Les vídues de Gaza

Quan sentim a parlar de guerres, com el genocidi de Gaza, estem acostumats a paraules duríssimes com bombardeig, invasió, ofensiva, massacre, extermini, devastació... que passats els dies, acabem normalitzant. La capacitat inhumana dels humans no té límits. Som l’única espècie viva capaç de la cruel perversió de l’aniquilament d’aquells que pertanyen al seu mateix grup. Hi ha primats que poden atacar altres grups però mai amb la dimensió d’extermini organitzat dels humans.

Un sol líder pervers ―com el de Gaza i tants d’altres...―, pot arrossegar, de grat o per força, a milers d’individus a matar i ser matats. Ell però, no es mou de la butaca.

Tanmateix, a les guerres, els morts no són els únics damnificats. Ningú en parlar ni les anomena: són les vídues.

A Gaza, els bombardejos i la fam transformen, a un ritme vertiginós, gran part de la població femenina en vídues, en mares solitàries que ja ni tenen sostre ni menjar.

Per apaivagar-los la tragèdia, a vegades, polítics i periodistes s’hi refereixen com a les heroïnes de la massacre. Elles no volen ser heroïnes, volen els seus marits, els seus fills, la seva família.

A l’altre costat de Gaza, l’exèrcit israelià, que obliga tant a homes com a dones a complir el servei militar, ha portat dones a primera línia de combat i elles també han hagut d’obrir foc. Tot i que les dones són un grup minoritari, en l’atac de Hamas del 7 d'octubre de 2023, a la base de Nahal Oz, la major part del 15 soldats morts, eren dones que també van deixar vidus i orfes.

A Gaza, vídues i no vídues han d’assumir la cura de famílies senceres patint mancances greus d’aliments d’aigua i d’assistència sanitària. Elles mengen menys per poder oferir alguna cosa als seus fills i afronten, amb por, parts per als que no tenen assistència mèdica perquè els serveis d’ajudes ginecològiques estan col·lapsats. A més, estan abocades a la pèrdua d’ingressos i als recursos acostumats. També es troben ferotgement exposades a una cruel violència sexual. I les més joves, amb les escoles tancades, han de renunciar als seus somnis d’estudiar i a la feina que tenien.

El context d’aquestes vídues, a nivell internacional, és un retrocés gravíssim amb greus retallades dels recursos destinats a programes de suport a dones i nenes. En aquesta imparable regressió, l’ONU adverteix que les perspectives de progrés en els drets i la seguretat de les dones estan quasi completament estancades.

I és que les vídues de Gaza viuen esberlades pel dolor perquè els fills se’ls moren de gana als braços i els han de buscar, morts, entre les runes. Viuen en un dol perpetu. 

S’ha de tenir ous...

...per defensar que no sempre cal tenir-los. Aquest «brillant» titular és del Ministerio del Interior. Actualment, està dirigit per l’«insigne» ministre Marlaska. Un individu acusat per la seva suposada implicació en casos de tortura relacionats amb ETA.

Des del feminisme, es valora que hagi volgut prendre mesures per ajudar les víctimes de violència masclista. Ell ha defensat i ha impulsat millores i ampliacions al sistema VioGén creat el 2007, per Rubalcaba. El sistema VioGén és una plataforma integral per a la protecció de les víctimes de violència de gènere tot oferint-los respostes més eficaces. Algunes de les millores de Marlaska són mesures per reduir els errors en les valoracions de risc, suprimir la categoria «no apreciat» i revisar els criteris per evitar desactivacions prematures. Tot plegat, avenços tècnics que, sobre el paper, pinten bé.

Però les dones segueixen morint i Marlaska, sovint és acusat de parlar molt i fer poc. Les seves accions ―com il·luminar algunes seus policials amb colors feministes―, només són visibles i simbòliques. S’ha evitat l’assassinat o violació d’alguna dona gràcies a una façana tenyida de lila?

I arriba el «gran» eslògan: Hay que tener huevos... Para defender que no siempre hay que tenerlos. Com s’atreveix a divulgar un titular tan barroer? L’expressió «tenir ous» és col·loquial i popular. L’origen és metafòric i està relacionat amb masculinitat. Els ous fan referència als testicles que, tradicionalment, estan associats amb un mal concepte de virilitat i valentia. El coratge només pot venir d’una entrecuixa masculina? Valentia i coratge són qualitats si les referim a accions nobles. Però si les associem a violència de gènere resulten intolerables i delictives. Actualment, aquesta grollera expressió està molt qüestionada perquè reforça un estereotip de masculinitat que només permet ser valent a qui «té ous». Per a què? Per a violar o matar més nenes i més dones?

Si intentem passar l’expressió a un llenguatge més educat, diríem: «cal ser valent per defensar que no sempre cal ser valent»? No té cap ni peus!

Aquesta vulgar expressió apel·la a un tipus d’home molt concret: el que entén la seva identitat a través de la força i l’agressivitat. Un tipus d’home que hauria de ser qüestionat i sancionat perquè la seva masculinitat és molt tòxica.

El Ministeri de l’Interior ha escollit aquest eslògan barroer, groller i vulgar per arribar a als individus barroers, grollers i vulgars capaços de delinquir?

I és que el que cal és coratge moral per reduir a zero els maltractaments, violacions i assassinats de dones. I cal valentia per actuar amb eficàcia contra els delictes.

Violència masclista en l'àmbit escolar

 L’adjectiu masclista, per la seva intrínseca connotació negativa, fa menyspreable qualsevol substantiu que se li apliqui. I de tots els que podem associar-hi, si triem el més condemnable, toparem amb el de persona.

Existeixen diferents tipus de masclistes ―homes o dones―, fàcilment mesurables segons la seva virulència. Tots parteixen, però, de la creença de la supremacia masculina. Començant pel menys greu, i tenint en compte que sempre està relacionat amb opressió, menyspreu o violència cap a les dones, podem dir que una persona altament masclista, no només té actituds masclistes, sinó que actua activament per mantenir la desigualtat entre homes i dones. Un masclista violent és aquell que actua amb coacció i agressió ( ja sigui física, verbal o psicològica). I el pitjor és el misogin, aquell que actua amb un odi profund cap a les dones i la seva actitud és intencional i sistemàtica; no és només creença, és hostilitat activa.

Cap possibilitat és tolerable. No hi hauria d’haver, en cap societat digna, cap individu ―home o dona―, capaç de viure amb aquests trets sense patir cap penalització. Per què aquesta mena de violència encara no està del tot erradicada? No es pot defensar des de cap punt de vista que els homes siguin millors que les dones. Cap societat que vulgui vantar-se de digna es pot permetre aquests nocius individus i té el deure de corregir-los.

La realitat de la nostra societat està molt lluny d’acomplir el seu deure.

Si mirem les últimes estadístiques referides a educació, quedarem escandalitzats. I, a més, ens sentirem culpables de no fer prou esforços.

Des de l'inici del curs escolar 2024/25, el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya ha registrat 302 casos de violència masclista a través del seu sistema de registre anomenat REVA (Registre de Violències Cap a l'Alumne). Aquesta xifra representa l’escandalosa mitjana de tres casos diaris. Una autèntica aberració.

Els casos inclouen incidents ocorreguts tant dins com fora dels centres educatius, incloent-hi l'àmbit digital. D’aquest total, 222 són de violència exercida per adults (que és un 12,05% del total de violències registrades). 80 casos han estat de violència entre alumnes (8,11% del total). A part, també s’ha registrat un cas de matrimoni forçat.

Per afrontar aquesta tragèdia, el Departament d'Educació ha implementat diverses iniciatives. S'ha proporcionat formació als docents i als referents de Benestar dels centres per gestionar i respondre adequadament als casos de violència masclista. A més, els serveis territorials compten amb una dotació d'onze treballadors socials que actuen com a referents de violències al territori, impulsant el Pla de Les Escoles Lliures de Violències i acompanyant les direccions dels centres en els casos detectats.

I és que la violència masclista s’ha d’erradicar en tots els àmbits però tenint especial cura d’adolescents i d’infants perquè són molt vulnerables. Aconseguir entorns segurs per a l’alumnat és una prioritat urgent.

Excel·lència femenina

Ara, la ciència confirma el que ja sabíem. Segons estudis sociopsicològics, ja sigui per biologia, socialització o experiència de vida, les dones són millors, en general, que els homes.

Les dones són multitasca: saben treballar com un pop perquè en lloc de mans, és com si tinguessin tentacles per remenar espaguetis amb una mà, netejar el marbre amb l’altra, tot explicant un conte a la filla petita i repassant la llista de la compra. Mentre que d’ells és molt conegut l’acudit que no poden caminar i menjar xiclet alhora.

Les dones estan acostumades a l’ús de la memòria per recordar horaris de metges, escola, feina, medicines... de tota la família i fins i tot de la feina. Mentre que d’ells és molt conegut l’acudit que diu que al cap només hi tenen la corda que els aguanta les orelles.

Acudits a part, per analitzar-ne les diferències, m’he basat en el model dels Cinc Grans trets de la personalitat (Big Five personality traits), ja que és un dels més utilitzats i validats científicament per descriure i mesurar la personalitat humana. Tot i que són generalitzacions, les dones en surten molt més ben posicionades.

1. Multitasca. Elles combinen feina remunerada amb cura de la família i tasques domèstiques. Això és una forma d’excel·lència silenciosa que la societat quasi ni valora. És una capacitat admirable.

2. Intel·ligència emocional i empatia. La ciència confirma que elles són més amables i empàtiques. Trets clau per a la cooperació i la resolució de conflictes. Són habilitats que permeten construir equips, gestionar persones i negociar amb eficàcia.

3. Resiliència i adaptabilitat. Ambdues capacitats sorgides per sobreviure a les desigualtats que se’ls ha infligit durant segles. Elles han acumulat molta eficiència per haver-se vist obligades a practicar amb la injustícia del menysteniment.

4. Excel·lència científica i cultural. Quan les dones poden tenir l’espai i les oportunitats que se’ls ofereix als homes, la seva genialitat no és cap excepció. Si no haguessin estat oblidades i silenciades, al món hi hauria hagut moltes més Marie Curie, Rosalind Franklin, Hypatia d’Alexandria...

5. Memòria pràctica i organització. La «supermemòria» de les dones no és només per a cites mèdiques, aniversaris, medicaments... també serveix per a les reunions laborals, per als ordres del dia... ) Parlem d’un gran avantatge i una capacitat més que els permet excel·lir per sobre els homes.

Com una forma més de càstig, moltes vegades s’ha dit que les dones són «emocionals» (amb càrrega pejorativa), i els homes «racionals» (amb càrrega positiva).

Però l’excel·lència femenina ha estat el resultat d’una combinació de capacitats innates, entrenament social, adaptabilitat i supervivència històrica. Tanmateix, sistemàticament ha estat negada i defenestrada. Quasi mai acceptada.

I és que, si l’excel·lència femenina fa que el món funcioni millor, per què ells l’han malbaratada fins i tot en detriment d’ells mateixos? Ara, mentre ells busquen les claus que tenen a la mà, l’excel·lència femenina comença a dominar el món.

Inseminació artificial a casa

 Quan es pugui fer esperma masculí de laboratori, potser els homes s’extingiran com els dinosaures. Bé que eren fortes i valentes aquestes bèsties!

I nosaltres no necessitem cap asteroide! Amb els canvis climàtics que ja tenim a sobre, ara podem desaparèixer tant homes com dones.

Tanmateix, ells ho tenen pitjor. Ja vàrem comentar en un altre article que les parelles tendeixen a preferir filles. Ara cal afegir-hi que algunes dones ja es fan, la inseminació a casa. Algunes d’elles sense ni parella.

Què pot passar? Jo m’ho imagino però ni goso escriure-ho.

Hi ha moltes dones que, sense voler renunciar a la maternitat, tenen molt clar que no volen una parella masculina. Prefereixen prioritzar la seva llibertat personal i centrar-se en el seu creixement professional. Moltes d’elles hi arriben perquè són conscients del seu absolut rebuig als rols tradicionals i a les relacions desiguals.

Tot i que encara no hi ha estadístiques, les dones que volen quedar-se embarassades sense una parella masculina són una realitat cada vegada més present. Internet els ofereix molta informació i molts recursos.

Com qui es pren un cafè amb llet a mitja tarda, una dona, ara, pot dir: vaig a inseminar-me!

I com ho fan? Doncs sense la presència d‘un professional mèdic ―perquè són molt valentes i decidides―. Elles mateixes s’introdueixen el semen dins de l’aparell reproductiu.

Per què ho fan a casa? Clar i català: per reduir costos.

A Espanya, el preu mitjà d’una inseminació artificial sol situar-se entre uns 700 € i 1 100 € si s’utilitza el semen de la parella i entre 1000 € i 1 700 € si es recorre a donant.

Si es fa una inseminació casera, es tingui parella masculina, femenina o cap, el kit és molt més econòmic. Cal comptar uns 20€ de mitja per una una xeringa amb cànula, guants, un envàs estèril i sèrum fisiològic. S’hi poden afegir complements ―com amb els cotxes―, i s’encareix una mica. Llavors es pot optar a un test d’ovulació, espèculs...

El més car és el semen masculí: si es compra a un banc i es realitza un enviament refrigerat, pot suposar entre 500 € i 900 € per mostra, segons el proveïdor.

Segons dades de la Human Fertilisation and Embryology Authority, el nombre de dones sense parella masculina que trien la reproducció assistida ha augmentat significativament. Dels 1.400 casos el 2012 a 4.800 el 2022 al Regne Unit. Són dades registrades en clíniques autoritzades.

La inseminació casolana, encara no està registrada oficialment i resulta invisible per a les estadístiques oficials.

L’èxit d’una inseminació casolana depèn ―com el peix―, de si és fresc o congelat. També d’encertar el moment del cicle ovulatori. I podria oscil·lar entre un 5 i un 15%, com les possibilitats naturals.

Adquirir semen en bancs regulats on aquest passa controls mèdics molt estrictes, permet escollir color d’ulls, cabell, alçada, nivell d’estudis, grup sanguini... però no sexe.

I és que un món de dones encara no és possible però... de més verdes en maduren.

Paradoxa de gènere del suïcidi

 Fa uns dies, una amiga meva em va fer un missatge de veu per explicar-me com de trasbalsada i enormement trista estava en tornar del funeral del fill d’un amic que s’havia suïcidat només amb dinou anys. Perquè la nòvia l’havia deixat.

Vaig intentar consolar-la tant bé com vaig saber. Però si la mort d’un fill ja és una de les desgràcies més colpidores per a uns pares, en cas de suïcidi, imagino que pot ser un suplici que pot arribar a desitjar la pròpia mort. Però no arriba i el patiment pot convertir-se en un via crucis sense final.

Em vaig quedar prou afligida i vaig començar a recordar els suïcidis que havien tingut lloc a la meva ciutat: tots havien estat executats per homes. Molts d’aquests, per nois.

Vaig començar a investigar i vaig descobrir la «Paradoxa de gènere del suïcidi». Paradoxalment, les dones executen més intents de suïcidi però moren menys. Els homes no s’hi aboquen tant però, quan ho fan, acostumen a ser letals.

Aquesta paradoxa es dona perquè no és el mateix ser home que ser dona. Per tant, el gènere, malauradament, reflecteix una vegada més les pressions socials i culturals que afecten la salut mental masculina i femenina.

Segons dades dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC), als Estats Units, els homes tenen quatre vegades més probabilitats de morir per suïcidi que les dones. I a Europa, les estadístiques s’enfilen quasi a un cinc.

Aquesta diferència no és només una qüestió de números; és un reflex d’una societat que exigeix rols de gènere.

Les estadístiques del suïcidi no depenen només de la prevalença de pensaments suïcides, sinó també de factors socials i culturals. La socialització masculina, inculcada pel patriarcat, acostuma a promoure el silenci de la seva càrrega emocional i a exigir-los la negació de la seva vulnerabilitat. Les dones, ―més diagnosticades per angoixes i depressions degut a les seves excessives càrregues mentals―, poden perpetrar més intents; però elles solen gaudir d’una xarxa social de suport que pot actuar com a factor protector.

Per això, ells utilitzen mètodes més letals com els trets d’arma o l’estrangulament. Les dones solen usar més la ingesta de fàrmacs que no acostumen a matar-les.

El patriarcat ha educat de manera molt diferent homes i dones. Els models de gènere no només afecten la manera de viure sinó també la de morir. Les desigualtats de gènere no només influeixen en oportunitats econòmiques i polítiques, sinó també en la forma en què homes i dones processen el malestar psicològic i les conductes de risc que poden abocar-los a la mort.

I és que comprendre aquesta paradoxa és clau per a la prevenció del suïcidi. Les estratègies efectives han de tenir en compte les diferències de gènere. Ells necessiten programes de suport emocional que fomentin l’expressió de la seva vulnerabilitat i la recerca d’ajuda. Elles necessiten més intervencions que les ajudin a gestionar la depressió i l’ansietat. Una bona prevenció podria reduir significativament les morts per suïcidi.

Patronato de Protección a la Mujer

 Va ser una institució repressiva i hipòcrita del franquisme. Un altre mal producte ―totalment immoral―, del catòlic i cínic règim de Franco. Aquest ésser ―model en abanderar afusellaments i repressió―, també va es va acarnissar contra les dones.

A part de tornar a retardar-los la majoria d’edat, els va infligir moltes crueltats que van tapar i amagar. Qui tapa i amaga és perquè té sentiment de culpabilitat. El Siset, quan la corda a les mans encara no se li escorxava, va deixar-ho tot tant lligat que va aconseguir que les xarxes del moment ―totes sota la seva fèrula―, arribessin a dir que «ha muerto en olor de santedat». Quanta maldat!

Aquest Patronat creat pel franquisme ―amb una moral que li emanava directament de Déu―, pretenia «arreglar» les noies que considerava «desviades» o que estaven embarassades fora del matrimoni.

Si haguessin tancat a la presó tots els homes que durant el franquisme van deixar dones embarassades sense el seu consentiment, crec que els carrers s’haurien quedat buits. I moltes esglésies també!

Què volia dir ser una dona desviada? Tenir idees polítiques ―en aquells moments ni homes ni dones no en podien tenir que no fossin d’adhesió al Règim―, o bé no representar l’ideal que el franquisme els imposava: ser femelles reproductores de nous individus que estarien al servei del Règim.

Les dones víctimes, que no eren culpables, quedaven empresonades per la Guàrdia Civil i internades en centres del Patronat. Aquests, òbviament eren religiosos. Perquè l’església, al contrari del que predicava, va estar al costat de franquisme i el va recolzar.

La rutina d’aquests centres ara seria denunciada per qualsevol assistent social. Les feien llevar a les sis del matí, missa, adoració al Santíssim, fregar de genolls a terra o fer bugada (recordeu la sosa que els feia malbé les mans?) i tallers no remunerats on treballaven per a qualsevol empresa de l’estat.

A la tarda, alguna classe de cultura general (però poca perquè s’evitava que aprenguessin a pensar): només mig comptar i mig escriure, cuinar, fer la compra... Per acabar el dia: rosari, breu estona d’esbarjo (sense poder fer-se amigues perquè llavors les separaven), sopar i dormir en una sala amb vint noies més i vigilades per una monja.

Aquest 9 de juny passat, la Conferencia Española de Religiosos ha demanat perdó públicament, per primera vegada, a les supervivents del Patronato de Protección a la Mujer.

Aquestes supervivents no han quedat pas contentes. No n’hi ha prou. Elles reclamen «veritat, justícia i reparació», no només perdó per tota la complicitat que van tenir amb el franquisme. I ara, creuen que tan sols ho fan perquè preveuen unes possibles pèrdues de subvencions i ajudes. Ni un pam de net!

I és que un «ho sentim» és del tot insuficient i no pot blanquejar quasi mig segle d’educar a la força i malament, de torturar amb rituals religiosos i d’imposar una moral amoral. I és absolutament imperdonable haver extorsionat tan violentament i cruelment les dones.