El risc de ser dona als Sanfermines

 Sembla, per les xifres dels darrers anys, que a aquestes festes de Pamplona és menys complicat, per a una dona, córrer davant dels toros que fugir dels homes que tant les agredeixen.

Tots tenim el cap, encara, el terrorífic cas de La Manada de l’any 2016. Cinc homes van violar en grup un noia de divuit anys. Ho van gravar mentre ells mateixos se’n reien. Se’ls va condemnar només per «abús», posant el focus en el comportament de la víctima i no en els agressors. I es va ignorar el concepte del consentiment. La sentència no va canviar fins després de les mobilitzacions massives feministes.

Després d’aquest cas, les agressions sexuals contra les dones encara segueixen sent un motiu de por constant per a elles.

Prova d’això és l’índex de noies que corren davant dels toros. No pas per falta de valentia i coratge, que el tenen, sinó per l’horrible perill que els suposa estar envoltades d’alguns homes que no són sinó agressors sexuals humans.

The Times ha publicat aquest juliol aquesta notícia del 6 % de corredores. Segons les seves dades, el 2024 no hi va haver cap toro imputat per comportament indegut però sí que els homes van ser els responsables de 24 agressions sexuals.

Les dones participants entrevistades van confessar que els fan més por els homes que les banyes. Perquè els toros els semblen més previsibles; els homes borratxos, no.

Els Sanfermines tenen un origen religiós i se celebraven en honor al sant. Però a dia d’avui són una bacanal de masculinitat quasi impune.

Enguany se celebren els 50 anys de la participació legal de dones als «encierros». Una festa tradicional és un mirall perfecte per evidenciar, una vegada més, la desigualtat. Mentre ells llueixen la seva masculinitat, elles han de vigilar per no ser una nova víctima d’agressió sexual. Per això, només són un 6%.

El 2022, durant les festes, van haver-hi 16 denúncies i 13 detinguts.

El 2023, van haver-hi 15 denúncies i 11 detinguts.

Però el 2024, com si La Manada ja no fos un record, de les 24 agressions sexuals, 6 varen ser entre violacions i atacs físics greus.

Què han de fer les dones? Us imagineu com serien uns Sanfermines si només poguessin córrer dones? Doncs igual de divertides i sense ser perilloses. I no implicarien tanta despesa pública en controls policials, punts lila, repartiment de mocadors vermells, campanyes contra la violència sexual amb eslògans simpàtics... Tot i el seu elevat cost, cap d’aquests recursos ha estat prou efectiu.

Què han de fer els homes? Ja se’ls ha dit tot i, serenys, potser sí que ho entenen, però a la pràctica no saben on acaba la festa i on comença l’abús.

No seria una bona idea que un any, només poguessin córrer dones? Igualment, a nivell polític, si poguessin manar més dones, el món no seria tan agressiu.

I és que no n’hi ha prou amb un adhesiu en una samarreta, ni amb una pancarta a la plaça. Calen polítiques que permetin que les dones puguin gaudir tranquil·les de totes les festes en particular i de la vida en general.

Gegantes que es fan petons

 A 2025, quan la meva neta té un conte que explica les similituds entre nenes i nens tot proclamant que el més important és com un se sent per no excloure ningú i per ser més inclusiu, el cartell de la Festa Major de Sant Pere de Ribes no pot escandalitzar.

L’entitat cultural i esportiva GER, de Sant Pere de Ribes, amb més de cinquanta anys de trajectòria, ha mostrat sempre un clar compromís amb la inclusió, l’activisme i la cultura de base, tot promovent la diversitat i normalitzant l’amor entre iguals. En aquesta línia, el cartell d’enguany, de la ribetana Berta Longás Millán, mostra les dues gegantes de la localitat, la Paula i la Marina, fent-se un petó.

Us penseu que estan enganxades per la boca? Ni de bon tros! El petó de l’una sembla reposar sobre la galta de l’altra. Com ens explica la mateixa autora, i recolzada per la GER i altres entitats, la imatge representa «una escena d’afecte i normalitat».

Què fa mal en realitat: l’afecte o la intolerància? Perquè el cartell ha escandalitzat molt.

Quin perfil solen tenir les persones que s’escandalitzen tant i per tot? Doncs són persones amb baixa tolerància a la diferència, són moralment molt rígides, tendeixen a un control social que ningú no els ha encarregat, volen que tothom es regeixi per les seves normes, tenen per costum reaccionar emocionalment sense reflexionar ni contrastar informació, la seva indignació explota automàticament, solen projectar les seves inseguretats posant de manifest que allò que els molesta té més a veure amb ells mateixos que en el fet en si...

Qui vol tenir un perfil psicològic així i quedar socialment pitjor que dues gegantes fent-se un petó?

Per exemple: el Partit Popular de Vilafranca, que s’ha pres la molèstia d’opinar sobre el cartell de la festa major d’una entitat d’un altre municipi.

A més, un individu ha amenaçat l’autora del cartell per haver dibuixat una «immoralitat que crea confusió d’identitat i gènere al tendre cervell dels infants». I l’home, un home és clar, no descarta emprendre accions legals contra Longàs perquè el cartell «atempta contra la dignitat de les parelles heterosexuals».

Com li ha respost l’autora «el que confon les criatures és ensenyar-los que hi ha afectes que no valen».

El que seria del tot perniciós per a les criatures seria aprendre la intolerància d’aquests policies de la moral amb vocació de divinitat. Les criatures han d’aprendre a estimar en totes les seves variants. Tothom mereix ser estimat i estimar.

En canvi, ser intolerant, escriure missatges homòfobs i amenaçar amb denúncies són horribles aprenentatges.

Per què aquests escandalitzats perpetus no es queixen dels que martiritzen toros o de l’abús de l’alcohol? Ai, no se n’han recordat perquè ambdues opcions els semblen bones. Matar animals per diversió o beure en excés és terrible; estimar és digne de ser elogiat, admirat o imitat.

I és que si un petó entre dues gegantes fa trontollar la moral local, el que calen són teràpies de tolerància urgent i menys testosterona cultural.

Només 100 dones influents a Catalunya?

 La revista Forbes ha elaborat per primera vegada una llista de les 100 dones més influents de Catalunya. Amb un comitè d’experts i consultors, liderat pel president i editor de Forbes i la presidenta del Consell Assessor, la llista vol ser representativa del panorama polític, social, cultural, artístic, esportiu, econòmic... de Catalunya. Tanmateix, és impossible trobar qui forma part d’aquest comitè. Serà majoritàriament masculí? Ja m’agradaria que la paritat no fos una il·lusió al·lucinògena!

Quan una empresa, com ara Forbes, fa branding corporatiu, està intentant vendre la seva imatge de la manera més atractiva que pot encara que no reflecteixi la seva realitat. És com posar-se un maquillatge exclusiu que no permeti veure com de malmès està el cutis per sota.

Forbes España, d’on surt aquest llistat, ha estat objecte de merescudes crítiques pel seu mal enfocament en temes de gènere. I és innegable el seu un biaix masclista o sexista.

Per això es posa maquillatge. Però si li fem la prova del cotó, ens adonarem que sol presentar un feminisme molt superficial; només es maquilla. Perquè, en realitat, no practica cap compromís real amb la igualtat de gènere. La revista també ha estat criticada perquè les seves llistes solen ser incompletes i no reflecteixen adequadament la diversitat i l'impacte real de les dones en sectors diversos.

A això cal afegir-hi el tan de moda greenwashing feminista que també practica i fa referència a les empreses que fan campanyes o anuncis per celebrar el Dia de la Dona (però mantenint les desigualtats salarials o la poca presència femenina en llocs de decisió); però també a les que fan discursos fantàstics sobre la igualtat (i segueixen ignorant les reclamacions de les treballadores o impedint el desenvolupament professional de les dones); i finalment, la coincidència: les que publiquen llistes de dones «influents» o «empoderades» sense garantir-ne les polítiques igualitàries.

Vaja són empreses que es maquillen moltíssim i només es muden amb una camiseta feminista el dia que els convé.

Aquesta llista només serveix per maquilla i disfressar que a les dones poden seguir ignorant-les la resta de l’any, que poden seguir pagant-les menys, que poden seguir interrompent-les a les reunions, que poden seguir mantenint-les fora dels llocs de decisió...

Per empatia i sororitat estic contenta d’aquesta llista de 100 dones reconegudes; però a mi, les que m’impressionen més són les dones que, sense gabinet de premsa ni foto corporativa, ni talons ni maquillatge, ni samarretes lila... continuen aixecant el país cada dia: cuidant criatures, treballant jornades dobles (una de pagada i una d'invisibilitzada), fent malabars amb sous precaris, lluitant per les seves professions, patint estructures masclistes...

I és que el veritable rànquing d’influència no surt publicat però sosté el país. A les primeres se’ls fa una festa al Liceu mentre que les altres quasi ni temps tenen d’adonar-se fins a quin punt són importants.

Pioneres menystingudes versus famosos exalçats

Contrastar homes i dones ajuda molt a visibilitzar les asimetries de reconeixement entre ambdós. I pot posar de manifest que, en nombroses ocasions, la vàlua d’elles era igual o superior.

Cal reivindicar pioneres catalanes amb la desgràcia que, sempre, tenien algun català a la vora que esborrava els seus mèrits. I mentre ells tenen carrers, busts, places... elles on són?

Lluïsa Vidal va ser una pintora modernista també formada a París i amb exposicions internacionals. Tractava temes femenins amb gran sensibilitat social. A la seva vora Ramon Casas, omnipresent arreu, sovint retratava tòpics femenins menys profunds.

Carme Karr, periodista i escriptora de gran intel·ligència va ser motor del pensament feminista a principis del XX tot dirigint la revista Feminal. A la seva vora, Eugeni D’Ors, tot i la seva gran capacitat, va menystenir la intel·lectualitat femenina oferint una visió elitista i excloent. I tot gràcies a la xarxa institucional que el recolzava.

Clementina Arderiu, poetessa amb una veu pròpia, lírica i profunda va quedar eclipsada pel seu marit Carles Riba. La seva originalitat i potència lírica, si no fos per raons de gènere, podria tenir el mateix reconeixement que ell.

Maria Baldó, pedagoga i regidora, va ser pionera en l’educació i la política municipal i impulsora d’idees avançades per a les dones. A la seva vora, Francesc Cambó és molt més recordat i mitificat, tot i tenir un paper força conservador. Ella va treballar des de la base per l’educació i la igualtat; ell, des de l’elit i, sovint, amb una visió paternalista.

Trinitat Sais, metgessa, va obrir camins en la salut pública i la medicina femenina. A la seva vora, Santiago Ramón y Cajal (aragonès, però) va tenir el reconeixement universal que es va negar a totes les dones contemporànies. Ella va aportar molt a l’atenció sanitària pràctica i social mentre ell es va dedicar a la investigació teòrica.

Amàlia Domingo Soler, escriptora i lliurepensadora, escrivia i publicava en una època duríssima per a les dones. Ha estat pràcticament esborrada de la memòria col·lectiva tot i ser més progressista que molts homes del seu temps. A la seva vora, Valentí Almirall, una figura clau del catalanisme, no va donar espai ni reconeixement a veus femenines dins els seus cercles.

Rosa Sensat va revolucionar l’ensenyament infantil amb una pedagogia basada en la llibertat, la natura i el respecte pel ritme de cada infant. Va formar mestres i va dirigir escoles amb criteris moderníssims per l’època. A la seva vora, Josep Folch i Torres, més tradicional i conservador, va ser important per la cultura popular però no va fer aportacions tan profundes en el camp educatiu.

Si l’espai ho permetés, podríem anar allargant la llista...

I és que sí: els homes esmentats, han estat molt importants. Però elles també van ser tan brillants com ignorades. A elles els devem moltes disculpes històriques i amb els pertinents interessos acumulats. Encara els falten molts carrers i places.

Desperta’m quan ell maduri

Sense ganes d’ofendre ningú, aquest títol divertit em permet parlar de dos aspectes que suposen una notable diferència entre homes i dones.

Un estudi recent de la Universitat de Newcastle, amb més de mil participants de diferents edats, indica que els homes assoleixen la seva maduresa emocional al voltant dels 43 anys. Les dones solen fer-ho pràcticament una dècada abans, als 32.

Seria com imaginar que ells es mouen en Rodalies i nosaltres en AVE. La diferència de velocitat de maduració es troba al sistema límbic, la regió cerebral fonamental per a la regulació de les emocions. A les dones se’ls accelera entre l’adolescència i l’adultesa primerenca. En canvi, als homes, aquest procès pot allargar-se’ls fins als 40 anys.

També hi ha evidències científiques sobre la necessitat de les dones de dormir més que els homes. Si els llits ens expulsessin quan el son ja ha estat prou reparador, a les dones se’ns permetria una migdiada llarga més: uns vint minuts.

El multitasking diari femení fa que el cervell necessiti més estona per tornar a reviscolar-se. Això no vol dir que no hi hagi homes amb multitasking a la feina, Però ells, a casa, encara hem de seguir dient que la majoria ajuden, col·laboren... si és que ho fan.

Estudis neurològics revelen que les dones fem servir més àrees del cervell alhora. A les dones les he imaginat moltes vegades com pops: amb moltes mans (més que potes aquestes bèsties) i fent moltes feines alhora: processant emocions i decisions, organitzant calendaris menstruals i feines variades, assumint traumes infantils, organitzant horaris escolars, neveres familiars... per dir algunes minúcies.

A tota aquesta càrrega mental, amb el seu inevitable esgotament físic (sobrevingut de l’excés mental), cal afegir-hi els danys col·laterals que se’n deriven. I tot plegat fa que necessitem vint minuts més de son reparador; només vint minuts, per poder tornar a estar a la casella de sortida amb una situació mig presentable.

I com que la majoria de dones no poden permetre’s normalment ni les vuit hores, aquest esgotament mental i físic, hora a hora, setmana a setmana, mes a mes, any rere any... acaba derivant en un estrès crònic molt relacionat amb malalties cardiovasculars, que són la principal causa de mort en dones a molts països occidentals.

L’Agència Europea per a la Seguretat i Salut en el Treball diu que les dones estan més exposades a factors psicosocials negatius com la pressió del temps, la doble jornada i les responsabilitats familiars no remunerades.

Diversos estudis de l’’OMS indiquen que les dones pateixen més esgotament professional que els homes; i especialment en sectors com la sanitat, l’educació i la cura on són majoria.

I és que madurar uns deu anys abans significa que, mentre ells poden jugar a casetes fins els 40, nosaltres, a partir quasi des de la regla, ja les estem construint. I per tant, el mínim que se’ns hauria de permetre (quasi obligar), sense demanar perdó, seria poder dormir el temps real que necessitem.