Abusadors sexuals premiats

«Et feia petons, notaves el contacte físic, ens manipulava perquè havíem crescut al seu costat des de petites, l’admiràvem i se n’aprofitava»

«No va ser consentit, però no sabia dir no, era una nena i ell tenia uns trenta anys»

«Ell va repartir les habitacions...em va fer un petó a la galta, després al coll i als llavis... va començar a tocar-me per sota de la roba, em va apujar la camiseta i em va posar la mà dins dels pantalons, em va tocar els genitals... em va posar la meva mà als seus genitals... em va abaixar els pantalons i va intentar penetrar-me sense preservatiu...»

Aquests són tres esgarrifosos testimonis dels molts i molts que l’abusador sexual Antonio Gómez, primer com a professor i després com a director de l'Aula de Teatre de Lleida, va protagonitzar. En total, varen denunciar-lo nou alumnes, nou víctimes de la seva maldat i amoralitat. Aquest mal ànima no va trobar altra distracció a la seva vida que la d’abusar sexualment de les seves alumnes d’entre catorze i divuit anys, aprofitant la seva situació de poder. Elles i tota la resta eren i són (aquestes ferides es poden mig curar però sempre en queda l’inesborrable i tràgica empremta), estudiants amb una adolescència i docència esguerrada. Ell era i segueix sent un desgraciat, perquè per més lluny que marxi, espero que la culpa li rosegui les entranyes fins al final dels seus dies. A més, de retruc, els fets ens posen davant la consciència que podem viure amb indiferència en una societat totalment escalabrada i sense propòsit d’esmena.

Els fets no són recents; ara, les noies tenen molta més informació i s’han fet campanyes com el me too. Els fets varen passar fa uns vint anys quan les noies se sentien culpables i no gosaven explicar res del que els passava per por. I perquè ell les amenaçava directament amb l’expulsió de l’Aula i amb el fracàs a totes les assignatures. I elles, és clar, volien ser actrius. I hi tenien tot el dret sense que ningú els malmetés la vida.

Campanyes com el me too, del 2017, va ajudar moltes noies a entendre que elles no eren culpables. I que denunciar els botxins era un deure. Per això, aquestes víctimes, el 2018, van decidir iniciar les seves denúncies.

Isabel Coixet va quedar esgarrifada amb els fets i va decidir fer una pel·lícula: El sostre groc. La seva actitud i voluntat han estat ben diferents de la de Mercè Ballespí, la directora de l’Aula que, en ser informada dels abusos sexuals, no va fer res.

Més tard, amb una denúncia a la fiscalia, quan Antonio Gómez va ser acomiadat, a sobre, va rebre una indemnització de pràcticament uns seixanta mil euros.

I és que la justícia, quan es tracta de dones, és culpablement silenciosa i tendeix a mirar en direcció oposada. És una altra mena de violència.