema, us recomano la pel·lícula que protagonitza Meryl Streep, d’enguany, amb el títol: «Buena suerte, Leo Grande». És ella qui contracta en Leo.

Però anem a la notícia: Militars de la caserna del Bruc sortegen una prostituta per la Puríssima.

Encara em fa estrany que amb aquest nivell tan baix de moral, no hagin sortejat la mateixa puríssima! Perquè hi ha accions que només es poden arribar a fer quan s’ha begut o s’ha fumat... i posats, ja no els ve d’un pam.

Són militars i el seu exemple sempre és impecable.

Van engegar la rifa, per xat, un sergent i un caporal. És un grup d’una setantena de militars; la majoria entre vint i trenta anys. Sense ni ser conscients de la seva escassa dignitat, fins i tot, van penjar l’anunci a la cantina de la caserna. També van passar per xat fotos de la noia i dels serveis que prestava. Deurien tenir-la a contactes i amb un compartir, van enllestir la feina.

Si pagaves els vint-i-cinc euros del sopar, ja entraves al sorteig. O bé, pagant unes butlletes de tres euros, també. I van posar un topall de cinquanta-dues butlletes! És a dir, per 156€ podien aconseguir «una dama de companyia» que els fes quelcom més.

No és això promoure la prostitució dins mateix de la caserna i entre militars? Ni rastre de moral, ni d’ètica, ni de dignitat, ni de res.

Per sort, alguns militars van voler arriscar-se a «semblar estranys» segons el seu vocabulari (també hi deia «roig») i denunciar-ho.

Estrany significa ser rar o diferent. I és rar o diferent que uns militars no tinguin per bo rifar una prostituta?

Això voldria dir que la majoria no veuen estrany rifar una prostituta. I aquests espècimens militars els hem de pagar entre tots? Per a què?

Els que ho van promoure ja haurien d’estar fora del cos. Però potser no hi estan perquè, com que els estranys són els pocs altres, potser es quedarien sense cos.

Els que van denunciar-ho voldrien que a la resta de casernes també es posessin denúncies i poder fer una remodelació del cos. HI ha qui no li agrada gens sentir-se inclòs dins d’aquests espècimens militars. Però tal i com estan les coses, potser els resultaria més fàcil buscar un altre cos. Hi ha utopies molt inabastables.

I és que a Espanya, ser militar i masclista és una simbiosi segurament congènita. Però no per aconseguir cap benefici, ni els uns ni els altres. Només serveix per denigrar els país i els «estranys».

 

Li roben el nadó del ventre

És un titular que s’ha de llegir més d’una vegada per assimilar què vol dir. Com tota la notícia. Perquè és tan esgarrifosa que fa moltíssima ràbia, tristor i desesperació haver de creure-se-la.

De nadons robats, durant el franquisme i més enllà, Espanya n’és una experta. I té premi extraordinari en inventar-se històries en no esclarir els fets ni jutjar els cruels culpables. De dones, però, també n’hi havia moltes d’involucrades. I d’ordes religioses, desorientades, adorant un déu inhumà, també.

Els hi podien arribar a prendre, tot just després d’infantar-los. I els deien que era mort. Elles reclamaven veure’ls i se’ls negava aquest dret tan fonamental. De mares solteres o republicanes passaven a famílies catòliques i addictes al règim franquista.

Ningú no ha pagat per aquests crims.

Aquesta nova notícia també és molt esfereïdora. I tal i com van les coses, no vull ni imaginar ―però cal pensar-ho―, que es multipliqui exponencialment. Un altre dels defectes de l’excés d’informació i desinformació a les xarxes: les imitacions, plagis i còpies, fins i tot de delictes.

En una època en què Wallapop ―dedicada a la compra i venda de segona mà geolocalitzada a través de l’aplicació mòbil en funció de la proximitat respecte a la posició de l'usuari―, ofereix molt bones prestacions, ara resulta que pot ser un perill mortal.

Una noia de vint anys, embarassada de nou mesos, ha estat trobada morta i sense el nadó que estava a punt de donar a llum.

Vivia a Veracruz, a Mèxic, i va avisar la família que anava a trobar-se amb una noia que havia conegut per Internet i que li havia ofert regalar-li tota la roba que tenia de la seva filla.

Confiada, la mexicana, va concertar una cita. I, a casa seva, mai més van tornar a veure-la. Alarmats els familiars, veient que no tornava, van denunciar els fets.

Què havia passat? La noia que li havia promès el regal, va començar per raptar-la. Després, amb l’ajuda d’un home... la notícia no concreta molt bé com van fer-ho, però diu que li van extreure la criatura del ventre.

Van matar-la per quedar-se amb la seva criatura. Qui pot entendre dos cors i dos caps tan degenerats i malalts?

La Fiscalia Especialitzada en Investigació de Delictes de Violència contra la Família, Dones, Nens, Nenes i Tràfic de Persones va fer detenir els dos delinqüents responsables per delicte de desaparició i per presumpte delicte de feminicidi.

Com a societat estem arribant a llindars molt inferiors als sentiments de les bèsties. I molts d’aquests llindars tenen a veure amb dones. Amb accions perpetrades contra elles.

És una urgència de la nostra societat tenir com a prioritat fonamental aprofundir en el coneixement de valors tan bàsics com no matar, no enganyar, no segrestar, no robar... per poder viure més com persones que com bèsties.

I és que les dones, tan menystingudes, silenciades, maltractades, violades, assassinades... ara, també hauran de patir per si els volen robar els nadons del ventre. Aturem-ho tot, ja!

Com destruir l’escriptura de les dones

Us sembla un títol irreal? Doncs, no! Malauradament, passava quan Joanna Russ, l’any 1983, escrivia la seva obra Com destruir l’escriptura de les dones i encara passa. Ella ja ens parlava de les dificultats de les dones per dedicar-se a l’escriptura. I va voler demostrar com la literatura en general era homocèntrica i fàl·lica. Aquest setembre ha estat editada en català i fa molta ràbia que molts dels seus postulats ―les estratègies que la societat ha fet servir per ignorar, condemnar o menysprear les dones que produeixen literatura―, quaranta anys més tard, encara segueixen perpetrant-se.

La dona literata ha estat i continua estant infravalorada. Tenim molts exemples que ho constaten i podem arribar fins als nostres dies.

«És impossible que una pobra noia hagi escrit Crims borrascosos» Referint-se a Emily Brontë.

Caterina Albert va signar amb pseudònim masculí La Infanticida perquè ¿qui hauria acceptat que una dona escrivís sobre una mare que assassina el seu nadó?

Als anys 50, una associació cultural valenciana, Lo Rat Penat va decidir que Anna Rebeca Mezquita no podia guanyar els Jocs Florals amb un poema d’amor lèsbic.

Josep Pla, fastigós, va dir-li a Montserrat Roig: «amb aquestes cames que té no cal que escrigui». I Joan Barril va comparar la mateixa escriptora amb: «una nina inflable on satisfer el neguit literari d’urgència» No crec que és curessin mai del seu masclisme.

Però anem als nostres dies. L’impresentable Narcís Garolera, també filòleg, es carregava l’obra de la reconeguda Irene Solà perquè, entre d’altres ruqueries: «no havia escrit ossos amb l’accent diacrític» Que per cert, després va ser dels que va caure. Quin estúpid paternalisme.

O bé quan Artur Garcia Fuster menysté reconegudes escriptores con Jenn Díaz, Irene Solà, Carlota Gurt o Laia Viñas dient-los que «se’ls hauria de prohibir llegir Mercè Rodoreda».

La llista pot ser infinita i demostra que el panorama no ha canviat més que aparentment. Per què si les dones són les que més llegeixen, les que més van a presentacions, les que més acudeixen als clubs de lectura, i hi ha més dones als llibre més venuts... encara són menys publicades? Dels 66.371 llibres inscrits al registre l’any passat 44,3% són d’homes, el 27,1% és de dones i la resta no se sap. Per què només són publicades una mitat menys?

Perquè les obres literàries de les dones encara segueixen destruint-se. Als llibres de text de secundària només hi ha un 12% d’entrades de personatges femenins. I si ens referim a la llengua i literatura catalana, els percentatge tan sols oscil·la al voltant del 5%.

Com les dones poden animar-se a escriure si, en la seva escolarització quasi no hi tenen referents?

I és que si a crítics, divulgadors, periodistes, escriptors... no els hagués fet por la comparació ni l’excel·lència de les dones, no s’haurien dedicat, covardament, a menystenir-les de manera tan immerescuda. La intel·ligència d’aquests insultadors ha quedat, per sempre, anorreada.

Blanca de Navarra

Va ser l’esposa de Martí el Jove i amb qui s’hauria pogut evitar el Compromís de Casp i els Trastámara.

La culpa no va ser d’ella. Se n’assenyala com a responsable principal el seu sogre Martí l’Humà. A part de no tenir descendència masculina, amb la seva segona esposa, Margarida de Prades, després de la mort del seu únic fill Martí el Jove, tampoc es va preocupar de legitimar el seu net bastard Frederic, fill de la relació extramatrimonial del seu difunt fill Martí el Jove amb la siciliana Rizzari.

Però tampoc li va passar pel cap nomenar successora a Blanca de Navarra, segona esposa del seu fill Martí el Jove. Aquesta hauria estat, probablement, la carta més segura.

A Martí l’Humà, la mort li va sobrevindre sense tenir la feina enllestida ni haver previst la supervivència del Casal de Barcelona que, ja des del mal govern del seu avi Joan el Caçador estava tocada de mort.

Aquests tres homes varen cavar l’esfondrament del Casal català.

Quan va néixer Blanca, Navarra era de facto un estat satèl·lit de França. I amb el seu casament, la Cancelleria de Pamplona buscava una bona aliança per contrarestar l’assetjament francès.

La primera esposa de Martí el Jove, Maria de Sicília, va ser raptada pel seu avi, Pere III el Carimoniós, que la va casar amb el seu altre net Martí. Quan ella va morir, sense descendència, Martí es va fer coronar rei de Sicília. Llavors, tiet i pare van decidir que Blanca seria la seva segona esposa. Així, Blanca es va convertir en reina consort de Sicília.

La Cancelleria de Barcelona, en morir Martí, també es va equivocar: no va nomenar Blanca ―que ja tenia molta experiència de govern exercint de reina consort sempre que el seu marit estava fora―, hereva al tron de Barcelona. Per què? Perquè Blanca era una dona i ni es van adonar que estava per allà.

Era vídua, és clar, però hi havia una solució: haurien pogut resoldre-ho casant-la amb un baró d’una branca menor del Casal de Barcelona. Fet que ja s’havia donat, per exemple a Castella per evitar una guerra civil.

El fet de no tenir en compte una dona ens va resultar molt perjudicial. Des d’Almodis de la Marca (principis del segle XII), cap dona no havia estat sobirana titular al nostre Casal.

Hi havia una altra raó: la nissaga catalana, que no havia engendrat la descendència indispensable, estava totalment en decadència per la mala actuació del germans Joan I i Martí l’Humà.

A tot això s’hi afegia la pesta negra i la falta de visió mercantil del Casal català. Els diners d’Elionor d’Alburquerque varen fer la resta i va guanyar el candidat dels Trastámara.

A Blanca, ja reina de Navarra, varen casar-la amb el fill de Ferran d’Antequera. Ella va governar Navarra sola però en morir, el seu marit va incomplir el seu testament i, després de derrotar el seu fill i fer-lo presoner, es va nomenar rei de Navarra.

I és que la nostra història i totes les històries, si els homes no haguessin bandejat tantes dones com Blanca, haurien pogut ser extraordinàriament millors .

Arrimadas, masclista amb ganes

Quan no pensa ―que és el seu estat més habitual―, la Inés diu barbaritats de les que no és ni conscient. I així li va! A punt de desaparèixer!

Però també, el no pensar i dir barbaritats, va anar-li bé, perquè va guanyar unes eleccions a la presidència de Catalunya el 2017. Fou la força més votada amb més d’un milió de vots repartits entre les deu ciutats més poblades de Catalunya, començant per Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat, Badalona, Terrassa...

Per sort per als catalans, no va poder ser presidenta. Però com a mínim vàrem saber que al nostre país hi havia més d’un milió de persones masclistes i, potser la meitat, eren dones.

Que trist, oi? Una dona contra les dones. Tot i que ja sabem que no és l’única líder masclista. Però ella fa soroll, tempesta, huracà... sempre que pot.

Amb tot, com que té el cap d’haver estudiat al col·legi religiós Nuestra Señora del Pilar de Jerez i no haver fet cap revisió crítica dels seus aprenentatges, quan parla, se li escapa ―a part de la mala llet i, sovint força incultura general―, un masclisme atàvic.

Aquest estiu va batejar el seu segon fill i va escriure al seu Ínstagram: «Muchas gracias a nuestros padres, hermanos, sobrinos y demás familia por habernos acompañado». No puc entendre com és capaç d’escriure tal barbaritat una dona. I les mares, germanes i nebodes? Tan secundàries que només són un «demás»? O és que potser pensa que ells li van fer més favor assistint-hi? I que per a elles, ja és normal aguantar les celebracions? I ells, tenen moltes coses a fer i la seva concessió ha de ser més valorada? Inconcebible i insuportable. Però ella va fent. A punt d’esfumar-se ―perquè el seu èxit va ser de fum―, però persistint en demostrar manca, si més no, d’allò tan bàsic que els catalans en diem seny.

Per acabar d’adobar-ho, el Mundo, el diari per excel·lència de la intel·lectualitat espanyola, va fer-li una entrevista per donar-li corda, perquè ella mateixa es pengés.

I vol quedar «moderneta» dient que «el reto más difícil que tengo ahora mismo por delante es conciliar; ni siquiera salvar el partido... mi marido y yo vivimos entre Madrid y Barcelona, donde no tenemos ni una madre, ni una hermana ni nadie que nos ayude".

A veure, només poden ajudar les dones? Abans les ha menystingudes, ara les necessita. Les valora exclusivament per l’interès? Hi ha molts homes que són ben capaços de cuidar les criatures! O potser no se n’ha adonat? Jo d’ella, ara, per dissimular, agafaria un «mainadero».

Arrimadas té més disbarats èpics: va definir Quim Torra com a «racista» i «supremacista». I va quedar-se ben ampla dient que «qui va afusellar el senyor Companys va ser el règim franquista, no va ser l'estat espanyol»

I és que la bel·ligerància que va donar-li tants vots ―tot i ser tan masclista―, ara que ja ho té per escrit (per activa i per passiva), i ja no té els diners de l’altra campanya i només són una colla i... esperem que la ciutadania assenyada, la ignori. Quin desinflat soufflé!

Bèsties masclistes descerebrades i immorals

Qui vol llençar mil dos-cents euros al mes perquè el seu fill estudii per a imbècil? Tots els pares que matriculen els seus fills a l’elitista Col·legi Elías Ahuja. És un centre religiós gestionat pel l’Orde de Sant Agustí que té per hàbit insultar dones de manera molt fastigosa. Si no sou com Isabel Ayuso ―energumen incapaç de condemnar el masclisme aberrant del Col·legi―, els insults que profereixen les bèsties masclistes que hi conviuen, commocionen ànimes i enteniments. I fan pensar que ells no poden pertànyer al grup «humà» per la repugnància que engendren.

Aquests són alguns dels seus vòmits: "Putas, salid de vuestras madrigueras. Sois todas unas ninfómanas. Os prometo que vais a follar todas en la capea". Insuportable. Sabeu què és un capea? Una festa taurina per a aficionats que brega amb vedells o bous petits.

A la Complutense, universitat a la que està adscrit aquest col·legi, ensenyen això? Quines lectures obligatòries tenen?

On arriben individus així?

A Espanya, a presidents del Partit Popular. Un dels seus il·lustres alumnes va ser Pablo Casado qui, l’any 2000 escrivia a la revista del col·legi, a la secció «d’humor?» un article en què feia referència a les sortides en manada per caçar "lobas" i "zorras".

Tipa i cuita estic de parlar dels peperos i del seu escàs nivell, no intel·lectual, si no de nocions mínimes de coneixement. Però no són els únics. A Espanya, Vox, ja per sota de l’escala humana, els agrada molt.

Els pares d’aquests alumnes que volen passar per estudiants per què els hi porten? Perquè arribin al govern? Val més viure a precari i ser bona persona; si més no, ni masclista ni misogin.

Com pot una orde religiosa, que diu que es basa en el respecte i la tolerància, aixoplugar aquests indigents immorals? Encara que diguin que vetllin per aquests valors, ha quedat ben palès que ni se’n preocupen ni els importa un rave.

Hi ha hagut algunes expulsions ―ves quin remei―, i el director s’ha justificat dient que és un cas aïllat. Gran mentida: Ángela Ruiz, exalumna del Col·legi Major Santa Mònica que està just davant de l’Elías Ahuja (les noies del qual estan tipes de rebre aquests insults), explica que durant els dos anys que hi va residir, va sentir cada dia «Mónicas putas» Quanta degradació moral!

I hi ha noies del Santa Mònica que, pobriques, no deuen saber ni què és l’autoestima ni a casa els han ensenyat a tenir dignitat, (ni al col·legi tampoc). Ho han justificat dient que era una broma. Elles em fan molta llàstima. Ells molt, molt de fàstic.

Per què els pares agustins no varen tallar de soca-rel aquestes barbaritats? No em cap al cap si, és cert, que es dediquin a l’educació.

El que em preocupa ara, veient com van les coses, que arrel d’aquests greus fets, no augmentin encara més la matrícula.

I és que la Fiscalia, que ha «dit» que investigarà el cas, ja fa tard a clausurar el centre. Educar no és això. Que ningú no embruti el seu currículum matriculant-se a l’Elías Ahuja.