FaPerTu

A qui no li ha dit una bona amiga o la parella (aquesta menys), fa per tu, tot provant-se una peça de roba que li escau d’allò més?

Aquestes peces de roba acostumen a ser les que més resultat donen perquè en fer per tu, fan que t’hi sentis bé.

L’altre dia, una amiga em va acompanyar a la botiga FaPerTu al nucli antic de Manresa.

Sabia a què anava però no sospitava que me’n faria clienta ràpidament. Si la botiga em va agradar, l’Anna, la seva propietària, em va impressionar.

La roba és vintage i de segona mà. Són peces úniques que l’Anna selecciona amb cura perquè les valora i les respecta. Al darrere, tenen històries personals que encara les embolcallen més. Ella les recicla i així, una camisa de núvia, de fil blanc i amb vora foradada, es pot convertir en una camisola preciosa. Són peces bones de moda alternativa i sostenible. Tant poden ser retro com streetwear.

En molt poc espai, l’Anna hi té de tot: abrics, collars, faldilles, camises, pantalons, jaquetes, cinturons, bosses de mà... a uns preus imbatibles. A més, també hi té el «racó del dipòsit»: un espai on hi ha artesania i decoració de peces antigues que estan en dipòsit a preus de ganga. Me n’hauria emportat moltes!

Amb tot, el que més em va meravellar és la iniciativa d’espai comercial amb impacte social. Ella fa barri, ella ajuda. En poc temps, la seva botiga s’ha convertit en un niu d’acolliment. Ara ja són quaranta-vuit dones i dos homes que per WhatsApp contacten i s’ajuden. Fins i tot, es poden acompanyar al metge.

Durant l’estona que vaig ser-hi, no van deixar d’entrar-hi dones. Algunes ja s’han fet amigues i organitzen sortides setmanals. Es fan companyia i s’ajuden. L’Anna n’és l’ànima i està al cas de tot. L’edat d’aquestes dones va des dels vint-i-tres fins als vuitanta anys.

Tot el grup, si s’escau, fa intercanvis. Un dia, tenia a la botiga una noia que es mirava un abric perquè li agradava molt. No li sobraven els diners i a l’Anna, que té mal d’esquena, li convenia algú que l’ajudés a casa. Com que sabia que la noia s’hi dedicava, li va proposar un intercanvi. Les dues hi van guanyar.

També ens va explicar que uns nois que es dediquen al cinema van anar-hi a comprar un vestit antic de nuvi. La senyora que el tenia en dipòsit els en va rebaixar el preu i, llavors, van convidar-la a l’estrena. Crec que, quan vagi a l’estrena, s’emocionarà d’allò més veient a la gran pantalla el vestit del seu pare.

I és que iniciatives com la de FaPerTu aconsegueixen que barris del nostre país siguin llocs molt més amables per conviure-hi. Perquè, si hi entres a comprar, no sols t’emportes una peça de roba.

 

Què els passa als homes?

Homes i dones van a les mateixes escoles i viuen en els mateixos contexts socials. Però la violència es reparteix de manera molt desigual: les dades oficials revelen que entre un 80% i un 90% dels homicidis són comesos per homes; elles es queden entre un 20% i un 10%. D’aquest 80% / 90%, un 20% acaba amb la vida de dones. I per posar-hi més xifres, a Catalunya, el novembre de 2025, ja hi havia 14.450 denúncies per maltractaments i amenaces masclistes. Quantes serien si hi fossin totes?

No, no és només una qüestió biològica. Darrere hi ha un sistema que, encara ara, perpetua aquestes violències. La socialització masculina ho té molt clar: no ploris, no siguis vulnerable, transforma la tristesa en ràbia, per a tu, home, la masculinitat és control, poder, autoritat i capacitat d’imposar-te. I tranquil, hi ha molta impunitat delictiva masclista que t’empara.

Tots aquests aprenentatges generen una alfabetització emocional molt pobra. I llavors, passa el que passa al nostre voltant.

Fa poc, una noia deia a la seva metgessa, quan va veure-li el cos ple de blaus, que ella s’estimava molt el seu xicot però que sovint es barallaven. Ell és metge i segueix treballant. Té vint anys més que la víctima. A ella, va costar-li molt denunciar-lo.

Fora de la violència masclista, un altre cas també ens alerta de més violència masculina. Al meu voltant està operant una banda de xicots menors de divuit anys que, per divertir-se, tenen com a objectiu saber qui de la colla és capaç de donar la puntada més alta per l’esquena a qualsevol vianant que els sembli fàcil d’atacar. Si aquesta brutalitat no és prou amoral (de la qual cosa no tenen ni consciència), a sobre fan apostes i paguen. Les apostes tenen diferents preus que poden rondar entre els vint o trenta euros. S’animen els uns als altres i si hi ha agressió, hi ha premi: l’apostat. Si un no s’hi atreveix, és una «nenaza».

Quina societat! Però els autèntics responsables són aquells que exerceixen el poder. El ministre de l’Interior d’Espanya, Marlaska, acaba de protagonitzar el cas anomenat DAO. José Ángel González Jiménez, Director Adjunt Operatiu va ser investigat per una querella per una presumpta agressió sexual a una subordinada. Encara no està clar que Marlaska no en sabés res abans. També de fa poc és el cas del cap de policia de Lleida Antonio José Royo Subías que tenia un antecedent penal per assetjament sexual. Tot homes.

I és que cal canviar el sistema que socialitza els homes amb patrons de domini, control i repressió emocional que, sovint, desemboquen en violència. Si no, el número de víctimes amb blaus o puntades seguirà creixent. I amb impunitat.