El Cupra i Paul Auster

 La publicitat té per objectiu influir en el comportament de la societat per tal d’incentivar el consum d’allò que ens està oferint. I sempre ha estat lligada a estereotips tant de dona com d’home però el de la dona ha estat sempre més polèmic per convertir-la en objecte de desig.

No fa pas gaires dies, veient Stories per Instagram, d’aquelles que es posen sense ni voler-les, me’n va sortir una de cotxes: d’un Cupra. Però acompanyat d’una dona vestida amb màniga llarga però amb banyador. Un si és no és. Perquè Cupra també ha utilitzat homes. I dones com Alexia Putellas (vestida del tot) o Rosalia (molt més sensual).

Em van venir records de quan als anys 90 la publicitat era molt polèmica per l’abusiva utilització del cos femení per vendre qualsevol producte. Es va convertir en una eina per atreure i seduir el consumidor, especialment masculí. I era molt freqüent en anuncis de cotxes, begudes alcohòliques, desodorants... Dins d’aquesta línia, ja als 2000, Renault Usados va fer un anunci d’una dona en roba interior estirada en un sofà. Ella era divorciada i el missatge clar: cotxe i dona «usats» encara poden ser prou plaents. Abominable.

Ha passat quasi un quart de segle i aquestes stories del Cupra em fan adonar que, tot i que em repugni d’allò més, no hem acabat de fer net. Que es pot fer comprar a un home amb un cos femení. Però, ara, també la dona; perquè ella també vol assemblar-se a la imatge d’intrèpida... o senzillament, la triomfadora que surt a les xarxes.

I tot això potser em va fer més impacte perquè per Sant Jordi em vaig comprar el darrer llibre de Paul Auster: «Baumgartner».

L’autor, ja al final de la seva vida, lluitant contra un càncer de pulmó i després d’haver sofert, un parell d’anys abans, la mort del seu fill per sobredosi (després d’estar acusat de la mort involuntària de la seva filla), és capaç de construir un emotiu relat que clama per la voluntat de viure i de gaudir dels dies, menys afortunats que els de la joventut, que encara queden per passar.

El protagonista, Seymour Baumgartner, és un professor universitari de filosofia que està a punt de jubilar-se. És conscient que el seu estat físic i mental estan en part, deteriorats. Però vol seguir endavant amb el projecte del seu darrer llibre. És un home excèntric alhora que tendre. Tot i que fa quasi deu anys que ha perdut la seva dona, lluita també per mantenir el seu record i viure dignament amb la seva absència. L’amor que per ella va sentir va ser el far de la seva vida. I capítol a capítol, va explicant aquest profund amor que va sentir.

La novel·la és una història d’amor però també ens parla del desig, de la pèrdua, de la solitud...

I a la tapa, una noia de costat, a la vora d’una piscina amb un biquini dels anys 60. A la novel·la no hi surt cap piscina. Ni cap biquini.

I és que em dol pensar que potser l’editorial catalana hagi volgut jugar amb la imatge, com amb els cotxes d’abans i d’ara, per fer-nos comprar el llibre. Inacceptable. I molt masclista.

Compte amb el «love bombing»

 Compte, hi ha maneres d’estimar que poden ser molt tòxiques. I l’anomenat «love bombing» és una d’elles. Aquest tipus d’estimació, que no ho és, consisteix en una estratègia de manipulació, basada en demostracions d’afecte desmesurades amb l’objectiu d’enganxar la parella, és a dir: la víctima, a la relació. I quan ja estigui enganxada, serà molt fàcil manipular-la.

Cal no confondre-ho amb un demostració amorosa genuïna que pot prodigar-se, amb normalitat, en elogis propis de l’enamorament.

La diferència rau en la quantitat i el moment. Es tracta d’una quantitat excessiva, tan pel que fa a demostracions com a regals, en relació al moment que la parella està vivint. Una víctima ho va expressar així: "Tot era de color de rosa: hi havia mostres d'afecte contínues, molta atenció, em feia molts regals que em feien sentir especial i moltes promeses de futur. Em deia que jo era l'amor de la seva vida i tres mesos després de començar a sortir ja em va demanar de viure junts"

El «love bombing», per començar, aprofita el cervell per generar el plaer d’aquest amor exagerat al que la víctima s’acostuma. I una vegada enganxada, no pot viure sense necessitar-la per sentir-se, en aparença, estimada. Vivint la fal·làcia de gaudir d’un amant perfecte.

Però en un segon moment, l’abusador retira a la víctima, de manera brusca i sense explicacions, totes les recompenses que produïen tant plaer. Pot desaparèixer, com exemple, tot un cap de setmana sense ni donar explicacions.

La reacció de la víctima sol ser tràgica: es mostrarà disposada a tot, a perdre família i amics, si cal, o a pràctiques sexuals no plaents, per tornar a aconseguir les recompenses amoroses.

En aquesta situació la víctima queda molt confosa, es desestabilitza i comença a patir ansietat i perd l’autoestima. Pot adonar-se que no està enamorada de l’abusador sinó de la idea que se n’havia forjat. Però no ho fa.

I es crea un cercle viciós. Quan l’abusador s’adona que està perdent la víctima, torna a iniciar el procés de recompenses per poder seguir exercint el seu poder. I tot això ho fa, segons un estudi de Claire Strutzenberg, de la Universitat de Pennsilvània, perquè l’abusador també necessita sentir-se molt estimat i desitjat. Perquè, probablement, fins al moment, no se n’ha sentit.

Malauradament, el «love bombing» no té uns indicadors objectius que permetin detectar clarament aquesta manipulació. Amb tot, hi ha set senyals que poden alertar una víctima: un comportament desproporcionat per la connexió entre la parella, aïllament de familiars i amics, excés de regals per enganxar, comunicació excessiva, gels i desconfiança, elogis aclaparadors i tornar-se sec o indiferent de cop.

La majoria d’aquests indicadors, amb una mesura justa i correcta, formen part d’una relació amorosa correcta, amb els seus alts i baixos. I cal gaudir els autèntics enamoraments sense la por de percebre’s com víctima.

I és que ja ho deia Queen a la seva cançó: «Too much love will kill you» Massa amor et matarà.

El masclisme d’Octavio Paz

Octavio Paz, el gran poeta, assagista mexicà i Premi Nobel de Literatura, va ser també un execrable masclista.

Va conèixer Elena Garro, qui seria la seva primera esposa, a la Universitat. Ella, a part d’estudiar filosofia, era coreògrafa del teatre universitari i ballarina clàssica. Tenia projectes intel·lectuals i artístics. Van fer-se nòvios i, al cap de dos anys, sembla que va ser ell qui va obligar-la a casar-se. En els seus escrits, Elena explica que, anant cap a classe, se li va presentar l’Octavio amb els seus amics i van portar-la cap al jutjat. Ell volia casar-se. Ella, no. Encara no era ni major d’edat i van haver de fer alguna trampa per casar-se.

Ella volia seguir amb la seva vida, plena de projectes culturals, socials, polítics... però el seu marit no li ho va permetre. Va haver de renunciar a tots. I no podia publicar res perquè ell no volia que li fes ombra.

Aquest no va ser l’únic problema d’Elena. Patricia Rosas Lopategui, professora de literatura mexicana i llatinoamericana a la Universitat de Nuevo México, ha publicat la seva biografia: El asesinato de Elena Garro. No és refereix a un assassinat físic, sinó al fet que l’haguessin aniquilat i destruït intel·lectualment. Començant per Octavio Paz, el marit i seguint amb tot el grup d’intel·lectuals dels que formava part, fins que Paz no li va permetre seguir formant-ne part.

Elena va separar-se, després de vint-i-dos anys de matrimoni. Però l’ombra de Paz era molt allargada; tan que va aconseguir que la seva ex-esposa no pogués tenir mai, en vida, el reconeixement que es mereixia. Alguns crítics la consideren la segona escriptora mexicana més important, després de Sor Juana Inés de la Cruz. I van ser molts els oprobis que va haver de sofrir.

Elena no va començar a publicar amb tranquil·litat i confiança fins uns anys després de la seva separació, quan ella es converteix en una escriptora francament prolixa: onze novel·les, dotze obres de teatre, dotze contes, molts articles, reportatges...

Els temes de la seva obra trastocaven la societat mexicana de l'època: la marginació de la dona, la llibertat femenina, la llibertat política... La seva figura literària s'ha considerat com un símbol llibertari. I per això, després de l’animadversió dels intel·lectuals, incloent el seu marit, per haver-los acusat de ser els instigadors de les revoltes estudiantils sense pagar-ne cap conseqüència (d’estudiants en van morir molts), també s’hi van afegir, contra ella, les forces de l’estat. I va acabar auto exiliant-se.

El mal ja estava fet i, especialment, perpetrat pel seu marit. Elena, ara, és considerada la precursora del realisme màgic. Títol que ostentava Gabriel García Márquez amb Cien años de soledad. Però quan ell va publicar-la ja feia uns anys que havia llegit el manuscrit de Recuerdos del porvenir, d’Elena Garro, on ja utilitzava aquesta tècnica.

I és que per més bona que sigui l’obra d’un Nobel, si és masclista amb traïdoria i maldat, el rebuig m’anul·la la voluntat de rellegir-lo.