Paradoxa de gènere del suïcidi

 Fa uns dies, una amiga meva em va fer un missatge de veu per explicar-me com de trasbalsada i enormement trista estava en tornar del funeral del fill d’un amic que s’havia suïcidat només amb dinou anys. Perquè la nòvia l’havia deixat.

Vaig intentar consolar-la tant bé com vaig saber. Però si la mort d’un fill ja és una de les desgràcies més colpidores per a uns pares, en cas de suïcidi, imagino que pot ser un suplici que pot arribar a desitjar la pròpia mort. Però no arriba i el patiment pot convertir-se en un via crucis sense final.

Em vaig quedar prou afligida i vaig començar a recordar els suïcidis que havien tingut lloc a la meva ciutat: tots havien estat executats per homes. Molts d’aquests, per nois.

Vaig començar a investigar i vaig descobrir la «Paradoxa de gènere del suïcidi». Paradoxalment, les dones executen més intents de suïcidi però moren menys. Els homes no s’hi aboquen tant però, quan ho fan, acostumen a ser letals.

Aquesta paradoxa es dona perquè no és el mateix ser home que ser dona. Per tant, el gènere, malauradament, reflecteix una vegada més les pressions socials i culturals que afecten la salut mental masculina i femenina.

Segons dades dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC), als Estats Units, els homes tenen quatre vegades més probabilitats de morir per suïcidi que les dones. I a Europa, les estadístiques s’enfilen quasi a un cinc.

Aquesta diferència no és només una qüestió de números; és un reflex d’una societat que exigeix rols de gènere.

Les estadístiques del suïcidi no depenen només de la prevalença de pensaments suïcides, sinó també de factors socials i culturals. La socialització masculina, inculcada pel patriarcat, acostuma a promoure el silenci de la seva càrrega emocional i a exigir-los la negació de la seva vulnerabilitat. Les dones, ―més diagnosticades per angoixes i depressions degut a les seves excessives càrregues mentals―, poden perpetrar més intents; però elles solen gaudir d’una xarxa social de suport que pot actuar com a factor protector.

Per això, ells utilitzen mètodes més letals com els trets d’arma o l’estrangulament. Les dones solen usar més la ingesta de fàrmacs que no acostumen a matar-les.

El patriarcat ha educat de manera molt diferent homes i dones. Els models de gènere no només afecten la manera de viure sinó també la de morir. Les desigualtats de gènere no només influeixen en oportunitats econòmiques i polítiques, sinó també en la forma en què homes i dones processen el malestar psicològic i les conductes de risc que poden abocar-los a la mort.

I és que comprendre aquesta paradoxa és clau per a la prevenció del suïcidi. Les estratègies efectives han de tenir en compte les diferències de gènere. Ells necessiten programes de suport emocional que fomentin l’expressió de la seva vulnerabilitat i la recerca d’ajuda. Elles necessiten més intervencions que les ajudin a gestionar la depressió i l’ansietat. Una bona prevenció podria reduir significativament les morts per suïcidi.

Patronato de Protección a la Mujer

 Va ser una institució repressiva i hipòcrita del franquisme. Un altre mal producte ―totalment immoral―, del catòlic i cínic règim de Franco. Aquest ésser ―model en abanderar afusellaments i repressió―, també va es va acarnissar contra les dones.

A part de tornar a retardar-los la majoria d’edat, els va infligir moltes crueltats que van tapar i amagar. Qui tapa i amaga és perquè té sentiment de culpabilitat. El Siset, quan la corda a les mans encara no se li escorxava, va deixar-ho tot tant lligat que va aconseguir que les xarxes del moment ―totes sota la seva fèrula―, arribessin a dir que «ha muerto en olor de santedat». Quanta maldat!

Aquest Patronat creat pel franquisme ―amb una moral que li emanava directament de Déu―, pretenia «arreglar» les noies que considerava «desviades» o que estaven embarassades fora del matrimoni.

Si haguessin tancat a la presó tots els homes que durant el franquisme van deixar dones embarassades sense el seu consentiment, crec que els carrers s’haurien quedat buits. I moltes esglésies també!

Què volia dir ser una dona desviada? Tenir idees polítiques ―en aquells moments ni homes ni dones no en podien tenir que no fossin d’adhesió al Règim―, o bé no representar l’ideal que el franquisme els imposava: ser femelles reproductores de nous individus que estarien al servei del Règim.

Les dones víctimes, que no eren culpables, quedaven empresonades per la Guàrdia Civil i internades en centres del Patronat. Aquests, òbviament eren religiosos. Perquè l’església, al contrari del que predicava, va estar al costat de franquisme i el va recolzar.

La rutina d’aquests centres ara seria denunciada per qualsevol assistent social. Les feien llevar a les sis del matí, missa, adoració al Santíssim, fregar de genolls a terra o fer bugada (recordeu la sosa que els feia malbé les mans?) i tallers no remunerats on treballaven per a qualsevol empresa de l’estat.

A la tarda, alguna classe de cultura general (però poca perquè s’evitava que aprenguessin a pensar): només mig comptar i mig escriure, cuinar, fer la compra... Per acabar el dia: rosari, breu estona d’esbarjo (sense poder fer-se amigues perquè llavors les separaven), sopar i dormir en una sala amb vint noies més i vigilades per una monja.

Aquest 9 de juny passat, la Conferencia Española de Religiosos ha demanat perdó públicament, per primera vegada, a les supervivents del Patronato de Protección a la Mujer.

Aquestes supervivents no han quedat pas contentes. No n’hi ha prou. Elles reclamen «veritat, justícia i reparació», no només perdó per tota la complicitat que van tenir amb el franquisme. I ara, creuen que tan sols ho fan perquè preveuen unes possibles pèrdues de subvencions i ajudes. Ni un pam de net!

I és que un «ho sentim» és del tot insuficient i no pot blanquejar quasi mig segle d’educar a la força i malament, de torturar amb rituals religiosos i d’imposar una moral amoral. I és absolutament imperdonable haver extorsionat tan violentament i cruelment les dones.

L’infern femení de les vacances

Durant el curs escolar la majoria de mares pateixen molta més càrrega mental i física que els pares. Per això urgeixen més campanyes i més lleis que intentin posar-hi, si més no, alguns pegats.

Quan les criatures estan de vacances, tot i els casals d’estiu i altres activitats, la càrrega de les mares, es fa encara més feixuga. La falta d’horaris regulars dificulta molt la seva organització mil·limètrica per poder arribar a tot. Sempre han d’anar corrent! A més, si no es poden permetre la despesa econòmica que suposo tenir-los col·locats, la situació esdevé tràgica.

Durant les vacances de les mares, la majoria només poden permetre’s un alliberament temporal de la feina remunerada. Però les seves hores lliures es tradueixen en un fort increment de la càrrega domèstica i emocional.

Les vacances es venen com a descansos idíl·lics vora el mar i fent un munt de rialles. Però moltes mares acaben més esgotades amb la feina que tenen durant les vacances que no pas quan treballen. Moltes desitgen que s’acabin.

Tot plegat és molt injust extenuant. Per què no afegir-hi cruel, també?

I dins d’aquest col·lectiu de mares, encara hi ha un subgrup molt més vulnerable. Són dones amb parelles masclistes que converteixen el seu descans en un infern molt perillós. L’augment del temps compartit en parella agreuja les situacions de risc. Sense activitat laboral i amb una important davallada de les prestacions socials per vacances, elles queden relegades a un tràgic aïllament. Si, a més, els serveis socials estan saturats, les escoles estan tancades i les amigues són fora, elles es troben pràcticament desprotegides.

Si no hi ha xarxa, no hi ha ajuda. El recolzament d’aquesta xarxa és fonamental a l’hora d’evitar agressions i, fins i tot, en alguns casos, per poder salvar vides.

A l’estiu, els feminicidis augmenten de manera molt preocupant. Les trucades al Servei d’Atenció a les Víctimes solen ser menys nombroses perquè a les dones se’ls exigeix aguantar i no fastiguejar les vacances. Durant les vacances cal aparentar que la família s’ho està passant molt bé.

I quan, desesperades, s’atreveixen a trucar, les necessitats són ja massa greus i extremes. Aproximadament, un 30 % dels feminicidis íntims, comesos per parelles o exparelles, es produeixen entre juny i agost. Un altre barem estima que entre un 42% i un 50 % dels feminicidis anuals es concentren a l’estiu. L’estiu del 2024, 19 dones van ser assassinades per la parella o exparella. I el 2023 van ser 15 dones.

Aquest juny, 6 dones i 1 menor han estat assassinats per violència masclista.

La tendència global marca que del 2003 al 2024, dels 1 286 als 1 311 feminicidis íntims, un 30 % (és a dir uns 375/373 casos) s’han produït a l’estiu.

Sabeu d’alguna bèstia que mati la seva parella?

A les institucions que els correspongui: salveu les dones!

I és que les vacances de moltes dones són un infern silenciat. Però abans de descansar, elles necessiten una vida digna, amb més drets socials i més seguretat.

Parir en divendres

Ja fa més de quaranta anys una cosina meva que estava a punt de parir, un divendres al matí va anar a l’hospital a fer-se la revisió programada. Varen dir-li que tot estava bé i que tornés el dilluns. Dos dies després, la criatura era morta.

Encara no fa un mes, a RAC1, la periodista Judit Pellicer va explicar el seu cas. Ara se’n diu violència obstètrica i encara passa més desapercebuda del que seria ètic i legal.

M’hauria agradat que la Judit hagués dit el nom i els cognoms de la ginecòloga que li ha infligit els danys que, encara ara, no ha pogut superar. Es diu el pecat però no el pecador? Quina manipulació! En qualsevol col·lectiu si no s’assenyala qui ha perpetrat una mala praxi, passen a ser sospitosos tota la resta.

Sí diu on va passar-li: a l’Hospital Quirónsalud. Si hi ha més ginecòlogues, perdran la seva clientela per una sospita falsa?

La Judit segueix amb estrès posttraumàtic i medicació tot i haver recorregut a l’ajuda psicològica. Va arribar a l’hospital un divendres de matinada, quan tothom ja pensa en el cap de setmana i ningú no vol allargar la seva jornada laboral. De seguida, van portar-la al paritori (que ja va trobar-ho estrany sent primípara), van posar-li l’epidural i, sense ni comentar-li, també van injectar-li oxitocina per induir-li el part. Tenia pressa la ginecòloga? Van deixar-la sola durant dues hores. Temps durant el qual va acabar-se-li l’efecte de l’epidural i va patir moltíssim. Quan va arribar la ginecòloga ―amb la connivència de la llevadora―, va dir-li que la criatura no estava ben posada per fer un part vaginal. I va practicar-li, sense el seu consentiment, la maniobra de Kristeller (aplicar pressió sobre l’abdomen de la dona en treball de part). No està recomanada per l’OMS per falta d’evidència científica i pels molts riscos que comporta tant per a la mare com per al nadó. Per això sol fer-se sense consentiment de la mare i es converteix un violència obstètrica.

A tot això, la ginecòloga va dir-li que el seu fill estava patint molt i que era millor fer-li una cesària. La Judit, encertadament, va subtitular el seu article: «saben què dir-te per utilitzar la teva por». Va accedir-hi per por. Encara ara, necessita medicació.

Passat el temps, com que els mals records d’un moment que havia de ser feliç, no li fugien, va començar a mirar dades i va comprovar que els divendres i abans de Nadal es practiquen més cesàries.

El fenomen conegut com a «weekend effect» assenyala que els parts en cap de setmana són gairebé exclusivament espontanis o urgents. Que les cesàries programades només són de dilluns a divendres. Que en cap de setmana s’usen més el fòrceps o la ventosa i hi ha més retards en l’actuació mèdica.

Tot i que obstetrícia té guàrdies 24/7, els equips mèdics del cap de setmana solen ser més reduïts i aquest fet pot condicionar parts tan horribles i il·legals com el de la Judit.

I és que el patriarcat sí que està sempre de guàrdia. I només pots esperar un part respectuós en horari d’oficina.

 

Quedaran només nenes al planeta?

Sembla que la patriarcal obsessió injustificada per l’hereu mascle comença a passar a la història. Tenir una filla, ja no és un segon premi. Ara, en alguns països, es com si t’hagués tocat la grossa.

A la consulta d’alguns ginecòlegs sembla que, quan es confirma el sexe femení, moltes parelles estan més contentes.

Fa pocs dies, la secció «Criatures» del diari ARA, ens informava que hi ha més famílies que prefereixen tenir nenes en lloc de nens.

Sense llegir massa, només intuïtivament, ja es veu clar, oi? Però fem-ho.

Segons The Economist, l’excés anual de naixements masculins ha caigut del 1,7 milions l’any 2000 a uns 200.000 el 2025. Això indica un retorn a la proporció natural de naixements: 105 nois per cada 100 noies.

A la Xina, des de 1979, amb la política del fill únic de Deng Xiaoping, es va agreujar terriblement la discriminació de les nenes. Es practicaven molts avortaments selectius i se les ofegava, se’ls negava l’alimentació bàsica o l’assistència mèdica... Les estadístiques oficials parlen d’entre 30 i 40 milions de nenes «desaparegudes» entre 1980 i 2010.

A l’Índia, a més de pràctiques similars a la Xina, s’hi havia d’afegir (i encara persisteix en alguns sectors) la tradició de la dot a la família del marit. Els nens eren vistos com una inversió i les nenes com un possible endeutament.

A ambdós països s’estan aplicant polítiques per revertir aquestes immoralitats. Amb dues dècades, es calcula que més de 15 milions de nenes han estat «salvades».

Una enquesta actual feta a 44 països i amb uns 45.000 participants, entre l’octubre de 2024 i el febrer de 2025 mostra que al 65 % de la població mundial li és indiferent el sexe del nadó. Però a Corea del Sud, el 55 % ja prefereix nenes. A Espanya, el 26 % de les famílies també s’inclina per una filla. I fins i tot a Bangla Desh, ja hi ha un 23 % que vota per elles.

I per què està passant? Sembla que els pares són conscients que, quan siguin vellets i hagin d’anar a l’ambulatori, qui els hi portarà serà la filla (tan ocupada o més que el fill que diu que té massa feina per fer-ho). A les escoles, les estadístiques diuen que les noies són millors en lectura i control emocional. A més, saben abraçar més i són més dolces. Elles també són metgesses, enginyeres o líders de startups i paguen molt bé les seves factures. Tanmateix elles segueixen cobrant menys i segueixen morint per ser dones.

Ara, els kits d’inseminació casolana per a dones són una opció cada vegada més popular per a parelles lesbianes o dones soles. I saben que si s’inseminen uns dies abans de l’ovulació augmenten les opcions de tenir una nena.

Podria arribar a ser que ells ja no fossin tan útils? Passarem del patriarcat al matriarcat?

I és que si mai arribés el matriarcat, no caldria desbancar el patriarcat. Aquest, poc a poc, s’haurà retirat conscient de les mancances que han portat la població mundial a preferir nenes. El patriarcat potser no marxar del tot però ells hauran reculat.

 

El risc de ser dona als Sanfermines

 Sembla, per les xifres dels darrers anys, que a aquestes festes de Pamplona és menys complicat, per a una dona, córrer davant dels toros que fugir dels homes que tant les agredeixen.

Tots tenim el cap, encara, el terrorífic cas de La Manada de l’any 2016. Cinc homes van violar en grup un noia de divuit anys. Ho van gravar mentre ells mateixos se’n reien. Se’ls va condemnar només per «abús», posant el focus en el comportament de la víctima i no en els agressors. I es va ignorar el concepte del consentiment. La sentència no va canviar fins després de les mobilitzacions massives feministes.

Després d’aquest cas, les agressions sexuals contra les dones encara segueixen sent un motiu de por constant per a elles.

Prova d’això és l’índex de noies que corren davant dels toros. No pas per falta de valentia i coratge, que el tenen, sinó per l’horrible perill que els suposa estar envoltades d’alguns homes que no són sinó agressors sexuals humans.

The Times ha publicat aquest juliol aquesta notícia del 6 % de corredores. Segons les seves dades, el 2024 no hi va haver cap toro imputat per comportament indegut però sí que els homes van ser els responsables de 24 agressions sexuals.

Les dones participants entrevistades van confessar que els fan més por els homes que les banyes. Perquè els toros els semblen més previsibles; els homes borratxos, no.

Els Sanfermines tenen un origen religiós i se celebraven en honor al sant. Però a dia d’avui són una bacanal de masculinitat quasi impune.

Enguany se celebren els 50 anys de la participació legal de dones als «encierros». Una festa tradicional és un mirall perfecte per evidenciar, una vegada més, la desigualtat. Mentre ells llueixen la seva masculinitat, elles han de vigilar per no ser una nova víctima d’agressió sexual. Per això, només són un 6%.

El 2022, durant les festes, van haver-hi 16 denúncies i 13 detinguts.

El 2023, van haver-hi 15 denúncies i 11 detinguts.

Però el 2024, com si La Manada ja no fos un record, de les 24 agressions sexuals, 6 varen ser entre violacions i atacs físics greus.

Què han de fer les dones? Us imagineu com serien uns Sanfermines si només poguessin córrer dones? Doncs igual de divertides i sense ser perilloses. I no implicarien tanta despesa pública en controls policials, punts lila, repartiment de mocadors vermells, campanyes contra la violència sexual amb eslògans simpàtics... Tot i el seu elevat cost, cap d’aquests recursos ha estat prou efectiu.

Què han de fer els homes? Ja se’ls ha dit tot i, serenys, potser sí que ho entenen, però a la pràctica no saben on acaba la festa i on comença l’abús.

No seria una bona idea que un any, només poguessin córrer dones? Igualment, a nivell polític, si poguessin manar més dones, el món no seria tan agressiu.

I és que no n’hi ha prou amb un adhesiu en una samarreta, ni amb una pancarta a la plaça. Calen polítiques que permetin que les dones puguin gaudir tranquil·les de totes les festes en particular i de la vida en general.

Gegantes que es fan petons

 A 2025, quan la meva neta té un conte que explica les similituds entre nenes i nens tot proclamant que el més important és com un se sent per no excloure ningú i per ser més inclusiu, el cartell de la Festa Major de Sant Pere de Ribes no pot escandalitzar.

L’entitat cultural i esportiva GER, de Sant Pere de Ribes, amb més de cinquanta anys de trajectòria, ha mostrat sempre un clar compromís amb la inclusió, l’activisme i la cultura de base, tot promovent la diversitat i normalitzant l’amor entre iguals. En aquesta línia, el cartell d’enguany, de la ribetana Berta Longás Millán, mostra les dues gegantes de la localitat, la Paula i la Marina, fent-se un petó.

Us penseu que estan enganxades per la boca? Ni de bon tros! El petó de l’una sembla reposar sobre la galta de l’altra. Com ens explica la mateixa autora, i recolzada per la GER i altres entitats, la imatge representa «una escena d’afecte i normalitat».

Què fa mal en realitat: l’afecte o la intolerància? Perquè el cartell ha escandalitzat molt.

Quin perfil solen tenir les persones que s’escandalitzen tant i per tot? Doncs són persones amb baixa tolerància a la diferència, són moralment molt rígides, tendeixen a un control social que ningú no els ha encarregat, volen que tothom es regeixi per les seves normes, tenen per costum reaccionar emocionalment sense reflexionar ni contrastar informació, la seva indignació explota automàticament, solen projectar les seves inseguretats posant de manifest que allò que els molesta té més a veure amb ells mateixos que en el fet en si...

Qui vol tenir un perfil psicològic així i quedar socialment pitjor que dues gegantes fent-se un petó?

Per exemple: el Partit Popular de Vilafranca, que s’ha pres la molèstia d’opinar sobre el cartell de la festa major d’una entitat d’un altre municipi.

A més, un individu ha amenaçat l’autora del cartell per haver dibuixat una «immoralitat que crea confusió d’identitat i gènere al tendre cervell dels infants». I l’home, un home és clar, no descarta emprendre accions legals contra Longàs perquè el cartell «atempta contra la dignitat de les parelles heterosexuals».

Com li ha respost l’autora «el que confon les criatures és ensenyar-los que hi ha afectes que no valen».

El que seria del tot perniciós per a les criatures seria aprendre la intolerància d’aquests policies de la moral amb vocació de divinitat. Les criatures han d’aprendre a estimar en totes les seves variants. Tothom mereix ser estimat i estimar.

En canvi, ser intolerant, escriure missatges homòfobs i amenaçar amb denúncies són horribles aprenentatges.

Per què aquests escandalitzats perpetus no es queixen dels que martiritzen toros o de l’abús de l’alcohol? Ai, no se n’han recordat perquè ambdues opcions els semblen bones. Matar animals per diversió o beure en excés és terrible; estimar és digne de ser elogiat, admirat o imitat.

I és que si un petó entre dues gegantes fa trontollar la moral local, el que calen són teràpies de tolerància urgent i menys testosterona cultural.