És una plataforma cultural dedicada a la literatura que recomana llibres i reflexiona sobre cultura i societat. El títol està inspirat en una idea clàssica que va popularitzar la pensadora marxista Rosa Luxemburg: «socialisme o barbàrie». Adaptada al món cultural, l’expressió transmet la idea que sense literatura, com a símbol de cultura, el món s’esfondrarà per la ignorància que el conduirà a la decadència.
A més, té un alt contingut feminista que la fa molt interessant.
Fa pocs posts, va penjar un breu article sobre com la literatura ha construït dones dolentes. Oi que estaríem d’acord que, al llarg de la història, hi ha hagut més homes dolents que dones dolentes? Si els homes haguessin permès escriure a les dones, la seva mirada literària no hauria estat tan acusadora.
La narrativa escrita per homes ha fixat arquetips negatius femenins. Ells s’inventen Pandora i Eva. Segons el llibre del Gènesi, atribuït a Moisès, Eva no és només la primera dona a cometre el pecat original sinó que també tempta Adam i esdevé la culpable de l’expulsió del Jardí de l’Edèn.
Per a la mitologia grega, Pandora en obrir la caixa, escampa mals més terribles i les malalties més cruels per la terra. El personatge, que ja existia en la tradició oral va ser escrit per Hesíode i fixat en la tradició escrita: els déus van crear Pandora per castigar la humanitat després que Prometeu robés el foc. Era ell qui calia sancionar però se la va culpabilitzar a ella.
La primera dona escriptora reconeguda en la literatura occidental, és Safo (VII–VI aC) i Enheduanna de Mesopotàmia, (cap al XXIII aC) van ser veus femenines empoderades que van donar protagonisme i autoritat a les experiències de dones. Però no van construir relats per culpabilitzar els homes de la maldat humana.
El darrer llibre que he llegit El meu refugi, la meva tempesta, d’Arundhati Roy és un magnífic exemple d’una mare que s’allunya dels estereotips de bondat o maldat absolutes. Ella és el producte de les tensions socials, les frustracions i les limitacions imposades a les dones de l’Índia. L’autora ens mostra com la literatura pot servir per comprendre, no només per jutjar i culpabilitzar.
I és que per sortir de la barbàrie cal deixar de banda patrons culturals en què les dones són presentades com les causants absolutes de tots els mals. Les protagonistes femenines literàries encara no ens fan entendre que les dones haurien creat un món molt millor. Ens calen moltes més escriptores reconegudes, especialment als premis literaris, i molts més personatges femenins protagonistes, siguin de bondat o maldat.