Les dones, solteres. Els homes, casats

La intuïció femenina no ha estat mai cap ciència rigorosa però pot tenir cotes molt altes de fiabilitat. Perquè sol sustentar-se en el sentit comú i l’empatia.

Feia molts anys que sabíem coses respecte a la situació de les dones casades amb fills. A la meva generació, aquests dos estats van cobrar-se peatges molt alts a moltes.

El 2015, però, ja varen sortir a la llum estudis sobre el grau de felicitat de dones i homes casats. Paul Dolan, professor de Ciències del Comportament a la London School, al seu llibre Happiness by Dessing, comparava els nivells de felicitat en persones vídues, casades, solteres, divorciades... I afirmava que el matrimoni i la procreació no estaven relacionats amb el grau de felicitat assolit. Ell, als homes, ja els aconsellava casar-se (perquè n’obtenen més beneficis) i a les dones que busquen la felicitat, els recomanava no casar-se.

Els homes casats que viuen amb la seva parella, viuen més anys. En canvi, les dones casades pateixen un risc molt més gran de malalties físiques i mentals. I per això moren abans que les solteres.

El 2024, el Departament de Psicologia de la Universitat de Toronto, va exposar les seves conclusions sobre la solteria. Havien examinat quatre indicadors (grau de satisfacció amb l’estat civil, amb la vida, amb les relacions sexuals i el desig de tenir una relació) en sis mil persones adultes. Resultat: les dones estan més contentes amb la solteria, amb la qualitat de la seva vida en general i en les seves relacions sexuals i desitgen menys tenir una parella.

Per què no es feien aquests estudis abans? I les dones havien de patir l’estigma de sentir-se «menys dones», en deien, per la pressió social.

Més resultats: els homes temen més la solteria (entenc que és perquè es veuen més mancats o menys disposats a segons quines feines; en especial les de la llar i cura de la família; i perquè la càrrega mental els deu aclaparar més per falta d’entrenament i per...).

Els homes que aconsegueixen relacions amb noies tenen més estatus. Però ells, en les primeres cites tenen més dificultat per aconseguir parella i, per tant, accedir al sexe.

En canvi, les dones solteres (a les que els va molt millor que als homes quan viatgen soles), se senten més realitzades sexualment que els homes solters. Perquè poden tenir més en compte el seu plaer que prioritzar el de la seva parella.

Els homes sense parella són menys feliços. Però les dones amb parella són més infelices. I s’apunta com una de les causes principals el fet d’assumir molta més càrrega domèstica i emocional.

Les solteres poden prioritzar les seves aspiracions personals i professionals sense haver d’ajustar-les a les càrregues familiars.

Les solteres es poden permetre més xarxa social i més forta. Casades, la limiten en benefici de la parella i la família.

I és que si la intuïció femenina ja feia entrellucar aquests resultats, per què s’ha tardat tant a estudiar-los? Ara les dones que volen viure més anys i més felices ja saben que no han de tenir parella ni parir.

 

Girl Internet / Boy Internet

Si la societat és molt masclista, com no ha de ser-ho Internet, la xarxa informàtica mundial de comunicació? Perquè, com no podria ser d’altra manera, la majoria dels seus creadors són homes.

Soc consumidora diària del joc Apalabrados en català. Com tota oferta lúdica gratuïta, té anuncis. Especialment, i perquè són els que més em fastiguegen, d’altres jocs clarament masclistes en xarxa. M’irriten sobretot, aquells de dones abandonades, amb criatures, que no tenen llar i que quasi es congelen de fred. Escenaris com aquest mai no els protagonitzen homes. Ells són forçuts i resolutius.

La «manosfera», l’esfera dels homes, ja té un imperdonable biaix masclista molt culpable. A part d’aquests tipus de jocs, inclou principalment youtubers, podcasters, fòrums, comunitats digitals... que promouen una gran hostilitat cap a les dones i una forta oposició al feminisme. És l’espai on s’atrinxera el masclisme més recalcitrant. Hi ha qui parla, fins i tot, de terrorisme masclista.

Nois i noies viuen i aprenen utilitzant aquests espais. Per tant, estan tots exposats a un gran bombardeig masclisme. Sigui adonant-se’n o no. I els seus cervells es van tornant masclistes, misògins, sexistes...

I com sobreviurem com a espècie amb tants cervells masclistes expressament manipulats?

Les periodistes Lauren Meisner i Jordyn Christensen, en el seu pòdcast, Infinite Scroll (Rotllo infinit), asseguren que «a internet hi ha dos grans blocs de contingut cultural que rarament coincideixen: el de les noies i el dels nois» No són continguts digitals que s’excloguin però resulta molt clar que noies i nois no consumeixen els mateixos valors. Per això, Rebecca Jenninggs, professora d'Història de Gènere Moderna, va batejar els dos blocs amb els noms de Girl Internet i Boy Internet.

Si la Girl Internet aconsegueix imposar-se per damunt de la Boy Internet encara potser ens podrem salvar.

A la internet considerada femenina hi predominen continguts d’animals, receptes, turisme, polítiques socials des d’una perspectiva de l’esquerra (igualtat, feminisme, drets LGTBI...), famosos, sèries, televisió, entreteniment i bellesa. Tot i no ser jove, podria compartir la majoria d’aquestes pàgines.

A la internet considerada masculina s’hi troben continguts molt diferents: els esports, els videojocs, la comèdia, l’humor i els facts (dades i curiositats generalment sobre història, geografia o espai). I no compartiria gaires d’aquestes pàgines.

Si ja sabem que les escoles que segreguen per sexe no aporten cap millora educativa, per què viure immersos en una xarxa que ofereix tantes desavantatges quant a valors i que impliquen un empobriment i endarreriment de la nostra societat? Vivim en una societat molt malalta. Malalta d’urgències.

A més, la Intel·ligència Artificial (poc intel·ligent) també reprodueix els mateixos patrons de misogínia que la societat patriarcal.

I és que si amb aquests terribles biaixos masclistes pertanyem a una societat tan malsana... per què, al menys, no fem esforços per esmenar-ho?

Com es permet vendre filles?

A Catalunya, com a molts altres països i cultures, ha estat normalitzat, durant segles i segles, l’arranjament de matrimonis forçats, normalment, per qüestions monetàries, de poder, de termes... Les dones eren les que havien de marxar de casa seva i instal·lar-se, sense el suport emocional de la família pròpia i sense saber els costums de la nova, en una casa desconeguda on, moltes vegades, no eren ben acceptades. I a sofrir en silenci!

A l’Índia, encara ara, no sols es fan arranjaments matrimonials sinó que, sistemàticament, alguns pares es veuen obligats a vendre les seves filles per saldar deutes de préstecs com, per exemple, per curar algun familiar. De no fer-ho, la conseqüència pot ser la violació de les dones de la família.

Però a Andalusia (on hi ha unes altres lleis), recentment, uns pares romanesos, sense haver de saldar cap deute, també han venut, dues vegades, la seva filla. La nena només tenia dotze anys. Van vendre-la a Cadis i els pares compradors, van endur-se-la a Sevilla. Allí van obligar-la a casar-se i a mantenir relacions sexuals amb el seu fill, també menor d’edat. A Sevilla, la nena no hi coneixia ningú i tampoc no parlava la llengua de la seva nova família. Van enclaustrar-la a casa seva tot obligant-la a fer-los de serventa. Van deixar-la sense mòbil i no van permetre-li sortir de casa si no era acompanyada del marit o de la família.

Aquest desembre passat vàrem saber més coses del cas. Quan la noia en va fer catorze, els pares van tornar a vendre-la per 5.000€ a un home de vint-i-dos anys que era un maltractador. Es va veure obligada a malviure, durant més de dos anys, en una furgoneta i en pèssimes condicions. L’home, que l’obligava a treballar venent ferralla, també la maltractava físicament i psicològicament i l’agredia sexualment sempre que volia.

Finalment, va aconseguir escapar i trobar algunes persones que l’ajudaven. Però quan va saber que els seus pares havien denunciat la seva desaparició, amb el terror que li va fer pensar que l’obliguessin a tornar amb ells, va anar a la policia.

La Policia va començar a buscar els pares i el marit que van presentar-se, voluntàriament, a comissaria. Van ser detinguts com a presumptes autors d’un delicte de tràfic d’éssers humans per fer consumar un matrimoni forçat, per agressió sexual i per explotació laboral.

Només el pare ha ingressat a presó. Mare i marit han quedat en llibertat amb càrrecs.

Vendre la filla i l’esposa et deixa en llibertat? No hi ha cap altra alternativa que faci dissuadir per sempre a aquests tipus de delinqüents ?

I és que els mals pares i les males mares, haurien de tenir prohibit per llei, tenir cura dels seus fills i filles. Què els passa a aquests éssers capaços d’infligir tanta crueltat a qui haurien d’estimar? És un delicte horrible i gravíssim. La societat que ho permet també se n’ha de fer responsable: tant per ajudar els pares i marits quan ho necessiten com per aplicar-los mesures restrictives quan han delinquit. I sobretot, canviar les prioritats del sistema educatiu.