Excel·lència femenina

Ara, la ciència confirma el que ja sabíem. Segons estudis sociopsicològics, ja sigui per biologia, socialització o experiència de vida, les dones són millors, en general, que els homes.

Les dones són multitasca: saben treballar com un pop perquè en lloc de mans, és com si tinguessin tentacles per remenar espaguetis amb una mà, netejar el marbre amb l’altra, tot explicant un conte a la filla petita i repassant la llista de la compra. Mentre que d’ells és molt conegut l’acudit que no poden caminar i menjar xiclet alhora.

Les dones estan acostumades a l’ús de la memòria per recordar horaris de metges, escola, feina, medicines... de tota la família i fins i tot de la feina. Mentre que d’ells és molt conegut l’acudit que diu que al cap només hi tenen la corda que els aguanta les orelles.

Acudits a part, per analitzar-ne les diferències, m’he basat en el model dels Cinc Grans trets de la personalitat (Big Five personality traits), ja que és un dels més utilitzats i validats científicament per descriure i mesurar la personalitat humana. Tot i que són generalitzacions, les dones en surten molt més ben posicionades.

1. Multitasca. Elles combinen feina remunerada amb cura de la família i tasques domèstiques. Això és una forma d’excel·lència silenciosa que la societat quasi ni valora. És una capacitat admirable.

2. Intel·ligència emocional i empatia. La ciència confirma que elles són més amables i empàtiques. Trets clau per a la cooperació i la resolució de conflictes. Són habilitats que permeten construir equips, gestionar persones i negociar amb eficàcia.

3. Resiliència i adaptabilitat. Ambdues capacitats sorgides per sobreviure a les desigualtats que se’ls ha infligit durant segles. Elles han acumulat molta eficiència per haver-se vist obligades a practicar amb la injustícia del menysteniment.

4. Excel·lència científica i cultural. Quan les dones poden tenir l’espai i les oportunitats que se’ls ofereix als homes, la seva genialitat no és cap excepció. Si no haguessin estat oblidades i silenciades, al món hi hauria hagut moltes més Marie Curie, Rosalind Franklin, Hypatia d’Alexandria...

5. Memòria pràctica i organització. La «supermemòria» de les dones no és només per a cites mèdiques, aniversaris, medicaments... també serveix per a les reunions laborals, per als ordres del dia... ) Parlem d’un gran avantatge i una capacitat més que els permet excel·lir per sobre els homes.

Com una forma més de càstig, moltes vegades s’ha dit que les dones són «emocionals» (amb càrrega pejorativa), i els homes «racionals» (amb càrrega positiva).

Però l’excel·lència femenina ha estat el resultat d’una combinació de capacitats innates, entrenament social, adaptabilitat i supervivència històrica. Tanmateix, sistemàticament ha estat negada i defenestrada. Quasi mai acceptada.

I és que, si l’excel·lència femenina fa que el món funcioni millor, per què ells l’han malbaratada fins i tot en detriment d’ells mateixos? Ara, mentre ells busquen les claus que tenen a la mà, l’excel·lència femenina comença a dominar el món.

Inseminació artificial a casa

 Quan es pugui fer esperma masculí de laboratori, potser els homes s’extingiran com els dinosaures. Bé que eren fortes i valentes aquestes bèsties!

I nosaltres no necessitem cap asteroide! Amb els canvis climàtics que ja tenim a sobre, ara podem desaparèixer tant homes com dones.

Tanmateix, ells ho tenen pitjor. Ja vàrem comentar en un altre article que les parelles tendeixen a preferir filles. Ara cal afegir-hi que algunes dones ja es fan, la inseminació a casa. Algunes d’elles sense ni parella.

Què pot passar? Jo m’ho imagino però ni goso escriure-ho.

Hi ha moltes dones que, sense voler renunciar a la maternitat, tenen molt clar que no volen una parella masculina. Prefereixen prioritzar la seva llibertat personal i centrar-se en el seu creixement professional. Moltes d’elles hi arriben perquè són conscients del seu absolut rebuig als rols tradicionals i a les relacions desiguals.

Tot i que encara no hi ha estadístiques, les dones que volen quedar-se embarassades sense una parella masculina són una realitat cada vegada més present. Internet els ofereix molta informació i molts recursos.

Com qui es pren un cafè amb llet a mitja tarda, una dona, ara, pot dir: vaig a inseminar-me!

I com ho fan? Doncs sense la presència d‘un professional mèdic ―perquè són molt valentes i decidides―. Elles mateixes s’introdueixen el semen dins de l’aparell reproductiu.

Per què ho fan a casa? Clar i català: per reduir costos.

A Espanya, el preu mitjà d’una inseminació artificial sol situar-se entre uns 700 € i 1 100 € si s’utilitza el semen de la parella i entre 1000 € i 1 700 € si es recorre a donant.

Si es fa una inseminació casera, es tingui parella masculina, femenina o cap, el kit és molt més econòmic. Cal comptar uns 20€ de mitja per una una xeringa amb cànula, guants, un envàs estèril i sèrum fisiològic. S’hi poden afegir complements ―com amb els cotxes―, i s’encareix una mica. Llavors es pot optar a un test d’ovulació, espèculs...

El més car és el semen masculí: si es compra a un banc i es realitza un enviament refrigerat, pot suposar entre 500 € i 900 € per mostra, segons el proveïdor.

Segons dades de la Human Fertilisation and Embryology Authority, el nombre de dones sense parella masculina que trien la reproducció assistida ha augmentat significativament. Dels 1.400 casos el 2012 a 4.800 el 2022 al Regne Unit. Són dades registrades en clíniques autoritzades.

La inseminació casolana, encara no està registrada oficialment i resulta invisible per a les estadístiques oficials.

L’èxit d’una inseminació casolana depèn ―com el peix―, de si és fresc o congelat. També d’encertar el moment del cicle ovulatori. I podria oscil·lar entre un 5 i un 15%, com les possibilitats naturals.

Adquirir semen en bancs regulats on aquest passa controls mèdics molt estrictes, permet escollir color d’ulls, cabell, alçada, nivell d’estudis, grup sanguini... però no sexe.

I és que un món de dones encara no és possible però... de més verdes en maduren.

Paradoxa de gènere del suïcidi

 Fa uns dies, una amiga meva em va fer un missatge de veu per explicar-me com de trasbalsada i enormement trista estava en tornar del funeral del fill d’un amic que s’havia suïcidat només amb dinou anys. Perquè la nòvia l’havia deixat.

Vaig intentar consolar-la tant bé com vaig saber. Però si la mort d’un fill ja és una de les desgràcies més colpidores per a uns pares, en cas de suïcidi, imagino que pot ser un suplici que pot arribar a desitjar la pròpia mort. Però no arriba i el patiment pot convertir-se en un via crucis sense final.

Em vaig quedar prou afligida i vaig començar a recordar els suïcidis que havien tingut lloc a la meva ciutat: tots havien estat executats per homes. Molts d’aquests, per nois.

Vaig començar a investigar i vaig descobrir la «Paradoxa de gènere del suïcidi». Paradoxalment, les dones executen més intents de suïcidi però moren menys. Els homes no s’hi aboquen tant però, quan ho fan, acostumen a ser letals.

Aquesta paradoxa es dona perquè no és el mateix ser home que ser dona. Per tant, el gènere, malauradament, reflecteix una vegada més les pressions socials i culturals que afecten la salut mental masculina i femenina.

Segons dades dels Centres per al Control i la Prevenció de Malalties (CDC), als Estats Units, els homes tenen quatre vegades més probabilitats de morir per suïcidi que les dones. I a Europa, les estadístiques s’enfilen quasi a un cinc.

Aquesta diferència no és només una qüestió de números; és un reflex d’una societat que exigeix rols de gènere.

Les estadístiques del suïcidi no depenen només de la prevalença de pensaments suïcides, sinó també de factors socials i culturals. La socialització masculina, inculcada pel patriarcat, acostuma a promoure el silenci de la seva càrrega emocional i a exigir-los la negació de la seva vulnerabilitat. Les dones, ―més diagnosticades per angoixes i depressions degut a les seves excessives càrregues mentals―, poden perpetrar més intents; però elles solen gaudir d’una xarxa social de suport que pot actuar com a factor protector.

Per això, ells utilitzen mètodes més letals com els trets d’arma o l’estrangulament. Les dones solen usar més la ingesta de fàrmacs que no acostumen a matar-les.

El patriarcat ha educat de manera molt diferent homes i dones. Els models de gènere no només afecten la manera de viure sinó també la de morir. Les desigualtats de gènere no només influeixen en oportunitats econòmiques i polítiques, sinó també en la forma en què homes i dones processen el malestar psicològic i les conductes de risc que poden abocar-los a la mort.

I és que comprendre aquesta paradoxa és clau per a la prevenció del suïcidi. Les estratègies efectives han de tenir en compte les diferències de gènere. Ells necessiten programes de suport emocional que fomentin l’expressió de la seva vulnerabilitat i la recerca d’ajuda. Elles necessiten més intervencions que les ajudin a gestionar la depressió i l’ansietat. Una bona prevenció podria reduir significativament les morts per suïcidi.

Patronato de Protección a la Mujer

 Va ser una institució repressiva i hipòcrita del franquisme. Un altre mal producte ―totalment immoral―, del catòlic i cínic règim de Franco. Aquest ésser ―model en abanderar afusellaments i repressió―, també va es va acarnissar contra les dones.

A part de tornar a retardar-los la majoria d’edat, els va infligir moltes crueltats que van tapar i amagar. Qui tapa i amaga és perquè té sentiment de culpabilitat. El Siset, quan la corda a les mans encara no se li escorxava, va deixar-ho tot tant lligat que va aconseguir que les xarxes del moment ―totes sota la seva fèrula―, arribessin a dir que «ha muerto en olor de santedat». Quanta maldat!

Aquest Patronat creat pel franquisme ―amb una moral que li emanava directament de Déu―, pretenia «arreglar» les noies que considerava «desviades» o que estaven embarassades fora del matrimoni.

Si haguessin tancat a la presó tots els homes que durant el franquisme van deixar dones embarassades sense el seu consentiment, crec que els carrers s’haurien quedat buits. I moltes esglésies també!

Què volia dir ser una dona desviada? Tenir idees polítiques ―en aquells moments ni homes ni dones no en podien tenir que no fossin d’adhesió al Règim―, o bé no representar l’ideal que el franquisme els imposava: ser femelles reproductores de nous individus que estarien al servei del Règim.

Les dones víctimes, que no eren culpables, quedaven empresonades per la Guàrdia Civil i internades en centres del Patronat. Aquests, òbviament eren religiosos. Perquè l’església, al contrari del que predicava, va estar al costat de franquisme i el va recolzar.

La rutina d’aquests centres ara seria denunciada per qualsevol assistent social. Les feien llevar a les sis del matí, missa, adoració al Santíssim, fregar de genolls a terra o fer bugada (recordeu la sosa que els feia malbé les mans?) i tallers no remunerats on treballaven per a qualsevol empresa de l’estat.

A la tarda, alguna classe de cultura general (però poca perquè s’evitava que aprenguessin a pensar): només mig comptar i mig escriure, cuinar, fer la compra... Per acabar el dia: rosari, breu estona d’esbarjo (sense poder fer-se amigues perquè llavors les separaven), sopar i dormir en una sala amb vint noies més i vigilades per una monja.

Aquest 9 de juny passat, la Conferencia Española de Religiosos ha demanat perdó públicament, per primera vegada, a les supervivents del Patronato de Protección a la Mujer.

Aquestes supervivents no han quedat pas contentes. No n’hi ha prou. Elles reclamen «veritat, justícia i reparació», no només perdó per tota la complicitat que van tenir amb el franquisme. I ara, creuen que tan sols ho fan perquè preveuen unes possibles pèrdues de subvencions i ajudes. Ni un pam de net!

I és que un «ho sentim» és del tot insuficient i no pot blanquejar quasi mig segle d’educar a la força i malament, de torturar amb rituals religiosos i d’imposar una moral amoral. I és absolutament imperdonable haver extorsionat tan violentament i cruelment les dones.

L’infern femení de les vacances

Durant el curs escolar la majoria de mares pateixen molta més càrrega mental i física que els pares. Per això urgeixen més campanyes i més lleis que intentin posar-hi, si més no, alguns pegats.

Quan les criatures estan de vacances, tot i els casals d’estiu i altres activitats, la càrrega de les mares, es fa encara més feixuga. La falta d’horaris regulars dificulta molt la seva organització mil·limètrica per poder arribar a tot. Sempre han d’anar corrent! A més, si no es poden permetre la despesa econòmica que suposo tenir-los col·locats, la situació esdevé tràgica.

Durant les vacances de les mares, la majoria només poden permetre’s un alliberament temporal de la feina remunerada. Però les seves hores lliures es tradueixen en un fort increment de la càrrega domèstica i emocional.

Les vacances es venen com a descansos idíl·lics vora el mar i fent un munt de rialles. Però moltes mares acaben més esgotades amb la feina que tenen durant les vacances que no pas quan treballen. Moltes desitgen que s’acabin.

Tot plegat és molt injust extenuant. Per què no afegir-hi cruel, també?

I dins d’aquest col·lectiu de mares, encara hi ha un subgrup molt més vulnerable. Són dones amb parelles masclistes que converteixen el seu descans en un infern molt perillós. L’augment del temps compartit en parella agreuja les situacions de risc. Sense activitat laboral i amb una important davallada de les prestacions socials per vacances, elles queden relegades a un tràgic aïllament. Si, a més, els serveis socials estan saturats, les escoles estan tancades i les amigues són fora, elles es troben pràcticament desprotegides.

Si no hi ha xarxa, no hi ha ajuda. El recolzament d’aquesta xarxa és fonamental a l’hora d’evitar agressions i, fins i tot, en alguns casos, per poder salvar vides.

A l’estiu, els feminicidis augmenten de manera molt preocupant. Les trucades al Servei d’Atenció a les Víctimes solen ser menys nombroses perquè a les dones se’ls exigeix aguantar i no fastiguejar les vacances. Durant les vacances cal aparentar que la família s’ho està passant molt bé.

I quan, desesperades, s’atreveixen a trucar, les necessitats són ja massa greus i extremes. Aproximadament, un 30 % dels feminicidis íntims, comesos per parelles o exparelles, es produeixen entre juny i agost. Un altre barem estima que entre un 42% i un 50 % dels feminicidis anuals es concentren a l’estiu. L’estiu del 2024, 19 dones van ser assassinades per la parella o exparella. I el 2023 van ser 15 dones.

Aquest juny, 6 dones i 1 menor han estat assassinats per violència masclista.

La tendència global marca que del 2003 al 2024, dels 1 286 als 1 311 feminicidis íntims, un 30 % (és a dir uns 375/373 casos) s’han produït a l’estiu.

Sabeu d’alguna bèstia que mati la seva parella?

A les institucions que els correspongui: salveu les dones!

I és que les vacances de moltes dones són un infern silenciat. Però abans de descansar, elles necessiten una vida digna, amb més drets socials i més seguretat.

Parir en divendres

Ja fa més de quaranta anys una cosina meva que estava a punt de parir, un divendres al matí va anar a l’hospital a fer-se la revisió programada. Varen dir-li que tot estava bé i que tornés el dilluns. Dos dies després, la criatura era morta.

Encara no fa un mes, a RAC1, la periodista Judit Pellicer va explicar el seu cas. Ara se’n diu violència obstètrica i encara passa més desapercebuda del que seria ètic i legal.

M’hauria agradat que la Judit hagués dit el nom i els cognoms de la ginecòloga que li ha infligit els danys que, encara ara, no ha pogut superar. Es diu el pecat però no el pecador? Quina manipulació! En qualsevol col·lectiu si no s’assenyala qui ha perpetrat una mala praxi, passen a ser sospitosos tota la resta.

Sí diu on va passar-li: a l’Hospital Quirónsalud. Si hi ha més ginecòlogues, perdran la seva clientela per una sospita falsa?

La Judit segueix amb estrès posttraumàtic i medicació tot i haver recorregut a l’ajuda psicològica. Va arribar a l’hospital un divendres de matinada, quan tothom ja pensa en el cap de setmana i ningú no vol allargar la seva jornada laboral. De seguida, van portar-la al paritori (que ja va trobar-ho estrany sent primípara), van posar-li l’epidural i, sense ni comentar-li, també van injectar-li oxitocina per induir-li el part. Tenia pressa la ginecòloga? Van deixar-la sola durant dues hores. Temps durant el qual va acabar-se-li l’efecte de l’epidural i va patir moltíssim. Quan va arribar la ginecòloga ―amb la connivència de la llevadora―, va dir-li que la criatura no estava ben posada per fer un part vaginal. I va practicar-li, sense el seu consentiment, la maniobra de Kristeller (aplicar pressió sobre l’abdomen de la dona en treball de part). No està recomanada per l’OMS per falta d’evidència científica i pels molts riscos que comporta tant per a la mare com per al nadó. Per això sol fer-se sense consentiment de la mare i es converteix un violència obstètrica.

A tot això, la ginecòloga va dir-li que el seu fill estava patint molt i que era millor fer-li una cesària. La Judit, encertadament, va subtitular el seu article: «saben què dir-te per utilitzar la teva por». Va accedir-hi per por. Encara ara, necessita medicació.

Passat el temps, com que els mals records d’un moment que havia de ser feliç, no li fugien, va començar a mirar dades i va comprovar que els divendres i abans de Nadal es practiquen més cesàries.

El fenomen conegut com a «weekend effect» assenyala que els parts en cap de setmana són gairebé exclusivament espontanis o urgents. Que les cesàries programades només són de dilluns a divendres. Que en cap de setmana s’usen més el fòrceps o la ventosa i hi ha més retards en l’actuació mèdica.

Tot i que obstetrícia té guàrdies 24/7, els equips mèdics del cap de setmana solen ser més reduïts i aquest fet pot condicionar parts tan horribles i il·legals com el de la Judit.

I és que el patriarcat sí que està sempre de guàrdia. I només pots esperar un part respectuós en horari d’oficina.

 

Quedaran només nenes al planeta?

Sembla que la patriarcal obsessió injustificada per l’hereu mascle comença a passar a la història. Tenir una filla, ja no és un segon premi. Ara, en alguns països, es com si t’hagués tocat la grossa.

A la consulta d’alguns ginecòlegs sembla que, quan es confirma el sexe femení, moltes parelles estan més contentes.

Fa pocs dies, la secció «Criatures» del diari ARA, ens informava que hi ha més famílies que prefereixen tenir nenes en lloc de nens.

Sense llegir massa, només intuïtivament, ja es veu clar, oi? Però fem-ho.

Segons The Economist, l’excés anual de naixements masculins ha caigut del 1,7 milions l’any 2000 a uns 200.000 el 2025. Això indica un retorn a la proporció natural de naixements: 105 nois per cada 100 noies.

A la Xina, des de 1979, amb la política del fill únic de Deng Xiaoping, es va agreujar terriblement la discriminació de les nenes. Es practicaven molts avortaments selectius i se les ofegava, se’ls negava l’alimentació bàsica o l’assistència mèdica... Les estadístiques oficials parlen d’entre 30 i 40 milions de nenes «desaparegudes» entre 1980 i 2010.

A l’Índia, a més de pràctiques similars a la Xina, s’hi havia d’afegir (i encara persisteix en alguns sectors) la tradició de la dot a la família del marit. Els nens eren vistos com una inversió i les nenes com un possible endeutament.

A ambdós països s’estan aplicant polítiques per revertir aquestes immoralitats. Amb dues dècades, es calcula que més de 15 milions de nenes han estat «salvades».

Una enquesta actual feta a 44 països i amb uns 45.000 participants, entre l’octubre de 2024 i el febrer de 2025 mostra que al 65 % de la població mundial li és indiferent el sexe del nadó. Però a Corea del Sud, el 55 % ja prefereix nenes. A Espanya, el 26 % de les famílies també s’inclina per una filla. I fins i tot a Bangla Desh, ja hi ha un 23 % que vota per elles.

I per què està passant? Sembla que els pares són conscients que, quan siguin vellets i hagin d’anar a l’ambulatori, qui els hi portarà serà la filla (tan ocupada o més que el fill que diu que té massa feina per fer-ho). A les escoles, les estadístiques diuen que les noies són millors en lectura i control emocional. A més, saben abraçar més i són més dolces. Elles també són metgesses, enginyeres o líders de startups i paguen molt bé les seves factures. Tanmateix elles segueixen cobrant menys i segueixen morint per ser dones.

Ara, els kits d’inseminació casolana per a dones són una opció cada vegada més popular per a parelles lesbianes o dones soles. I saben que si s’inseminen uns dies abans de l’ovulació augmenten les opcions de tenir una nena.

Podria arribar a ser que ells ja no fossin tan útils? Passarem del patriarcat al matriarcat?

I és que si mai arribés el matriarcat, no caldria desbancar el patriarcat. Aquest, poc a poc, s’haurà retirat conscient de les mancances que han portat la població mundial a preferir nenes. El patriarcat potser no marxar del tot però ells hauran reculat.