Repugnància hispànica: de J Iglesias a Ayuso

 Si algú és depravat no hi pot haver diners al món capaços de blanquejar-lo, ni advocats deshonestos que l’exculpin. Però a l’Espanya profunda, casposa, masclista, patriarcal, prepotent, fatxenda... que no és precisament diminuta, acabem de descobrir un depravat que ja havia donat molts indicis. Però com que es veu que és tan bon cantant... encara hi ha, fins i tot dones, que el defensen.

Un assetjador sexual en sèrie, hauria d’ingressar a presó sense miraments. Hi ha delinqüents que, sense penalitzacions, continuen delinquint. N’hi ha que ni amb nefastes conseqüències, canvien.

Deia Iglesias: «Me gusta el vino y me gustan las mujeres». Doncs a mi, ni m’agraden els peus de porc ni els porcs. Però sé que no els puc ajuntar en una mateixa oració perquè rebaixaria els porcs i les dones a objectes. Per al cantant, les dones són objectes. I d’aquí a convertir-se en «presumpte» assetjador i violador (per les penetracions que les víctimes exposen), hi ha mitja passa. Les denúncies inclouen també abús de poder, humiliacions verbals, danys psicològics i tràfic de persones amb imposició de treball forçat i servitud. La presó hauria de ser incondicional i severa.

«A todas las chicas que amé antes» ens aclareix la frivolitat d’amors passats i aventures constants. Era un seductor invencible perquè agradava que ho fos. Per què se li permetia? Doncs perquè a aquesta Espanya que l’admira ja li sembla bé, encara ara, que sigui un bandarra («truhán»). Per això, Ayuso, ni més ni menys que la presidenta de la Comunitat de Madrid, com sempre irresponsable i provocadora, es permet unes declaracions públiques que, com a mínim, li haurien d’haver costat el càrrec. No es pot defensar un assetjador sexual per més cantant popular que sigui. Segons ella «Les dones violades i atacades estan a l’Iran, amb el silenci còmplice de l’ultraesquerra». Quina barreja! Tant la dreta com l’esquerra tenen casos, però diferència fonamental: la dreta espanyola els exculpa!

Quina mena de dona és? Jo suposo que l’ànima ja fa temps que se li gangrena...

Amb tot, aquest article no vol ser un focus per al cantant. Vol ser un recolzament més a les dues víctimes que l’han denunciat, a totes les que per por no ho han fet i totes les altres víctimes que han sofert per culpa d’homes tan depravats com ell. Un rècord, però, difícil d’aconseguir.

I és que per cada assetjador que burla la llei i cada complicitat femenina que el justifica, cal reforçar la protecció a les víctimes i començar a introduir sancions severes per als delinqüents sexuals. Sense excuses, sense perdó i amb justícia real.

Que es pari el món

 Perquè no hi vull viure mentre que continuï girant exactament igual que aquesta darrera nit de Cap d’Any. El 2025, a Catalunya, ha acabat amb 117 detencions, de les quals 27 són per delictes de violències masclistes. Aquest número, per si sol, a la gent que no és feminista, pot semblar-li insignificant. Alguns masclistes declarats, fins i tot poden riure-se’n. El problema greu és que aquests 27 casos són el triple que els de l’any anterior. N’hi haurà 81 l’any vinent?

No estem parlant només d’una xifra i d’una nit, estem parlant d’un problema estructural. Perquè no són casos aïllats. Abans de la nit de Cap d’Any també n’hi havia i després tornarà a haver-n’hi. Vol dir també que cap campanya, cap llaç lila ni cap minut de silenci han estat suficients. Que només són pedaços. Els llençols es poden apedaçar; a les dones mortes no podem ressuscitar-les i per a les agredides no tenim cap teràpia per poder curar-les del tot. La seva vida no tornarà a ser mai com la que tenien abans de l’agressió.

Podem tranquil·litzar-nos donant tota la culpa a l’alcohol? Evidentment que no! Emborratxar-se és més un descontrol que una elecció. Però les seves gravíssimes conseqüències no poden malbaratar la vida de ningú.

Segur que podem ajudar millor les dones. L’alcohol no hauria de ser mai la coartada perfecta ni l’excusa perquè res no canviï mai. No pot ser tampoc un rentat de mans col·lectiu.

I quan tot ha passat, no n’hi ha prou amb indignar-nos amb moderació per no incomodar ningú. Diem que hem de posar-hi remei però seguim educant nens amb impunitat i nenes amb por. Sí, sí, en molts casos encara és així.

L’alcohol que s’ingereix en excés, no sols la nit de Cap d’Any, no és una barra lliure per actuar amb inconsciència.

Si els borratxos no fossin masclistes, agredirien de la mateixa manera?

Prou que sabem que hi ha molts homes masclistes que cometen agressions sexuals sense haver begut ni una gota. Així que no, no és només l’alcohol: és el masclisme, el poder i la impunitat.

No vull viure en un món que prefereix fer gràcia explicant la disbauxa mentre s’oblida de posar un autèntic remei a l’excés de qualsevol violència.

Les dones també tenen dret a poder gaudir de les festes de Cap d’any i de totes les que vulguin. Tenen dret a poder brindar, a riure, a poder seguir vives després d’una festa. A no haver d’anar-hi amb por.

I és que no ens caldria parar el món si sabéssim parar als masclistes, als borratxos, a tothom que atempti contra el pròxim. Les dones no volen excuses, volen els drets que els hi pertoquen.

Obstinar-se en errors o perseverar en encerts?

Hi ha dos substantius que, tot i compartir un significat comú inicial, presenten matisos molt diferents. Són l’obstinació i la perseverança. Ambdós expressen la idea de la insistència o fermesa en continuar amb alguna cosa. Ara bé, l’obstinació pren un caire negatiu perquè és una insistència perjudicial i s’hi entesta sense escoltar raons ni adaptar-s’hi. La perseverança, però, al·ludeix a la constància, la paciència i l’esforç intel·ligent per aconseguir un objectiu positiu. I a més, supera els obstacles de manera constructiva.

Quin d’aquests dos trets creieu que hauria d’adornar els polítics i la policia que han de vetllar, presumptament, pel benestar de la nostra societat?

Si heu pensat en la perseverança, heu errat.

Fa un parell de setmanes parlàvem de la mala decisió del ministre Marlaska de nomenar Cap de la Policia de Lleida a Antonio Royo Subías, un individu condemnat el 2003 per assetjament sexual. Gràcies a les pressions dels col·lectius feministes i des dels partits feministes, es va aconseguir que el cessés.

Tanmateix, uns quinze dies més tard, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va suspendre la decisió del cessament d’Antonio Royo Subías.

No és una obstinació profundament negativa insistir a mantenir com a cap de Policia un condemnat d’assetjament sexual? En quin cap cap tal barbaritat? Sembla que a tots els caps de la Sala 4 del Contenciós-Administratiu.

Per dissimular aquesta aberració van exigir que se’l mantingués al capdavant de la Policia de Lleida al·legant que els preocupava la mala imatge que el cessament podia deixat del cos policial.

Però, quina imatge? Si la policia ja arrossega molt mala imatge! Hi ha molts policies que treballen correctament, però la imatge general és molt deplorable pels reiterats casos de males praxis que erosionen la credibilitat del cos.

El TSJC també ha al·legat que «hi podrien existir vicis de ple dret i d’anul·labilitat» i que no s’ha escoltat al cessat.

S’ha d’escoltar sempre els acusats, però cal perseverar per ajudar un individu condemnat per assetjament? El problema de fons és que, si no se li manté la feina, com que es troba molt a prop de la jubilació, podria tenir pèrdues econòmiques importants. Un policia assetjador sexual hauria hagut d’estar cessat de sou i feina des del dia zero.

Aquesta no és la justícia que vull.

I és que cal perseverar en allò que sigui just i bo. Com apartar de la policia, assetjadors sexuals. En canvi, obstinar-se a situar un assetjador sexual al capdavant d’un cos policial hauria de ser considerat un delicte.