Sarah Bernhardt, Alphonse Mucha i Gismonda

 A finals del segle XIX, París és una ciutat vibrant que viu la coneguda Belle Époque. En aquest període, el reconegut moviment cultural, anomenat Art Noveau, va representar un retorn a la puresa i a la bellesa de les formes naturals.

Dins d’aquest moviment, un artista txec, Alphonse Mucha hi triomfa gràcies a la seva visió de la dona i al seu estil. Durant la seva joventut va treballar principalment en murals decoratius i alguns nobles li encarregaven l’embelliment dels seus palaus. Però Mucha va tenir mala sort: dos incendis van destruir pràcticament la seva obra primerenca. Amb tot, ja havia demostrat una gran habilitat en plasmar temes mitològics i una exuberant decoració vegetal. Un estil en el que sobretot va destacar pel seu innovador tractament de la figura femenina.

El 1887 es va traslladar a París. Touluse Lautrec ja feia sis anys que hi residia i, a part de pintar, també feia cartellisme com Mucha. Però l’estil de Touluse Lautrec s’emmarcava en el postimpressionisme. Mucha es centrava més en les dones; Touluse, també les pintava, però es centrava més en la vida de l’oci nocturn on també hi cabien les prostitutes.

A Mucha, el cop de sort li va venir de la mà de Sarah Bernhardt. Un dia, el seu cartellista habitual estava malalt i Mucha, que ja treballava per al seu equip es va oferir a fer el cartell. És un cartell molt famós que representa l’actriu amb un vestit bizantí i amb el cap ple de flors. I amb format vertical, no l’habitual horitzontal.

El gener de 1895, les parets de París van quedar decorades amb moltes còpies d’aquest cartell per anunciar Gismonda, al Théâtre de la Renaissance.

Bernhardt era ja una de les actrius franceses de teatre més reconegudes de finals del segle XIX.

El cartell va tenir molt d’èxit. La gent els arrencava i se’ls emportava a casa. Adonant-se de la publicitat que Mucha li oferia, l’artista va fer-li un contracte en exclusivitat per a sis anys.

I va ser ell qui, amb els seus cartells va contribuir a la fama de l’actriu més enllà de França. I poc a poc, també va anar encarregant-se de les escenografies i del vestuari.

L’òpera Gismonda és un drama femení molt enrevessat. Potser per aquest motiu va dibuixar-la vestida de reina bizantina i perquè Gismonda era vídua del duc d’Atenes i Bizanci una ciutat grega, a la riba del Bòsfor, molt important.

A part de la Bernhardt, les dones embolicades en intricats motius florals es van convertir en les seves veritables protagonistes. En una època en què les dones ja començaven a rebutjar el conservadorisme social. I Mucha, combinant el recolzament a la seva emancipació amb elegància i sensualitat ― eren dones etèries i belles―, va contribuir a la nova visió de la dona.

I és que l’artista tot i plasmar una dona forta, audaç i dinàmica, alhora, ho feia amb delicadesa i sensibilitat, amb pentinats elaboradíssims i vestits sumptuosos, amb postures dignes i coratjoses; i el resultat transmetia la complexitat de la figura femenina en una època molt canviant.

La síndrome de Borgen

 Borgen és una sèrie dramàtica de la televisió danesa. És una ficció política que narra la trajectòria de Birgitte Nyborg, líder del partit dels Moderats i Primera Ministra de Dinamarca. Sovint es creu que la protagonista està basada en la Primera Ministra de Dinamarca però quan aquesta, Helle Thorning-Schmidt, va ser escollida ja s’emetia la segona temporada.

A partir d’aquí, l’activista feminista Nuria Varela (experta en igualtat i violència contra les dones), al seu llibre «El síndrome Borgen», explora un fet repetitiu de violència política: moltes dones acaben abandonant la política. Com li passa a Birgitte Nyborg. I aquesta violència política no és sinó una violació de drets humans.

Varela va escollir el nom d’aquesta sèrie per a explicar aquesta síndrome perquè retrata molt bé les dificultats amb les que s’han d’enfrontar les dones quan arriben al poder polític. Però també es va posar a treballar perquè es va adonar que la realitat discrepava molt dels discursos oficials. Es diu que cada vegada hi ha més dones amb càrrecs de poder però els números reals ho desmenteixen. A més, un informe sobre «Dones al Parlament» de la Unió Interparlamentària, posa de manifest els abusos que sofreixen les dones en política. L’estudi conclou que quatre de cada cinc dones parlamentàries han estat sotmeses a violència psicològica: bullying, intimidació, abús verbal o assetjament. A més, dos terços han estat víctimes de comentaris sexuals humiliants o sexistes. I dos de cada cinc han rebut amenaces d’agressions, de violència sexual o de mort. A més, el primer dels atacs sempre sol anar dirigit a la pressió sobre el cos, l’aspecte o els cicles vitals de les dones que aspiren al poder polític.

Quin panorama més desolador i tan masclista. Amb tot, recordo la maligna Ayuso, dona que fa sentir molta vergonya aliena, dient-li a Mónica García (portaveu de Más Madrid) «A la política se viene llorada de casa» o «desesperada», «cara mústia», «que viene a hacer política aquí porqué en su casa no la soportan»... Ayuso hauria d’haver perdut el seu càrrec només per aquestes injúries, a part de moltes altres il·lícites qüestions.

El 2023, dones com Jacinda Ardern, Sanna Marin i Nicola Sturgeon van abandonar els seus càrrecs. L’1 de gener de l’any passat hi havia 36 dones entre Caps d’Estat o de Govern. Però al setembre del mateix any, només n’hi havia 28. Com diu Varela, segons els càlculs de Nacions Unides, a aquest ritme, no s’aconseguirà la igualtat de gènere a les altes esferes de la política fins d’aquí a 130 anys.

Kamala Harris ha estat la primera dona i la primera persona afroamericana d’ascendència índia en ocupar la vicepresidència i la funcionària de més alt rang de la història dels Estats Units. L’expulsaran de la política després d’haver-la utilitzat?

I és que quan elles poden aspirar a exercir un lloc de poder, el que resulta quasi impossible és mantenir-lo. I a qui pertoqui: ajudeu les dones a tenir el mateix valor polític que els homes. I de pas, expulseu de la política l’Ayuso i tots els impresentables com ella.

Perversa càrrega mental invisible femenina

 ―Què vols que et faci?

Quants milions de dones no han hagut de sentir aquesta frase en boca de marits o companys que suposadament «ajudaven» les seves mullers? Diria que moltes. I encara que la situació hagi millorat, tampoc s’ha arribat a cap igualtat.

Té dues vessants ben clares: molts homes necessiten instruccions per a tasques de la llar tan senzilles com treure els estris d’un rentavaixelles ple i que, probablement, es necessitaran en ben poca estona. I té la percepció que l’ajuda a ella perquè aquella feina no és responsabilitat d’ell.

Tot això suposa que ell gaudeix d’una tranquil·litat mental que la majoria de dones han d’arrossegar sobre les seves espatlles i la seva ment.

Ara, a totes aquestes feines femenines tan invisibles i tan poc reconegudes, se les anomena KinKeeping (que vindria a ser mantenint la parentela). Mantenir una família no és només donar-los menjar i rentar-los la roba. És moltes, moltes, moltes més feines. És anar a comprar havent pensat què cal menjar per a una dieta equilibrada, què es pot comprar de temporada, què està d’oferta... tenir en compte les al·lèrgies familiars, els vegetarians temporals o de sempre, qui beu cervesa sense alcohol, què no agrada encara al fill petit, com ho faig per a que no se’m faci malbé menjar... I també és recordar-se dels aniversaris familiars i avisar la família perquè feliciti a qui pertoqui, també és comprar-ne el regal i portar alguna plat preparat, si cal, a la festa. També ho és recordar-se de les visites mèdiques de tots, de quan cal canviar els llençols, la roba de temporada, donar la volta al matalàs, descongelar al vespre allò que faci falta l’endemà, saber on comprar la roba familiar, com estalviar... i tantes i tantes més que, com que les dones les fan, ningú no s’adona que s’han fet. I per tant, ningú no ho agraeix. Es dona per descomptat que estarà fet.

Laura Brown és una sociòloga de la Universitat de Nova York que, el 2010, va fer un estudi amb 227 famílies i va confirmar que el KinKeeping segueix sent una càrrega emocional i de temps bàsicament femení.

Perquè fer totes aquestes feines, a part del dolorós estrès emocional, també suposa una quantitat ingent de temps que moltes dones esgarrapen al seu oci o a les seves hores imprescindibles de dormir.

I diu que tot això passa perquè les dones donen molta més importància a la família i treballen activament per mantenir-la unida.

El 2017 es va fer un estudi a la Universitat de Nebraska demanant voluntaris que s’identifiquessin amb el KinKeeping. El 91% van ser dones.

Jill Micha és la fundadora de l’aplicació KinKeeping que serveix per organitzar la vida familiar. I va constatar que un 75% de KinKeepers eren dones.

A més, els investigadors suggereixen que la qualitat dels vincles familiars té un gran impacte en la salut i felicitat. Però, qui ho valora i ho agraeix?

I és que les dones, tot i viure esgotades per aquestes càrregues, segueixen donant prioritat a les necessitats de la seva família.

Què és la «Femverstising»?

 El terme va ser encunyat per Samantha Skey, directora de vendes de SheKnows Media per demostrar que l’ús d’imatges positives de les dones era beneficiós; no sols per a les dones, sinó també per a les marques que l’utilitzaven.

Els estudiosos del terme no acaben d’estar d’acord en si la forma «fem» de l’inici de la paraula fa referència a «feminism» o bé a «female». Segons la definició de M. Isabel Menéndez, que és la més acceptada, fa referència a aquella publicitat que evita, per damunt de tot, divulgar missatges lesius contra les dones. Missatges com estereotips de gènere, vexació o ridiculització de les dones... I sobretot, potenciar missatges que promoguin la igualtat de gènere i l’empoderament femení.

La segona part del terme «advertising», fa referència a publicitat. Seria doncs, la publicitat femenina.

Aquest terme va començar a sonar a partir del 2010, quan les empreses van adonar-se del poder del feminisme per a les seves campanyes publicitàries. I el van utilitzar tant per millorar les seves imatges com per atreure el públic femení.

És a dir: no tenia res a veure en si eren feministes o no. Només ho eren els anuncis per aconseguir més beneficis. No era feminisme, era negoci.

El 2014 va aparèixer la campanya «LikeaGirl». Com una nena volia criticar que fer les coses com una nena no era sinònim de debilitat o de falta d’habilitat. La protagonista preguntava a nenes, nens i algun noi que correguessin, llancessin una pilota o lluitessin com una nena. I tots fan el ruc. Denigren les nenes/noies. Després explicava que entre els deu i els dotze anys les nenes que s’identifiquen en fer les coses «LikeaGirl» perden la confiança en elles mateixes i es deprimeixen. Per acabar, surt una noia tenista famosa i torna a fer la pregunta a nenes i, llavors, corren ràpid, llancen i lluiten bé. I acaba dient-los que ser noia no és res criticable. I que si guanyen és perquè ho fan bé. I no se n’han d’avergonyir.

Les imatges són impactants i demostren perfectament que les noies ho fan molt bé. Em ve al cap l’equip de futbol femení i masculí del Barça. Elles ho han fet molt bé; ells, ben malament.

En pocs mesos, el vídeo (dirigit a dones d’entre vint i trenta-cinc anys), va aconseguir setanta-sis milions de visualitzacions.

La publicitat té una gran responsabilitat en la divulgació de valors però és correcte que la publicitat sigui feminista per aconseguir guanys econòmics? No és correcte incentivar el consum camuflant estereotips d’empoderament femení. Perquè després segueixen parlant de l’operació biquini o venent cremes anticel·lulítiques o... I enganyen les dones fent veure que s’estan fent grans canvis quan, en el fons, no tenen uns valors feministes, senzillament volen guanyar més diners.

I és que la «femverstising» no pot limitar-se només a mostrar uns valors d’aparador. Ha de generar missatges autènticament feministes. I no cal vendre productes miraculosos de bellesa quan ser lletja no és cap problema.

El Cupra i Paul Auster

 La publicitat té per objectiu influir en el comportament de la societat per tal d’incentivar el consum d’allò que ens està oferint. I sempre ha estat lligada a estereotips tant de dona com d’home però el de la dona ha estat sempre més polèmic per convertir-la en objecte de desig.

No fa pas gaires dies, veient Stories per Instagram, d’aquelles que es posen sense ni voler-les, me’n va sortir una de cotxes: d’un Cupra. Però acompanyat d’una dona vestida amb màniga llarga però amb banyador. Un si és no és. Perquè Cupra també ha utilitzat homes. I dones com Alexia Putellas (vestida del tot) o Rosalia (molt més sensual).

Em van venir records de quan als anys 90 la publicitat era molt polèmica per l’abusiva utilització del cos femení per vendre qualsevol producte. Es va convertir en una eina per atreure i seduir el consumidor, especialment masculí. I era molt freqüent en anuncis de cotxes, begudes alcohòliques, desodorants... Dins d’aquesta línia, ja als 2000, Renault Usados va fer un anunci d’una dona en roba interior estirada en un sofà. Ella era divorciada i el missatge clar: cotxe i dona «usats» encara poden ser prou plaents. Abominable.

Ha passat quasi un quart de segle i aquestes stories del Cupra em fan adonar que, tot i que em repugni d’allò més, no hem acabat de fer net. Que es pot fer comprar a un home amb un cos femení. Però, ara, també la dona; perquè ella també vol assemblar-se a la imatge d’intrèpida... o senzillament, la triomfadora que surt a les xarxes.

I tot això potser em va fer més impacte perquè per Sant Jordi em vaig comprar el darrer llibre de Paul Auster: «Baumgartner».

L’autor, ja al final de la seva vida, lluitant contra un càncer de pulmó i després d’haver sofert, un parell d’anys abans, la mort del seu fill per sobredosi (després d’estar acusat de la mort involuntària de la seva filla), és capaç de construir un emotiu relat que clama per la voluntat de viure i de gaudir dels dies, menys afortunats que els de la joventut, que encara queden per passar.

El protagonista, Seymour Baumgartner, és un professor universitari de filosofia que està a punt de jubilar-se. És conscient que el seu estat físic i mental estan en part, deteriorats. Però vol seguir endavant amb el projecte del seu darrer llibre. És un home excèntric alhora que tendre. Tot i que fa quasi deu anys que ha perdut la seva dona, lluita també per mantenir el seu record i viure dignament amb la seva absència. L’amor que per ella va sentir va ser el far de la seva vida. I capítol a capítol, va explicant aquest profund amor que va sentir.

La novel·la és una història d’amor però també ens parla del desig, de la pèrdua, de la solitud...

I a la tapa, una noia de costat, a la vora d’una piscina amb un biquini dels anys 60. A la novel·la no hi surt cap piscina. Ni cap biquini.

I és que em dol pensar que potser l’editorial catalana hagi volgut jugar amb la imatge, com amb els cotxes d’abans i d’ara, per fer-nos comprar el llibre. Inacceptable. I molt masclista.

Compte amb el «love bombing»

 Compte, hi ha maneres d’estimar que poden ser molt tòxiques. I l’anomenat «love bombing» és una d’elles. Aquest tipus d’estimació, que no ho és, consisteix en una estratègia de manipulació, basada en demostracions d’afecte desmesurades amb l’objectiu d’enganxar la parella, és a dir: la víctima, a la relació. I quan ja estigui enganxada, serà molt fàcil manipular-la.

Cal no confondre-ho amb un demostració amorosa genuïna que pot prodigar-se, amb normalitat, en elogis propis de l’enamorament.

La diferència rau en la quantitat i el moment. Es tracta d’una quantitat excessiva, tan pel que fa a demostracions com a regals, en relació al moment que la parella està vivint. Una víctima ho va expressar així: "Tot era de color de rosa: hi havia mostres d'afecte contínues, molta atenció, em feia molts regals que em feien sentir especial i moltes promeses de futur. Em deia que jo era l'amor de la seva vida i tres mesos després de començar a sortir ja em va demanar de viure junts"

El «love bombing», per començar, aprofita el cervell per generar el plaer d’aquest amor exagerat al que la víctima s’acostuma. I una vegada enganxada, no pot viure sense necessitar-la per sentir-se, en aparença, estimada. Vivint la fal·làcia de gaudir d’un amant perfecte.

Però en un segon moment, l’abusador retira a la víctima, de manera brusca i sense explicacions, totes les recompenses que produïen tant plaer. Pot desaparèixer, com exemple, tot un cap de setmana sense ni donar explicacions.

La reacció de la víctima sol ser tràgica: es mostrarà disposada a tot, a perdre família i amics, si cal, o a pràctiques sexuals no plaents, per tornar a aconseguir les recompenses amoroses.

En aquesta situació la víctima queda molt confosa, es desestabilitza i comença a patir ansietat i perd l’autoestima. Pot adonar-se que no està enamorada de l’abusador sinó de la idea que se n’havia forjat. Però no ho fa.

I es crea un cercle viciós. Quan l’abusador s’adona que està perdent la víctima, torna a iniciar el procés de recompenses per poder seguir exercint el seu poder. I tot això ho fa, segons un estudi de Claire Strutzenberg, de la Universitat de Pennsilvània, perquè l’abusador també necessita sentir-se molt estimat i desitjat. Perquè, probablement, fins al moment, no se n’ha sentit.

Malauradament, el «love bombing» no té uns indicadors objectius que permetin detectar clarament aquesta manipulació. Amb tot, hi ha set senyals que poden alertar una víctima: un comportament desproporcionat per la connexió entre la parella, aïllament de familiars i amics, excés de regals per enganxar, comunicació excessiva, gels i desconfiança, elogis aclaparadors i tornar-se sec o indiferent de cop.

La majoria d’aquests indicadors, amb una mesura justa i correcta, formen part d’una relació amorosa correcta, amb els seus alts i baixos. I cal gaudir els autèntics enamoraments sense la por de percebre’s com víctima.

I és que ja ho deia Queen a la seva cançó: «Too much love will kill you» Massa amor et matarà.

El masclisme d’Octavio Paz

Octavio Paz, el gran poeta, assagista mexicà i Premi Nobel de Literatura, va ser també un execrable masclista.

Va conèixer Elena Garro, qui seria la seva primera esposa, a la Universitat. Ella, a part d’estudiar filosofia, era coreògrafa del teatre universitari i ballarina clàssica. Tenia projectes intel·lectuals i artístics. Van fer-se nòvios i, al cap de dos anys, sembla que va ser ell qui va obligar-la a casar-se. En els seus escrits, Elena explica que, anant cap a classe, se li va presentar l’Octavio amb els seus amics i van portar-la cap al jutjat. Ell volia casar-se. Ella, no. Encara no era ni major d’edat i van haver de fer alguna trampa per casar-se.

Ella volia seguir amb la seva vida, plena de projectes culturals, socials, polítics... però el seu marit no li ho va permetre. Va haver de renunciar a tots. I no podia publicar res perquè ell no volia que li fes ombra.

Aquest no va ser l’únic problema d’Elena. Patricia Rosas Lopategui, professora de literatura mexicana i llatinoamericana a la Universitat de Nuevo México, ha publicat la seva biografia: El asesinato de Elena Garro. No és refereix a un assassinat físic, sinó al fet que l’haguessin aniquilat i destruït intel·lectualment. Començant per Octavio Paz, el marit i seguint amb tot el grup d’intel·lectuals dels que formava part, fins que Paz no li va permetre seguir formant-ne part.

Elena va separar-se, després de vint-i-dos anys de matrimoni. Però l’ombra de Paz era molt allargada; tan que va aconseguir que la seva ex-esposa no pogués tenir mai, en vida, el reconeixement que es mereixia. Alguns crítics la consideren la segona escriptora mexicana més important, després de Sor Juana Inés de la Cruz. I van ser molts els oprobis que va haver de sofrir.

Elena no va començar a publicar amb tranquil·litat i confiança fins uns anys després de la seva separació, quan ella es converteix en una escriptora francament prolixa: onze novel·les, dotze obres de teatre, dotze contes, molts articles, reportatges...

Els temes de la seva obra trastocaven la societat mexicana de l'època: la marginació de la dona, la llibertat femenina, la llibertat política... La seva figura literària s'ha considerat com un símbol llibertari. I per això, després de l’animadversió dels intel·lectuals, incloent el seu marit, per haver-los acusat de ser els instigadors de les revoltes estudiantils sense pagar-ne cap conseqüència (d’estudiants en van morir molts), també s’hi van afegir, contra ella, les forces de l’estat. I va acabar auto exiliant-se.

El mal ja estava fet i, especialment, perpetrat pel seu marit. Elena, ara, és considerada la precursora del realisme màgic. Títol que ostentava Gabriel García Márquez amb Cien años de soledad. Però quan ell va publicar-la ja feia uns anys que havia llegit el manuscrit de Recuerdos del porvenir, d’Elena Garro, on ja utilitzava aquesta tècnica.

I és que per més bona que sigui l’obra d’un Nobel, si és masclista amb traïdoria i maldat, el rebuig m’anul·la la voluntat de rellegir-lo.