Patronato de Protección a la Mujer

 Va ser una institució repressiva i hipòcrita del franquisme. Un altre mal producte ―totalment immoral―, del catòlic i cínic règim de Franco. Aquest ésser ―model en abanderar afusellaments i repressió―, també va es va acarnissar contra les dones.

A part de tornar a retardar-los la majoria d’edat, els va infligir moltes crueltats que van tapar i amagar. Qui tapa i amaga és perquè té sentiment de culpabilitat. El Siset, quan la corda a les mans encara no se li escorxava, va deixar-ho tot tant lligat que va aconseguir que les xarxes del moment ―totes sota la seva fèrula―, arribessin a dir que «ha muerto en olor de santedat». Quanta maldat!

Aquest Patronat creat pel franquisme ―amb una moral que li emanava directament de Déu―, pretenia «arreglar» les noies que considerava «desviades» o que estaven embarassades fora del matrimoni.

Si haguessin tancat a la presó tots els homes que durant el franquisme van deixar dones embarassades sense el seu consentiment, crec que els carrers s’haurien quedat buits. I moltes esglésies també!

Què volia dir ser una dona desviada? Tenir idees polítiques ―en aquells moments ni homes ni dones no en podien tenir que no fossin d’adhesió al Règim―, o bé no representar l’ideal que el franquisme els imposava: ser femelles reproductores de nous individus que estarien al servei del Règim.

Les dones víctimes, que no eren culpables, quedaven empresonades per la Guàrdia Civil i internades en centres del Patronat. Aquests, òbviament eren religiosos. Perquè l’església, al contrari del que predicava, va estar al costat de franquisme i el va recolzar.

La rutina d’aquests centres ara seria denunciada per qualsevol assistent social. Les feien llevar a les sis del matí, missa, adoració al Santíssim, fregar de genolls a terra o fer bugada (recordeu la sosa que els feia malbé les mans?) i tallers no remunerats on treballaven per a qualsevol empresa de l’estat.

A la tarda, alguna classe de cultura general (però poca perquè s’evitava que aprenguessin a pensar): només mig comptar i mig escriure, cuinar, fer la compra... Per acabar el dia: rosari, breu estona d’esbarjo (sense poder fer-se amigues perquè llavors les separaven), sopar i dormir en una sala amb vint noies més i vigilades per una monja.

Aquest 9 de juny passat, la Conferencia Española de Religiosos ha demanat perdó públicament, per primera vegada, a les supervivents del Patronato de Protección a la Mujer.

Aquestes supervivents no han quedat pas contentes. No n’hi ha prou. Elles reclamen «veritat, justícia i reparació», no només perdó per tota la complicitat que van tenir amb el franquisme. I ara, creuen que tan sols ho fan perquè preveuen unes possibles pèrdues de subvencions i ajudes. Ni un pam de net!

I és que un «ho sentim» és del tot insuficient i no pot blanquejar quasi mig segle d’educar a la força i malament, de torturar amb rituals religiosos i d’imposar una moral amoral. I és absolutament imperdonable haver extorsionat tan violentament i cruelment les dones.

L’infern femení de les vacances

Durant el curs escolar la majoria de mares pateixen molta més càrrega mental i física que els pares. Per això urgeixen més campanyes i més lleis que intentin posar-hi, si més no, alguns pegats.

Quan les criatures estan de vacances, tot i els casals d’estiu i altres activitats, la càrrega de les mares, es fa encara més feixuga. La falta d’horaris regulars dificulta molt la seva organització mil·limètrica per poder arribar a tot. Sempre han d’anar corrent! A més, si no es poden permetre la despesa econòmica que suposo tenir-los col·locats, la situació esdevé tràgica.

Durant les vacances de les mares, la majoria només poden permetre’s un alliberament temporal de la feina remunerada. Però les seves hores lliures es tradueixen en un fort increment de la càrrega domèstica i emocional.

Les vacances es venen com a descansos idíl·lics vora el mar i fent un munt de rialles. Però moltes mares acaben més esgotades amb la feina que tenen durant les vacances que no pas quan treballen. Moltes desitgen que s’acabin.

Tot plegat és molt injust extenuant. Per què no afegir-hi cruel, també?

I dins d’aquest col·lectiu de mares, encara hi ha un subgrup molt més vulnerable. Són dones amb parelles masclistes que converteixen el seu descans en un infern molt perillós. L’augment del temps compartit en parella agreuja les situacions de risc. Sense activitat laboral i amb una important davallada de les prestacions socials per vacances, elles queden relegades a un tràgic aïllament. Si, a més, els serveis socials estan saturats, les escoles estan tancades i les amigues són fora, elles es troben pràcticament desprotegides.

Si no hi ha xarxa, no hi ha ajuda. El recolzament d’aquesta xarxa és fonamental a l’hora d’evitar agressions i, fins i tot, en alguns casos, per poder salvar vides.

A l’estiu, els feminicidis augmenten de manera molt preocupant. Les trucades al Servei d’Atenció a les Víctimes solen ser menys nombroses perquè a les dones se’ls exigeix aguantar i no fastiguejar les vacances. Durant les vacances cal aparentar que la família s’ho està passant molt bé.

I quan, desesperades, s’atreveixen a trucar, les necessitats són ja massa greus i extremes. Aproximadament, un 30 % dels feminicidis íntims, comesos per parelles o exparelles, es produeixen entre juny i agost. Un altre barem estima que entre un 42% i un 50 % dels feminicidis anuals es concentren a l’estiu. L’estiu del 2024, 19 dones van ser assassinades per la parella o exparella. I el 2023 van ser 15 dones.

Aquest juny, 6 dones i 1 menor han estat assassinats per violència masclista.

La tendència global marca que del 2003 al 2024, dels 1 286 als 1 311 feminicidis íntims, un 30 % (és a dir uns 375/373 casos) s’han produït a l’estiu.

Sabeu d’alguna bèstia que mati la seva parella?

A les institucions que els correspongui: salveu les dones!

I és que les vacances de moltes dones són un infern silenciat. Però abans de descansar, elles necessiten una vida digna, amb més drets socials i més seguretat.

Parir en divendres

Ja fa més de quaranta anys una cosina meva que estava a punt de parir, un divendres al matí va anar a l’hospital a fer-se la revisió programada. Varen dir-li que tot estava bé i que tornés el dilluns. Dos dies després, la criatura era morta.

Encara no fa un mes, a RAC1, la periodista Judit Pellicer va explicar el seu cas. Ara se’n diu violència obstètrica i encara passa més desapercebuda del que seria ètic i legal.

M’hauria agradat que la Judit hagués dit el nom i els cognoms de la ginecòloga que li ha infligit els danys que, encara ara, no ha pogut superar. Es diu el pecat però no el pecador? Quina manipulació! En qualsevol col·lectiu si no s’assenyala qui ha perpetrat una mala praxi, passen a ser sospitosos tota la resta.

Sí diu on va passar-li: a l’Hospital Quirónsalud. Si hi ha més ginecòlogues, perdran la seva clientela per una sospita falsa?

La Judit segueix amb estrès posttraumàtic i medicació tot i haver recorregut a l’ajuda psicològica. Va arribar a l’hospital un divendres de matinada, quan tothom ja pensa en el cap de setmana i ningú no vol allargar la seva jornada laboral. De seguida, van portar-la al paritori (que ja va trobar-ho estrany sent primípara), van posar-li l’epidural i, sense ni comentar-li, també van injectar-li oxitocina per induir-li el part. Tenia pressa la ginecòloga? Van deixar-la sola durant dues hores. Temps durant el qual va acabar-se-li l’efecte de l’epidural i va patir moltíssim. Quan va arribar la ginecòloga ―amb la connivència de la llevadora―, va dir-li que la criatura no estava ben posada per fer un part vaginal. I va practicar-li, sense el seu consentiment, la maniobra de Kristeller (aplicar pressió sobre l’abdomen de la dona en treball de part). No està recomanada per l’OMS per falta d’evidència científica i pels molts riscos que comporta tant per a la mare com per al nadó. Per això sol fer-se sense consentiment de la mare i es converteix un violència obstètrica.

A tot això, la ginecòloga va dir-li que el seu fill estava patint molt i que era millor fer-li una cesària. La Judit, encertadament, va subtitular el seu article: «saben què dir-te per utilitzar la teva por». Va accedir-hi per por. Encara ara, necessita medicació.

Passat el temps, com que els mals records d’un moment que havia de ser feliç, no li fugien, va començar a mirar dades i va comprovar que els divendres i abans de Nadal es practiquen més cesàries.

El fenomen conegut com a «weekend effect» assenyala que els parts en cap de setmana són gairebé exclusivament espontanis o urgents. Que les cesàries programades només són de dilluns a divendres. Que en cap de setmana s’usen més el fòrceps o la ventosa i hi ha més retards en l’actuació mèdica.

Tot i que obstetrícia té guàrdies 24/7, els equips mèdics del cap de setmana solen ser més reduïts i aquest fet pot condicionar parts tan horribles i il·legals com el de la Judit.

I és que el patriarcat sí que està sempre de guàrdia. I només pots esperar un part respectuós en horari d’oficina.

 

Quedaran només nenes al planeta?

Sembla que la patriarcal obsessió injustificada per l’hereu mascle comença a passar a la història. Tenir una filla, ja no és un segon premi. Ara, en alguns països, es com si t’hagués tocat la grossa.

A la consulta d’alguns ginecòlegs sembla que, quan es confirma el sexe femení, moltes parelles estan més contentes.

Fa pocs dies, la secció «Criatures» del diari ARA, ens informava que hi ha més famílies que prefereixen tenir nenes en lloc de nens.

Sense llegir massa, només intuïtivament, ja es veu clar, oi? Però fem-ho.

Segons The Economist, l’excés anual de naixements masculins ha caigut del 1,7 milions l’any 2000 a uns 200.000 el 2025. Això indica un retorn a la proporció natural de naixements: 105 nois per cada 100 noies.

A la Xina, des de 1979, amb la política del fill únic de Deng Xiaoping, es va agreujar terriblement la discriminació de les nenes. Es practicaven molts avortaments selectius i se les ofegava, se’ls negava l’alimentació bàsica o l’assistència mèdica... Les estadístiques oficials parlen d’entre 30 i 40 milions de nenes «desaparegudes» entre 1980 i 2010.

A l’Índia, a més de pràctiques similars a la Xina, s’hi havia d’afegir (i encara persisteix en alguns sectors) la tradició de la dot a la família del marit. Els nens eren vistos com una inversió i les nenes com un possible endeutament.

A ambdós països s’estan aplicant polítiques per revertir aquestes immoralitats. Amb dues dècades, es calcula que més de 15 milions de nenes han estat «salvades».

Una enquesta actual feta a 44 països i amb uns 45.000 participants, entre l’octubre de 2024 i el febrer de 2025 mostra que al 65 % de la població mundial li és indiferent el sexe del nadó. Però a Corea del Sud, el 55 % ja prefereix nenes. A Espanya, el 26 % de les famílies també s’inclina per una filla. I fins i tot a Bangla Desh, ja hi ha un 23 % que vota per elles.

I per què està passant? Sembla que els pares són conscients que, quan siguin vellets i hagin d’anar a l’ambulatori, qui els hi portarà serà la filla (tan ocupada o més que el fill que diu que té massa feina per fer-ho). A les escoles, les estadístiques diuen que les noies són millors en lectura i control emocional. A més, saben abraçar més i són més dolces. Elles també són metgesses, enginyeres o líders de startups i paguen molt bé les seves factures. Tanmateix elles segueixen cobrant menys i segueixen morint per ser dones.

Ara, els kits d’inseminació casolana per a dones són una opció cada vegada més popular per a parelles lesbianes o dones soles. I saben que si s’inseminen uns dies abans de l’ovulació augmenten les opcions de tenir una nena.

Podria arribar a ser que ells ja no fossin tan útils? Passarem del patriarcat al matriarcat?

I és que si mai arribés el matriarcat, no caldria desbancar el patriarcat. Aquest, poc a poc, s’haurà retirat conscient de les mancances que han portat la població mundial a preferir nenes. El patriarcat potser no marxar del tot però ells hauran reculat.