La nova pobresa femenina

Qui hi pensa, en llevar-se, que les dones són cada vegada més pobres, tot i tenir a aquestes alçades, el 56% dels títols universitaris?

Amb aquesta xifra, no haurien de poder tenir una economia igual a la dels homes? Tot i comptant que aquests col·laboren en les tasques familiars i en la criança dels fills — un miratge en moltes llars—, elles, a més a més, passen nou mesos embarassades per cada fill, tenen parts força llargs i alleten, la majoria, molts mesos.

Per què? Per què? Per què? Què hem fet malament les dones per a que ens passi això? Deixar que ens passi! No serà també que hi ha hagut moltes lleis masculines injustes?

L’Observatori Dona, Empresa i Economia de la Cambra de Comerç de Barcelona ha fet un estudi on s’ha pogut detectar una nova pobresa femenina: la de les dones amb títols universitaris però amb sous i condicions laborals pitjors que les dels homes, sobretot si són mares.

Si les dones porten sobre les espatlles la responsabilitat de la procreació —perquè estar embarassada, parir i alletar no és tan fàcil com pujar a l’Everest—, per què no han de ser tractades amb una consideració digna d’aquestes alçades?

Quina mà negra —o quines—, han jugat tant en contra? I per què?

Fixeu-vos en més dades: la diferència salarial entre homes i dones, encara és del !9%; en el camp de l’empresa, el 2015, hi havia un 45% menys de dones en càrrecs directius (la mateixa diferència que el 2005); quant a càtedres universitàries, el 2015, hi havia 329 catedràtiques i 1239 catedràtics (és a dir, un 73% menys, el mateix % del 2005).

No cal afegir-ne més, de dades. El que cal observar és que les xifres no varien gaire o gens amb el pas dels anys.

I si el 19% ja és un problema greu, encara ho és més el fet que s’hagi aturat el procés de reducció de les desigualtats de gènere. De fet, el pitjor és que el 22% dels contractes femenins són a temps parcial (enfront al 17% dels homes). I d’aquest 22% se’n deriva un 31% més baix en pensions i un 12% més baix en prestacions d’atur de les dones respecte dels homes. Aquestes males condicions fan que moltes dones, per poder tenir cura dels fills i de la llar, facin mitja jornada o abandonin la seva carrera professional. I aquesta és la principal causa de la nova pobresa femenina.

És just que la dona, tot i tenir un paper tan rellevant en la societat, s’hagi d’enfrontar a aquest greu problema?

De fet, un horari laboral europeu ajudaria molt a que les dones poguessin conciliar millor la seva realització personal professional i la seva maternitat. Doncs, per què no es vol fer?

I és que ja és una necessitat apressant que es reconegui i es vulgui aprofitar el talent femení. I no ens podem acontentar pel fet que, tan a poc a poc, es millori en alguns aspectes. No n’hi prou amb polítiques pal·liatives, hem  d’exigir-ne de preventives destinades a evitar aquesta nova pobresa femenina.