Fa pocs dies, un titular ens informava que a Espanya, les dones no estan protegides de la mateixa manera.
Les ordres de protecció depenen de la subjectivitat dels jutges. Encara que també de la falta de recursos, del poc temps que hi ha per emetre les resolucions, de no escoltar altres testimonis...
I per això, les dones segueixen morint a grapats. Per què ja són mortes la dona i la filla de Carabanchel? Perquè el jutge ―que hauria de ser a la presó a dijuni―, els havia retirat la protecció «perquè no hi veia perill». Malànima! Necessitarà gaires hores de teràpia...?
Hi ha jutges que solen acceptar la majoria de les sol·licituds, mentre que d’altres les deneguen quasi totes.
Des de l’entrada en vigor de la Llei Integral contra la Violència de Gènere del 2005, tenim dades detallades de jutjat per jutjat. I no hauríem de saber també els noms dels jutges que les ha enviades a la mort?
Les dades generals van indicar que fins el 2008, hi va haver una escalada de denúncies; però després van baixar. A partir del 2014 van tornar a augmentar i les mesures de protecció també. El 2022 només van ser acceptades un 68’2%. Una data cínica!
Dels 528 jutjats, a 17 no s’accepten ni la meitat de les denúncies. NI a Badalona, ni a Barcelona, ni al n.1 de Sevilla o al n.4 de Madrid (per culpa del qual van morir mare i filla).
Però n’hi ha que accepten quasi totes les denúncies, com el n.1 de Gandia o el de Motril.
Darrera de cada decisió hi ha un posicionament individual. És un judici subjectiu. En cas de dubte, atès que moren tantes dones, no es podria tenir la bondat de recolzar-les? A més, se sap perfectament que moltes dones no denuncien. I quan ho fan, no els fan cas.
En principi, aquest jutges es basen en proves objectives. Però cadascú posa l’exigència al culpable més amunt o més avall.
Les dades també informen que com més denúncies hi ha, menys se n’accepten. Perquè el volum de feina i les 72 hores que es tenen per prendre, perjudiquen greument les dones agredides.
Una altra diferència molt significativa és la de tenir sort o no, que els toqui un jutge o una jutgessa. Aquestes són molt més comprensibles i empàtiques. Dels 17 jutjats que més en rebutgen, a 12 hi ha jutges especialitzats. I tot i així, hem perdut els diners formant-los.
La percepció del risc també varia si en un jutjat es veuen 10 casos en un dia o en un mes. En el primer cas, fins i tot es perd la compassió. Un altre factor és que passi en una ciutat gran amb recursos o en un entorn rural aïllat.
A Catalunya, la falta d’assistència jurídica a les víctimes provoca que es perdi part de la violència del relat. A més, les categoritzacions del risc no acaben de ser prou clares i provoquen confusions.
I és que mentre aquests jutges segueixin donant per bo que matin dones a grapats, no canviaran les lleis de protecció. No hauríem com a mínim, de deixar aquests judicis per a les jutgesses? A qui no interessa que no matin més dones? Als jutges? A qui més?
