A la majoria d’activitats culturals,
arreu de Catalunya, solem trobar-hi més dones que homes. Només cal passejar-se
un diumenge a la tarda davant del Teatre Nacional, per a veure-hi ramades de
dones amigues —a part de les acompanyades pels marits—, que van a fruir
intel·lectualment de l’art escènic.
Però hi ha una altra mena
d’activitats: culturals, lúdiques o de salut, que les dones solen compartir amb
els seus marits amb el mai prou lloat IMSERSO!
El punt neuràlgic d’aquest caprici
dels jubilats sol ser el menjador. Que no és ni un menjador escolar ni el
Celler de Can Roca. Segons la sort, es queda en un punt entremig, tendint
força, força, a l’austeritat que exigeix l’edat dels comensals. I es comprèn. Amb
tot, potser té una tendència més insistent cap al plàstic que als productes
ecològics.
El menjador és, a més, un espai
idoni per poder copsar la diversitat femenina que, a partir dels seixanta-cinc
anys, hi acudeix per nodrir-s’hi.
Un cas poc freqüent, però encara
existent, és el de la típica dona que va acompanyada d’un primat anterior a
l’homo sapiens que, en arribar al menjador —evidentment self service—, s’asseu
a la cadira i davant d’una concurrència semblant a les manifestacions de l’11
de setembre, es deixa veure qual divinitat, sense dissimular, esperant que ella
li porti submisament tot allò que
necessita. I ella rai: fa el que li exigeixen i no es pot sentir malament pel
que fa, només per com la tracta ell i, això, ja és culpa d’ell. Ella li ha de
conèixer el gust i encertar què li farà més peça. I com que ella mai no és prou
bona en el que fa, ell sol deixar el plat mig ple i ella s’ha d’aixecar més
vegades per servir-lo. Santes dones!
També hi ha casos típics de dones:
el de l’home que s’ulla una taula i vol la mateixa per a cada àpat. Si la troba
per netejar, prefereix recollir-la i tenir la seva taula. Però la dona, que amb
raó vol descansar uns dies de taules i neteges, el fa anar cap a una altra. I
mentre ella es gira per buscar-la, ell neteja ràpidament i li ensenya la seva
victòria. Però ja és massa tard: tot i que ell hi ha deixat les pastilles com a
senyal de conquesta, ha de recollir l’estendard i marxar cap a l’altra taula.
Sants homes!
I més casos: la dona que té el marit
més grandet i amb poca visió i li ha de netejar el peixet d’espinetes... la
dona que, a l’hora del sopar, confon el menjador amb la catifa vermella dels
Òscars i es vesteix amb tantes lluentons que, si passes per la vora, corres el
perill de quedar bòrnia...
I per rematar-ho: al mateix hotel,
podem trobar-hi noies que ensenyen el melic fins arran de pit, que es treuen
les sabates i posen els peus suats de tot el dia damunt de les cadires, o les
que criden en lloc de parlar i, si aguantes una mica, tens temps de confegir
l’esquema d’una novel·la llarga, llarga...
I és que l’educació que tenim per
estar per casa, encara que anem de vacances, ens acompanya allà on siguem.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada