El Cañete, al canyet!

Hola feministes! La prepotència és una defectuositat que, encara que vagi acompanyada d’una extremada intel·ligència (és un suposar...), resulta repulsiva. Però, si a més, va acompanyada d’un intolerable masclisme, llavors, resulta repugnant.

  D’on li pot sortir al tal Cañete, aquesta prepotència? Rodanxó, més aviat baixet, quasi canós total, miop o qualsevol altre defecte visual, de mal perdre, poc brillant (que no em refereixo a lluent), mal afiliat, mal parlat (us recordeu dels “por mis coj... del transvasament de l’Ebre?)... Quantes virtuts no hauria de tenir per poder intentar compensar tot aquest mal planter de defectes? Alguna, al menys, se li hauria de poder veure a primer cop d’ull!  I porto dies mirant-me’l i us ben asseguro que no sóc capaç de veure-n’hi cap! Jo tampoc no hi veig gaire bé i potser se m’ha escapat algun detallet... Al final, he pensat si podria ser que portés roba bona com les bosses d’Hermès de la seva “colegui” valenciana. I què? Perquè si es treuen la roba (o les bosses), què els queda? Un excés de quilos! I amb això no vull dir que ser rodanxó sigui cap defecte, perquè les persones amb uns quants quilets de més solen ser bonasses i tranquil·les.

  No hi ha cap llum reveladora que m’il·lumini sobre la constant repetitiva coincidència d’aquest mal tret de la prepotència en molts dels homes del pp. Si han tingut accés a la cultura i a la formació bàsica i imprescindible com a persones, per què s’entesten en menysprear gratuïtament les dones? És massa coincidència! Tants? Formarà part del seu ideari polític o personal?

  Realment, l’única explicació que se m’acut per aquesta barbaritat del Cañete és que, veient que havia perdut el debat, i dolent-li en el fons de l’ànima que fos una dona qui l’hagués guanyat, verinosament ho va invertir dient que li havia donat peixet. I, esperem, que el mateix peix li capgiri el seu destí i desaparegui del mapa polític del nostre entorn, com a mínim!

  La dita catalana que diu: les figues són verdes quan no les pot haver, li escau com anell al dit. Com que he perdut, dic que m’he deixat guanyar. I se li nota el llautó rovellat!

  S’ha de procurar que, els defectes que un té, no emprenyin massa el pròxim. Perquè si no un se’n va al canyet, com el Cañete! Esperem que així sigui! Que no vull dir que se’n vagi a l’altre barri (quin mal averany a l’infern!), Déu me’n lliuri! Sinó que ningú no el voti per impresentable.

  Si us plau, feministes! A les portes de les europees, no permeteu que gent masclista ens hagi de representar. Ja ho estem lamentant prou, que no ho haguem de lamentar més!

Podeu veure-la també al Nació Solsona

La mataran d'aquí a dos anys

Hola feministes! Una tristor terrible m’ha envaït quan he sentit aquesta notícia i m’he posat a escriure per apaivagar la meva indignació. En quin món m’ha tocat viure? Amb una alta tecnologia mèdica per salvar vides, hi ha gent que creient-se per damunt del bé i del mal, pot decidir matar persones, emparant-se en, quines lleis? La tradició que s’ha de defensar, diu l’advocat. I jo em pregunto no està per damunt de qualsevol tradició, una mare, una esposa, al cap i a la fi, una dona?

  Al Sudan, han condemnat a mort, després de ser flagel·lada amb cent cops, una dona per ser cristiana. Amb la condemna al cor i a la ment, ha de viure pensant que la mataran i que deixarà el seu marit vidu i dos fills orfes. Ella ja té un fill, però està embarassada de vuit mesos. Mentre faci d’incubadora i de biberó li perdonen la vida. I quina vida pot oferir als seus estimats amb aquesta crueltat a les entranyes? Ben poca cosa perquè, de moment, ja viu empresonada!

  Com a 2014, algú es pot atribuir el dret de fer matar persones —especialment sempre acaben pagant més les dones—, per les seves idees religioses? No són molt més pernicioses les d’un individuo o una llei —la xaria, la dels musulmans—, que fa matar en nom de la religió?

  I he dit dones perquè al mateix Sudan, fa ben poc, van acusar una periodista per portar pantalons. Li han ajornat la sentència perquè hi va haver moltes protestes populars.

  Us imagineu que algú volgués fer matar totes les dones que porten burca perquè també, en el fons, és un símbol religiós i, a més a més, clarament discriminatori?  A part de que, personalment, fins i tot, em sembla vexatori. Una burca que, en molts casos, no porten pas perquè volen sinó per por, per ser una llei feta per homes...

  Aquesta dona només té vint-i-set anys, una vida per davant i la possibilitat de ser útil a la seva societat. Quina necessitat tenen de fer-la matar quan saben que, a més a més, arreu del món seran molt mal jutjats pel seu crim? Matar amb aquesta impunitat, també és pot considerar un crim!

  Li van deixar tres dies per fer-se musulmana i ella es va refermar en la seva religió. La que diu que té des de petita, perquè la seva mare la va educar en la religió cristiana. El Sudan del sud té una de les taxes de creixement de població cristiana més elevades del món. Però són tan verinosament intolerants que s’aferren a la rama paterna musulmana. La d’un pare que no li va fer companyia, mai, en tota la seva infància. Quin sentit pot tenir tot això? Són ganes d’anar a fer mal i quedar malament. Penso en la nostra Santa Inquisició i recordo perfectament els interessos que la movien. Quin interès hi pot haver ara en matar una mare perquè el seu pare biològic era musulmà i la mare, la que la va criar, la va educar en la fe cristiana, que era la seva?

  Si us plau, feministes, fem tots els esforços possibles per ser sempre, més i més tolerants, i per inculcar als nostres fills i filles, per damunt de tot, tolerància i respecte vers els que no pensen com nosaltres. Serà difícil! Sembla que el món no avança en aquest sentit.

Podeu veure-la també al Nació Solsona