L’infern femení de les vacances

Durant el curs escolar la majoria de mares pateixen molta més càrrega mental i física que els pares. Per això urgeixen més campanyes i més lleis que intentin posar-hi, si més no, alguns pegats.

Quan les criatures estan de vacances, tot i els casals d’estiu i altres activitats, la càrrega de les mares, es fa encara més feixuga. La falta d’horaris regulars dificulta molt la seva organització mil·limètrica per poder arribar a tot. Sempre han d’anar corrent! A més, si no es poden permetre la despesa econòmica que suposo tenir-los col·locats, la situació esdevé tràgica.

Durant les vacances de les mares, la majoria només poden permetre’s un alliberament temporal de la feina remunerada. Però les seves hores lliures es tradueixen en un fort increment de la càrrega domèstica i emocional.

Les vacances es venen com a descansos idíl·lics vora el mar i fent un munt de rialles. Però moltes mares acaben més esgotades amb la feina que tenen durant les vacances que no pas quan treballen. Moltes desitgen que s’acabin.

Tot plegat és molt injust extenuant. Per què no afegir-hi cruel, també?

I dins d’aquest col·lectiu de mares, encara hi ha un subgrup molt més vulnerable. Són dones amb parelles masclistes que converteixen el seu descans en un infern molt perillós. L’augment del temps compartit en parella agreuja les situacions de risc. Sense activitat laboral i amb una important davallada de les prestacions socials per vacances, elles queden relegades a un tràgic aïllament. Si, a més, els serveis socials estan saturats, les escoles estan tancades i les amigues són fora, elles es troben pràcticament desprotegides.

Si no hi ha xarxa, no hi ha ajuda. El recolzament d’aquesta xarxa és fonamental a l’hora d’evitar agressions i, fins i tot, en alguns casos, per poder salvar vides.

A l’estiu, els feminicidis augmenten de manera molt preocupant. Les trucades al Servei d’Atenció a les Víctimes solen ser menys nombroses perquè a les dones se’ls exigeix aguantar i no fastiguejar les vacances. Durant les vacances cal aparentar que la família s’ho està passant molt bé.

I quan, desesperades, s’atreveixen a trucar, les necessitats són ja massa greus i extremes. Aproximadament, un 30 % dels feminicidis íntims, comesos per parelles o exparelles, es produeixen entre juny i agost. Un altre barem estima que entre un 42% i un 50 % dels feminicidis anuals es concentren a l’estiu. L’estiu del 2024, 19 dones van ser assassinades per la parella o exparella. I el 2023 van ser 15 dones.

Aquest juny, 6 dones i 1 menor han estat assassinats per violència masclista.

La tendència global marca que del 2003 al 2024, dels 1 286 als 1 311 feminicidis íntims, un 30 % (és a dir uns 375/373 casos) s’han produït a l’estiu.

Sabeu d’alguna bèstia que mati la seva parella?

A les institucions que els correspongui: salveu les dones!

I és que les vacances de moltes dones són un infern silenciat. Però abans de descansar, elles necessiten una vida digna, amb més drets socials i més seguretat.

Parir en divendres

Ja fa més de quaranta anys una cosina meva que estava a punt de parir, un divendres al matí va anar a l’hospital a fer-se la revisió programada. Varen dir-li que tot estava bé i que tornés el dilluns. Dos dies després, la criatura era morta.

Encara no fa un mes, a RAC1, la periodista Judit Pellicer va explicar el seu cas. Ara se’n diu violència obstètrica i encara passa més desapercebuda del que seria ètic i legal.

M’hauria agradat que la Judit hagués dit el nom i els cognoms de la ginecòloga que li ha infligit els danys que, encara ara, no ha pogut superar. Es diu el pecat però no el pecador? Quina manipulació! En qualsevol col·lectiu si no s’assenyala qui ha perpetrat una mala praxi, passen a ser sospitosos tota la resta.

Sí diu on va passar-li: a l’Hospital Quirónsalud. Si hi ha més ginecòlogues, perdran la seva clientela per una sospita falsa?

La Judit segueix amb estrès posttraumàtic i medicació tot i haver recorregut a l’ajuda psicològica. Va arribar a l’hospital un divendres de matinada, quan tothom ja pensa en el cap de setmana i ningú no vol allargar la seva jornada laboral. De seguida, van portar-la al paritori (que ja va trobar-ho estrany sent primípara), van posar-li l’epidural i, sense ni comentar-li, també van injectar-li oxitocina per induir-li el part. Tenia pressa la ginecòloga? Van deixar-la sola durant dues hores. Temps durant el qual va acabar-se-li l’efecte de l’epidural i va patir moltíssim. Quan va arribar la ginecòloga ―amb la connivència de la llevadora―, va dir-li que la criatura no estava ben posada per fer un part vaginal. I va practicar-li, sense el seu consentiment, la maniobra de Kristeller (aplicar pressió sobre l’abdomen de la dona en treball de part). No està recomanada per l’OMS per falta d’evidència científica i pels molts riscos que comporta tant per a la mare com per al nadó. Per això sol fer-se sense consentiment de la mare i es converteix un violència obstètrica.

A tot això, la ginecòloga va dir-li que el seu fill estava patint molt i que era millor fer-li una cesària. La Judit, encertadament, va subtitular el seu article: «saben què dir-te per utilitzar la teva por». Va accedir-hi per por. Encara ara, necessita medicació.

Passat el temps, com que els mals records d’un moment que havia de ser feliç, no li fugien, va començar a mirar dades i va comprovar que els divendres i abans de Nadal es practiquen més cesàries.

El fenomen conegut com a «weekend effect» assenyala que els parts en cap de setmana són gairebé exclusivament espontanis o urgents. Que les cesàries programades només són de dilluns a divendres. Que en cap de setmana s’usen més el fòrceps o la ventosa i hi ha més retards en l’actuació mèdica.

Tot i que obstetrícia té guàrdies 24/7, els equips mèdics del cap de setmana solen ser més reduïts i aquest fet pot condicionar parts tan horribles i il·legals com el de la Judit.

I és que el patriarcat sí que està sempre de guàrdia. I només pots esperar un part respectuós en horari d’oficina.

 

Quedaran només nenes al planeta?

Sembla que la patriarcal obsessió injustificada per l’hereu mascle comença a passar a la història. Tenir una filla, ja no és un segon premi. Ara, en alguns països, es com si t’hagués tocat la grossa.

A la consulta d’alguns ginecòlegs sembla que, quan es confirma el sexe femení, moltes parelles estan més contentes.

Fa pocs dies, la secció «Criatures» del diari ARA, ens informava que hi ha més famílies que prefereixen tenir nenes en lloc de nens.

Sense llegir massa, només intuïtivament, ja es veu clar, oi? Però fem-ho.

Segons The Economist, l’excés anual de naixements masculins ha caigut del 1,7 milions l’any 2000 a uns 200.000 el 2025. Això indica un retorn a la proporció natural de naixements: 105 nois per cada 100 noies.

A la Xina, des de 1979, amb la política del fill únic de Deng Xiaoping, es va agreujar terriblement la discriminació de les nenes. Es practicaven molts avortaments selectius i se les ofegava, se’ls negava l’alimentació bàsica o l’assistència mèdica... Les estadístiques oficials parlen d’entre 30 i 40 milions de nenes «desaparegudes» entre 1980 i 2010.

A l’Índia, a més de pràctiques similars a la Xina, s’hi havia d’afegir (i encara persisteix en alguns sectors) la tradició de la dot a la família del marit. Els nens eren vistos com una inversió i les nenes com un possible endeutament.

A ambdós països s’estan aplicant polítiques per revertir aquestes immoralitats. Amb dues dècades, es calcula que més de 15 milions de nenes han estat «salvades».

Una enquesta actual feta a 44 països i amb uns 45.000 participants, entre l’octubre de 2024 i el febrer de 2025 mostra que al 65 % de la població mundial li és indiferent el sexe del nadó. Però a Corea del Sud, el 55 % ja prefereix nenes. A Espanya, el 26 % de les famílies també s’inclina per una filla. I fins i tot a Bangla Desh, ja hi ha un 23 % que vota per elles.

I per què està passant? Sembla que els pares són conscients que, quan siguin vellets i hagin d’anar a l’ambulatori, qui els hi portarà serà la filla (tan ocupada o més que el fill que diu que té massa feina per fer-ho). A les escoles, les estadístiques diuen que les noies són millors en lectura i control emocional. A més, saben abraçar més i són més dolces. Elles també són metgesses, enginyeres o líders de startups i paguen molt bé les seves factures. Tanmateix elles segueixen cobrant menys i segueixen morint per ser dones.

Ara, els kits d’inseminació casolana per a dones són una opció cada vegada més popular per a parelles lesbianes o dones soles. I saben que si s’inseminen uns dies abans de l’ovulació augmenten les opcions de tenir una nena.

Podria arribar a ser que ells ja no fossin tan útils? Passarem del patriarcat al matriarcat?

I és que si mai arribés el matriarcat, no caldria desbancar el patriarcat. Aquest, poc a poc, s’haurà retirat conscient de les mancances que han portat la població mundial a preferir nenes. El patriarcat potser no marxar del tot però ells hauran reculat.

 

El risc de ser dona als Sanfermines

 Sembla, per les xifres dels darrers anys, que a aquestes festes de Pamplona és menys complicat, per a una dona, córrer davant dels toros que fugir dels homes que tant les agredeixen.

Tots tenim el cap, encara, el terrorífic cas de La Manada de l’any 2016. Cinc homes van violar en grup un noia de divuit anys. Ho van gravar mentre ells mateixos se’n reien. Se’ls va condemnar només per «abús», posant el focus en el comportament de la víctima i no en els agressors. I es va ignorar el concepte del consentiment. La sentència no va canviar fins després de les mobilitzacions massives feministes.

Després d’aquest cas, les agressions sexuals contra les dones encara segueixen sent un motiu de por constant per a elles.

Prova d’això és l’índex de noies que corren davant dels toros. No pas per falta de valentia i coratge, que el tenen, sinó per l’horrible perill que els suposa estar envoltades d’alguns homes que no són sinó agressors sexuals humans.

The Times ha publicat aquest juliol aquesta notícia del 6 % de corredores. Segons les seves dades, el 2024 no hi va haver cap toro imputat per comportament indegut però sí que els homes van ser els responsables de 24 agressions sexuals.

Les dones participants entrevistades van confessar que els fan més por els homes que les banyes. Perquè els toros els semblen més previsibles; els homes borratxos, no.

Els Sanfermines tenen un origen religiós i se celebraven en honor al sant. Però a dia d’avui són una bacanal de masculinitat quasi impune.

Enguany se celebren els 50 anys de la participació legal de dones als «encierros». Una festa tradicional és un mirall perfecte per evidenciar, una vegada més, la desigualtat. Mentre ells llueixen la seva masculinitat, elles han de vigilar per no ser una nova víctima d’agressió sexual. Per això, només són un 6%.

El 2022, durant les festes, van haver-hi 16 denúncies i 13 detinguts.

El 2023, van haver-hi 15 denúncies i 11 detinguts.

Però el 2024, com si La Manada ja no fos un record, de les 24 agressions sexuals, 6 varen ser entre violacions i atacs físics greus.

Què han de fer les dones? Us imagineu com serien uns Sanfermines si només poguessin córrer dones? Doncs igual de divertides i sense ser perilloses. I no implicarien tanta despesa pública en controls policials, punts lila, repartiment de mocadors vermells, campanyes contra la violència sexual amb eslògans simpàtics... Tot i el seu elevat cost, cap d’aquests recursos ha estat prou efectiu.

Què han de fer els homes? Ja se’ls ha dit tot i, serenys, potser sí que ho entenen, però a la pràctica no saben on acaba la festa i on comença l’abús.

No seria una bona idea que un any, només poguessin córrer dones? Igualment, a nivell polític, si poguessin manar més dones, el món no seria tan agressiu.

I és que no n’hi ha prou amb un adhesiu en una samarreta, ni amb una pancarta a la plaça. Calen polítiques que permetin que les dones puguin gaudir tranquil·les de totes les festes en particular i de la vida en general.

Gegantes que es fan petons

 A 2025, quan la meva neta té un conte que explica les similituds entre nenes i nens tot proclamant que el més important és com un se sent per no excloure ningú i per ser més inclusiu, el cartell de la Festa Major de Sant Pere de Ribes no pot escandalitzar.

L’entitat cultural i esportiva GER, de Sant Pere de Ribes, amb més de cinquanta anys de trajectòria, ha mostrat sempre un clar compromís amb la inclusió, l’activisme i la cultura de base, tot promovent la diversitat i normalitzant l’amor entre iguals. En aquesta línia, el cartell d’enguany, de la ribetana Berta Longás Millán, mostra les dues gegantes de la localitat, la Paula i la Marina, fent-se un petó.

Us penseu que estan enganxades per la boca? Ni de bon tros! El petó de l’una sembla reposar sobre la galta de l’altra. Com ens explica la mateixa autora, i recolzada per la GER i altres entitats, la imatge representa «una escena d’afecte i normalitat».

Què fa mal en realitat: l’afecte o la intolerància? Perquè el cartell ha escandalitzat molt.

Quin perfil solen tenir les persones que s’escandalitzen tant i per tot? Doncs són persones amb baixa tolerància a la diferència, són moralment molt rígides, tendeixen a un control social que ningú no els ha encarregat, volen que tothom es regeixi per les seves normes, tenen per costum reaccionar emocionalment sense reflexionar ni contrastar informació, la seva indignació explota automàticament, solen projectar les seves inseguretats posant de manifest que allò que els molesta té més a veure amb ells mateixos que en el fet en si...

Qui vol tenir un perfil psicològic així i quedar socialment pitjor que dues gegantes fent-se un petó?

Per exemple: el Partit Popular de Vilafranca, que s’ha pres la molèstia d’opinar sobre el cartell de la festa major d’una entitat d’un altre municipi.

A més, un individu ha amenaçat l’autora del cartell per haver dibuixat una «immoralitat que crea confusió d’identitat i gènere al tendre cervell dels infants». I l’home, un home és clar, no descarta emprendre accions legals contra Longàs perquè el cartell «atempta contra la dignitat de les parelles heterosexuals».

Com li ha respost l’autora «el que confon les criatures és ensenyar-los que hi ha afectes que no valen».

El que seria del tot perniciós per a les criatures seria aprendre la intolerància d’aquests policies de la moral amb vocació de divinitat. Les criatures han d’aprendre a estimar en totes les seves variants. Tothom mereix ser estimat i estimar.

En canvi, ser intolerant, escriure missatges homòfobs i amenaçar amb denúncies són horribles aprenentatges.

Per què aquests escandalitzats perpetus no es queixen dels que martiritzen toros o de l’abús de l’alcohol? Ai, no se n’han recordat perquè ambdues opcions els semblen bones. Matar animals per diversió o beure en excés és terrible; estimar és digne de ser elogiat, admirat o imitat.

I és que si un petó entre dues gegantes fa trontollar la moral local, el que calen són teràpies de tolerància urgent i menys testosterona cultural.

Només 100 dones influents a Catalunya?

 La revista Forbes ha elaborat per primera vegada una llista de les 100 dones més influents de Catalunya. Amb un comitè d’experts i consultors, liderat pel president i editor de Forbes i la presidenta del Consell Assessor, la llista vol ser representativa del panorama polític, social, cultural, artístic, esportiu, econòmic... de Catalunya. Tanmateix, és impossible trobar qui forma part d’aquest comitè. Serà majoritàriament masculí? Ja m’agradaria que la paritat no fos una il·lusió al·lucinògena!

Quan una empresa, com ara Forbes, fa branding corporatiu, està intentant vendre la seva imatge de la manera més atractiva que pot encara que no reflecteixi la seva realitat. És com posar-se un maquillatge exclusiu que no permeti veure com de malmès està el cutis per sota.

Forbes España, d’on surt aquest llistat, ha estat objecte de merescudes crítiques pel seu mal enfocament en temes de gènere. I és innegable el seu un biaix masclista o sexista.

Per això es posa maquillatge. Però si li fem la prova del cotó, ens adonarem que sol presentar un feminisme molt superficial; només es maquilla. Perquè, en realitat, no practica cap compromís real amb la igualtat de gènere. La revista també ha estat criticada perquè les seves llistes solen ser incompletes i no reflecteixen adequadament la diversitat i l'impacte real de les dones en sectors diversos.

A això cal afegir-hi el tan de moda greenwashing feminista que també practica i fa referència a les empreses que fan campanyes o anuncis per celebrar el Dia de la Dona (però mantenint les desigualtats salarials o la poca presència femenina en llocs de decisió); però també a les que fan discursos fantàstics sobre la igualtat (i segueixen ignorant les reclamacions de les treballadores o impedint el desenvolupament professional de les dones); i finalment, la coincidència: les que publiquen llistes de dones «influents» o «empoderades» sense garantir-ne les polítiques igualitàries.

Vaja són empreses que es maquillen moltíssim i només es muden amb una camiseta feminista el dia que els convé.

Aquesta llista només serveix per maquilla i disfressar que a les dones poden seguir ignorant-les la resta de l’any, que poden seguir pagant-les menys, que poden seguir interrompent-les a les reunions, que poden seguir mantenint-les fora dels llocs de decisió...

Per empatia i sororitat estic contenta d’aquesta llista de 100 dones reconegudes; però a mi, les que m’impressionen més són les dones que, sense gabinet de premsa ni foto corporativa, ni talons ni maquillatge, ni samarretes lila... continuen aixecant el país cada dia: cuidant criatures, treballant jornades dobles (una de pagada i una d'invisibilitzada), fent malabars amb sous precaris, lluitant per les seves professions, patint estructures masclistes...

I és que el veritable rànquing d’influència no surt publicat però sosté el país. A les primeres se’ls fa una festa al Liceu mentre que les altres quasi ni temps tenen d’adonar-se fins a quin punt són importants.

Pioneres menystingudes versus famosos exalçats

Contrastar homes i dones ajuda molt a visibilitzar les asimetries de reconeixement entre ambdós. I pot posar de manifest que, en nombroses ocasions, la vàlua d’elles era igual o superior.

Cal reivindicar pioneres catalanes amb la desgràcia que, sempre, tenien algun català a la vora que esborrava els seus mèrits. I mentre ells tenen carrers, busts, places... elles on són?

Lluïsa Vidal va ser una pintora modernista també formada a París i amb exposicions internacionals. Tractava temes femenins amb gran sensibilitat social. A la seva vora Ramon Casas, omnipresent arreu, sovint retratava tòpics femenins menys profunds.

Carme Karr, periodista i escriptora de gran intel·ligència va ser motor del pensament feminista a principis del XX tot dirigint la revista Feminal. A la seva vora, Eugeni D’Ors, tot i la seva gran capacitat, va menystenir la intel·lectualitat femenina oferint una visió elitista i excloent. I tot gràcies a la xarxa institucional que el recolzava.

Clementina Arderiu, poetessa amb una veu pròpia, lírica i profunda va quedar eclipsada pel seu marit Carles Riba. La seva originalitat i potència lírica, si no fos per raons de gènere, podria tenir el mateix reconeixement que ell.

Maria Baldó, pedagoga i regidora, va ser pionera en l’educació i la política municipal i impulsora d’idees avançades per a les dones. A la seva vora, Francesc Cambó és molt més recordat i mitificat, tot i tenir un paper força conservador. Ella va treballar des de la base per l’educació i la igualtat; ell, des de l’elit i, sovint, amb una visió paternalista.

Trinitat Sais, metgessa, va obrir camins en la salut pública i la medicina femenina. A la seva vora, Santiago Ramón y Cajal (aragonès, però) va tenir el reconeixement universal que es va negar a totes les dones contemporànies. Ella va aportar molt a l’atenció sanitària pràctica i social mentre ell es va dedicar a la investigació teòrica.

Amàlia Domingo Soler, escriptora i lliurepensadora, escrivia i publicava en una època duríssima per a les dones. Ha estat pràcticament esborrada de la memòria col·lectiva tot i ser més progressista que molts homes del seu temps. A la seva vora, Valentí Almirall, una figura clau del catalanisme, no va donar espai ni reconeixement a veus femenines dins els seus cercles.

Rosa Sensat va revolucionar l’ensenyament infantil amb una pedagogia basada en la llibertat, la natura i el respecte pel ritme de cada infant. Va formar mestres i va dirigir escoles amb criteris moderníssims per l’època. A la seva vora, Josep Folch i Torres, més tradicional i conservador, va ser important per la cultura popular però no va fer aportacions tan profundes en el camp educatiu.

Si l’espai ho permetés, podríem anar allargant la llista...

I és que sí: els homes esmentats, han estat molt importants. Però elles també van ser tan brillants com ignorades. A elles els devem moltes disculpes històriques i amb els pertinents interessos acumulats. Encara els falten molts carrers i places.

Desperta’m quan ell maduri

Sense ganes d’ofendre ningú, aquest títol divertit em permet parlar de dos aspectes que suposen una notable diferència entre homes i dones.

Un estudi recent de la Universitat de Newcastle, amb més de mil participants de diferents edats, indica que els homes assoleixen la seva maduresa emocional al voltant dels 43 anys. Les dones solen fer-ho pràcticament una dècada abans, als 32.

Seria com imaginar que ells es mouen en Rodalies i nosaltres en AVE. La diferència de velocitat de maduració es troba al sistema límbic, la regió cerebral fonamental per a la regulació de les emocions. A les dones se’ls accelera entre l’adolescència i l’adultesa primerenca. En canvi, als homes, aquest procès pot allargar-se’ls fins als 40 anys.

També hi ha evidències científiques sobre la necessitat de les dones de dormir més que els homes. Si els llits ens expulsessin quan el son ja ha estat prou reparador, a les dones se’ns permetria una migdiada llarga més: uns vint minuts.

El multitasking diari femení fa que el cervell necessiti més estona per tornar a reviscolar-se. Això no vol dir que no hi hagi homes amb multitasking a la feina, Però ells, a casa, encara hem de seguir dient que la majoria ajuden, col·laboren... si és que ho fan.

Estudis neurològics revelen que les dones fem servir més àrees del cervell alhora. A les dones les he imaginat moltes vegades com pops: amb moltes mans (més que potes aquestes bèsties) i fent moltes feines alhora: processant emocions i decisions, organitzant calendaris menstruals i feines variades, assumint traumes infantils, organitzant horaris escolars, neveres familiars... per dir algunes minúcies.

A tota aquesta càrrega mental, amb el seu inevitable esgotament físic (sobrevingut de l’excés mental), cal afegir-hi els danys col·laterals que se’n deriven. I tot plegat fa que necessitem vint minuts més de son reparador; només vint minuts, per poder tornar a estar a la casella de sortida amb una situació mig presentable.

I com que la majoria de dones no poden permetre’s normalment ni les vuit hores, aquest esgotament mental i físic, hora a hora, setmana a setmana, mes a mes, any rere any... acaba derivant en un estrès crònic molt relacionat amb malalties cardiovasculars, que són la principal causa de mort en dones a molts països occidentals.

L’Agència Europea per a la Seguretat i Salut en el Treball diu que les dones estan més exposades a factors psicosocials negatius com la pressió del temps, la doble jornada i les responsabilitats familiars no remunerades.

Diversos estudis de l’’OMS indiquen que les dones pateixen més esgotament professional que els homes; i especialment en sectors com la sanitat, l’educació i la cura on són majoria.

I és que madurar uns deu anys abans significa que, mentre ells poden jugar a casetes fins els 40, nosaltres, a partir quasi des de la regla, ja les estem construint. I per tant, el mínim que se’ns hauria de permetre (quasi obligar), sense demanar perdó, seria poder dormir el temps real que necessitem.

Política, vel i altres disfresses

Recentment, els polítics de Junts han començat a pensar en les properes eleccions i a buscar idees per a que Aliança Catalana no els prengui tants vots. Un partit que va d’independentista però que també és islamòfob i xenòfob.

Realment, Junts era independentista? O va fer-se’n per no perdre el poder?

Aliança Catalana és independentista per colar és seus discursos d’odi propis de l’ultradreta?

L’ultradeta està pujant de manera general i el jovent s’hi apunta encara que pertanyin a nissagues d’esquerres i progressistes.

Dins d’aquest resumit esquema social sobre ideologies de partits, a Junts no se li acut altra idea que plantejar límits a l'ús del vel islàmic a les escoles i instituts. Però és obvi que no ho fa per convicció ideològica sinó per esgarrapar vots que li estan fugint.

M’agrada l’hijab a les escoles i instituts? Tan poc com els Crop top, els tops que deixen a l’aire la cintura, el melic i l’abdomen de les noies encara que sigui hivern. I que, oh casualitat, els nois no porten.

Ambdós models d’indumentària estan carregats de connotacions. Però amb vessants diferents. No m’agrada l’hijab perquè em fa patir molt per totes aquelles noies que han d’usar-lo amb la submissió que els imposa la manipulació patriarcal de la seva religió.

Però qui es pot creure que l’ús del Crop top sigui lliure? El Crop top no és una revolució estètica que només afecta les noies. El Crop top és una manipuladora i perversa pressió estètica femenina. I moltes noies que critiquen l’ús de l’hijab el porten i no s’adonen que són tan o més víctimes que elles.

Això sí, les del Crop top van d’europees i modernes i les àrabs no en són de modernes. I mentre a segons quins llocs laborals no podràs accedir-hi per portar el vel, en segons quin altres et contractaran per portar Crop top o minifaldilla o ensenyar allò que se sap pot agradar per aconseguir el que es vol.

Actualment, l'única dona àrab amb hijab que ocupa un càrrec electe en el Parlament de Catalunya és Najat Driouech, diputada d'Esquerra Republicana de Catalunya.

Senyors de Junts, defensar la llibertat femenina no és atacar el vel àrab quan hi ha urnes pel mig. Se m’acut una altra idea per fer-ho més entenedor: per què no proposen la prohibició del vestit de comunió infantil que també és religiós? Ai, perdó, això és una ruqueria que no fa perdre vots.

No es pot ensenyar a les adolescents què és la llibertat a base de prohibicions i les seves corresponents sancions.

El feminisme no pot imposar a cop de decrets valors morals. Oi que no és estar alliberades portar Crop top? S’alliberarien les noies àrabs de la fèrula de la seva religió si es traguessin el vel?

Les escoles públiques catalanes segueixen amb escassos recursos però urgeixen especialistes capaços d’ensenyar a decidir lliurement i amb les conseqüències que la llibertat comporta.

I és que el problema no és la roba sinó la mirada que hi projectem. I en aquest cas tant Junts com Aliança Catalana confonen elecció i imposició segons convé al seu relat polític.

La DGAIA, tutela o traeix?

A la Direcció General d’Atenció a la Infància i Adolescència, la DEGAIA, pel seu escàndol sexual, potser li escaurien millor les sigles Deixadesa General Aplicada a la Infància i Adolescència.

Recentment, aquesta institució ha sortit a tots els mitjans per l’esmentat escàndol sexual i per les seves irregularitats en els comptes. Tanmateix, a qualsevol notícia, es dediquen més ratlles a l’escàndol financer que al sexual. Com pot ser? No és més preocupant la desprotecció dels menors més desafavorits que una extorsió econòmica?

Doncs no! Preocupa més on van els diners i qui n’ha rampinyat més, que la desgràcia d’una de dotze anys ―tutelada per la DGAIA―, violada de manera continuada i prostituïda durant dos anys.

L’home no només abusava d’ella sinó que també feia vídeos i els compartia com qui envia mems de gats. Tan repugnant com sona! I on és la vergonya institucional que no ha emplenat pàgines ni vídeos demanat disculpes?

El cas de la nena de dotze anys va saltar a la premsa el 14 de maig del 2025. El 24 de març d’aquest mateix any, dos mesos abans, i l’endemà del programa 30 minuts, sobre la situació dels menors no acompanyats a Catalunya posant en evidència les deficiències del sistema d'acollida i de protecció de menors, la Generalitat va anunciar la destitució de la directora general de la DGAIA, Isabel Carrasco, i del subdirector, Joan Mayoral.

A partir del maig, no va haver-hi més destitucions. Només es va anunciar una reforma profunda del sistema de protecció de menors en dues línies: la prevenció i la protecció dels menors sota tutela. També es va reforçar la coordinació amb els Mossos d'Esquadra per prevenir futurs abusos sexuals.

Sempre es busquen excuses i justificacions que no són ni una cosa ni una altra. Amb tot, la població infantil atesa per la DGAIA ha crescut un 84% des de 2015. La prevenció també és vital.

El cas d’aquesta nena no és un cas aïllat. Abans, el 2024, tres homes van ser jutjats per haver violat i prostituït tres noies tutelades en un Centre Residencial d'Acció Educativa de Barcelona.

Aquests darrers casos no són errors puntuals; hi ha errades sistèmiques que impedeixen atendre amb eficiència i dignitat no sols les nenes sinó també els nens. El 2023 un educador d’un centre tutelat per la DGAIA va ser jutjat per abusar sexualment d’un nen discapacitat de 13 anys.

On vàrem veure la ferotge indignació del feminisme institucional que el 8 de març penja pancartes, quan les nenes víctimes són migrades, tutelades o invisibles?

Aquest passat 26 de maig, tard i malament, el Govern de la Generalitat va anunciar la supressió de la DGAIA. i la creació d'un nou organisme: la Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l'Adolescència (DGPPIA). I pretén una protecció a la infància més eficaç amb un enfocament preventiu i una gestió més transparent.

I és que, tot i amb tot, aquests escàndols sexuals ens han ensenyat que la tutela institucional no ha estat sinònim de protecció, sinó —massa sovint— de desprotecció. Però amb segell oficial.

Turisme sexual femení a l’Àfrica

Aquesta mena de turisme, per a gaudi de dones, és realment feminista i empoderat? No!

Segons diu Emma Zafón, al seu article Si ella és feliç així, deixa-la, pel fet de ser dona no pots justificar-te de tot el que et vingui de gust fent veure que ets feminista.

L’expressió col·loquial Si ella és feliç així, deixa-la, molt utilitzada sobretot en xarxes socials i contextos feministes o de crítica social, no dona permís a les dones per fer allò que els roti. El discurs paternalista que jutja constantment les dones amb una moral que pretén corregir com hauria de viure, estimar, vestir, criar, expressar-se... ha portat a algunes feministes a pensar que tenen dret a triar sense haver de justificar-se.

És tot justificable?

Homes i dones sabem que no. I un desig individual ―com el turisme sexual femení―, mai es podrà ajustar a una lluita col·lectiva feminista, especialment, quan va nodrida d’abusos i de desigualtats.

Un acte immoral, no fa feliç a una dona feminista.

Tots tenim normalitzades les típiques fotos de turistes europeus masculins, amb sandàlies i mitjons blancs i camises virolades amb pantalons curts, envoltats de palmeres i de noies molt més joves que ells.

Els homes han practicat el turisme sexual amb tota impunitat. Ells eren titllats de «colonitzadors sexuals». Però ara, les agències, estan encantades venent el perfil de «dona alliberada explorant el seu desig». Té demanda i fa guanyar diners. Però quan la llibertat individual s’exerceix sobre el cos i la precarietat d’algú altre, ja no estem parlar d’autèntica llibertat. Sigui perpetrat per una dona o un home.

A les platges de Kènia, Gàmbia, Tanzània... milers d’homes joves —amb les abdominals com una rajola de xocolata—, esperen turistes europees adinerades amb ganes, com diu Emma Zafón, de «passar-se entre les cames una bona torre Agbar moreneta de poc més de vint anys».

Aparentment, el viatge és per conèixer cultures, ètnies, paisatges, gastronomies... diferents. Però en realitat busquen aquell plaer sexual que ja tenen en ment abans de sortir de casa.

Les «altres realitats» dels turistes, siguin homes o dones, són per conèixer-les, no per consumir-les. El sexe no és una mercaderia per més que si hagi mercadejat fins a la sacietat.

I per més que li apliquem l’expressió col·loquial d’aprovació «dilo tata» ―tan utilitzada a les xarxes socials―, aquesta no farà que el turisme sexual femení sigui feminista ni empoderat.

Elles poden tornar satisfetes a casa i només en parlaran amb qui els accepti la seva posició. Ells, si tenen sort, potser aconseguiran un iPhone de segona mà o una transferència puntual.

Qui vulgui practicar-lo, sabent del seu abús sobre una població desprotegida, que no vulgui disfressar-ho amb etiquetes positives.

I és que el turisme sexual femení no canvia les regles del joc; només canvia de jugadora. Quan elles trien, també és abús. Aconseguir sexe amb targeta de crèdit no empodera cap dona. L’autèntica feminista és la que lluita perquè aquest turisme s’erradiqui.