La síndrome de Borgen

 Borgen és una sèrie dramàtica de la televisió danesa. És una ficció política que narra la trajectòria de Birgitte Nyborg, líder del partit dels Moderats i Primera Ministra de Dinamarca. Sovint es creu que la protagonista està basada en la Primera Ministra de Dinamarca però quan aquesta, Helle Thorning-Schmidt, va ser escollida ja s’emetia la segona temporada.

A partir d’aquí, l’activista feminista Nuria Varela (experta en igualtat i violència contra les dones), al seu llibre «El síndrome Borgen», explora un fet repetitiu de violència política: moltes dones acaben abandonant la política. Com li passa a Birgitte Nyborg. I aquesta violència política no és sinó una violació de drets humans.

Varela va escollir el nom d’aquesta sèrie per a explicar aquesta síndrome perquè retrata molt bé les dificultats amb les que s’han d’enfrontar les dones quan arriben al poder polític. Però també es va posar a treballar perquè es va adonar que la realitat discrepava molt dels discursos oficials. Es diu que cada vegada hi ha més dones amb càrrecs de poder però els números reals ho desmenteixen. A més, un informe sobre «Dones al Parlament» de la Unió Interparlamentària, posa de manifest els abusos que sofreixen les dones en política. L’estudi conclou que quatre de cada cinc dones parlamentàries han estat sotmeses a violència psicològica: bullying, intimidació, abús verbal o assetjament. A més, dos terços han estat víctimes de comentaris sexuals humiliants o sexistes. I dos de cada cinc han rebut amenaces d’agressions, de violència sexual o de mort. A més, el primer dels atacs sempre sol anar dirigit a la pressió sobre el cos, l’aspecte o els cicles vitals de les dones que aspiren al poder polític.

Quin panorama més desolador i tan masclista. Amb tot, recordo la maligna Ayuso, dona que fa sentir molta vergonya aliena, dient-li a Mónica García (portaveu de Más Madrid) «A la política se viene llorada de casa» o «desesperada», «cara mústia», «que viene a hacer política aquí porqué en su casa no la soportan»... Ayuso hauria d’haver perdut el seu càrrec només per aquestes injúries, a part de moltes altres il·lícites qüestions.

El 2023, dones com Jacinda Ardern, Sanna Marin i Nicola Sturgeon van abandonar els seus càrrecs. L’1 de gener de l’any passat hi havia 36 dones entre Caps d’Estat o de Govern. Però al setembre del mateix any, només n’hi havia 28. Com diu Varela, segons els càlculs de Nacions Unides, a aquest ritme, no s’aconseguirà la igualtat de gènere a les altes esferes de la política fins d’aquí a 130 anys.

Kamala Harris ha estat la primera dona i la primera persona afroamericana d’ascendència índia en ocupar la vicepresidència i la funcionària de més alt rang de la història dels Estats Units. L’expulsaran de la política després d’haver-la utilitzat?

I és que quan elles poden aspirar a exercir un lloc de poder, el que resulta quasi impossible és mantenir-lo. I a qui pertoqui: ajudeu les dones a tenir el mateix valor polític que els homes. I de pas, expulseu de la política l’Ayuso i tots els impresentables com ella.

Perversa càrrega mental invisible femenina

 ―Què vols que et faci?

Quants milions de dones no han hagut de sentir aquesta frase en boca de marits o companys que suposadament «ajudaven» les seves mullers? Diria que moltes. I encara que la situació hagi millorat, tampoc s’ha arribat a cap igualtat.

Té dues vessants ben clares: molts homes necessiten instruccions per a tasques de la llar tan senzilles com treure els estris d’un rentavaixelles ple i que, probablement, es necessitaran en ben poca estona. I té la percepció que l’ajuda a ella perquè aquella feina no és responsabilitat d’ell.

Tot això suposa que ell gaudeix d’una tranquil·litat mental que la majoria de dones han d’arrossegar sobre les seves espatlles i la seva ment.

Ara, a totes aquestes feines femenines tan invisibles i tan poc reconegudes, se les anomena KinKeeping (que vindria a ser mantenint la parentela). Mantenir una família no és només donar-los menjar i rentar-los la roba. És moltes, moltes, moltes més feines. És anar a comprar havent pensat què cal menjar per a una dieta equilibrada, què es pot comprar de temporada, què està d’oferta... tenir en compte les al·lèrgies familiars, els vegetarians temporals o de sempre, qui beu cervesa sense alcohol, què no agrada encara al fill petit, com ho faig per a que no se’m faci malbé menjar... I també és recordar-se dels aniversaris familiars i avisar la família perquè feliciti a qui pertoqui, també és comprar-ne el regal i portar alguna plat preparat, si cal, a la festa. També ho és recordar-se de les visites mèdiques de tots, de quan cal canviar els llençols, la roba de temporada, donar la volta al matalàs, descongelar al vespre allò que faci falta l’endemà, saber on comprar la roba familiar, com estalviar... i tantes i tantes més que, com que les dones les fan, ningú no s’adona que s’han fet. I per tant, ningú no ho agraeix. Es dona per descomptat que estarà fet.

Laura Brown és una sociòloga de la Universitat de Nova York que, el 2010, va fer un estudi amb 227 famílies i va confirmar que el KinKeeping segueix sent una càrrega emocional i de temps bàsicament femení.

Perquè fer totes aquestes feines, a part del dolorós estrès emocional, també suposa una quantitat ingent de temps que moltes dones esgarrapen al seu oci o a les seves hores imprescindibles de dormir.

I diu que tot això passa perquè les dones donen molta més importància a la família i treballen activament per mantenir-la unida.

El 2017 es va fer un estudi a la Universitat de Nebraska demanant voluntaris que s’identifiquessin amb el KinKeeping. El 91% van ser dones.

Jill Micha és la fundadora de l’aplicació KinKeeping que serveix per organitzar la vida familiar. I va constatar que un 75% de KinKeepers eren dones.

A més, els investigadors suggereixen que la qualitat dels vincles familiars té un gran impacte en la salut i felicitat. Però, qui ho valora i ho agraeix?

I és que les dones, tot i viure esgotades per aquestes càrregues, segueixen donant prioritat a les necessitats de la seva família.

Què és la «Femverstising»?

 El terme va ser encunyat per Samantha Skey, directora de vendes de SheKnows Media per demostrar que l’ús d’imatges positives de les dones era beneficiós; no sols per a les dones, sinó també per a les marques que l’utilitzaven.

Els estudiosos del terme no acaben d’estar d’acord en si la forma «fem» de l’inici de la paraula fa referència a «feminism» o bé a «female». Segons la definició de M. Isabel Menéndez, que és la més acceptada, fa referència a aquella publicitat que evita, per damunt de tot, divulgar missatges lesius contra les dones. Missatges com estereotips de gènere, vexació o ridiculització de les dones... I sobretot, potenciar missatges que promoguin la igualtat de gènere i l’empoderament femení.

La segona part del terme «advertising», fa referència a publicitat. Seria doncs, la publicitat femenina.

Aquest terme va començar a sonar a partir del 2010, quan les empreses van adonar-se del poder del feminisme per a les seves campanyes publicitàries. I el van utilitzar tant per millorar les seves imatges com per atreure el públic femení.

És a dir: no tenia res a veure en si eren feministes o no. Només ho eren els anuncis per aconseguir més beneficis. No era feminisme, era negoci.

El 2014 va aparèixer la campanya «LikeaGirl». Com una nena volia criticar que fer les coses com una nena no era sinònim de debilitat o de falta d’habilitat. La protagonista preguntava a nenes, nens i algun noi que correguessin, llancessin una pilota o lluitessin com una nena. I tots fan el ruc. Denigren les nenes/noies. Després explicava que entre els deu i els dotze anys les nenes que s’identifiquen en fer les coses «LikeaGirl» perden la confiança en elles mateixes i es deprimeixen. Per acabar, surt una noia tenista famosa i torna a fer la pregunta a nenes i, llavors, corren ràpid, llancen i lluiten bé. I acaba dient-los que ser noia no és res criticable. I que si guanyen és perquè ho fan bé. I no se n’han d’avergonyir.

Les imatges són impactants i demostren perfectament que les noies ho fan molt bé. Em ve al cap l’equip de futbol femení i masculí del Barça. Elles ho han fet molt bé; ells, ben malament.

En pocs mesos, el vídeo (dirigit a dones d’entre vint i trenta-cinc anys), va aconseguir setanta-sis milions de visualitzacions.

La publicitat té una gran responsabilitat en la divulgació de valors però és correcte que la publicitat sigui feminista per aconseguir guanys econòmics? No és correcte incentivar el consum camuflant estereotips d’empoderament femení. Perquè després segueixen parlant de l’operació biquini o venent cremes anticel·lulítiques o... I enganyen les dones fent veure que s’estan fent grans canvis quan, en el fons, no tenen uns valors feministes, senzillament volen guanyar més diners.

I és que la «femverstising» no pot limitar-se només a mostrar uns valors d’aparador. Ha de generar missatges autènticament feministes. I no cal vendre productes miraculosos de bellesa quan ser lletja no és cap problema.