El menjar nostre de cada dia

 No cau pas del cel com el manà. Si els quaranta anys que Déu va alimentar els israelites quan transitaven pel desert amb aquest pa que els queia a diari per arribar a la terra promesa, per què no ha tingut a bé ajudar-me a mi i a tantes altres dones que hem hagut de fer menjar per a tants comensals diaris, no només caminant per terra àrida, sinó fent alhora altres mil feines diàries?

Si ho hagués repartit millor! Quasi totes les dones amb aquesta llosa dels fogons, amb un regal de només uns cinc anyets (perquè els altres també haurien pogut afanyar-se una mica més i arribar allà on anaven amb trenta-cinc anys) durant el període de més feina amb la canalla, li hauríem estat ben agraïdes.

Perquè pensar, decidir, fer llista de la compra, recordar que falta i que hi ha repassant armaris, nevera, congelador i rebost, anar a comprar, fer cua per esperar el torn, fer cua per pagar, emplenar les bosses, carregar-ho tot i descarregar-ho tot i guardar-ho al seu lloc i obrir el foc, preparar els estris necessaris (Ui, això encara es brut!) i netejar el que falta, i cuinar (pel cap baix una hora de mitjana) tot parant taula, guardant el que hi ha de net al rentavaixelles i posant-hi el que hi ha brut a la pica... dia a dia, durant anys i panys, és esgotador! I això sense comptar el sopar, ni algun esmorzar o berenar especials.

Diuen, però no m’ho crec, que el 95% dels pensaments diaris són rebuig. Si fos cert, la majoria de famílies no haurien pogut tirar endavant. Clar que uns es poden permetre més rebuig que d’altres. I segurament té molt a veure amb el sexe i la mala distribució de les feines familiars pels segles dels segles.

Es veu que el nostre cervell té com dues activitats recurrents: una és la de divagar (que ens permet deixar fluir el pensament per allà on ens vingui de gust mentre fem altres coses com... cuinar!?); l’altra és recordar el passat (que solem utilitzar per reviure moments feliços, no pas receptes de cuina). En els dos casos, en fugim, dels fogons. I per necessitat, és clar.

El nostre cap és un engranatge d’idees i pensaments que funciona a temps complert. Sense anar més lluny, aquesta nit he somniat que anava a casa d’una amiga a donar de menjar al seu conill, gat i gos. I a ella, no li agraden els animals. Es veu que, fins i tot descansant he de d’alimentar animals.

La ciència diu que tenim prop d’uns 6.200 pensaments diaris. Quants n’hi devem dedicar moltes dones al menjar diari que no cau del cel, sense ser cuineres,? Posem només uns 1500 per dia que són 10.500 a la setmana, que són 567.000 per any i comptant una vida laboral de 30 anys, són 17.010.000! A minut per pensament, la majoria hauríem pogut fer un postgrau a Harvard.

El pensament, per no desestabilitzar la persona a la que pertany, ha d’intentar fluctuar entre el benestar i la infelicitat. Però aquest objectiu és quasi inabastable.

I és que un dels problemes per fluctuar al benestar és l’angoixa que provoca l’aclaparament diari d’alimentar persones durant anys.

«El matrimoni és el principi de la mort...

per a la dona». Aquesta és una frase de Montserrat Roig, excel·lent escriptora, periodista i entrevistadora. La seva mort prematura i la dictadura de Franco van truncar molts projectes que haurien pogut ser d’una gran vàlua per a la cultura catalana.

Nascuda el 1947, als anys 70, amb 23 anys ja defensava un feminisme d’avantguarda ―el de la segona onada feminista―, emparada sota l’aixoplug de dones com Maruja Torres, Pilar Aymerich o Colita, només uns anys més grans que ella però companyes de lluites. Lluites per la llibertat i el feminisme.

Aquesta frase sobre el matrimoni pertany al seu llibre ¿Tiempo de mujer?, publicat en castellà l’any 1980.

Aquesta frase i moltes d’altres les ha publicat enguany la seva biògrafa (i especialista en el discurs femení contemporani a Espanya), Betsabé García, en un recull de textos teòrics sobre el feminisme titulat Món hetero.

Segons l’autora, Roig ens parla de dones «pastades del fang tenebrós del franquisme, del masoquisme mongívol, de la por dels anys joves» i arrosseguen una herència «d’una extrema violència institucional, física i moral».

Roig i la seva generació es rebel·laven, amb les seves reivindicacions, contra l’heteropatriarcat. Franco els havia manllevat els pocs drets que havien aconseguit durant la Primera República. I, amb maldat, va restablir el Codi Civil del 1889!!! amb el qual, entre altres, les dones casades necessitaven el permís del seu marit per tenir passaport, obrir un compte bancari, administrar béns i treballar. I era el marit qui rebia el salari. Aquesta llicència no es va abolir fins al 1975, poc abans de la mort del dictador.

El Generalísimo li tenia por a la Collares? D’on li sortia tant d’odi a les dones?

La frase del títol: «El matrimoni és el principi de la mort per a la dona”» expressa la seva oposició al concepte del matrimoni tradicional i s’entén perfectament dins del seu context. Les dones havien de renunciar a elles mateixes. Se’ls moria pràcticament tot. La mort de què ens parla Roig no és una mort física ni real, sinó simbòlica ―psíquica, emocional...―, que també mata. Ha matat molt i encara matarà.

Nascudes onze anys més tard que la Roig, les dones de la meva generació encara en van patir moltes d’aquestes males conseqüències del franquisme, del catolicisme... quan van casar-se.

Eren dones professionals com els seus marits però varen ser víctimes, també, de la dominació masculina. Treballàvem fora de casa però, sense necessitar el permís del marit ―i cínicament plantejat quasi com una heroïcitat―, havien de mantenir la casa tant perfecta com la de les seves mares; havien de saber fer quiche de porro, pastís de formatge, bullabessa..., sense oblidar l’activitat esportiva i cultural... I ja s’havien encarregat d’aconseguir que pensessin que eren fantàstiques per regalar la seva vida als altres. Allò del, per exemple: «cuinar per als que estimo» Que no les estimen, a elles?

I és que moltes dones, lluitant per aconseguir aquests estàndards imposats pels homes que representa que se les estimen, hi van deixar la pell i segueixen deixant-li. I ara (abans no es deia), ja sabem que molts homes maten les seves esposes estimades.