Leonor Ferrer Girabau i el Palau Robert

Nascuda el 1874 a Barcelona, va ser la primera dona catalana ( i de la península) que va obtenir, el 1905, el títol de perit delineant expedit per la Sociedad Económica Amigos del País, Sección de Enseñanza, Escuela de Institutrices y Otras Carreras para la Mujer. Ella no va poder cursar els seus estudis amb la mateixa igualtat de condicions que els seus companys de professió homes. Però es va especialitzar en el camp de la cartografia, un espai professional que, fins al moment, només havien ocupats homes i on va destacar més que alguns dels homes que havien pogut optar a un millor ensenyament.

Amb motiu del 150^è aniversari del seu naixement, el Palau Robert, a la restaurada sala 4, on hi havia les antigues cotxeres de la família Robert, ha obert una interessantíssima exposició: Una vida entre línies. Perquè és a través de la seva correspondència personal que podem assabentar-nos de les petites revolucions silencioses que ella va dur a terme en un context històric i social dominat pels homes.

L’objectiu de l’exposició, gràcies a la feina de la comissària Noèlia Ramos, es posar en valor la desconeguda feina d’aquesta oblidada i, quasi gens reconeguda professional, només pel fet de ser dona.

Però sense l’exhaustiva recerca i documentació prèvies, no hauria estat possible. El 2009, els familiars de la destacada delineant van visitar la Cartoteca de Catalunya per poder valorar el llegat de Leonor. La col·lecció és limitada però tots els mapes fets per ella encara estan en molt bon estat i reflecteixen l’interès per crear la seva pròpia cartoteca. La família va cedir a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya, no sols els mapes, sinó també tot el seu arxiu personal i professional.

Leonor, que excel·lia en dibuix, podia elaborar uns mapes fantàstics. A més, també va ser-li molt útil haver obtingut el títol de magisteri.

Durant més de trenta anys va treballar com a cap de delineació a diverses companyies telefòniques on va arribar a dirigir un equip format per homes i dones. Però va dedicar-se especialment a les campanyes d’aixecament de línies elèctriques. I, com a professional, va ser reconeguda en importants publicacions de l’època

Com a dona, també va voler treballar de manera activa per ajudar les dones de la seva època. Així, a partir dels anys vint, va dedicar-se a l’ensenyament de la delineació a l’Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona fundat per Francesca Bonnemaison ―pionera en educació femenina de la seva època. Més endavant, va obrir la seva pròpia escola: Academia de deliniación para señoritas, a Barcelona. Amb el seu activisme també va lluitar per l’emancipació de la dona i per la seva presència en tots els àmbits de la societat.

I és que una vegada més, una dona pionera, ha estat ignorada. I per això, desconeguda. Quantes dones han patit aquest ostracisme masculí! I cal plantejar-nos si va haver de renunciar a tenir una família pròpia perquè pogués excel·lir en la seva feina. Calculeu quantes dones han fet aquesta renúncia?

48.384 dones mortes per any

 Segons un informe de l’ONU, una dona mor cada deu minuts en mans de la seva parella o d’algun familiar proper a tot el món.

Una xifra esgarrifosa que hauria de fer parar el món o, si més no, empresonar i sancionar tots aquests assassins. No seria un mal menor empresonar i sancionar assassins que deixar morir tantes dones? Com es pot entendre que encara no es facin més polítiques eficaces de prevenció contra els feminicidis? Per què a l’hora d’escollir es prefereix deixar morir injustament tants milers de dones sense culpabilitat, a sancionar de manera més contundent, els culpables?

Uns culpables que, majoritàriament, són homes que haurien d’estimar aquestes dones. El 60% dels feminicidis són perpetrats dins dels seus cercles més propers.

Encara que sigui dur de dir, en general, els homes tenen una violència molt més agressiva que les dones i el resultat és que no moren ells sinó les seves víctimes. Les dones també poden matar però els seus percentatges són tan baixos que no signifiquen un tret característic d’elles.

Les dades de feminicidis que va publicar l’ONU sobre el 2023 són esgarrifoses: en van morir 21.700 a l'Àfrica, 18.500 a l'Àsia, 8.300 a les tres Amèriques, 2.300 a Europa i 300 a Oceania.

Quin país es pot permetre perdre tot aquest capital femení? Visc en una ciutat d’uns deu mil habitants. Si al món en moren per any 48.384 dones, es com si s’exterminessin, cada any, unes cinc ciutats com la meva. Podeu imaginar algú matant cada any tots els habitants de la meva ciutat? Oi que no? Doncs això passa amb les dones. I a més, seguim permetent-ho, tot i saber-ho.

Creieu que si els que morissin fossin homes, s’hauria gestionat d’una altra manera? Oi que sí?

El comunicat des de l'ONU afirma que «el feminicidi és un problema universal (i generalitzat), que afecta tots els països i regions. El 2023, Àfrica es va convertir en la regió amb el nombre més gran de víctimes de feminicidi relacionat amb la parella o la família, seguida per regions com les Amèriques i Oceania».

Si tenim recursos que ens poden ajudar a evitar feminicidis, per què no els utilitzem i els prioritzem?

M’agrada moltíssim tenir bones carreteres, bones biblioteques, bons centres cívics, bones piscines municipals... Però, primer, prefereixo que no morin dones.

És precisament a Europa on la proporció de dones mortes per la seva parella és més alta: d’un 64%. Insisteixo, per homes que haurien d’estimar-les i que, probablement, deixen fills sense mares.

I no sols no millorem ―d’una gravetat i culpa extrema―, si no que anem a pitjor. A Catalunya, els Mossos d’Esquadra, els sis primers mesos d’enguany, han rebut unes quantes denúncies més que la meitat de l’any passat, per agressió sexual: 1.910 respecte al total de 3.686; que vol dir que han estat 67 agressions més en només sis mesos. Moltes d’aquestes denúncies acaben en assassinats.

I és que si les lleis actuals permeten que matin tantes dones, no ens en calen unes altres? És urgent i imprescindible una tolerància zero extrema.

Nens i nenes d’educació infantil

Tinc una amiga que sovint es penedeix de no quedar-se quieta al sofà a veure pel·lícules antigues, d’aquelles que abans de començar ja se’n sap el final ―perquè els bons sempre són bons i els dolents sempre dolents―, i no li alteren l’estat anímic ni amb reflexions ni amb preocupacions.

No fa gaires dies, m’explicava la seva experiència a la classe de la seva neta. Hi havia anat a explicar-los quatre coses sobre la seva feina d’infermera. Fins hi tot, els va portar la seva maleteta amb quatre estris per poder captar millor la seva atenció..

Però ni així: dos nens de quatre anys, no van saber estar asseguts ni escoltar ―dues normes ben simples i elementals―, durant els vint minuts que va durar l’explicació.

Al que va veure més inatent se’l va endur cap a la seva vora perquè l’ajudés a treure la xeringa de la maleteta. Ni així va aconseguir captar la seva atenció. Va preferir anar-se’n a jugar amb les joguines de la classe que, cada dia, té a l’abast. En pocs minuts, ja va afegir-se-li un altre nen. I van començar a tirar-ho tot per terra. No van ser capaços de prestar atenció a res d’allò novedós que ella s’havia esforçat a preparar per regalar-los uns aprenentatges diferents.

En canvi, dues nenes estaven molt atentes. Fins i tot, una feia preguntes. I la majoria responien a les preguntes que els feia.

La senyoreta no es va poder permetre el gust d’escoltar la meva amiga perquè havia d’anar darrere d’aquells dos nens, recollint el que tiraven i intentant fer-los entendre que havien de seure i escoltar. No va poder aconseguir-ho. Aquells dos nens, d’entre una quinzena, van enredar tota l’estona. I el percentatge que signifiquen és d’un 13%.

De sempre és sabut que les noies, en general, solen ser més aplicades i complidores. Exceptuant boníssimes excepcions, elles solen tenir més bons resultats acadèmics.

Ara bé, que ja a l’educació infantil, hi hagi nens o nenes que no sàpiguen estar asseguts i escoltar durant vint minuts i, a sobre, molestant la resta de companys i entorpint la tasca de la senyoreta, és una desgràcia. Més masculina que femenina. Perquè normalment aquest patró es va arrossegant any, rere any.

Aquests nens no són així per, només, culpa seva. Qui ha fallat són els pares que no els han ensenyat aquestes normes bàsiques. Ells en són els responsables.

I si ja sabem que ensenyar en aquestes condicions no funciona, per què no busquem altres solucions? No és prioritari poder estar assegut i escoltar abans de saber les dents que té un tauró? Seria molt demanar als pares que, quan portin els nens a escola siguin capaços de complir unes normes bàsiques?

I és que l’ensenyament públic ―el que hauria de ser igual i igualitari per a tothom―, no es pot permetre que els nens inatents perjudiquin, dia a dia, a aquells que tenen tot el dret de poder aprofitar tots els recursos que se’ls ofereixen i pels que ja estan preparats.

L’actual educació conscient hauria de fer conscients pares i docents que no és just perjudicar ningú. Per què es volen fer exàmens per tenir gossos i no s’ajuda els pares a millorar l’educació dels seus fills?

El menjar nostre de cada dia

 No cau pas del cel com el manà. Si els quaranta anys que Déu va alimentar els israelites quan transitaven pel desert amb aquest pa que els queia a diari per arribar a la terra promesa, per què no ha tingut a bé ajudar-me a mi i a tantes altres dones que hem hagut de fer menjar per a tants comensals diaris, no només caminant per terra àrida, sinó fent alhora altres mil feines diàries?

Si ho hagués repartit millor! Quasi totes les dones amb aquesta llosa dels fogons, amb un regal de només uns cinc anyets (perquè els altres també haurien pogut afanyar-se una mica més i arribar allà on anaven amb trenta-cinc anys) durant el període de més feina amb la canalla, li hauríem estat ben agraïdes.

Perquè pensar, decidir, fer llista de la compra, recordar que falta i que hi ha repassant armaris, nevera, congelador i rebost, anar a comprar, fer cua per esperar el torn, fer cua per pagar, emplenar les bosses, carregar-ho tot i descarregar-ho tot i guardar-ho al seu lloc i obrir el foc, preparar els estris necessaris (Ui, això encara es brut!) i netejar el que falta, i cuinar (pel cap baix una hora de mitjana) tot parant taula, guardant el que hi ha de net al rentavaixelles i posant-hi el que hi ha brut a la pica... dia a dia, durant anys i panys, és esgotador! I això sense comptar el sopar, ni algun esmorzar o berenar especials.

Diuen, però no m’ho crec, que el 95% dels pensaments diaris són rebuig. Si fos cert, la majoria de famílies no haurien pogut tirar endavant. Clar que uns es poden permetre més rebuig que d’altres. I segurament té molt a veure amb el sexe i la mala distribució de les feines familiars pels segles dels segles.

Es veu que el nostre cervell té com dues activitats recurrents: una és la de divagar (que ens permet deixar fluir el pensament per allà on ens vingui de gust mentre fem altres coses com... cuinar!?); l’altra és recordar el passat (que solem utilitzar per reviure moments feliços, no pas receptes de cuina). En els dos casos, en fugim, dels fogons. I per necessitat, és clar.

El nostre cap és un engranatge d’idees i pensaments que funciona a temps complert. Sense anar més lluny, aquesta nit he somniat que anava a casa d’una amiga a donar de menjar al seu conill, gat i gos. I a ella, no li agraden els animals. Es veu que, fins i tot descansant he de d’alimentar animals.

La ciència diu que tenim prop d’uns 6.200 pensaments diaris. Quants n’hi devem dedicar moltes dones al menjar diari que no cau del cel, sense ser cuineres,? Posem només uns 1500 per dia que són 10.500 a la setmana, que són 567.000 per any i comptant una vida laboral de 30 anys, són 17.010.000! A minut per pensament, la majoria hauríem pogut fer un postgrau a Harvard.

El pensament, per no desestabilitzar la persona a la que pertany, ha d’intentar fluctuar entre el benestar i la infelicitat. Però aquest objectiu és quasi inabastable.

I és que un dels problemes per fluctuar al benestar és l’angoixa que provoca l’aclaparament diari d’alimentar persones durant anys.

«El matrimoni és el principi de la mort...

per a la dona». Aquesta és una frase de Montserrat Roig, excel·lent escriptora, periodista i entrevistadora. La seva mort prematura i la dictadura de Franco van truncar molts projectes que haurien pogut ser d’una gran vàlua per a la cultura catalana.

Nascuda el 1947, als anys 70, amb 23 anys ja defensava un feminisme d’avantguarda ―el de la segona onada feminista―, emparada sota l’aixoplug de dones com Maruja Torres, Pilar Aymerich o Colita, només uns anys més grans que ella però companyes de lluites. Lluites per la llibertat i el feminisme.

Aquesta frase sobre el matrimoni pertany al seu llibre ¿Tiempo de mujer?, publicat en castellà l’any 1980.

Aquesta frase i moltes d’altres les ha publicat enguany la seva biògrafa (i especialista en el discurs femení contemporani a Espanya), Betsabé García, en un recull de textos teòrics sobre el feminisme titulat Món hetero.

Segons l’autora, Roig ens parla de dones «pastades del fang tenebrós del franquisme, del masoquisme mongívol, de la por dels anys joves» i arrosseguen una herència «d’una extrema violència institucional, física i moral».

Roig i la seva generació es rebel·laven, amb les seves reivindicacions, contra l’heteropatriarcat. Franco els havia manllevat els pocs drets que havien aconseguit durant la Primera República. I, amb maldat, va restablir el Codi Civil del 1889!!! amb el qual, entre altres, les dones casades necessitaven el permís del seu marit per tenir passaport, obrir un compte bancari, administrar béns i treballar. I era el marit qui rebia el salari. Aquesta llicència no es va abolir fins al 1975, poc abans de la mort del dictador.

El Generalísimo li tenia por a la Collares? D’on li sortia tant d’odi a les dones?

La frase del títol: «El matrimoni és el principi de la mort per a la dona”» expressa la seva oposició al concepte del matrimoni tradicional i s’entén perfectament dins del seu context. Les dones havien de renunciar a elles mateixes. Se’ls moria pràcticament tot. La mort de què ens parla Roig no és una mort física ni real, sinó simbòlica ―psíquica, emocional...―, que també mata. Ha matat molt i encara matarà.

Nascudes onze anys més tard que la Roig, les dones de la meva generació encara en van patir moltes d’aquestes males conseqüències del franquisme, del catolicisme... quan van casar-se.

Eren dones professionals com els seus marits però varen ser víctimes, també, de la dominació masculina. Treballàvem fora de casa però, sense necessitar el permís del marit ―i cínicament plantejat quasi com una heroïcitat―, havien de mantenir la casa tant perfecta com la de les seves mares; havien de saber fer quiche de porro, pastís de formatge, bullabessa..., sense oblidar l’activitat esportiva i cultural... I ja s’havien encarregat d’aconseguir que pensessin que eren fantàstiques per regalar la seva vida als altres. Allò del, per exemple: «cuinar per als que estimo» Que no les estimen, a elles?

I és que moltes dones, lluitant per aconseguir aquests estàndards imposats pels homes que representa que se les estimen, hi van deixar la pell i segueixen deixant-li. I ara (abans no es deia), ja sabem que molts homes maten les seves esposes estimades.