Ifigènia

 És un personatge de la mitologia grega. El seu nom significa «dona forta de mena». I tot i així, la seva vida és una tràgica tragèdia.

Era la filla gran del rei Agamèmnon, rei d’Argos (o Micenes), que segons la Ilíada va participar en la guerra de Troia i va esdevenir un dels màxims dirigents de l’exèrcit aqueu assetjant la ciutat.

La seva mare era Clitemnestra, esposa d’Agamèmnon. La mare ja és víctima de violència sexual perquè va néixer dels ous postos per la seva mare, la reina Leda, després de ser violada per Zeus.

En algunes altres narracions, a Ifigènia, se li atribueixen com a pares Teseu i Helena.

Àrtemis, una de les deïtats gregues més venerades, era la deessa de la caça, dels animals salvatges, de les terres verges, els naixements, la virginitat, les donzelles... Es representava com una caçadora que portava arc i fletxes i el cérvol li estava consagrat. Per això, després que Agamèmnon matés un dels seus cérvols sagrats i s’hagués vantat de ser millor caçador que ella, Àrtemis el va castigar: va encalmar tant els vents, que les barques no podien sortir cap a Troia per recuperar Helena. I va ser llavors que el vident Calcant, considerat el millor en les seves prediccions, erròniament, li aconsellà a Agamèmnon que per poder apaivagar l’ira d’Àrtemis, sacrifiqués la seva filla Ifigènia.

La majoria de les fonts afirmen que Agamèmnon va sacrificar-la.

Ifigènia a Àulida és el títol d’una tragèdia d’Eurípides de l’any 409 aC i representada uns anys després, quan l’autor ja era mort. En arribar el moment del sacrifici, Ifigènia suplica abraçada als genolls del seu pare que no la mati. Però Agamèmnon respon que, si es nega a permetre el sacrifici, no sols morirà ella sinó que la resta de l'exèrcit matarà tota la seva família. Al final de la tragèdia, un missatger conta a Clitemnestra, la mare, els successos ocorreguts durant el sacrifici: Ifigènia havia ofert el seu coll amb noblesa i quan el sacerdot es disposava a degollar-la, de sobte va desaparèixer raptada per algun déu i en el seu lloc va aparèixer-hi un cérvol degollat.

Al Teatre Lliure de Barcelona s’ha pogut veure aquesta temporada una adaptació d’Albert Arribas, amb direcció d’Alícia Gorina, de la tragèdia grega. Els protagonistes han estat Emma Vilarassau i Pere Arquillué.

La primera part és fidel a l’argument i l’esdevenir de l’original d’Eurípides: Agamèmnon s’enfronta al dilema d’actuar com a líder guerrer o com a pare amant.

Un cop més una noia verge és sacrificada. En coneixem d’altres d’històries literàries de donzelles sacrificades. Com la llegenda de Santa Úrsula (quan les donzelles són martiritzades i sacrificades per negar-se a les apetències sexuals dels bàrbars) O les cent donzelles lliurades pels seus pares per aconseguir el rescat de Galceran de Pinós...

I és que, a partir d'Ifigènia, que Emma Vilarassau interpreta com el que ella creu el primer personatge femení víctima de violència, matrimoni i sacrifici queden enllaçats en moltes històries.

Et pots refiar d’alguns pares?

De la immensa majoria, sí. D’alguns, si pel que sigui no hi comparteixes gaire res amb les maneres de fer i d’educar, si conviden la teva filla a una festa d’aniversari, pots fins i tot, experimentar força angúnia en dir sí. O també pots sentir-la si tens clar que diràs no inventant-te qualsevol excusa. Perquè saps que és mentida i et fa sentir malament per no acabar de refiar-te’n i deixar la teva filla sense l’activitat a la que ha estat convidada.

Fins aquí, ambdues possibilitats són comprensibles i raonables. Però fa un parell de mesos, ens assabentàvem d’una barbaritat esgarrifosa que pot generar molta angoixa a l’hora d’acceptar invitacions a cases d’amistats de les nostres filles. El presumpte culpable: un pare. De mares fent tals barbaritats, no n’he llegit ni escoltat cap.

L’agost de 2023 a Lake Oswego, a la ciutat d'Oregon, als Estats Units, una nena de 12 anys va convidar les seves amigues a una festa de pijames.

Els pares de les amigues confiaven en el pare de l’amfitriona.

En ser a la casa, les nenes van adonar-se que el pare s’implicava molt en les activitats que volien dur a terme. Però elles van preferir baixar al soterrani a veure pel·lícules i a fer-se els tractaments facials que estan tant de moda a la seva edat: els anomenats «skincare», tan perjudicials per a les seves pells.

El pare, un home que per força ha de ser absolutament amoral, va baixar-los uns batuts de fruita tot insistint que havien de veure-se’ls. Amb una aparença de beguda saludable ell hi havia barrejat benzodiazepina ( un potent sedant per induir-les al son). Una de les nenes es va queixar perquè no li agradaven i el pare va anar a fer-li’n un altre. Després, va pressionar-les a totes perquè se’ls beguessin. La notícia no diu res sobre la filla però, si no la drogava a ella, hauria tingut un testimoni de les seves pretensions. Aquesta beguda, posteriorment van declarar les nenes, portava uns trossets blancs que no s’havien acabat de dissoldre’s prou bé.

El pare va fer l’oferiment enverinat entre les nou i les deu del vespre. I anava baixant al soterrani per comprovar si ja estaven adormides. Una d’elles va mig veure com li aixecava la mà a una i s’hi atansava per comprovar com d’adormida ja estava. Ell va marxar esperant l’efecte devastador desitjat i, aquell moment (per una sort casual que podria perfectament no haver pogut passar), una de les nenes va aconseguir enviar un missatge a la seva mare suplicant-li que anés a buscar-la perquè no se sentia segura i, probablement, no podria enviar-li cap més missatge.

Aquests pares van córrer a buscar la filla i van poder avisar la resta de famílies. I van salvar-les de l’agrassió.

Però què pretenia el pare? Per què volia drogar-les? Per explicar-los un conte de bona nit, segur que no. Cal pensar el pitjor perquè sembla la resposta més obvia: segurament hauria abusat sexualment d’elles.

I és que successos com aquests fan agafar por, molta por. Perquè hi ha pares homes dels que no et pots refiar.

Homes que fan repugnància (Joan Carles I i..)

Sempre n’hi ha hagut. I alguna dona, encara que en una proporció molt ínfima respecte a la mala repercussió social del homes, també. Ara mateix em va al cap la dona que va tallar el penis a la seva parella. Ella era lliure però ell tenia esposa i fills. Segons els metges, ella tenia una depressió greu i idees suïcides en el moment dels fets. Actualment, havent demanat disculpes, ha acceptat la resta d’anys de presó i el pagament de la multa.

Però fa pocs dies, ha sortit als mitjans un fàstic més, de tipus personal (no quant a lladre), de Joan Carles I. Pilar Eyre, una experta en la casa reial d’Espanya, ha explicat un cop més, barbaritats repugnants d’aquest home que hauria d’estar engarjolat de fa molts anys. No es van casar enamorats, però això no dona carta blanca per a cometre de manera impune, diuen més de 5.000 infidelitats sabudes. Quantes en sabeu de Sofia? Ella va fer tot el possible per comportar-se dignament però ell la menystenia en públic de manera repugnant. I ella havia d’aguantar. Havia d’aguantar que en un sopar, estant ella asseguda al seu costat, en entrar l’amant de Joan Carles, ell s’aixequés davant de tothom a saludar-la. Havia d’aguantar que si, pel que fos, ella sobresortia en algun acte institucional, ell la castigués fins i tot, colpejant-la amb el seu bastó (en una recepció en la que ella encara no estava ben col·locada). Havia d’aguantar que li digués coses terribles (un professional dels llavis, contractat per una televisió no es va atrevir a reproduir els insults que li proferia). Havia d’aguantar que, un dia, que ell va ensopegar i ella, de forma instintiva va atansar-s’hi a ajudar-lo, li digués: "Deixa'm en pau cony, qui t'ha dit que m'ajudis!".

Falten paraules duríssimes per descriure una bèstia així!

L’altre cas d’homes repugnants seria el que aquests dies Anne Hathaway ha denunciat: les «proves químiques» que van infligir-li quan començava la seva carrera. N’era prou conscient però tampoc volia que l’etiquetessin d’actriu difícil (que és el que hauria passat) i renunciar a tot allò que, com a magnífica professional ha aconseguit. Fins i tot un Òscar. Però a un preu caríssim.

Van donar-li un paper en una pel·lícula però li van dir que hi anirien deu nois per escollir-li parella. Llavors, davant l’atenta mirada dels directors de càsting (homes), van obligar-la a petonejar-los a tots per veure amb quin hi havia més «química». A sobre, van ser tan repugnants que van dir-li: «No et fa il·lusió enrotllar-te amb tots?». Va fer veure que li semblava bé per no perdre la feina. Ella encara era molt jove, però ho va trobar realment fastigós.

Certament el casos són ben diferents però tant Joan Carles I com els violents químics m’impulsen a adjectivar-los de repugnants.

I és que a molts homes se’ls ha permès actuar contra les dones sense sancionar-los. I si ells són repugnants per la seva violència, crueltat, menyspreu... les lleis que els ho permeten, també ho són.

Women's Lib

És l’abreviatura de Women’s Liberation Movement, el Moviment d’alliberament de les dones que es va produir als Estats Units a finals dels anys seixanta. Les dones que en formaven part protestaven contra totes les formes del sexisme i de la discriminació de què eren víctimes, tot reclamant una real igualtat de drets amb els homes.

Aquest moviment pertanyia, ja, a la segona onada feminista. La primera va ser la de les sufragistes reclamant que les dones també poguessin votar.

Ara estem a la quarta onada, al Me too de l’octubre del 2017 que es va destapar arran de l'escàndol d'abusos del productor cinematogràfic Harvey Weinstein, per tal de denunciar situacions d'agressió sexual, d’abús sexual o de prepotència masclista contra dones.

Hem millorat? Ara existeixen lleis per protegir les dones però a Espanya, el 2023, van morir 55 dones víctimes de violència masclista. Més d’una per setmana! Quantes en deurien morir als Estat Units a finals dels anys 60? Pensar-ho fa esgarrifor.

Amb el Women's Lib dels seixanta les dones radicals s’oposaven al lideratge masculí en grups d’esquerres com els Panteres Negres o els Estudiants per a una Societat Democràtica. Aquelles dones van assimilar les seves reivindicacions amb les d’altres col·lectius com els dels negres, els hippies... en un context de lluita pels drets civils als Estats Units.

A dia d’avui, aquell moviment ha passat a diverses organitzacions com l'Organització Nacional de les Dones, Majoria Feminista o Paternitat Planificada.

Tres són les dones més destacades representants d’aquell moviment.

Betty Friedan, va ser una escriptora americana i destacada activista en la lluita per la igualtat de gèneres. Va ser reconeguda mundialment per ser l’autora de Mística de la feminitat, una obra de referència del feminisme amb el que va guanyar el Pullitzer del 1964 i es considerada una de les obres més influents del segle XX.

Juliet Mitchell, és una psicoanalista i feminista marxista. Creu que la subordinació de les dones sorgeix tant del sistema econòmic capitalista, com de les diferents tipologies reproductives, de l’enfocament de la sexualitat i les dinàmiques de socialització dels fills. I que l'alliberament femení ha de plantejar-se com una lluita global contra l'estructura opressiva de sistema productiu i de gènere.

Germaine Greer és una escriptora i professora australiana considerada una de les feministes més importants del segle XX. La seva obra més coneguda és La dona eunuca, on ens explica que la família tradicional reprimeix la sexualitat femenina (que ha de ser desinhibida i sense prejudicis) i la converteix en eunuc. Ha escrit, sobre experiències pròpies, del lesbianisme, la violació, l’avortament, la infertilitat i el fracàs matrimonial.

I és que tot i tenir grans referents femenins per fer entendre l’atrocitat del masclisme i erradicar-lo, sembla que hi hagi qui hi estigui interessant en fer-lo perviure. I encara que hi ha dones que s’hi fan mal, la culpa principal segueix sent masculina.