El feminisme dels anys 70 vs l'actual

A mitjans dels anys ’70 del segle passat, es vivia la Segona Onada feminista que se centrava en la igualtat de drets entre homes i dones (especialment en l’àmbit laboral), i es reivindicava el control del propi cos incloent l’anticoncepció i l’avortament i començava a sorgir un debat sobre els estereotips de gènere. L’any 1975, entrava a la universitat esperançada en aquest emergent context de reivindicacions.

Ara, als actuals anys ‘20, passat mig segle, i ja jubilada, aquelles aspiracions feministes no s’han assolit plenament. I alguns dels avenços han estat més simbòlics que reals.

Per visualitzar-ho, podem comparar una cançó estrella dels anys de joventut amb una d’ara, com a adulta consolidada.

Als anys setanta hi havia grans noms femenins a Catalunya: Maria del Mar Bonet, Marina Rossell, Guillermina Motta, Núria Feliu... Avui, hi ha més dones cantants que mai ―no necessàriament per motiu de gènere―, sinó perquè hi ha més oportunitats en general. Tanmateix, en el panorama català la presència femenina continua sent limitada i sembla que, malgrat les oportunitats, estem igual o fins i tot pitjor quant a visibilitat.

Dels anys ‘70, pel seu to satíric, que posa en evidència les poques opcions d’aquell feminisme, L’Any de la Dona, de Guillermina Motta. escrita per Maria Aurèlia Capmany i Josep Lluís Soler per commemorar, el 1975, l’Any de la Dona (declarat el 1972 per l’ONU), és prou obvia. Diu: «no badis, noia, noieta» i aprofita cada dia de l’any perquè «així que arribi desembre se t’acabarà la festa». «I quina vida... tindràs des d’ara..., que ni l’ONU voldrà ajudar-te» Tot i les restriccions culturals i la censura, demanava visibilització i reconeixement dins d’una societat patriarcal, amb missatges poètics i simbòlics.

Avui, les cantants catalanes poden abordar el feminisme de manera més explícita. Roba Estesa és un grup de dones, que fan del feminisme l’eix central dels seus missatges. A Les criades, reivindiquen la ruptura dels rols tradicionals i l’opressió estructural amb un missatge combatiu i col·lectiu. A La nit és nostra posen l’èmfasi en la llibertat i presència de les dones en tots els espais i en la continuïtat generacional de la lluita contra un sistema opressor.

Si Motta ja reclamava visibilitat i reconeixement, Roba Estesa encara ha de combatre rols opressius i reivindicar espais segurs per a les dones.

I és que tot i els cinquanta anys d’avenços, el futur promès encara és, en gran part, un objectiu per aconseguir. El feminisme està estancat i la lluita continua essent necessària i urgent.

 

Dones mal enamorades

 Quan feia classes a adolescents, ja m’estranyava ―i trobava incomprensible―, que determinades noies amb resultats acadèmics excel·lents, sovint, tinguessin aquell deliri pels anomenats «malotes». Adolescents que, a la llarga, poden acabar sent maltractadors.

Què els passa a aquestes noies, dones que s´il·lusionen amb perfils tan perillosos tot i saber que corren, a vegades, risc de mort?

Una dona enamorada d’un home altament perillós no és estúpida ni deixar de percebre el perill. Hi ha molts factors que la hi empenyen. Com les estructures patriarcals que els han inculcat dependència emocional i la responsabilitat de tenir cura de la parella.

A més, el seu cervell emocional i el seu cervell lògic interactuen de manera complexa.

Hi ha un patró ―no exclusiu dels homes―, que sol repetir-se especialment en ells. Comença amb una fase de seducció intensa. L’home aparenta ser encantador i carismàtic, gens corrent ni típic. Així provoca un apassionament amb una excitació tan forta que el cervell el confon amb amor autèntic.

En aparèixer els primers signes de perill —control, manipulació o fins i tot agressió—, el cervell crea un vincle traumàtic en què els moments de tensió i por es barregen amb moments d’afecte i reconciliació. Així es genera una mena d’addicció emocional. La víctima, malauradament, acaba racionalitzant els comportaments de l’home i es diu a si mateixa que «si l’estimo prou, canviarà» o «només és així amb mi perquè em necessita». Això és una dissonància cognitiva: la raó li diu que se n’allunyi però el cor i l’estrès emocional la fan actuar en sentit contrari.

Hi intervenen, a més, altres factors com la dependència emocional, la baixa autoestima o l’aïllament social que reforcen el seguir mantenint la relació. La víctima pot arribar a creure que controla la situació i que pot salvar la seva parella encara que, objectivament, sigui conscient de la perillositat. L’amor es transforma així en una barreja molt tòxica de por intensa, falsa esperança i necessitat urgent d’afecte. Perquè en aquesta situació, la víctima ja ha estat apartada d’amistats i família. I l’únic afecte que li queda només és aquesta dependència. Per això, malgrat saber que pot jugar-s’hi la vida, li resulta extremadament difícil deixar la relació.

I és que el cor és un òrgan capaç de provocar grans calamitats. I les víctimes d’aquests mal enamoraments necessitarien mecanismes fàcils i accessibles, molt a l’abast, per poder esquivar danys irreparables. No sols la mort.

Confuci, un guru més del patriarcat

Històricament, la majoria de religions dominants han funcionat en clau patriarcal i han contribuït, amb escassa o nul·la devoció i pietat, a perpetrar les desigualtats de gènere. Possiblement perquè en moltes de les seves tradicions, les funcions de poder han estat exercides per homes. Es diguin sacerdots, imams, rabins, gurus...

El Confucianisme no és exactament una religió, sinó més aviat un sistema ètic, filosòfic i social amb elements ritualistes. Però també és masclista i misogin.

Tot passejant per la Xina practicant el que anomeno turisme estètic ―que consisteix en mirar molt i viure experiències sense que el cap m’exploti per excessiva informació ja que li queda poc espai d’emmagatzematge―, sí que he pogut copsar que Confuci també es va oblidar de les dones i, quan se’n va recordar, va ser per menystenir-les.

Confuci va ser un filòsof xinès del 551 al 479 aC que va centrar-se en l’estudi de l’ètica, la moral i l’ordre social. Ell no va escriure cap llibre però els seus deixebles van recopilar les seves reflexions al text anomenat Analectes. Malauradament, des d’un punt de vista feminista, la seva influència va marcar profundament la cultura, la política i l’educació de la Xina i d’Àsia oriental durant segles.

Per posar un exemple, deia que «Les dones i els homes de poca categoria són els més durs de criar. Si et mostres massa proper amb ells, es tornen insolents; si et mantens lluny, es ressenten.» És una formulació que denigra la capacitat moral de les dones i les situa com a problemàtiques dins de l’ordre social.

Confuci sempre va considerar les dones com a persones subordinades: primer al pare, després al marit i, en quedar vídues, al fill. Només les volia centrades en criar i en les feines de la llar, mai en cap actuació pública. Clar està que tota la culpa no era d’ell perquè la societat que l’envoltava era totalment patriarcal.

Però si va ser capaç de pensar tant, per què no es va adonar que les dones són iguals que els homes?

En visitar el palau tibetà de Dongzhulin, també em vaig anguniejar. El culte tibetà hi representa la vida com un camí cap a la llum on els éssers comencen atrapats en les dificultats del món terrenal. Majoritàriament, les atrapades eren les dones (empalades, penjades, assassinades, cremades...) i en ascendir cap a la llum i la saviesa, pràcticament només hi havia homes.

I és que els homes, siguin d’on siguin, tinguin la religió que tinguin, en què s’han inspirat per creure’s sempre superiors?

Una bossa de mà «hortera»

 Conten que un dia, una amiga ―de moment per qualificar―, en veure arribar una seva amiga, va engegar-li: ―quina bossa de mà més «hortera» que portes.

La bona, d’amiga, es va posar a riure i li va passar per alt.

Això sí que és saber estimar!

Però i la que es fa passar per amiga i que anomenaren ene/amiga, què és?

Amiga, no!

Bon cor, tampoc!

Educada, encara menys!

Que pot portar a una dona que es fa passar per amiga a dir-li a l’altra que la seva bossa de mà és de mal gust per ser exageradament ostentosa i vulgar.

També conten que aquesta bossa de mà no tenia cap d’aquests qualificatius!

Atacar algú altre per sentir-se superior ―per què quin altra explicació pot tenir sinó?―, és un tret de personalitat clarament tipificat per la psicologia.

És una actuació que es relaciona directament amb sentiments d’inseguretat i falta d’autoestima. L’ene/amiga, amb l’atac gratuït i innecessari, projecta els seus propis sentiments d’inferioritat. Es defensa atacant per reduir l’ansietat derivada dels seus sentiments negatius. Perquè li urgeix enfortir-se des de la debilitat i per això necessita recórrer a la crítica, a l’agressivitat i a la intimidació.

Actualment, en aquests casos, utilitzem la paraula bullying si l’atacant percep la víctima com a vulnerable.

És tan poca cosa l’ene/amiga que ni s’adona que la veritable amiga, per a res vulnerable, fins i tot és capaç de perdonar-la.

Qui en vol d’ene/amigues així havent-n’hi tantes de bones? De les ene/amigues cal apartar-se’n perquè són molt tòxiques i empastifen toxicitat.

Les amigues bones ―aquelles que quan et telefonen ja van directament al gra o que quan arriben a casa et demanen si tens coca d’aquella que fas tu o saben asseure’s al teu sofà al raconet bo o amb el to de veu saben que s’ha d’anar a fer un cafè o... són un dels millors regals de la vida.

És clar que sovint, la tranquil·litat d’una bona confiança també pot provocar unes rifi rafes d’antologia! Però quan l’amistat és real i no impostada, de les disputes, se’n surt reforçat i es creix emocionalment.

L’ene/amiga no sap estimar, necessita algú per atacar i sentir-se millor del que en realitat és i es percep.

L’amistat masculina té unes variants ben diferents. El futbol i la política, remullades amb cervesa, no posen pedres al fetge. Tanmateix, quan necessiten una mà estesa, no acostumen a saber allargar la seva.

I és que cal diferenciar amb molta subtilesa les veritables amigues de les ene/amigues. Especialment per fugir-ne com d’un niu de vespes agressives.

Les vídues de Gaza

Quan sentim a parlar de guerres, com el genocidi de Gaza, estem acostumats a paraules duríssimes com bombardeig, invasió, ofensiva, massacre, extermini, devastació... que passats els dies, acabem normalitzant. La capacitat inhumana dels humans no té límits. Som l’única espècie viva capaç de la cruel perversió de l’aniquilament d’aquells que pertanyen al seu mateix grup. Hi ha primats que poden atacar altres grups però mai amb la dimensió d’extermini organitzat dels humans.

Un sol líder pervers ―com el de Gaza i tants d’altres...―, pot arrossegar, de grat o per força, a milers d’individus a matar i ser matats. Ell però, no es mou de la butaca.

Tanmateix, a les guerres, els morts no són els únics damnificats. Ningú en parlar ni les anomena: són les vídues.

A Gaza, els bombardejos i la fam transformen, a un ritme vertiginós, gran part de la població femenina en vídues, en mares solitàries que ja ni tenen sostre ni menjar.

Per apaivagar-los la tragèdia, a vegades, polítics i periodistes s’hi refereixen com a les heroïnes de la massacre. Elles no volen ser heroïnes, volen els seus marits, els seus fills, la seva família.

A l’altre costat de Gaza, l’exèrcit israelià, que obliga tant a homes com a dones a complir el servei militar, ha portat dones a primera línia de combat i elles també han hagut d’obrir foc. Tot i que les dones són un grup minoritari, en l’atac de Hamas del 7 d'octubre de 2023, a la base de Nahal Oz, la major part del 15 soldats morts, eren dones que també van deixar vidus i orfes.

A Gaza, vídues i no vídues han d’assumir la cura de famílies senceres patint mancances greus d’aliments d’aigua i d’assistència sanitària. Elles mengen menys per poder oferir alguna cosa als seus fills i afronten, amb por, parts per als que no tenen assistència mèdica perquè els serveis d’ajudes ginecològiques estan col·lapsats. A més, estan abocades a la pèrdua d’ingressos i als recursos acostumats. També es troben ferotgement exposades a una cruel violència sexual. I les més joves, amb les escoles tancades, han de renunciar als seus somnis d’estudiar i a la feina que tenien.

El context d’aquestes vídues, a nivell internacional, és un retrocés gravíssim amb greus retallades dels recursos destinats a programes de suport a dones i nenes. En aquesta imparable regressió, l’ONU adverteix que les perspectives de progrés en els drets i la seguretat de les dones estan quasi completament estancades.

I és que les vídues de Gaza viuen esberlades pel dolor perquè els fills se’ls moren de gana als braços i els han de buscar, morts, entre les runes. Viuen en un dol perpetu. 

S’ha de tenir ous...

...per defensar que no sempre cal tenir-los. Aquest «brillant» titular és del Ministerio del Interior. Actualment, està dirigit per l’«insigne» ministre Marlaska. Un individu acusat per la seva suposada implicació en casos de tortura relacionats amb ETA.

Des del feminisme, es valora que hagi volgut prendre mesures per ajudar les víctimes de violència masclista. Ell ha defensat i ha impulsat millores i ampliacions al sistema VioGén creat el 2007, per Rubalcaba. El sistema VioGén és una plataforma integral per a la protecció de les víctimes de violència de gènere tot oferint-los respostes més eficaces. Algunes de les millores de Marlaska són mesures per reduir els errors en les valoracions de risc, suprimir la categoria «no apreciat» i revisar els criteris per evitar desactivacions prematures. Tot plegat, avenços tècnics que, sobre el paper, pinten bé.

Però les dones segueixen morint i Marlaska, sovint és acusat de parlar molt i fer poc. Les seves accions ―com il·luminar algunes seus policials amb colors feministes―, només són visibles i simbòliques. S’ha evitat l’assassinat o violació d’alguna dona gràcies a una façana tenyida de lila?

I arriba el «gran» eslògan: Hay que tener huevos... Para defender que no siempre hay que tenerlos. Com s’atreveix a divulgar un titular tan barroer? L’expressió «tenir ous» és col·loquial i popular. L’origen és metafòric i està relacionat amb masculinitat. Els ous fan referència als testicles que, tradicionalment, estan associats amb un mal concepte de virilitat i valentia. El coratge només pot venir d’una entrecuixa masculina? Valentia i coratge són qualitats si les referim a accions nobles. Però si les associem a violència de gènere resulten intolerables i delictives. Actualment, aquesta grollera expressió està molt qüestionada perquè reforça un estereotip de masculinitat que només permet ser valent a qui «té ous». Per a què? Per a violar o matar més nenes i més dones?

Si intentem passar l’expressió a un llenguatge més educat, diríem: «cal ser valent per defensar que no sempre cal ser valent»? No té cap ni peus!

Aquesta vulgar expressió apel·la a un tipus d’home molt concret: el que entén la seva identitat a través de la força i l’agressivitat. Un tipus d’home que hauria de ser qüestionat i sancionat perquè la seva masculinitat és molt tòxica.

El Ministeri de l’Interior ha escollit aquest eslògan barroer, groller i vulgar per arribar a als individus barroers, grollers i vulgars capaços de delinquir?

I és que el que cal és coratge moral per reduir a zero els maltractaments, violacions i assassinats de dones. I cal valentia per actuar amb eficàcia contra els delictes.

Violència masclista en l'àmbit escolar

 L’adjectiu masclista, per la seva intrínseca connotació negativa, fa menyspreable qualsevol substantiu que se li apliqui. I de tots els que podem associar-hi, si triem el més condemnable, toparem amb el de persona.

Existeixen diferents tipus de masclistes ―homes o dones―, fàcilment mesurables segons la seva virulència. Tots parteixen, però, de la creença de la supremacia masculina. Començant pel menys greu, i tenint en compte que sempre està relacionat amb opressió, menyspreu o violència cap a les dones, podem dir que una persona altament masclista, no només té actituds masclistes, sinó que actua activament per mantenir la desigualtat entre homes i dones. Un masclista violent és aquell que actua amb coacció i agressió ( ja sigui física, verbal o psicològica). I el pitjor és el misogin, aquell que actua amb un odi profund cap a les dones i la seva actitud és intencional i sistemàtica; no és només creença, és hostilitat activa.

Cap possibilitat és tolerable. No hi hauria d’haver, en cap societat digna, cap individu ―home o dona―, capaç de viure amb aquests trets sense patir cap penalització. Per què aquesta mena de violència encara no està del tot erradicada? No es pot defensar des de cap punt de vista que els homes siguin millors que les dones. Cap societat que vulgui vantar-se de digna es pot permetre aquests nocius individus i té el deure de corregir-los.

La realitat de la nostra societat està molt lluny d’acomplir el seu deure.

Si mirem les últimes estadístiques referides a educació, quedarem escandalitzats. I, a més, ens sentirem culpables de no fer prou esforços.

Des de l'inici del curs escolar 2024/25, el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya ha registrat 302 casos de violència masclista a través del seu sistema de registre anomenat REVA (Registre de Violències Cap a l'Alumne). Aquesta xifra representa l’escandalosa mitjana de tres casos diaris. Una autèntica aberració.

Els casos inclouen incidents ocorreguts tant dins com fora dels centres educatius, incloent-hi l'àmbit digital. D’aquest total, 222 són de violència exercida per adults (que és un 12,05% del total de violències registrades). 80 casos han estat de violència entre alumnes (8,11% del total). A part, també s’ha registrat un cas de matrimoni forçat.

Per afrontar aquesta tragèdia, el Departament d'Educació ha implementat diverses iniciatives. S'ha proporcionat formació als docents i als referents de Benestar dels centres per gestionar i respondre adequadament als casos de violència masclista. A més, els serveis territorials compten amb una dotació d'onze treballadors socials que actuen com a referents de violències al territori, impulsant el Pla de Les Escoles Lliures de Violències i acompanyant les direccions dels centres en els casos detectats.

I és que la violència masclista s’ha d’erradicar en tots els àmbits però tenint especial cura d’adolescents i d’infants perquè són molt vulnerables. Aconseguir entorns segurs per a l’alumnat és una prioritat urgent.