Estudiar és dolent per a l’úter

Ara, aquesta idea ens fa riure. Però moltes dones van haver de viure i quedar-se sense estudis per culpa d’aquesta gravíssima fèrula difosa per metges masclistes, misògins, dolents, envejosos... i que tenien molta por de la vàlua de les dones quan s’adonaven de les veritables capacitats que elles tenien.

Al segle XIX hi va haver un considerable debat científic i social sobre dones i educació, especialment en l’àmbit mèdic i científic.

Molts metges i educadors (majoritàriament homes), afirmaven que l’estudi intens i l’educació de les dones podia danyar els seus òrgans reproductors i provocar en elles malalties i infertilitat. Aquesta opinió estava basada en idees pseudocientífiques i prejudicis socials, més que en dades empíriques. Creien que la menstruació els impedia estudiar i que durant aquells dies havien de descansar.

Un d’aquests malèvols metges va ser el doctor nord-americà Edward H. Clarke. També professor a Harvard que el 1873 va publicar «El sexe a l’educació; o una oportunitat justa per a les nenes».

Malauradament, va tenir molta influència (maleït sia!) i va consolidar la idea que les dones havien de tenir una educació limitada.

Molts textos mèdics de l’època argumentaven que les dones tenien cossos «fràgils» i que l’esforç mental podia desviar energia dels òrgans reproductors. Quant odi! Quanta ràbia!

Qui tenia el cervell i l’enteniment fràgil eren ells!

A aquestes barbaritats calia sumar-hi la creença social que la funció principal de la dona era reproduir-se i tenir cura de la família. Que estudiar o treballar professionalment no era per a elles.

Sort en vàrem tenir les dones de la genialitat de Mary Corinna Putnam Jacobi (1842–1906). Què hauria passat si ella s’hagués cregut les aberracions dels metges masclistes que l’envoltaven i no hagués demostrat científicament que les seves afirmacions misògines eren falses?

Graduada en farmàcia i medicina, va ser la primera dona admesa a l’École de Médecine de París. Va escriure més de 100 assaigs i va combatre aquelles idees sexistes, demostrant que les dones tenen la mateixa força i resistència durant tot el cicle menstrual i que no necessiten descansar més. Va rebre el prestigiós Premi Boylston Prize del 1876. A més, va defensar la capacitat de les dones per practicar medicina i contribuir al coneixement científic amb igualtat.

Ah! I no li va afectar al seu sistema reproductor perquè també va ser mare.

I és que la intel·ligència femenina ha pogut sobreviure a la ignorància, por, prejudicis i mentides dels depredadors del patriarcat perquè és excel·lent i brillant.

El mercat afectiu és desigual

 El mercat afectiu és una metàfora que s’utilitza sobretot en sociologia, psicologia i estudis sobre les relacions humanes, que al·ludeix a l’intercanvi d’emocions, de sentiments o de relacions personals. Hom pot buscar allò que necessita: amor, afecte, suport emocional... i alhora oferir-ho. L’intercanvi és produeix quan hi ha compatibilitat entre les necessitats d’una persona i la capacitat de l’altra de satisfer-les.

Però com sempre, els homes juguen a guanyar; les dones, en canvi, normalment tenen les de perdre. Si el mercat afectiu fos just, potser molts homes haurien d’aprendre a canviar bolquers abans de canviar de parella.

No hi ha estadístiques oficials a Catalunya sobre quants homes deixen les seves dones soles amb les criatures i s’embarquen en una nova relació sense les càrregues familiars. Ells tenen el temps per a fer-ho; a elles, en canvi, els arriba ben just per a sobreviure; si quasi ni poden pensar en elles, com han d’aventurar-se en una nova relació de parella?

El que sí tenim són unes dades molt clares: la custòdia exclusiva de les mares és d’un 47 a 50% del casos. L’exclusiva dels pares és només d’un 3 a 4%. Vegeu la diferència: les dones es queden les criatures quinze vegades més que els homes. La custòdia compartida està actualment entre el 45/48%. Si repartim la compartida toca entre en 22.5/24% a cada progenitor. I en números vol dir que les mares se’ls queden entre un 69.5/72.5%. I els pares només un 27.5/28.5.

A més, encara que hi hagi custòdia compartida, la mare, habitualment, és la responsable dels horaris, extraescolars, metges, roba, menús... de les criatures. Ells, amb sort, acostumen a fer allò que se’ls indica sense tenir cap càrrega emocional per les decisions i planificacions.

Hi ha homes que intenten mantenir una aparença d’heroi romàntic per aconseguir noves parelles; ells tenen molta energia per a promocionar-se professionalment i per trobar temps per a noves parelles. Però la mateixa energia se’ls esgota a l’hora de posar rentadores, péixer el menjar o canviar bolquers a criatures o avis.

Elles, mentre canvien quasi tots els bolquers, no tenen temps ni per arreglar-se per llançar-se a noves conquestes.

El homes, per la llibertat que gaudeixen, són més propensos a tornar-se a casar (o tenir una parella nova) després d’un divorci. Les dones, però, tendeixen a quedar-se amb la custòdia dels fills i amb les càrregues familiars.

I és que la igualtat entre homes i dones, després d’un divorci, fins i tot amb custòdia compartida, segueix sent un miratge. Una altra desigualtat més que s’intenta amagar.