Eren dolentes les mares franquistes?

 Tant a la literatura com a la realitat hi ha mares dolentes. A la literatura, en part, perquè fer mares modèliques o tipus santes (abnegades, entregades, altruistes...) no ven tant. El públic lector (i el que no ho és també), té una tendència no cultivada, sinó quasi genètica, a ser morbós, a sentir atracció per allò desagradable, cruel, prohibit, dolent... És mig malaltís.

A la realitat, la figura de la mare (i la vida en general), és molt més complexa. Les mares tenen una doble funció: la biològica, des de la fecundació fins al part i la maternitat (que varia segons les diferents societats).

A l’època de Franco, les mares que van parir durant la dictadura franquista van haver de viure unes exigències maternals tan dures que, en alguns casos, podien arribar a semblar que eren dolentes. O ser-ho. No ho eren elles per se; era que el patriarcat, el masclisme, la subjugació, el menyspreu, els maltractaments... els hi tornava sovint i aparentment. El problema era molt greu, era més de fons: totes aquestes maldats que se’ls infligia jugaven en contra d’elles i podien arribar a desestabilitzar-les molt cruelment. Llavors, el seu patiment podia repercutir amb accions dures i cruels contra les seves pròpies filles i fills.

Aquest patró de les mares del temps del dictador que, per un costat volia enlairar-les a assemblar-se a la marededéu i per un altre les deixava al nivell quasi de les bèsties, no va ser exclusiu d’aquell mal individu. Hi ha i ha hagut moltes altres societats amb aquestes maldats.

Quantes mares d’aquella època, si haguessin pogut ser independents i escollir una mica el seu destí, no haurien prioritzat la seva llibertat? I sense fer-les sentir culpables! Només faltaria!

No és una obligació ser mare. I moltes potser hi van arribar perquè els ho havien inculcat amb foc: els havia d’agradar ser mares per damunt de tot.

I tampoc no és una obligació ser una mare bona. Tothom fa el que hi sap. Però a vegades, no és una opció, és un resultat no escollit.

Un dels llibres més durs que he llegit sobre mares dolentes és el de Jeannette Winterson: Per què ser feliç quan pots ser normal? Una història colpidora, i més, tenint en compte que ella va ser una nena adoptada. Us el recomano.

Marta Marín-Dòmine, a la seva novel·la Diré que m’ho he inventat, retrata una mare dolenta fruit del franquisme. Volia ser mare però en tenir la criatura, va penedir-se’n. Ens diu l’autora que la seva mare literària és una autoficció. És un gènere que li ha permès desenvolupar una tècnica molt terapèutica: quan la realitat et resulta tan cruel, dubtar sobre aquesta realitat és una manera d’amagar a qui t’ha fet mal. La seva mare, no era dolenta, li’n va fer.

I és que, com diu l’autora, en el maltractament infantil, només una simple bufetada, pot resultar una monstruositat perquè d’una persona que estimes, no te l’esperes. És tan dura la novel·la que, tot i ser molt lectora, vaig ser incapaç d’acabar-la.