Acadèmia de la violació

 Si una acadèmia d’anglès ensenya anglès, una comunitat digital que difon vídeos i consells sobre com violar, no està ensenyant a fer-ho?

Entre 2023/24 va sorgir a les xarxes socials un debat viral que ja va alertar molt. La pregunta era: si una dona es trobés sola en un bosc, què preferiria trobar-se abans, un os (animal) o un home desconegut?

La resposta va ser demolidora: moltes dones preferien trobar-se un os perquè el perill animal és previsible però el perill humà, no. El resultat estava reflectint una horrible percepció social: les terrorífiques experiències de moltes dones en situacions d’assetjament o violència sexual.

En aquest context, que també és el de Gisèle Pelicot, cal situar allò que coneixem com a acadèmia de violació. No és cap institució educativa però s’hi pot aprendre a violar. Com ens ha d’estranyar que les dones tinguin por?

Acadèmia de violació és un ecosistema digital fragmentat que s’ha viralitzat en espais digitals com fòrums, xats, canals privats, webs, Telegram...

Els participants comparteixen vídeos i converses sobre com drogar amb els millors productes i amb la millor eficàcia les pròpies dones o qualsevol dona; i després, com violar-les obtenint el màxim plaer. Intercanvien instruccions i planifiquen agressions sexuals sense consentiment.

Com que la comunitat és anònima aconsegueix que homes que, fora d’internet segurament no actuarien amb aquesta barbàrie i salvatgia, acabin normalitzant i banalitzant (fins i tot amb acudits), aquestes actituds delictives.

No passa res, oi, si droguem i violem dones? En realitat passa ben poc! I això que la castració química podria ser una solució prou eficient. Però la societat prefereix acumular dones víctimes sense culpabilitat.

El cas de Dominique Pelicot s’emmarca dins d’aquest context. I el van descobrir per casualitat després de molts anys. Fins i tot els metges tractaven Gisèle de menopàusica.

Falta una l'última dada: el més de febrer passat, només en vint-i-nou dies, aquesta comunitat va tenir seixanta dos milions de visualitzacions. No deurien ser precisament de dones...

Segur que tots els homes consumidors d’aquests continguts no són delinqüents però si n’hi traiem la meitat o més, quants milions ens en queden encara?

Segons algunes fonts, s’intenta tancar aquest espai digital. Però segueix perpetuant-se perquè quan es tanca un canal, n’obren un altre.

I és que cap societat ha d’acceptar la violència sexual delictiva. I cal tenir present que, no fer res per solucionar-ho també és una forma de complicitat social. I la complicitat pressuposa també suport delictiu.

La lluna només era dels homes

La nau Orió de la missió Artemis II de la NASA ha inclòs una dona en la seva tripulació.

Per què s’ha tardat més de mig segle en aconseguir que una dona, representant de la meitat de la població mundial, pogués arribar a l’òrbita lunar?

Si realment existís la paritat, no s’haurien encapsulat tres homes i una dona!

Després de l’Apollo 11, i entre el 1969 i el 1972, cinc missions més i un total de dotze astronautes van trepitjar l’espai lunar. Ara només han fet una volta a l’astre. De posar peu a terra, creieu que li haurien permès fer-ho a la dona? Tinc els meus dubtes fundats en l’hàbit sistemàtic de menystenir les dones.

L’escollida ha estat Cristina Koch. És enginyera electrònica i astronauta de la NASA des del 2013. Abans però, ja havia treballat en projectes científics en zones polars com l’Antàrtida i l’Àrtic. Llocs on va haver de treballar en condicions extremes, desenvolupar una gran capacitat d’adaptació, resistència física i mental i treballar en equip en entorns aïllats i d’alta exigència.

Entre el març de 2019 i el febrer de 2020, va fer una llarga estada de 328 dies a l’International Space Station. Feia recerca científica sobre els efectes de la microgravetat i el comportament de materials i organismes en condicions extremes. Aquesta missió va fer-la entrar en el rànquing com a cinquena persona amb més dies a l’espai. Els quatre primers, homes.

Mentre durava aquesta missió, va participar amb Jessica Meir a la primera caminada espacial, de set hores, feta només per dues dones.

Aquest brillant currículum li ha permès entrar al projecte Artemis II no com un fet simbòlic aïllat sinó com un intent de canvi de paradigma. Com una voluntat de normalització femenina a l’espai lunar.

Aquesta participació femenina en missions d’alta exigència vol ampliar i oferir nous referents femenins. Però justament els relats encara no són del tot feministes. Perquè la majoria parlen de «la primera dona que...» Encara es veu com una excepció.

Cristina Koch representa un avenç real en visibilitat i oportunitats femenines. Però la lluita feminista no és només arribar als mateixos llocs que els homes sinó aconseguir trencar les barreres institucionals i culturals que han impedit, durant segles i segles, que les dones poguessin fer el mateix que els homes.

Les dones també tenen altíssimes qualificacions en els camps tecnològics i científics.

I és que mentre encara sigui notícia a remarcar que una dona astronauta hagi format part d’una expedició a la lluna no hi haurà igualtat real. Perquè la igualtat no es construeix amb excepcions.

Els nervis del clítoris

Fa aproximadament uns tres mesos, l’abril del 2026, la premsa publicava un estudi recent que ha aconseguit una fita inèdita: el primer mapa 3D complet dels nervis del clítoris amb tecnologia d’imatge avançada. Aquesta permet entendre millor la seva estructura interna i distribució nerviosa, amb implicacions importants per la salut sexual femenina.

Qui ho ha aconseguit? Una dona, és clar: Ju Young Lee, una investigadora vinculada a l’Amsterdam University Medical Center, en projectes de recerca en anatomia i tecnologia d’imatge mèdica. No és un detall menor: tots sabem que, en el camp científic, les dones són menys citades, que sovint reben menys cobertura i que se’ls dona menys visibilitat i, per tant, menys reconeixement.

Al segle XVII alguns anatomistes ja descrivien l’estructura del penis i els seus nervis de manera general. Al segle XIX es va començar a identificar amb precisió el nervi pudend i les seves branques sensitives. A mitjan segle ja es va poder estudiar amb detall microscòpic. A finals, aquests coneixements es van consolidar en manuals mèdics i, durant el XX, es va desenvolupar una comprensió funcional àmplia del penis.

Quin biaix més estrany per la ciència! Costa no veure-hi una cronologia, com a mínim, sospitosa. El penis fa més de trenta anys que està cartografiat, etiquetat, mesurat... Potser ha anat així: el penis és important, entenguem-lo bé, podria afectar a quelcom seriós com el plaer masculí; en canvi, el clítoris potser no és tan rellevant... ja ho mirarem un altre dia... si queda pressupost!!!

S’ha partit d’una esbiaixada idea masclista? Per què el plaer femení s’ha frivolitzat? Per què ha estat sistemàticament ignorat, simplificat o directament mal representat als llibres de text?

Durant anys, ha estat descrit com una petita protuberància, gairebé anecdòtica, com una mena d’accessori opcional del cos femení. Quasi una decoració. I, tanmateix, no ho és.

La descoberta no és només científica sinó també cultural. Estem parlant d’un òrgan present en la meitat de la població mundial. La ignorància difícilment és només un accident; també respon a una falta d’interès estructural.

El clítoris no fecunda, no gesta, no pareix. Només dona plaer. I això, dins d’una mirada tradicionalment androcentrista, no era suficient per dedicar-hi massa recursos.

En canvi, el plaer masculí sí que ha estat una prioritat científica.

I és que quan la ciència arriba tard no és només per falta de tecnologia i recursos, és per una ignominiosa llista de prioritats. El que s’ignora i el que es considera important no és neutral, està influït per estructures de poder.