Confuci, un guru més del patriarcat

Històricament, la majoria de religions dominants han funcionat en clau patriarcal i han contribuït, amb escassa o nul·la devoció i pietat, a perpetrar les desigualtats de gènere. Possiblement perquè en moltes de les seves tradicions, les funcions de poder han estat exercides per homes. Es diguin sacerdots, imams, rabins, gurus...

El Confucianisme no és exactament una religió, sinó més aviat un sistema ètic, filosòfic i social amb elements ritualistes. Però també és masclista i misogin.

Tot passejant per la Xina practicant el que anomeno turisme estètic ―que consisteix en mirar molt i viure experiències sense que el cap m’exploti per excessiva informació ja que li queda poc espai d’emmagatzematge―, sí que he pogut copsar que Confuci també es va oblidar de les dones i, quan se’n va recordar, va ser per menystenir-les.

Confuci va ser un filòsof xinès del 551 al 479 aC que va centrar-se en l’estudi de l’ètica, la moral i l’ordre social. Ell no va escriure cap llibre però els seus deixebles van recopilar les seves reflexions al text anomenat Analectes. Malauradament, des d’un punt de vista feminista, la seva influència va marcar profundament la cultura, la política i l’educació de la Xina i d’Àsia oriental durant segles.

Per posar un exemple, deia que «Les dones i els homes de poca categoria són els més durs de criar. Si et mostres massa proper amb ells, es tornen insolents; si et mantens lluny, es ressenten.» És una formulació que denigra la capacitat moral de les dones i les situa com a problemàtiques dins de l’ordre social.

Confuci sempre va considerar les dones com a persones subordinades: primer al pare, després al marit i, en quedar vídues, al fill. Només les volia centrades en criar i en les feines de la llar, mai en cap actuació pública. Clar està que tota la culpa no era d’ell perquè la societat que l’envoltava era totalment patriarcal.

Però si va ser capaç de pensar tant, per què no es va adonar que les dones són iguals que els homes?

En visitar el palau tibetà de Dongzhulin, també em vaig anguniejar. El culte tibetà hi representa la vida com un camí cap a la llum on els éssers comencen atrapats en les dificultats del món terrenal. Majoritàriament, les atrapades eren les dones (empalades, penjades, assassinades, cremades...) i en ascendir cap a la llum i la saviesa, pràcticament només hi havia homes.

I és que els homes, siguin d’on siguin, tinguin la religió que tinguin, en què s’han inspirat per creure’s sempre superiors?

Una bossa de mà «hortera»

 Conten que un dia, una amiga ―de moment per qualificar―, en veure arribar una seva amiga, va engegar-li: ―quina bossa de mà més «hortera» que portes.

La bona, d’amiga, es va posar a riure i li va passar per alt.

Això sí que és saber estimar!

Però i la que es fa passar per amiga i que anomenaren ene/amiga, què és?

Amiga, no!

Bon cor, tampoc!

Educada, encara menys!

Que pot portar a una dona que es fa passar per amiga a dir-li a l’altra que la seva bossa de mà és de mal gust per ser exageradament ostentosa i vulgar.

També conten que aquesta bossa de mà no tenia cap d’aquests qualificatius!

Atacar algú altre per sentir-se superior ―per què quin altra explicació pot tenir sinó?―, és un tret de personalitat clarament tipificat per la psicologia.

És una actuació que es relaciona directament amb sentiments d’inseguretat i falta d’autoestima. L’ene/amiga, amb l’atac gratuït i innecessari, projecta els seus propis sentiments d’inferioritat. Es defensa atacant per reduir l’ansietat derivada dels seus sentiments negatius. Perquè li urgeix enfortir-se des de la debilitat i per això necessita recórrer a la crítica, a l’agressivitat i a la intimidació.

Actualment, en aquests casos, utilitzem la paraula bullying si l’atacant percep la víctima com a vulnerable.

És tan poca cosa l’ene/amiga que ni s’adona que la veritable amiga, per a res vulnerable, fins i tot és capaç de perdonar-la.

Qui en vol d’ene/amigues així havent-n’hi tantes de bones? De les ene/amigues cal apartar-se’n perquè són molt tòxiques i empastifen toxicitat.

Les amigues bones ―aquelles que quan et telefonen ja van directament al gra o que quan arriben a casa et demanen si tens coca d’aquella que fas tu o saben asseure’s al teu sofà al raconet bo o amb el to de veu saben que s’ha d’anar a fer un cafè o... són un dels millors regals de la vida.

És clar que sovint, la tranquil·litat d’una bona confiança també pot provocar unes rifi rafes d’antologia! Però quan l’amistat és real i no impostada, de les disputes, se’n surt reforçat i es creix emocionalment.

L’ene/amiga no sap estimar, necessita algú per atacar i sentir-se millor del que en realitat és i es percep.

L’amistat masculina té unes variants ben diferents. El futbol i la política, remullades amb cervesa, no posen pedres al fetge. Tanmateix, quan necessiten una mà estesa, no acostumen a saber allargar la seva.

I és que cal diferenciar amb molta subtilesa les veritables amigues de les ene/amigues. Especialment per fugir-ne com d’un niu de vespes agressives.

Les vídues de Gaza

Quan sentim a parlar de guerres, com el genocidi de Gaza, estem acostumats a paraules duríssimes com bombardeig, invasió, ofensiva, massacre, extermini, devastació... que passats els dies, acabem normalitzant. La capacitat inhumana dels humans no té límits. Som l’única espècie viva capaç de la cruel perversió de l’aniquilament d’aquells que pertanyen al seu mateix grup. Hi ha primats que poden atacar altres grups però mai amb la dimensió d’extermini organitzat dels humans.

Un sol líder pervers ―com el de Gaza i tants d’altres...―, pot arrossegar, de grat o per força, a milers d’individus a matar i ser matats. Ell però, no es mou de la butaca.

Tanmateix, a les guerres, els morts no són els únics damnificats. Ningú en parlar ni les anomena: són les vídues.

A Gaza, els bombardejos i la fam transformen, a un ritme vertiginós, gran part de la població femenina en vídues, en mares solitàries que ja ni tenen sostre ni menjar.

Per apaivagar-los la tragèdia, a vegades, polítics i periodistes s’hi refereixen com a les heroïnes de la massacre. Elles no volen ser heroïnes, volen els seus marits, els seus fills, la seva família.

A l’altre costat de Gaza, l’exèrcit israelià, que obliga tant a homes com a dones a complir el servei militar, ha portat dones a primera línia de combat i elles també han hagut d’obrir foc. Tot i que les dones són un grup minoritari, en l’atac de Hamas del 7 d'octubre de 2023, a la base de Nahal Oz, la major part del 15 soldats morts, eren dones que també van deixar vidus i orfes.

A Gaza, vídues i no vídues han d’assumir la cura de famílies senceres patint mancances greus d’aliments d’aigua i d’assistència sanitària. Elles mengen menys per poder oferir alguna cosa als seus fills i afronten, amb por, parts per als que no tenen assistència mèdica perquè els serveis d’ajudes ginecològiques estan col·lapsats. A més, estan abocades a la pèrdua d’ingressos i als recursos acostumats. També es troben ferotgement exposades a una cruel violència sexual. I les més joves, amb les escoles tancades, han de renunciar als seus somnis d’estudiar i a la feina que tenien.

El context d’aquestes vídues, a nivell internacional, és un retrocés gravíssim amb greus retallades dels recursos destinats a programes de suport a dones i nenes. En aquesta imparable regressió, l’ONU adverteix que les perspectives de progrés en els drets i la seguretat de les dones estan quasi completament estancades.

I és que les vídues de Gaza viuen esberlades pel dolor perquè els fills se’ls moren de gana als braços i els han de buscar, morts, entre les runes. Viuen en un dol perpetu. 

S’ha de tenir ous...

...per defensar que no sempre cal tenir-los. Aquest «brillant» titular és del Ministerio del Interior. Actualment, està dirigit per l’«insigne» ministre Marlaska. Un individu acusat per la seva suposada implicació en casos de tortura relacionats amb ETA.

Des del feminisme, es valora que hagi volgut prendre mesures per ajudar les víctimes de violència masclista. Ell ha defensat i ha impulsat millores i ampliacions al sistema VioGén creat el 2007, per Rubalcaba. El sistema VioGén és una plataforma integral per a la protecció de les víctimes de violència de gènere tot oferint-los respostes més eficaces. Algunes de les millores de Marlaska són mesures per reduir els errors en les valoracions de risc, suprimir la categoria «no apreciat» i revisar els criteris per evitar desactivacions prematures. Tot plegat, avenços tècnics que, sobre el paper, pinten bé.

Però les dones segueixen morint i Marlaska, sovint és acusat de parlar molt i fer poc. Les seves accions ―com il·luminar algunes seus policials amb colors feministes―, només són visibles i simbòliques. S’ha evitat l’assassinat o violació d’alguna dona gràcies a una façana tenyida de lila?

I arriba el «gran» eslògan: Hay que tener huevos... Para defender que no siempre hay que tenerlos. Com s’atreveix a divulgar un titular tan barroer? L’expressió «tenir ous» és col·loquial i popular. L’origen és metafòric i està relacionat amb masculinitat. Els ous fan referència als testicles que, tradicionalment, estan associats amb un mal concepte de virilitat i valentia. El coratge només pot venir d’una entrecuixa masculina? Valentia i coratge són qualitats si les referim a accions nobles. Però si les associem a violència de gènere resulten intolerables i delictives. Actualment, aquesta grollera expressió està molt qüestionada perquè reforça un estereotip de masculinitat que només permet ser valent a qui «té ous». Per a què? Per a violar o matar més nenes i més dones?

Si intentem passar l’expressió a un llenguatge més educat, diríem: «cal ser valent per defensar que no sempre cal ser valent»? No té cap ni peus!

Aquesta vulgar expressió apel·la a un tipus d’home molt concret: el que entén la seva identitat a través de la força i l’agressivitat. Un tipus d’home que hauria de ser qüestionat i sancionat perquè la seva masculinitat és molt tòxica.

El Ministeri de l’Interior ha escollit aquest eslògan barroer, groller i vulgar per arribar a als individus barroers, grollers i vulgars capaços de delinquir?

I és que el que cal és coratge moral per reduir a zero els maltractaments, violacions i assassinats de dones. I cal valentia per actuar amb eficàcia contra els delictes.

Violència masclista en l'àmbit escolar

 L’adjectiu masclista, per la seva intrínseca connotació negativa, fa menyspreable qualsevol substantiu que se li apliqui. I de tots els que podem associar-hi, si triem el més condemnable, toparem amb el de persona.

Existeixen diferents tipus de masclistes ―homes o dones―, fàcilment mesurables segons la seva virulència. Tots parteixen, però, de la creença de la supremacia masculina. Començant pel menys greu, i tenint en compte que sempre està relacionat amb opressió, menyspreu o violència cap a les dones, podem dir que una persona altament masclista, no només té actituds masclistes, sinó que actua activament per mantenir la desigualtat entre homes i dones. Un masclista violent és aquell que actua amb coacció i agressió ( ja sigui física, verbal o psicològica). I el pitjor és el misogin, aquell que actua amb un odi profund cap a les dones i la seva actitud és intencional i sistemàtica; no és només creença, és hostilitat activa.

Cap possibilitat és tolerable. No hi hauria d’haver, en cap societat digna, cap individu ―home o dona―, capaç de viure amb aquests trets sense patir cap penalització. Per què aquesta mena de violència encara no està del tot erradicada? No es pot defensar des de cap punt de vista que els homes siguin millors que les dones. Cap societat que vulgui vantar-se de digna es pot permetre aquests nocius individus i té el deure de corregir-los.

La realitat de la nostra societat està molt lluny d’acomplir el seu deure.

Si mirem les últimes estadístiques referides a educació, quedarem escandalitzats. I, a més, ens sentirem culpables de no fer prou esforços.

Des de l'inici del curs escolar 2024/25, el Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya ha registrat 302 casos de violència masclista a través del seu sistema de registre anomenat REVA (Registre de Violències Cap a l'Alumne). Aquesta xifra representa l’escandalosa mitjana de tres casos diaris. Una autèntica aberració.

Els casos inclouen incidents ocorreguts tant dins com fora dels centres educatius, incloent-hi l'àmbit digital. D’aquest total, 222 són de violència exercida per adults (que és un 12,05% del total de violències registrades). 80 casos han estat de violència entre alumnes (8,11% del total). A part, també s’ha registrat un cas de matrimoni forçat.

Per afrontar aquesta tragèdia, el Departament d'Educació ha implementat diverses iniciatives. S'ha proporcionat formació als docents i als referents de Benestar dels centres per gestionar i respondre adequadament als casos de violència masclista. A més, els serveis territorials compten amb una dotació d'onze treballadors socials que actuen com a referents de violències al territori, impulsant el Pla de Les Escoles Lliures de Violències i acompanyant les direccions dels centres en els casos detectats.

I és que la violència masclista s’ha d’erradicar en tots els àmbits però tenint especial cura d’adolescents i d’infants perquè són molt vulnerables. Aconseguir entorns segurs per a l’alumnat és una prioritat urgent.

Excel·lència femenina

Ara, la ciència confirma el que ja sabíem. Segons estudis sociopsicològics, ja sigui per biologia, socialització o experiència de vida, les dones són millors, en general, que els homes.

Les dones són multitasca: saben treballar com un pop perquè en lloc de mans, és com si tinguessin tentacles per remenar espaguetis amb una mà, netejar el marbre amb l’altra, tot explicant un conte a la filla petita i repassant la llista de la compra. Mentre que d’ells és molt conegut l’acudit que no poden caminar i menjar xiclet alhora.

Les dones estan acostumades a l’ús de la memòria per recordar horaris de metges, escola, feina, medicines... de tota la família i fins i tot de la feina. Mentre que d’ells és molt conegut l’acudit que diu que al cap només hi tenen la corda que els aguanta les orelles.

Acudits a part, per analitzar-ne les diferències, m’he basat en el model dels Cinc Grans trets de la personalitat (Big Five personality traits), ja que és un dels més utilitzats i validats científicament per descriure i mesurar la personalitat humana. Tot i que són generalitzacions, les dones en surten molt més ben posicionades.

1. Multitasca. Elles combinen feina remunerada amb cura de la família i tasques domèstiques. Això és una forma d’excel·lència silenciosa que la societat quasi ni valora. És una capacitat admirable.

2. Intel·ligència emocional i empatia. La ciència confirma que elles són més amables i empàtiques. Trets clau per a la cooperació i la resolució de conflictes. Són habilitats que permeten construir equips, gestionar persones i negociar amb eficàcia.

3. Resiliència i adaptabilitat. Ambdues capacitats sorgides per sobreviure a les desigualtats que se’ls ha infligit durant segles. Elles han acumulat molta eficiència per haver-se vist obligades a practicar amb la injustícia del menysteniment.

4. Excel·lència científica i cultural. Quan les dones poden tenir l’espai i les oportunitats que se’ls ofereix als homes, la seva genialitat no és cap excepció. Si no haguessin estat oblidades i silenciades, al món hi hauria hagut moltes més Marie Curie, Rosalind Franklin, Hypatia d’Alexandria...

5. Memòria pràctica i organització. La «supermemòria» de les dones no és només per a cites mèdiques, aniversaris, medicaments... també serveix per a les reunions laborals, per als ordres del dia... ) Parlem d’un gran avantatge i una capacitat més que els permet excel·lir per sobre els homes.

Com una forma més de càstig, moltes vegades s’ha dit que les dones són «emocionals» (amb càrrega pejorativa), i els homes «racionals» (amb càrrega positiva).

Però l’excel·lència femenina ha estat el resultat d’una combinació de capacitats innates, entrenament social, adaptabilitat i supervivència històrica. Tanmateix, sistemàticament ha estat negada i defenestrada. Quasi mai acceptada.

I és que, si l’excel·lència femenina fa que el món funcioni millor, per què ells l’han malbaratada fins i tot en detriment d’ells mateixos? Ara, mentre ells busquen les claus que tenen a la mà, l’excel·lència femenina comença a dominar el món.

Inseminació artificial a casa

 Quan es pugui fer esperma masculí de laboratori, potser els homes s’extingiran com els dinosaures. Bé que eren fortes i valentes aquestes bèsties!

I nosaltres no necessitem cap asteroide! Amb els canvis climàtics que ja tenim a sobre, ara podem desaparèixer tant homes com dones.

Tanmateix, ells ho tenen pitjor. Ja vàrem comentar en un altre article que les parelles tendeixen a preferir filles. Ara cal afegir-hi que algunes dones ja es fan, la inseminació a casa. Algunes d’elles sense ni parella.

Què pot passar? Jo m’ho imagino però ni goso escriure-ho.

Hi ha moltes dones que, sense voler renunciar a la maternitat, tenen molt clar que no volen una parella masculina. Prefereixen prioritzar la seva llibertat personal i centrar-se en el seu creixement professional. Moltes d’elles hi arriben perquè són conscients del seu absolut rebuig als rols tradicionals i a les relacions desiguals.

Tot i que encara no hi ha estadístiques, les dones que volen quedar-se embarassades sense una parella masculina són una realitat cada vegada més present. Internet els ofereix molta informació i molts recursos.

Com qui es pren un cafè amb llet a mitja tarda, una dona, ara, pot dir: vaig a inseminar-me!

I com ho fan? Doncs sense la presència d‘un professional mèdic ―perquè són molt valentes i decidides―. Elles mateixes s’introdueixen el semen dins de l’aparell reproductiu.

Per què ho fan a casa? Clar i català: per reduir costos.

A Espanya, el preu mitjà d’una inseminació artificial sol situar-se entre uns 700 € i 1 100 € si s’utilitza el semen de la parella i entre 1000 € i 1 700 € si es recorre a donant.

Si es fa una inseminació casera, es tingui parella masculina, femenina o cap, el kit és molt més econòmic. Cal comptar uns 20€ de mitja per una una xeringa amb cànula, guants, un envàs estèril i sèrum fisiològic. S’hi poden afegir complements ―com amb els cotxes―, i s’encareix una mica. Llavors es pot optar a un test d’ovulació, espèculs...

El més car és el semen masculí: si es compra a un banc i es realitza un enviament refrigerat, pot suposar entre 500 € i 900 € per mostra, segons el proveïdor.

Segons dades de la Human Fertilisation and Embryology Authority, el nombre de dones sense parella masculina que trien la reproducció assistida ha augmentat significativament. Dels 1.400 casos el 2012 a 4.800 el 2022 al Regne Unit. Són dades registrades en clíniques autoritzades.

La inseminació casolana, encara no està registrada oficialment i resulta invisible per a les estadístiques oficials.

L’èxit d’una inseminació casolana depèn ―com el peix―, de si és fresc o congelat. També d’encertar el moment del cicle ovulatori. I podria oscil·lar entre un 5 i un 15%, com les possibilitats naturals.

Adquirir semen en bancs regulats on aquest passa controls mèdics molt estrictes, permet escollir color d’ulls, cabell, alçada, nivell d’estudis, grup sanguini... però no sexe.

I és que un món de dones encara no és possible però... de més verdes en maduren.