El primer record que tinc del
meu cementiri pertany als estius de calor abrusadora de quan era
petita. Cada estiu, tenia un dia especial que, sense saber ben bé
quin era, a la tarda, ens mig arreglaven, sense ser el vestit de la
missa dels diumenges i, des de casa, en comitiva, caminàvem tots
plegats seguint el far dels xiprers, fins a arribar al cementiri, al
sepulcre familiar. Llavors, la tieta s’asseia en un raconet de la
llosa i començava un rosari. Encara que xics, tots el sabíem seguir
perfectament. Encara que xics, havíem d’estar ben quiets i
seriosos. Perquè érem xics, no ho aconseguíem pas del tot.
I la tieta anava encongint-se
de dolor, començava a llagrimejar i poc a poc, esclatava i es
desfeia en plors. Llavors, encara no sabia que el dia assenyalat era
l’aniversari de la mort per deshidratació del meu cosinet de nou
mesos. De gran, vaig saber que l’havien enterrat amb el vestit de
bateig de casa dels tiets. Que era tan brodat i portava tantes puntes
com el de casa nostra. I que era tan difícil de rentar i planxar que
s’havia de portar a les monges per a que ho fessin.
Una mica més gran vaig saber
que al meu cosinet, com a tots els nens que havien mort sense haver
tingut temps de fer pecats, el déu sever que llavors encara també
era el meu, els havia regalat el privilegi d’anar a purificar-se a
uns llimbs que ningú no sabia del cert on eren ni com s’hi estava.
I aquests nens, si als llims es portaven bé, potser podrien acabar
anant a la fantàstica fal·làcia del cel.
De més gran, vaig tornar a
anar al cementiri per la mort d’una bestia que ens adorava, per ser
fills i filles de la seva neboda predilecta, la meva mare. Quan vam
anar al cementiri, jo, amb uns escassos nou anys, portava incrustada
al bell mig del cap, la cara lívida de la bestia; era com un focus
molt potent que no vaig poder apagar, ni per dormir, durant molts
mesos.
De la gravetat d’aquella
mort ja en vaig ser conscient des de la vigília, abans de veure-la
dins del taüt, perquè la meva mare, també plorant
desconsoladament, ens va fer apagar el televisor en senyal de dol.
Així
que vaig anar fent anys, se’m van anar sumant
més morts properes i familiars.
I
cada vegada que anava al cementiri a acompanyar-hi algú estimat, era
com anar-hi deixant, també, bocinets del meu cor. Records bonics que
la llosa em volia arravatar i pels que jo havia de lluitar.
Com la del meu germà gran que va morir-se amb trenta-tres anys. Com
la del pare, com la de la padrina... I no volia
veure més
cares
glaçades i sense rialla. I vaig preferir no anar al cementiri,
emparant-me, per excusar-me, en
fer
el dinar per quan tornessin, en
tenir
cura dels petits de la família, en...
el
que fos. Per no anar-hi.
Aquest costum de defugir
morts i cementiris va durar-me força enterraments. I com que tenia
una religió, inoculada per força al cervell, sabia resar. I com que
no els acompanyava al seu destí final, vaig decidir practicar el
costum de resar per als meus morts que sí es creien aquella religió.
Però ni la bona
voluntat del res, confiant que a
ells els aprofités,
m’escalfava el viure.
I poc a poc, tot fent-me
encara més gran, vaig anar convertint-me en una persona molt, molt
fredolica. No sé si per por a les cares glaçades i sense somriures
o sí perquè, com més m’adonava del que era la vida, més por
gèlida em feia viure-la.
Els dies més freds dels
hiverns, em costaven de viure. La fredor del cos se m’esmunyia al
cor i em glaçava les emocions. Li vaig agafar tírria, al fred. Se’m
feia feixuc encarar-lo i combatre’l.
I va ser llavors quan
l’obsessió pel fred em va fer una mala passada i vaig començar a
viure amb un deliri estrany: vaig dir-li al meu marit que em volia
comprar un nínxol que tingués sol des del moment de sortir fins al
de pondre’s. Volia descansar l’eternitat sense haver de tremolar
per culpa del fred. Volia viure el més enllà agombolada pel sol.
Era això, una obsessió del tot irracional.
I les meves bones amigues,
quan ens trobàvem havent dinat per anar a caminar, m’impedien
dirigir les passes cap al cementiri. Quan elles no hi eren, però,
m’afanyava corrent per passar-hi per fora. No hi entrava, però
furtivament buscava amb la mirada un nínxol amb sol. I me’n
guardava prou de dir-ho a casa, que hi havia anat. No volia anar
passant per metges ni engolir més pastilles.
El fred de la mort no
m’impedia viure a gust, però m’espatllava moltes estones. Potser
n’havia vistes massa, de morts. I massa properes.
I
vaig passar uns quants anys assossegant-me, quan se’m endinsava el
fred de la mort al cor, tot confiant que, un dia o altre, adquiriria
aquell nínxol solejat.
Per
sort, la gent, no pas la família, va començar a acomiadar-se als
tanatoris. I el fred, poc a poc, ja no va ser tan virulent i la dèria
va anar esvaint-se. Quan me’n vaig adonar, ja només era un record
llunyà que quasi em feia riure.
Els
tanatoris em van resultar força terapèutics. El contacte amb la
mort ja no era tan gèlid.
Fins
el dia que va morir-se la meva germana. Quan vaig veure-li els ulls
esbatanats, vaig entendre que m’havia deixat i ni cos ni senderi em
van obeir ni em va acompanyar. Vaig agafar-la als meus braços i vaig
allargar-nos la vida juntes, tot estrenyent-la molt fort contra mi i
recordant-li un munt d’anècdotes que havíem compartit. Lluitava
desesperada per retenir-la. I ella m’esperava, el cor no se li
glaçava. Quan els plors i el cansament físic van tornar-me la
claredat, vaig avisar la infermera.
Ella,
en veure l’escena, encara que discreta, va actuar amb la
professionalitat que la seva feina li exigia. Va esperar-se uns
minuts que em va regalar i va aprofitar uns segons de treva que el
cos fatigat em va concedir per aconsellar-me, llavors, allò que jo
no volia acceptar. Com des de molt lluny, vaig escoltar el seu preg:
si no pares de plorar i no deixes d’abraçar-la no pot acabar de
marxar.
I
una gelor real també em va deixar rígida a mi. Tot i no voler, vaig
fer-li cas. Poc a poc, vaig anar separant-me d’ella. I les paraules
i els records van anar esvaint-se.
Sense
contacte ni veu, ella se’n va anar en segons. La meva germana ja
ens havia demanat que no l’enterréssim.
I
tan durs com aquests segons van ser els de després de l’ofici del
tanatori, quan va obri-se una porta i va engolir la seva caixa. Ella
se n’anava cap al crematori.
Tot
és igual d’aterridor: tant el passar de la vida cap al glaç com a
la cremor de les flames. Sempre és el final, el buit etern.
I
ara, quan la meva encantadora neta arrossega la cadira de rodes que
em fa de cames i m’acompanya al cementiri, sempre que pot, a fer
una mica de companyia als meus estimats, ja sé que no vull aquell
nínxol que tant vaig desitjar de jove. Ara, el meu marit reposa dins
d’una urna no gaire gran i envoltada de fotografies familiars. I
sense moure’m de l’habitació, puc tenir llargues converses amb
ell, tot explicant-li com va la nostra família. La que nosaltres dos
vàrem construir i compartir.
