L’any 2006 vaig guanyar el primer premi del Concurs de Narrativa de
l’Associació de Dones del Solsonès amb el text Relació contraindicada.
La Cleo no vol prendre gaires medecines per guarir-se. Ningú no la coneix millor que ella mateixa; per tant, ella és
el seu metge. Ella es prescriu els fàrmacs imprescindibles. Instruccions d’ús:
—Mantenir la feina.
—Conquerir nits de plaer d’efecte immediat i intens amb
una sola absorció.
—No fan efecte si abans d’administrar la dosi no s’ha
comprat, amb seducció, l’específic.
—D’envàs rebutjable.
—Sense recepta.
Més ingredients? Amor? Amistat? Ni somiar-hi! Fan mal. Ni
amb protector d’estómac els podria pair.
La seva adolescència ja va quedar marcada amb una úlcera d’estómac
d’efectes secundaris crònics.
Per això, té una nevera
buida, un llit buit però recarregable i gran, i un apartament petit. Bé,
algunes vegades a la nevera hi vegeta un enciam que, poc a poc, es va daurant
pels extrems com si es brodés una randa arrugada, cada dia més ampla. Els
llençols brodats, un sol conjunt, van i vénen de la tintoreria, al matí i al
capvespre, de l’endemà de la nit medicinal. I l’apartament és una closca vàcua.
El seu nom no és Cleo,
però va canviar-lo en honor a la seva avantpassada Cleòpatra. Així, la seva
identitat esfilagarsada sobreviu, esquinçada, entre la fantasia i la realitat.
La Cleo substitueix els fàrmacs amb teràpies naturals que no ha de comprar en
cap parafarmàcia. L’altra Cleo, la que va emmalaltir de joveneta, és la que
pensa, tan poc com pot, per seguir endavant.
Quan ja s’havia
transformat en Cleo, va buscar una feina adequada: secretària d’un psiquiatre
de consulta privada molt cara. Així, les seves hores transcorrien en un ambient
de conte.
A la seva casa, la nevera
està buida o bé amb enciams amb randes, i al taulell de la consulta del
psiquiatre sempre hi ha, de regal, bombons caríssims que ella mateix escull,
compra i col·loca de la manera més exquisida, amb diverses safates i
decoracions. Al seu costat hi lluen flors naturals que cada setmana va a buscar
a una floristeria llunyana per passejar-se pel carrer amb un ram, el preu del
qual no ha tingut ni la necessitat de mirar a l’etiqueta. A la nit, un dia a la
setmana, l’apartament, guarnit amb els colors de les flors, esvaeix la seva
vacuïtat. Així, la fantasia s’arrodoneix unes quantes hores més. I llavors,
sempre es recorda de llençar l’enciam amb randes. Es tracta de canviar la pudor
pel perfum. Una vida anodina per un conte irreal!
El rebedor del psiquiatre
és la seva llar unes deu hores diàries. És el marc que a ella li agrada per
vestir-se de dona rica i mantenint la ficció sentir-se protagonista de molt
diversos contes.
Abans que menjar, la Cleo
prefereix comprar-se un perfum car i embriagador.
Al metge, ni se’l mira. NO
li interessa —aquella feina li és imprescindible—, però si ell per l’exuberància
del sensual efluvi, s’hi atansa com embruixat, ella es gira en sec i desapareix
—amb aires provocadors—, cap al lavabo. El mirall li reflecteix la imatge
calculada segons el pacient que, per segon cop, torna a la consulta i que ella
ha escollit com a conquesta. A la Cleo li agrada fantasiejar, per embellir el
seu conte: el pacient torna perquè vol veure-la a ella.
I el psiquiatre, que
s’hauria quedat alguns capvespres, allargant la jornada laboral i relaxant-se
amb ella al sofà, tot i sentir-se rebutjat i odiant-la una mica, no la despatxa
perquè està convençut que li allarga la llista de pacients. Això sí, juga a
excitar-la tant com pot per temptar-la i malbaratar-li els plans. Per això és
psiquiatre! Si es rendeix, adéu feina, adéu conte de fades.
I ella, per venjança, s’hi
torna provocant-lo i rebutjant-lo. Per això és una femella!
La Cleo es va negar a portar bata d’infermera i vesteix com a protagonista
dels seus contes. La roba que porta, cada dia li permet algun truc per
alterar-lo: un bon tall a la faldilla (que entra al despatx abans que ella), un
escot profund (que s’acosta a les seves mans abans que els informes), un bombó
a la boca (que sembla caura a la d’ell)...
Tot plegat, un joc
tempestuós, excitant, apassionat... Perillós.
Per a ella, tan sols és
l’escena secundària del seu conte de ficció. Per a ell, una reafirmació del seu
ego basat en la consciència fictícia de sentir-se irresistible a qualsevol
dona; un plaer en sentir-se superior i dominar-la amb menyspreu i engany
complaent.
La Cleo escull els seus
pacients amb intel·ligència i rigor. Han d’estar entristits, faltats d’afecte,
emocionalment dèbils... I rics! Però mai amb úlcera d’estómac!
La seva intuïció és quasi
infalible però, a més a més, s’esforça en un estudi detallat de les mostres. Es
llegeix amb atenció els informes del metge. Dedueix conclusions i, passat el
plantejament del conte, continua amb el nus: proposar als seus escollits anar a
fer una copa, veure una pel·lícula, comprar roba, menjar, recollir una filla...
I, al final, fàcilment el desenllaç: una nit e plaer immediat i intens, d’una
sola absorció i amb envàs rebutjable.
Una tarda, el conte de la Cleo va començar malament. En obrir la porta, el
pacient va quedar embruixat per la fetillera dels contes. No volia seure a la
butaca i, dret, apropant-s’hi tant com podia, se la mirava embadalit.
Ella es pessigava els
braços per no pensar. No pensar que aquell admirador podria ser un príncep
blau. Amablement, el va fer seure per atalaiar-lo millor. Incapaços de vèncer
la temptació, dos ulls desorbitats escodrinyen, per damunt del taulell, la
figura principesca. I el cervell va emetent missatges afalagadors: rialla
franca, rostre innocent, joventut, roba caríssima... I els ulls del príncep
topen amb els de la princesa que es torba. Quan l’acompanya al despatx encara
engrandeix la llista: caminar decidit, enèrgic, segur... i detallista: abans
d’entrar la mira amorosament primer, despullant-la després. Ambdues formules
són temptadores.
La Cleo s’espera impacient
que torni a sortir i li busca un forat inexistent per a la propera setmana.
Algú s’haurà d’esperar.
En acomiadar-se, les mans
topen involuntàriament i nous missatges de desig arriben al seu cervell.
Tan ràpid com pot,
recolleix l’expedient i, amb ànsia, devora alguns detalls del diagnòstic:
“...pacient en perfecte estat emocional... sembla que ha demanat consulta per
contactar amb la descarada de la secretària...”
El psiquiatre, desatenent
el pacient desvalgut que ara té a la consulta, surt del despatx pel plaer de
veure la Cleo llegint aquell informe. El seu ego s’inflama.
Ella comença a dejunar
tota la setmana per comprar-se un nou perfum. Els bombons del taulell se li
esgoten abans que les altres setmanes per apaivagar la gana. Les flors, el dia
de la cita són noves i flairen embruixadores.
La Cleo rep el pacient amb
rialles encisadores i ròssecs pertorbadors. No el fa seure. Li parla i li
proposa una cita. Ell respon un sí immediat i sospitosament enamoradís.
Mentre el pacient està
dins la consulta, ella desnona la resta de visites per marxar amb ell. Quin
final més feliç!
La visita s’allarga. El
metge fa temps. Vol posar-la nerviosa.
Ella, en sentir la porta
es torna a perfumar. Li diu que l’esperi al bar de la cantonada.
Recull l’expedient i avisa
el psiquiatre que la feina s’ha acabat.
Després, els ulls sota el
taulell, comença a llegir, il·lusionada, la nova informació de la darrera
consulta.
Els ulls se li desorbiten
ferotgement: ...”feta sessió d’hipnosi per aclarir millor la patologia, es
descobreix que el pacient és homosexual. Que de petit, estava enamorat del jove
capellà que els portava d’excursió. Que en el moment actual ho està del seu
sogre. No sent cap atracció per la seva dona ni mai no n’ha sentit cap per cap
altra dona. Que viu negant-se la realitat. Mai ningú no li ha notat cap indici
de res. Almenys, això és el que es pensa...”
L’úlcera de la Cleo
retruny i la sotragueja a fiblades.
El psiquiatre l’espia
sense cautela i riu satisfet. El pacient és un amic seu i el diagnòstic és
fals.
El conte de la Cleo no té
un final feliç.
La Cleo s’aixeca amb una
última esperança: anar al bar de la cantonada. Llavors s’adona que el
psiquiatre se la mira rient. Sense pensar-s’ho agafa el llapis afilat i es
llença sobre d’ell.
El conte pot acabar en
tragèdia.
Al bar de la cantonada,
ningú no l’espera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada