Hi ha homes, i malauradament, molt malauradament, també
dones, que tenen per defecte ser feminista. El feminisme no és una guerra de
sexes, és la lluita, per necessitat i per supervivència, per la igualtat,
entesa no sols entre homes i dones, sinó entre tots els éssers humans. I no
vull pas dir que la culpa de les dones sigui més gran, només em sembla més
difícil d’entendre perquè van en contra d’elles mateixes em una cursa amb molta
desavantatge.
El masclisme no va en contra dels homes, és a favor dels
drets humans. I qui no té prou talla moral com per entendre aquests raonaments
bàsics i és incapaç d’assolir una posició feminista vers les terribles
discriminacions que han patit i segueixen patint les dones (tot i que s’han fet
molts progressos)... ja es pot considerar masclista. No trobeu molt estrany que
alguns homes amb parelles, mares, filles, amigues, veïnes, companyes, amants...
no puguin ser més comprensius amb totes elles perquè hi comparteixen les seves
vides? Per què han de menystenir-les si els fan pares i els ajuden a empentar
la vida, en tenen cura quan són petits, els adoren mentre són petites, hi poden
confiar quan són grans, hi comparteixen el temps d’esbarjo, els poden deixar la
clau que s’han oblidat, poden donar-los un cap de mà a la feina, les busquen
per... què sé jo?! Qui ho pot entendre?
No fa gaires dies, en motiu del Dia Internacional de la
Dona, set dones de reconegut prestigi social, ens parlaven del masclisme que
encara estem vivint. Com pot ser, si a 2017 molta gent té formació? Es veu que
la formació encara no és prou garantia. Perquè més que saber com va el nostre
món, necessitem tenir una escala de valors i unes prioritats molt clares: les
dones són una mica més de la meitat de la població i són tan bones com els
homes. És un greu error menystenir-les.
Dins del Parlament català, on se suposa que hi hauria
d’haver una certa excel·lència, Neus Munté, una de les set dones que va parlar
sobre una situació de masclisme a la seva vida, al diari Ara, explicava que un
company de partit que tenia bessons, quan ella els va tenir, li va dir que
hauria de deixar la feina activa durant al menys tres o quatre anys per poder
atendre-les. Neus Munté va respondre-li que ell no ho havia fet pas. I la
resposta del company va ser: és molt diferent, els meus bessons els va cuidar
la meva dona.
Si no comencen donant exemple les persones que se suposa
han de tenir una formació d’alt nivell, què volem demanar a qui no hi ha pogut
accedir per falta de recursos o capacitats?
I és que ja n’hi ha prou de masclismes i feminismes.
Estem parlant de drets humans i d’igualtat. I qui no ho vulgui entendre té un
problema de valors i de prioritats. Potser fins i tot de capacitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada