Primeres dames que insulten

 Brigitte Macron ha tornat a tenir un mal dia. A finals de maig va protagonitzar un vídeo viral en el que, en baixar de l’avió, al Vietnam, li donava una empenta o plantofada al seu marit. Aquest cas, però, pertany a l’àmbit personal.

En canvi, el passat 7 de desembre, la repercussió d’un nou vídeo, va ser ja d’àmbit social i polític per a la França que lidera el seu marit.

Les primeres dames no governen, però representen. No legislen, però simbolitzen. Quan parlen —i quan insulten— no ho fan des del no-res, sinó des del poder.

Com se t’acut, Brigitte Macron, com a primera dama que ets, anar a un espectacle d’un humorista acusat de violació? I, a més, acompanyada per la teva filla com si volguéssiu demostrar que podeu riure, tranquil·lament, amb un individu acusat de violació.

Ary Abittan és un actor i humorista francès que el 2021 va ser denunciat per violació. El cas es va arxivar el 2024 i es va tancar definitivament el gener d’enguany. La justícia francesa va considerar que no hi havia prou proves malgrat que en el dossier hi havia registre de lesions, declaracions de la denunciant i altres proves materials.

No va ser, però, una absolució perquè no van declarar la seva innocència de manera formal com ho hauria fet un veredicte absolutori.

Els fets van generar dubtes sobre l’eficàcia i la credibilitat del sistema judicial, especialment, en casos de violència sexual.

Tot i el candent problema, a Ary Abittan se li permet fer un nou espectacle on comentar, rient, el seu procés personal amb l’acusació. No podia canviar de tema i evitar el conflicte?

Malgrat la polèmica, Brigitte Macron i la seva filla van entrar al camerino de l’humorista i, tot comentant els fets del dia anterior, ella va escopir uns insults que mai no han de sortir de cap boca ni d’home i menys de dona.

La nit anterior, un grup de feministes del col·lectiu #NousToutes, va irrompre a la funció, portant màscares amb la cara del còmic i cridant «Abittan violador». Volien criticar el seu retorn a escena sense que hi hagi hagut un debat a nivell nacional de com tractar els casos de violadors.

L’endemà, quan ell estava espantat per les protestes feministes, ella va dir-li: «Si apareixen aquestes maldites idiotes, les expulsarem».

Brigitte, que no ets feminista? Si ho fossis no t’hauries dit idiota, oi?

L’insult francès té un significat molt vulgar. També es pot traduir com «estúpides de merda» o «brutes idiotes»

I és que si l’humorista pot actuar apel·lant a la llibertat d’expressió i ella pot insultar feministes, per què elles no poden protestar per una acusació de violació? Protestar no és violència. Insultar feministes és posicionar-se. I no precisament del costat del feminisme.

El Papa Lleó XIV no vol sacerdotesses

Si l’església va de mal a borràs és per culpa de les dones? Impossible: mai se’ls ha donat mai cap poder decisiu. Ai, perdó: se’ls ha deixat netejar, ensenyar... De sacerdot de neteja només recordo la història de Fra Escombra perquè la seva humil condició de mulat i fill il·legítim li va empènyer.

Si els homes han fet tan escandalosos pecats dins de l’església i aquesta es troba actualment ai que em tinc, ai que no em tinc, per què no deixar provar a les dones si saben remuntar-la?

Segurament no caldria tancar tantes parròquies. Per què no provar-ho? Què li han fet les dones a l’església? Res. Però els homes que la representen no volen patir la pèrdua del seu poder absolut. I aquesta absoluta potestat els ha portat, en moltes ocasions, a la impunitat del pecat.

Qualsevol empresa que tingués un mal directiu el canviaria. Al papa Lleó XIV, ni per masclista, ni per misògin, ni per conservador, ni per anar més endarrere que el seu predecessor, ningú no el canviarà.

Joan Pau II ja va tancar i barrar la porta a que les dones puguin ser ordenades diaques, que és el grau inferior al sacerdoci. Ni diaques!

El papa Francesc va crear una comissió que havia de servir per abordar la situació de les dones dins de l’església i la seva possibilitat de ser diaques, de poder predicar i de poder batejar. Li van tombar.

El papa Lleó XIV no ha intervingut en la comissió però ha estat ell qui ha donat l’odre de publicar el resultat: les dones no seran diaques. Les dones no podran batejar ni predicar. No Lleó XIV, no.

A part de l’animalada de la costella i de la teoria de l’evolució, l’església catòlica no diu que Déu va crear home i dona a la seva imatge?

És que la dona va sortir-li malament? Jo diria que és al revés. Quants homes d’església han estat a les antípodes del que predicava Jesús de Natzaret? Moltíssims!

I ara, una comissió d’homes ―que no recorden que Déu els va crear com a iguals―, ha tornat a decidir que les dones només tenen cabuda a l’església per als serveis i que mai no podran tenir cap poder de decisió.

Per què l’església està exempta de paritat? A ella se li permet el patriarcat sense ni tan sols qüestionar-li.

La Santa Seu ha conclòs que les dones no poden ser diaques perquè seria obrir la porta a la possibilitat que es convertissin en sacerdotesses.

Se’n diu raó sense pes, d’això. Us imagineu que algun professor suspengués la secundària a alguna alumna perquè no pogués fer estudis universitaris?

I és que les dones d’església només poden esperar un miracle del segle XXII mentre encara les tenen com a l’edat mitjana.

La solteria femenina és empoderada

Les dones ja no necessiten casar-se per sobreviure o per aconseguir un estatus. Ara ja poden tenir un nivell tant alt com els homes en educació i una independència econòmica que, fins i tot, pot ser superior a la masculina. Resultat: ja no estan interessades en relacions afectives que no els aportin qualitat de vida.

El matrimoni ja no és, per a les dones, l’únic objectiu vital. Ara s’ha normalitzat una solteria escollida que ja no és cap estigma.

Hi ha molts més factors que hi han influït: la precarietat econòmica, l’habitatge car, canvis culturals generals, la migració, la cultura de les cites, la influència de les xarxes... I quan la dona s’ha empoderat, la solteria ha augmentat significativament.

Quan les dones tenen el mateix accés a l’educació, també aconsegueixen la independència econòmica imprescindible. Això els permet, si ho volen, prescindir d’una parella i prioritzar els seus projectes personals. Ja no els cal sacrificar-se per una relació tradicional.

Elles ja no es plantegen relacions masclistes; tenen molt clar que estan millor soles que mal acompanyades. Ja no busquen només atracció física. Prefereixen uns valors compartits i, sobretot, respecte. Ara fan una elecció conscient sabent que, sense parella, també poden ser molt felices.

L’augment de la solteria mostra patrons diferents segons el gènere: les dones solteres, tot i que encara pateixen pressió social i desigualtats econòmiques, són percebudes com autònomes i empoderades. En canvi, els homes solters, tot i que gaudeixen de més llibertat econòmica i social, s’enfronten a un major risc de soledat i menor suport emocional. Ambdós casos reflecteix, però, una transformació social que qüestiona les normes tradicionals sobre el matrimoni i la família.

Tinder, Bumble i Hinge són les plataformes més usades per les dones per trobar parella. Malauradament, estan força masculinitzades i això els condiciona l’experiència.

Elles no volen rebre comentaris sexuals no sol·licitats, volen poder bloquejar, fàcilment, si cal; volen fotos recents i informació sincera, volen poder iniciar elles mateixes la conversa, com a Bumble; volen saber si l’altra persona busca una relació seriosa, una cita casual o amistat i volen converses de qualitat.

En canvi, els homes sol·liciten l’aparença física com a prioritat major. Quin valor més efímer! I potser la seva aparença no és la que reclamen.

I és que l’elecció conscient de la solteria femenina, ara, és un signe d’empoderament. I estar mal acompanyades, si no troben allò que els pot fer felices, ja no els interessa per a res. La pressió social ja no els fa mal.

El mètode Hjalli

Em va sorprendre molt descobrir l’existència d’aquest «diferent» mètode educatiu. Molts articles asseguren que el va crear Halldór Ásgrímsson Hjalli, un polític islandès. I no: és obra de l’educadora islandesa Margrét Pála Ólafsdóttir. Per què si una dona desenvolupa un mètode innovador que sacseja estereotips, el món li amaga el nom?

Seguint aquesta lògica tan poc feminista, el mètode ha acabat portant el nom de l’empresa islandesa Hjalli School: un nom molt més convenient si no volem que es noti massa el talent femení.

L’innovador mètode Hjalli defensa valors tan perillosos com la igualtat, la creativitat i la democràcia des de la infància tot sacsejant els rols tradicionals. Pretén que nenes i nens desenvolupin totes les seves capacitats sense que les normes socials decideixin per ells. Potser hi ha qui ho troba massa revolucionari?

A les escoles Hjalli, els alumnes treballen en grups petits, sovint separats per sexe. Un fet que posa molta gent nerviosa. Però el mètode té un propòsit molt clar: evitar que els rols de sempre tornin a colar-se per les esquerdes i assegurar una atenció equitativa.

A les nenes se les anima a desenvolupar habilitats tradicionalment considerades masculines com l’autonomia, la iniciativa i la resiliència. Perquè encara hi ha qui pensa que una nena decidida és un fenomen paranormal. Als nens, però, se’ls convida a explorar terrenys perillosíssims com l’empatia, l’expressió emocional o la cooperació. Tot plegat podria semblar gairebé subversiu.

A la pràctica, les nenes poden dissenyar un prototip o organitzar un mini esdeveniment, posant-se al capdavant sense demanar permís a ningú. I els nens poden compartir sentiments sobre un conte —sí, sentiments, aquesta paraula que temen—, crear un mural cooperatiu o resoldre conflictes sense cops ni empentes.

Aquesta intencionada inversió de rols vol trencar estereotips i preparar generacions futures per a una societat més justa i equitativa.

Islàndia és un país que ha liderat històricament la lluita per la igualtat de gènere. La seva vaga general femenina de 1975, quan el 90% de dones van aturar les seves activitats laborals i domèstiques, va deixar el país literalment aturat. Després d’això, Islàndia s’ha posicionat com a líder mundial en paritat gràcies a l’acció col·lectiva i a polítiques públiques compromeses i valentes.

I és que la pedagogia pot ser una eina real d’igualtat i empoderament. I una educació que reconegui les diferències i treballi per equilibrar-les pot obrir noves possibilitats. El mètode Hjalli només qüestiona allò que sempre s’ha fet «perquè sí».

El feminisme dels anys 70 vs l'actual

A mitjans dels anys ’70 del segle passat, es vivia la Segona Onada feminista que se centrava en la igualtat de drets entre homes i dones (especialment en l’àmbit laboral), i es reivindicava el control del propi cos incloent l’anticoncepció i l’avortament i començava a sorgir un debat sobre els estereotips de gènere. L’any 1975, entrava a la universitat esperançada en aquest emergent context de reivindicacions.

Ara, als actuals anys ‘20, passat mig segle, i ja jubilada, aquelles aspiracions feministes no s’han assolit plenament. I alguns dels avenços han estat més simbòlics que reals.

Per visualitzar-ho, podem comparar una cançó estrella dels anys de joventut amb una d’ara, com a adulta consolidada.

Als anys setanta hi havia grans noms femenins a Catalunya: Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Guillermina Motta, Núria Feliu... Avui, hi ha més dones cantants que mai ―no necessàriament per motiu de gènere―, sinó perquè hi ha més oportunitats en general. Tanmateix, en el panorama català la presència femenina continua sent limitada i sembla que, malgrat les oportunitats, estem igual o fins i tot pitjor quant a visibilitat.

Dels anys ‘70, pel seu to satíric, que posa en evidència les poques opcions d’aquell feminisme, L’Any de la Dona, de Guillermina Motta. escrita per Maria Aurèlia Capmany i Josep Lluís Soler per commemorar, el 1975, l’Any de la Dona (declarat el 1972 per l’ONU), és prou obvia. Diu: «no badis, noia, noieta» i aprofita cada dia de l’any perquè «així que arribi desembre se t’acabarà la festa». «I quina vida... tindràs des d’ara..., que ni l’ONU voldrà ajudar-te» Tot i les restriccions culturals i la censura, demanava visibilització i reconeixement dins d’una societat patriarcal, amb missatges poètics i simbòlics.

Avui, les cantants catalanes poden abordar el feminisme de manera més explícita. Roba Estesa és un grup de dones, que fan del feminisme l’eix central dels seus missatges. A Les criades, reivindiquen la ruptura dels rols tradicionals i l’opressió estructural amb un missatge combatiu i col·lectiu. A La nit és nostra posen l’èmfasi en la llibertat i presència de les dones en tots els espais i en la continuïtat generacional de la lluita contra un sistema opressor.

Si Motta ja reclamava visibilitat i reconeixement, Roba Estesa encara ha de combatre rols opressius i reivindicar espais segurs per a les dones.

I és que tot i els cinquanta anys d’avenços, el futur promès encara és, en gran part, un objectiu per aconseguir. El feminisme està estancat i la lluita continua essent necessària i urgent.

 

Dones mal enamorades

 Quan feia classes a adolescents, ja m’estranyava ―i trobava incomprensible―, que determinades noies amb resultats acadèmics excel·lents, sovint, tinguessin aquell deliri pels anomenats «malotes». Adolescents que, a la llarga, poden acabar sent maltractadors.

Què els passa a aquestes noies, dones que s´il·lusionen amb perfils tan perillosos tot i saber que corren, a vegades, risc de mort?

Una dona enamorada d’un home altament perillós no és estúpida ni deixar de percebre el perill. Hi ha molts factors que la hi empenyen. Com les estructures patriarcals que els han inculcat dependència emocional i la responsabilitat de tenir cura de la parella.

A més, el seu cervell emocional i el seu cervell lògic interactuen de manera complexa.

Hi ha un patró ―no exclusiu dels homes―, que sol repetir-se especialment en ells. Comença amb una fase de seducció intensa. L’home aparenta ser encantador i carismàtic, gens corrent ni típic. Així provoca un apassionament amb una excitació tan forta que el cervell el confon amb amor autèntic.

En aparèixer els primers signes de perill —control, manipulació o fins i tot agressió—, el cervell crea un vincle traumàtic en què els moments de tensió i por es barregen amb moments d’afecte i reconciliació. Així es genera una mena d’addicció emocional. La víctima, malauradament, acaba racionalitzant els comportaments de l’home i es diu a si mateixa que «si l’estimo prou, canviarà» o «només és així amb mi perquè em necessita». Això és una dissonància cognitiva: la raó li diu que se n’allunyi però el cor i l’estrès emocional la fan actuar en sentit contrari.

Hi intervenen, a més, altres factors com la dependència emocional, la baixa autoestima o l’aïllament social que reforcen el seguir mantenint la relació. La víctima pot arribar a creure que controla la situació i que pot salvar la seva parella encara que, objectivament, sigui conscient de la perillositat. L’amor es transforma així en una barreja molt tòxica de por intensa, falsa esperança i necessitat urgent d’afecte. Perquè en aquesta situació, la víctima ja ha estat apartada d’amistats i família. I l’únic afecte que li queda només és aquesta dependència. Per això, malgrat saber que pot jugar-s’hi la vida, li resulta extremadament difícil deixar la relació.

I és que el cor és un òrgan capaç de provocar grans calamitats. I les víctimes d’aquests mal enamoraments necessitarien mecanismes fàcils i accessibles, molt a l’abast, per poder esquivar danys irreparables. No sols la mort.

Confuci, un guru més del patriarcat

Històricament, la majoria de religions dominants han funcionat en clau patriarcal i han contribuït, amb escassa o nul·la devoció i pietat, a perpetrar les desigualtats de gènere. Possiblement perquè en moltes de les seves tradicions, les funcions de poder han estat exercides per homes. Es diguin sacerdots, imams, rabins, gurus...

El Confucianisme no és exactament una religió, sinó més aviat un sistema ètic, filosòfic i social amb elements ritualistes. Però també és masclista i misogin.

Tot passejant per la Xina practicant el que anomeno turisme estètic ―que consisteix en mirar molt i viure experiències sense que el cap m’exploti per excessiva informació ja que li queda poc espai d’emmagatzematge―, sí que he pogut copsar que Confuci també es va oblidar de les dones i, quan se’n va recordar, va ser per menystenir-les.

Confuci va ser un filòsof xinès del 551 al 479 aC que va centrar-se en l’estudi de l’ètica, la moral i l’ordre social. Ell no va escriure cap llibre però els seus deixebles van recopilar les seves reflexions al text anomenat Analectes. Malauradament, des d’un punt de vista feminista, la seva influència va marcar profundament la cultura, la política i l’educació de la Xina i d’Àsia oriental durant segles.

Per posar un exemple, deia que «Les dones i els homes de poca categoria són els més durs de criar. Si et mostres massa proper amb ells, es tornen insolents; si et mantens lluny, es ressenten.» És una formulació que denigra la capacitat moral de les dones i les situa com a problemàtiques dins de l’ordre social.

Confuci sempre va considerar les dones com a persones subordinades: primer al pare, després al marit i, en quedar vídues, al fill. Només les volia centrades en criar i en les feines de la llar, mai en cap actuació pública. Clar està que tota la culpa no era d’ell perquè la societat que l’envoltava era totalment patriarcal.

Però si va ser capaç de pensar tant, per què no es va adonar que les dones són iguals que els homes?

En visitar el palau tibetà de Dongzhulin, també em vaig anguniejar. El culte tibetà hi representa la vida com un camí cap a la llum on els éssers comencen atrapats en les dificultats del món terrenal. Majoritàriament, les atrapades eren les dones (empalades, penjades, assassinades, cremades...) i en ascendir cap a la llum i la saviesa, pràcticament només hi havia homes.

I és que els homes, siguin d’on siguin, tinguin la religió que tinguin, en què s’han inspirat per creure’s sempre superiors?