Tenir fills no regala felicitat

No sabia qui era Samanta Villar i, després de saber-ho, m’he adonat que no em calia perdre el temps. Però com que de tot podem aprendre, potser serà bo desaprendre el que ha tingut la pretensió de voler ensenyar-nos. Encara que diria que ho utilitzat d’excusa per treure’n diners...

És una periodista de Cuatro, canal televisiu que no veig mai i el programa que realitzava estava relacionat amb no sé què porno. És a dir: nivell.

A més, li agrada que es parli d’ella —ni que sigui amb aquell eslògan que, malauradament es va fer famós entre ments no dotades d’enteniment, i que deia: és millor que es parli malament d’un mateix a que no se’n parli. Quanta gent hi pot haver que no sàpiga que humilitat, discreció, intel·ligència (i d’altres), a més de ser femenines són virtuts?

Doncs la tal Samanta, amb quaranta-un anys però sense parella, va decidir que volia ser mare. Ella volia el títol, però no li venien de gust les pràctiques... Total, que per ovodonació li va néixer bessonada! No vols brou, dos bols.

Ella es pensava que la maternitat seria com fer viatges turístics caríssims (que ningú no et treu que et facin mal unes bones sabates, o que hi hagi mosquits, o un atemptat...), o com... anava a dir estar de lluna de mel (quina expressió més embafadora!), però com que no té parella, no serveix l’exemple. Bé, amb un ja s’entén.

Veient que el videojoc dels nenets no era virtual i no es podia tancar quan estava cansada o quan volia anar de marxa, es va queixar públicament: la bessonada li havia pres qualitat de vida i no la feia més feliç.

Llavors, va adonar-se que la culpa no era d’ella. Perquè aquesta generació sobrevalorada (que no saben distingir  entre valors aconsellables i bajanades nècies), mai no s’equivoca, la culpa sempre és de la musaranya que passava per allí, va distreure-la... per dir alguna cosa. I ella, va anar enganyada a la maternitat (paraules de Samanta), perquè ningú no li havia explicat què era en realitat això de ser mare. Però no té el títol de periodista? Calla que potser  els veïns, a vegades el regalen...vés a saber perquè si no, com s’entén? I què no té ordinador? Que no sap navegar i introduir la paraula mare? Que no ha vist pel·lícules?

Per acabar d’adobar-ho, remata: ara ja és massa tard, ara sóc mare i cal aguantar.

Ara, les paraules ja no se les emporta el vent i queden gravades a perpetuïtat en uns núvols virtuals que els xiquets, sense voler, poder trobar més aviat del que els seria recomanable.

I és que la maternitat és una delícia no apta per a tots els paladars. Exigeix moltes virtuts que no tothom està disposat a regalar amb generositat.